Viure comparant-se

Ens mirem el melic contínuament a l’hora que ens volem vendre com l’avançada d’Espanya, la locomotora econòmica, el súmmum de l’emprenedoria, el “colmo” de la innovació. Però tot això no ho podem posar a l’agenda sense comparar-nos. No amb nosaltres. Sinó amb ells. Ells com si fos un contrari, un rival, un enemic. Una mena de serp verinosa que ens impedeix d’expressar-nos. Som la pera. Però no podem ser llimonera perquè ens posen obstacles a tot arreu. Algun estudi diu que els catalans estem perplexos. La perplexitat és la meva esperança. Perplexitat i crisi econòmica seran els elements, conjuntament amb l’autogovern, les palanques del canvi d’actitud i de pensament que han de permetre, per fi, que ens mirem a nosaltres mateixos, els objectius que volem aconseguir i els reptes de futur que afrontem, comparant-nos amb nosaltres mateixos. Les comparacions són odioses, sí. Insuportables si el què tenim davant és un mirall en el qual mirar-nos. De moment; el nou model de finançament ens resta excuses per no voler mirar-nos al mirall. I ara, doncs, què fem? Jo ho tinc clar; mirar-me a mi, i aprendre dels altres. Estiguin al sud, al nord, i sí. De l’oest també se n’aprèn. I molt.

dimecres, 22 de desembre del 2010

"PSC i Catalunya: ara i aquí" d'Ernest Maragall

Article publicat a El Periódico el 22 de desembre de 2010


La pregunta no és quin és el futur del PSC. La pregunta és quin és el present de Catalunya i com pensa el PSC que cal fer-hi front. El present de Catalunya és massa exigent per admetre processos interns que, a més, es plantegen com a termini un congrés a celebrar d'aquí a un any.

És ara que cal afrontar la crisi econòmica més greu de la nostra història recent. És ara que cal formular noves respostes per a l'avenç del nostre autogovern. És ara que cal definir projectes locals amb propostes solvents per a les ciutats i pobles que d'aquí pocs mesos viuran un nou procés electoral.

Les respostes que la ciutadania espera del gran partit del catalanisme progressista no les trobarem en un debat endogàmic ni en enfrontaments caïnites. El PSC les trobarà en la mateixa societat, en l'esforç compartit amb empresaris i treballadors per definir les noves vies de concertació social. Vivim aquest present en un entorn que no admet ingenuïtats ni solucions locals, sinó que exigeix societats fortes i capaces d'assumir sacrificis tant com d'obrir nous camins.

Per al PSC, doncs, la qüestió és de posició. «¡És la política, estúpid!» podríem dir-nos a nosaltres mateixos. És hora de la definició clara davant la ciutadania en totes i cadascuna de les qüestions centrals: crisi econòmica, autogovern, regeneració democràtica.

Fins ara hem adoptat formulacions explícitament reformistes, però, és clar, només en la intimitat. Estan escrites al programa electoral i, fins i tot, impulsades pel Govern de Catalunya. Però mai n'hem fet bandera, ni hem gosat afrontar els riscos que l'ortodòxia electoral els atribueix.

Per cert: ara ho està fent el president Zapatero i, en això, mereixeria quelcom més que recolzament parcial i silenciós. El PSC pot i ha de ser el més disposat, el més avançat en l'adopció de criteris clarament expressius de l'alternativa progressista.

En relació amb l'autogovern català la situació encara és més exigent. ¿Deixarem en mans de CiU l'enèsim capítol del «peix al cove» defensant el pseudoconcert o el dret a decidir? Si realment volem construir una resposta de matriu federalista que contingui els mínims de bilateralitat i plurinacionalitat protegits per la Constitució, vella o nova, haurem de començar per aplicar-nos el concepte a nosaltres mateixos. Ara som federalistes retòrics, de conveniència. Ens costa Déu i ajuda concretar què significa el terme. Haurem de saber explicar als catalans i les catalanes quina nació-Estat volem esdevenir sense negar, per això, els llaços de fraternitat que la història ens ha llegat.

De la mateixa manera, si volem que tot això tingui possibilitats de ser recolzat per la majoria social que diem voler representar, haurem de ser punta de llança de la regeneració democràtica, d'una nova concepció de la relació entre política i ciutadania. Això implica que el PSC deixi d'entotsolar-se i s'atreveixi a revisar hàbits i reglaments interns. Per sortir al camp lliure del contrast d'idees, abandonar la seguretat de l'endogàmia orgànica i buscar les respostes allà on són: a la societat oberta, lliure, de ciutadania individual o organitzada que proposa, crea, arrisca i contribueix .

El més absurd es continuar discutint si el debat s'ha de fer dins o fora, ara o més tard. El debat ja s'ha obert, perquè així ho demana una societat catalana en crisi, frustrada en les seves legítimes aspiracions, amb un sistema democràtic que, un cop i un altre, decep les expectatives de la ciutadania.

El futur congrés del PSC, doncs, no té cap altre interès que el de formalitzar en termes de direcció orgànica el que en gran mesura hem escrit i aprovat ja en les resolucions programàtiques -programa marc, programa electoral- però que no hem explicat ni convertit en acció i decisió política. En suma: la recuperació de la coherència entre la declaració i l'actuació.

A parer meu, doncs, el PSC té dues opcions clares. a) Ser un partit jurídicament independent però subordinat políticament, refugiat en un digne municipalisme i sense veu ni presència pròpia allà on es prenen les decisions transcendents per a la nostra societat. Un PSC reduït en el seu àmbit d'actuació visible, lil·liputenc, en la capacitat de prendre decisions en nom de Catalunya, empetitit en la seva presència i representació social i territorial.

b) Ser un partit català, i res més. Un partit Gulliver. Reanimat. D'amples fronteres. Que des dels seus valors i principis, que comparteix amb altres partits socialistes, busca el recolzament de la majoria, ofereix iniciatives i respostes en tots els camps, començant pel de la crisi econòmica. I que actua lliurement i decidida en tots els àmbits on ostenta la representació dels ciutadans i de les ciutadanes de Catalunya.

Dit d'una altra manera: ¿acceptem com a definició un PSC alineat amb les idees, imatges i propostes que ens han dut els pitjors resultats mai obtinguts? ¿O bé ens apleguem per recuperar l'empenta creativa i el catalanisme explícit que el 1999 ens va atorgar el màxim grau de confiança obtingut en unes eleccions catalanes? Com és obvi, el meu propòsit és el de treballar des d'avui mateix per l'opció més ambiciosa, al costat dels ciutadans i les ciutadanes, tants i tantes, que comparteixen raons i criteris i mostren la voluntat de fer-los guanyadors .

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada