Viure comparant-se

Ens mirem el melic contínuament a l’hora que ens volem vendre com l’avançada d’Espanya, la locomotora econòmica, el súmmum de l’emprenedoria, el “colmo” de la innovació. Però tot això no ho podem posar a l’agenda sense comparar-nos. No amb nosaltres. Sinó amb ells. Ells com si fos un contrari, un rival, un enemic. Una mena de serp verinosa que ens impedeix d’expressar-nos. Som la pera. Però no podem ser llimonera perquè ens posen obstacles a tot arreu. Algun estudi diu que els catalans estem perplexos. La perplexitat és la meva esperança. Perplexitat i crisi econòmica seran els elements, conjuntament amb l’autogovern, les palanques del canvi d’actitud i de pensament que han de permetre, per fi, que ens mirem a nosaltres mateixos, els objectius que volem aconseguir i els reptes de futur que afrontem, comparant-nos amb nosaltres mateixos. Les comparacions són odioses, sí. Insuportables si el què tenim davant és un mirall en el qual mirar-nos. De moment; el nou model de finançament ens resta excuses per no voler mirar-nos al mirall. I ara, doncs, què fem? Jo ho tinc clar; mirar-me a mi, i aprendre dels altres. Estiguin al sud, al nord, i sí. De l’oest també se n’aprèn. I molt.

dimecres, 8 de desembre del 2010

Dilemes del PSC. Albert Sáez.

Article publicat al diari El Periódico el 4 de desembre de 2010

El nombre d'especialistes, consellers àulics i aspirants a taumaturg del PSC s'ha multiplicat durant aquesta setmana postelectoral. No tots els que s'interessen per la futura salut del socialisme català ho fan amb intencions terapèutiques. Alguns pretenen que aguditzi algunes de les seves patologies per deixar-lo en via morta fins d'aquí 23 anys en la política catalana i una vegada per totes en la política municipal. Aquestes aspiracions espúries tampoc poden servir d'excusa als que els agradaria no només aparcar, sinó enterrar, alguns debats pendents en el si de la socialdemocràcia catalana.

Com advertia ahir en aquestes ­pàgines Xavier Bru de Sala, el PSC no pot participar en altres eleccions al Parlament en la situació de diumenge passat, sense projecte propi i sense voluntat de lideratge. Però aquest debat, com recordaven també ahir els alcaldes, no es pot fer abans d'assegurar-se els bastions municipals que han alimentat les polítiques i els quadros del partit. La clau per entendre els verdaders dilemes a solucionar pel PSC la donava l'historiador Joaquim Coll: «¿Com afronta el PSC el debat al voltant del binomi competitivitat econòmica/Estat del benestar?».

El nucli del problema

El PSC no pot analitzar el que li va passar diumenge passat sense tenir en compte aquesta perspectiva. Malgrat els elefants dibuixats pels corifeus mediàtics de Mas i de Rajoy, el que li ha passat a Montilla -encara que a Ferraz s'esforcin a posar-ho només en clau nacionalista- i el que li pot passar a Hereu i a Zapatero té a veure amb la resposta que donin al binomi competitivitat-benestar. Les generacions que no van viure el procés d'integració d'Espanya a la UE consideren que la protecció social és un dret més natural que adquirit. I són les mateixes que avui, quan la crisi les afecta, recorden els anys de creixement que van administrar el PP o CiU. I són les que sense cap aspecte racista pateixen el col·lapse de determinats serveis socials en un ­país com Catalunya o en una ciutat que ha vist augmentar la població amb menor poder adquisitiu. I no saben què en pensa el PSC.

Albert Sáez, director adjunt El Periódico de Catalunya
Publicat per a

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)