Viure comparant-se

Ens mirem el melic contínuament a l’hora que ens volem vendre com l’avançada d’Espanya, la locomotora econòmica, el súmmum de l’emprenedoria, el “colmo” de la innovació. Però tot això no ho podem posar a l’agenda sense comparar-nos. No amb nosaltres. Sinó amb ells. Ells com si fos un contrari, un rival, un enemic. Una mena de serp verinosa que ens impedeix d’expressar-nos. Som la pera. Però no podem ser llimonera perquè ens posen obstacles a tot arreu. Algun estudi diu que els catalans estem perplexos. La perplexitat és la meva esperança. Perplexitat i crisi econòmica seran els elements, conjuntament amb l’autogovern, les palanques del canvi d’actitud i de pensament que han de permetre, per fi, que ens mirem a nosaltres mateixos, els objectius que volem aconseguir i els reptes de futur que afrontem, comparant-nos amb nosaltres mateixos. Les comparacions són odioses, sí. Insuportables si el què tenim davant és un mirall en el qual mirar-nos. De moment; el nou model de finançament ens resta excuses per no voler mirar-nos al mirall. I ara, doncs, què fem? Jo ho tinc clar; mirar-me a mi, i aprendre dels altres. Estiguin al sud, al nord, i sí. De l’oest també se n’aprèn. I molt.

dijous, 16 de desembre de 2010

"Tres assignatures del PSC" de Joan Tapia

Article publicat a El Periódico el 8 de desembre de 2010

El PSC ha perdut. El pitjor és que s'han esfumat gairebé una tercera part dels electors del 2006 (225.000 sobre 796.000). CiU, amb 1,2 milions, dobla el PSC (570.000) en vots i diputats (62 davant de 28). Els socialistes han d'analitzar la derrota i intentar dissenyar un futur.

No serà fàcil. El PSC va ser un invent conjunt de Joan Raventós-Raimon Obiols i Felipe González-Alfonso Guerra, que el 78 van pactar la fusió de l'antiga Convergència Socialista amb la federació catalana del PSOE i el petit i atacat Reagrupament, que va perdre el seu líder després de la mort de Josep Pallach però que tenia raó: a Europa, el socialisme només pot ser socialdemòcrata.

Ara el futur és incert. El lideratge obiolista va cedir la direcció (després de quatre derrotes consecutives davant Jordi Pujol) als capitans del Baix Llobregat, una plataforma llavors renovadora organitzada per Josep Maria Sala. Avui aquells capitans -encapçalats per José Montilla i que van cavalcar amb èxit sota l'estela de Pasqual Maragall- han tingut el pitjor resultat de la història. Convé un relleu però no hi ha grup ni líder preparat. Avui tot el PSC, sense la cohesió que dóna un líder, pot témer el que en el seu moment li va passar a Reagrupament.

L'opció real no és catalanisme o espanyolisme. La força del PSC és la integració pragmàtica de les dues ànimes sota un catalanisme de diferent graduació. L'oblit del grup parlamentari el va assumir Obiols, el líder catalanista, mentre que Montilla ha fet -tripartit- el que Ferraz no volia. El problema és que quan el socialisme governa al mateix temps a Catalunya i a Espanya, sorgeixen interessos contradictoris. No es tracta tant de fer que el PSC s'enfronti a Ferraz (per a això ja hi són CDC i ERC), sinó de condicionar a fons la política del PSOE, un fet que no s'ha aconseguit mai. El més rellevant no és presumir de grup parlamentari, sinó saber manar (pactant) al PSOE. Almenys igual que el socialisme andalús.

Però això exigeix líder (no s'improvisa), projecte i convèncer. Maragall va tenir els dos primers, però ni controlava el PSC ni influïa a Madrid. Nicaragua mana molt i té estrategs intel·ligents (Miquel Iceta) i fins i tot apparatchiks rodats (José Zaragoza) però, tot i que la Generalitat, no ha convertit Montilla en un líder. Els catalanistes compten amb personalitats valuoses com Antoni Castells i Montserrat Tura, però són només personalitats. Tampoc hi ha alcaldes indiscutibles, excepte potser Àngel Ros a Lleida. I això d'aguantar el poder se n'ha anat en orris, com diu Joan B. Culla, per falta de mandíbula. El PSC pot esquerdar-se si no sap cuinar tres plats complicats. Un, no perdre al maig l'alcaldia de Barcelona. Dos, triar un líder que superi la seva pluralitat interna. Tres, condicionar el PSOE.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada