Viure comparant-se

Ens mirem el melic contínuament a l’hora que ens volem vendre com l’avançada d’Espanya, la locomotora econòmica, el súmmum de l’emprenedoria, el “colmo” de la innovació. Però tot això no ho podem posar a l’agenda sense comparar-nos. No amb nosaltres. Sinó amb ells. Ells com si fos un contrari, un rival, un enemic. Una mena de serp verinosa que ens impedeix d’expressar-nos. Som la pera. Però no podem ser llimonera perquè ens posen obstacles a tot arreu. Algun estudi diu que els catalans estem perplexos. La perplexitat és la meva esperança. Perplexitat i crisi econòmica seran els elements, conjuntament amb l’autogovern, les palanques del canvi d’actitud i de pensament que han de permetre, per fi, que ens mirem a nosaltres mateixos, els objectius que volem aconseguir i els reptes de futur que afrontem, comparant-nos amb nosaltres mateixos. Les comparacions són odioses, sí. Insuportables si el què tenim davant és un mirall en el qual mirar-nos. De moment; el nou model de finançament ens resta excuses per no voler mirar-nos al mirall. I ara, doncs, què fem? Jo ho tinc clar; mirar-me a mi, i aprendre dels altres. Estiguin al sud, al nord, i sí. De l’oest també se n’aprèn. I molt.

dilluns, 20 de desembre de 2010

"Saber callar" de Joaquim Coello

Article publicat a El Periódico el dia 18 de desembre de 2010

Les manifestacions clares, contundents, valentes, compromeses honoren qui les fa. Un és sempre responsable de les seves paraules i assumir el risc de prendre partit i posicionar-se sempre implica el perill d'equivocar-se, especialment quan això es produeix en circumstàncies de confusió, indefinició o canvi. Però els silencis poden ser igualment arriscats i són sempre molt més sacrificats, és a dir suposen un esforç més gran sense compensació perquè no es fa explícita la seva raó. Els canvis de totes les estructures de poder des de dintre suposen fer compatible el canvi -i el canvi mateix- amb lleialtat a les institucions, a les estructures de les quals es forma part. Es crea una tensió entre la voluntat de canvi i la pertinença a una estructura, a una jerarquia que es vol perpetuar, per raons consubstancials a aquesta. Es tracta d'una reacció inevitable i absolutament lògica.

La revolució és fàcil o, si es vol, senzilla en el plantejament perquè suposa el canvi del blanc pel negre, sense matisar, de la mateixa manera en què en els sistemes informàtics tot es redueix al zero o a l'u, al sí o al no. És a dir, es passa del que hi ha a una nova realitat que abruptament substitueix l'existent. El canvi des de dintre és sempre, quasi sempre, evolutiu si no es vol trair la institució i resulta més difícil i complex perquè es vol canviar però sense destruir, substituint, en part, preservant molt del que existeix. Si aquest canvi des de l'interior de l'estructura es fa massa explícit, si la denúncia del que es considera obsolet o ineficient o millorable és massa explícita, es pot transitar amb facilitat de l'evolució a la revolució malgrat que el plantejament es faci sobre la primera hipòtesi i es vulgui aquesta i no la segona.

Explicar els matisos és complex i també resulta difícil d'entendre. La gent, en general, vol saber qui són els bons, quina és la bona raó, qui la té i per què la té. És evident que és més fàcil explicar la revolució que la reforma i, per tant, és més fàcil l'adhesió a la simplicitat de la revolució que la complexitat de l'evolució.

Els consells socials de les universitats públiques són responsables del pressupost, és a dir de la despesa i la seva gestió, però això correspon a l'equip rectoral, com a autoritat executiva màxima de la universitat. La dificultat d'aquest esquema deriva del fet que l'autoritat executiva superior de la universitat és el rector i que la funció supervisora del consell social és qüestionable des del moment que no disposa d'una autoritat no executiva però sí estructural.

Així doncs, per al consell social hi ha, en l'estructura actual, dues alternatives: o bé ratificar el que l'equip rectoral decideix i fa, o bé entrar indefectiblement en conflicte amb aquest quan es produeix una disparitat de criteris en base a la seva responsabilitat, a la qual s'exigeixen comptes per l'autoritat auditora pública a Catalunya, la Sindicatura de Comptes.

La llei d'universitats actual parteix d'un principi pervers: dóna la màxima autoritat de gestió al rector però semblaria que no se'n fia del tot perquè imaginaria que pot estar sotmès a pressions internes interessades, i li detreu l'instrument màxim de gestió que és el pressupost que atorga a un consell social que representa la societat, però que no té autoritat per sobre de la del rector perquè es defineix més com un balanç de poder de la línia executiva que com a autoritat superior supervisora. No pot funcionar donar l'autoritat màxima a una persona i fiscalitzar-la per un ens que no està per damunt -més aviat per sota- de l'autoritat màxima de la universitat que a Europa des del segle XIII ha estat personalitzada per la figura del rector. La reforma ha fet compatibles aquests dos principis. I també és cert que la capacitat del rector per nomenar i remoure els seus col·laboradors executius està també limitada, i això no és una dificultat menor per a la gestió.

Cal modificar les lleis que governen les nostres universitats separant el debat inherent a l'activitat intel·lectual que suposa la universitat de la gestió, estratificar les diferents responsabilitats i definir la cadena de passar comptes definint qui fa què i qui és el responsable de què. El trasllat directe de l'esquema de govern empresarial tampoc és vàlid perquè es tracta de convèncer les intel•ligències i alinear fins a un cert punt les voluntats. Sens dubte aquest és un dels problemes profunds del sistema de governança de les nostres universitats. És per això que avui més que mai es parla de la seva reforma, perquè de la confusió en l'autoritat es deriva la confusió en la responsabilitat que no ajuda a l'eficàcia de la gestió.

Fer això des de dintre de la universitat no és fàcil i és possible que amb voluntat d'evolució i no de revolució en el canvi, com a president del consell social de la Universitat de Barcelona, ja hagi traspassat la difusa frontera entre l'impuls del canvi i la lleialtat a la institució a la qual em dec. La indefinició de la frontera hauria de ser una excusa per la potencial falta aquí comesa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada