Viure comparant-se

Ens mirem el melic contínuament a l’hora que ens volem vendre com l’avançada d’Espanya, la locomotora econòmica, el súmmum de l’emprenedoria, el “colmo” de la innovació. Però tot això no ho podem posar a l’agenda sense comparar-nos. No amb nosaltres. Sinó amb ells. Ells com si fos un contrari, un rival, un enemic. Una mena de serp verinosa que ens impedeix d’expressar-nos. Som la pera. Però no podem ser llimonera perquè ens posen obstacles a tot arreu. Algun estudi diu que els catalans estem perplexos. La perplexitat és la meva esperança. Perplexitat i crisi econòmica seran els elements, conjuntament amb l’autogovern, les palanques del canvi d’actitud i de pensament que han de permetre, per fi, que ens mirem a nosaltres mateixos, els objectius que volem aconseguir i els reptes de futur que afrontem, comparant-nos amb nosaltres mateixos. Les comparacions són odioses, sí. Insuportables si el què tenim davant és un mirall en el qual mirar-nos. De moment; el nou model de finançament ens resta excuses per no voler mirar-nos al mirall. I ara, doncs, què fem? Jo ho tinc clar; mirar-me a mi, i aprendre dels altres. Estiguin al sud, al nord, i sí. De l’oest també se n’aprèn. I molt.

divendres, 3 de desembre de 2010

"La refundació del PSC" de Xavier Bru de Sala

Article publicat a el Periódico divendres 3 de desembre del 2010

Per què una derrota tan contundent? Una cosa és clavar-se una pinya i l'altra estimbar-se. La pregunta és: ¿el PSC ha sofert un cop que es pot reparar, encara que amb dificultats, o bé cal diagnosticar-li sinistre total? La resposta equivocada és la primera, la de l'aparell, la del PSOE. Però faríem malament si menystinguéssim la força dels equivocats. Una de les lleis generals de la política que ni Maquiavel ni Murphy van descobrir relaciona la grandària amb les conseqüències dels seus errors. Com més gran, més et pots permetre equivocar-te. Si ets un tanc, i el PSC és un tanc esdevingut tanqueta, la pinya que t'estavelli ha de ser molt forta. Una moto, en canvi, va per terra de seguida. Vist això, el meu peritatge és clar i contundent: sinistre total. Com que no l'assumeixen, com que tenen por de l'ombra de Pallach, com que manen a Nicaragua i són súbdits de Ferraz, es disposen a reparar. A reparar i dissimular la gravetat.

Ara revisem la trajectòria que ha dut a la patacada fatal. El primer Tripartit va aconseguir aprovar l'Estatut, si bé amb final discordant. La lògica política, i la de país, aconsellaven continuïtat, en la perspectiva d'acabar el camí de la reforma de l'autogovern. La força que no tenia Maragall l'exerciria el seu successor. Desplegar l'Estatut i defensar-lo. Els primers beneficiaris de les millores foren els menys afavorits. El PSOE es plegaria a les demandes de Montilla. Sobre el paper, estupend. ¿Era això un error? S'ha d'al·lucinar per tergiversar fins al punt de creure-s'ho. De riscos n'hi havia, però una cosa que hem d'aprendre tots plegats és a no tenir por d'equivocar-nos i després rectificar.

Fins i tot ara cal reafirmar que l'aposta era la correcta. ¿Ha sortit a l'inrevés? Sí, però era la millor, de llarg. El cicle estatutari l'havien de completar els que l'havien iniciat, encara que acabessin com han acabat, a l'uci. Imaginem per un moment que la sentència hagués estat favorable. ¡Quin final més diferent! Doncs si no ho va ser, la primera i principal culpa és del PSOE i l'esquerra intel·lectual i mediàtica de Madrid, sotmesa psicològicament a l'Espanya del PP. Com en el dòmino, va caure la primera fitxa, la fitxa Zapatero. Marxa enrere, concessió a la histèria, error històric, ¡patam!, Montilla, la segona fitxa, podia saltar a un costat i plantar-se, però no es va moure i ha caigut. La tercera fitxa, Puigcercós -o Carod, també i tant o més i millor tots dos- hauria d'haver posat el president en la següent disjuntiva: «O et plantes o et planto». No es van moure ni piular. També ha caigut ERC. La quarta fitxa, IC, només ha rebut d'esquitllentes perquè en aquesta batalla sempre s'hi ha posat de costat, i tant li fot que sigui la crucial per Catalunya.

Establerta la seqüència, l'única que explica els resultats, cal fixar-se amb més detall en l'últim tram abans de l'impacte. A partir de la sentència, el catalanisme es bifurca. Les vies, fins aleshores paral·leles, comencen a divergir. Una cap a la submissió, l'altra cap al sobiranisme. El president Montilla va fer tota la força (la que no havia fet de cara al PSOE) per impedir-ho. Després, un saltiró cap a la submissió. Puigcercós va saltar a l'altra i, en comptes d'explicar fets i posicions, i d'assumir conseqüències, es va perdre de vista deu quilòmetres enllà.

Les erosions de credibilitat són irreparables, tant per a aquest PSC com per a aquesta ERC. Per molt que ho intentin impedir, els resultats han obert un espai d'esquerra nacional que no depengui per res de Ferraz. I com més s'allunyin tots dos d'aquesta centralitat, més evident serà el buit. Opino que cap dels dos està en condicions d'omplir-lo, però per molt que intentin tapar-lo a distància, l'espai és massa gran. O hi van i s'hi instal·len amb totes les de la llei, o l'ompliran uns altres. CiU és usufructuària d'una petita porció d'aquest espai i per això governa Mas.
 
El 28-N ha deixat clar que no es pot repicar a Catalunya i anar a la processó espanyola. Això val per a tots, començant per CiU, però ara afecta de manera especial el PSC. El PSC ha perdut bous i esquelles i ara ha d'optar: o bou o esquellot. Si es decantés cap al catalanisme, Ciutadans i el PP esperarien, un a cada banda, amb la xarxa parada. Si segueix la lògica política dels antics capitans, hi haurà bloc antisobiranista amb el PP. Si es queda al mig, s'enfonsarà del tot. Les dues vies de la bifurcació se separen de manera inexorable. Si Catalunya es decanta per una, amb intel·ligència i sensatesa, pas a pas i fins allà on convingui, l'altra quedarà molt disminuïda.

Ara s'inicia un nou cicle en la vida política i nacional catalana. En pèssimes condicions econòmiques però amb renovades, i esperem que no pas efímeres, condicions de redreç. S'equivoca qui es pensi que tot serà igual. S'equivoca qui no parteixi dels nous paràmetres. Això és així, perquè la bifurcació és social, no de partit. Si el PSC no es refunda, patirà i farà patir. Escriptor.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada