Viure comparant-se

Ens mirem el melic contínuament a l’hora que ens volem vendre com l’avançada d’Espanya, la locomotora econòmica, el súmmum de l’emprenedoria, el “colmo” de la innovació. Però tot això no ho podem posar a l’agenda sense comparar-nos. No amb nosaltres. Sinó amb ells. Ells com si fos un contrari, un rival, un enemic. Una mena de serp verinosa que ens impedeix d’expressar-nos. Som la pera. Però no podem ser llimonera perquè ens posen obstacles a tot arreu. Algun estudi diu que els catalans estem perplexos. La perplexitat és la meva esperança. Perplexitat i crisi econòmica seran els elements, conjuntament amb l’autogovern, les palanques del canvi d’actitud i de pensament que han de permetre, per fi, que ens mirem a nosaltres mateixos, els objectius que volem aconseguir i els reptes de futur que afrontem, comparant-nos amb nosaltres mateixos. Les comparacions són odioses, sí. Insuportables si el què tenim davant és un mirall en el qual mirar-nos. De moment; el nou model de finançament ens resta excuses per no voler mirar-nos al mirall. I ara, doncs, què fem? Jo ho tinc clar; mirar-me a mi, i aprendre dels altres. Estiguin al sud, al nord, i sí. De l’oest també se n’aprèn. I molt.

divendres, 10 de desembre de 2010

"Els 'joves montillistes'" de Jordi Mercader

Article publicat a el Periódico el 10 de desembre de 2010

El PSC ha culminat el full de ruta escrit a Sitges. Una estratègia de llarg recorregut pensada per uns dirigents pragmàtics que en una primera fase es van limitar a administrar el discurs catalanista que els líders fundacionals pronunciaven amb credibilitat, i en una segona etapa -interpretant que l'èxit era de la marca i no dels líders- es van animar a monopolitzar discurs i protagonisme. En aquests moments, el partit de l'equilibri de Catalunya ha perdut les seves referències fundacionals i està atrapat en la desorientació pròpia dels grans fracassos electorals. Ningú nega que alguna cosa s'haurà de fer, però ¿qui i quan? Els aparells dels partits són conservadors per naturalesa, però en temps de crisi la seva escassa predisposició a les mudances s'aguditza fins a convertir-los en els fidels més devots de sant Agustí.

Els vells capitans van esgotar les seves energies, però no les seves habilitats ni la seva intuïció. Van imaginar una certa derrota i van preparar una determinada sortida: van habilitar d'urgència els seus successors. Els fills de Josep Maria Sala, el secretari d'organització per antonomàsia, van improvisar una posada de llarg per als néts en ocasió d'una campanya electoral impossible de salvar i amb perspectives de catàstrofe. Els joves montillistes van complir amb els pronòstics i ara són objecte d'una minuciosa operació de màrqueting que pretén designar-los actors de continuïtat per a un escenari que més aviat esperaria una refundació.

La renovació de quadros sempre és positiva, encara que no hi ha res que faci pensar que el 18% dels vots sigui conseqüència d'un efecte generacional. Més aviat de la pèrdua de l'equilibri original del PSC, aquell catalanisme progressista tan complex com el país que interpreta, i del desgast de la fórmula de relació amb el PSOE per acumulació d'enfrontaments. És possible que no n'hi hagi prou amb un relleu nominal. Les ànimes polítiques es poden negar, però no desapareixen, busquen nous cossos.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada