"Crisis e ideologías" Joan Majó

Article publicat al diari El País el 31 de març de 2010

La crisis está siendo y será un revulsivo importante para todos. A pesar de que algunos se limiten a unos análisis fundamentalmente técnicos y economicistas, y a proponer sólo medidas y reformas de poco calado, cada vez está más extendida la sensación de que todos nos vamos a ver obligados a revisar las actitudes personales y los valores sociales del modelo económico y de convivencia en el que nos hemos instalado durante el último siglo. Aunque hubieran pasado de moda, cubiertas bajo el alud del pensamiento único, vamos a asistir a un renacimiento ideológico, como contraste al engañosamente proclamado "fin de las ideologías" de hace unas décadas. Necesitaríamos un largo texto para abarcar todo lo que esto significa, pero me limito a un rápido repaso histórico que permita adivinar, desde atrás, mis convicciones de futuro.

La irrupción del liberalismo hace más de dos siglos y su derivada económica, el capitalismo -entendido como libertad de mercado y libertad de empresa-, supuso una gran explosión de libertades frente a la opresión, dio lugar a una enorme dinámica de creación de riqueza y de progreso, y generó paralelamente unas desigualdades insoportables.

La crítica marxista fue acertada y oportunísima como denuncia, pero la experiencia comunista mostró su incapacidad de ser alternativa válida al exigir la renuncia a la libertad y el recurso a la dictadura, lo que las sociedades en desarrollo no pueden tolerar y se han ido quitando de encima.

La socialdemocracia, a lo largo del siglo pasado en Europa, pretendió conjugar libertad con justicia en su valiente intento de domesticar el capitalismo, a base de mantener las libertades económicas y crear al mismo tiempo los contrapesos que eviten, reduzcan o compensen las desigualdades que genera el mercado. Estos contrapesos, con la intervención del Estado, son fundamentalmente tres: regulación del mercado, redistribución fiscal y Estado de bienestar. Aunque los resultados quedaron lejos de las expectativas, hasta las últimas décadas del siglo se avanzó mucho.

Los últimos 30 años, sobre todo a partir de la caída del muro de Berlín, han significado un gran paso atrás en este camino. Se ha desregulado el mercado, y de una manera escandalosa el mercado financiero a nivel internacional. Se ha ido degradando progresivamente en casi todos los países el equilibrio entre salarios reales y rentas del capital, congelándose prácticamente los primeros y aumentando las segundas, en especial las de origen financiero. Se ha ido haciendo regresivo el sistema fiscal, al incrementar los impuestos directos y al separar en dos escalas distintas la tributación de las rentas del trabajo y la de las plusvalías y otras rentas financieras. Y finalmente, se han cometido abusos en la utilización de los servicios del Estado de bienestar, poniéndose en peligro su continuidad futura.

Hay que añadir a ello la falta de conciencia de las sociedades desarrolladas sobre todas las consecuencias de la globalización. No somos ya 800 millones los que vivimos confortablemente utilizando los recursos naturales y produciendo residuos, confiados en que la capacidad de todo el planeta los pueda absorber, sino que seremos a muy corto plazo más de 2.000 millones las personas que fabrican productos y emiten CO2, y muchos más los que con todo derecho desearían imitar nuestro modelo. En este caso, hemos de ser conscientes de que el modelo no es sostenible para estas dimensiones.

Es urgente elaborar la socialdemocracia del siglo XXI, que recupere el espíritu y la dinámica perdidos hace dos décadas, rehaga hacia adelante el camino retrocedido y traslade a una sociedad global los principios que informaron la regulación en los espacios nacionales, entendiendo que ahora los Estados han dejado de ser islas y que la Tierra se nos ha hecho una.

Será muy difícil una salida estable -sostenible- de la crisis si no podemos contar con las herramientas que deben salir de una nueva regulación del sistema financiero, de una reforma fiscal, de una revisión del Estado de bienestar, de una reforma de las relaciones laborales y de una revolución en el modelo energético. Todas estas reformas han de restablecer, a un nuevo nivel, los equilibrios destruidos estos años, destrucción de la que la crisis es el más claro síntoma.

Es tiempo de ideología y es tiempo de liderazgo.

Joan Majó es ingeniero y ex ministro.

"¿Què vol dir sobirà?" José Antonio González Casanova

Article publicat a El Periódico de Catalunya el 8 de març de 2010

Superior, suprem o sobirà són uns vocables amb la mateixa arrel filològica, indicadors del poder més gran de tots, el que s’imposa a qualsevol altre. Per això es va aplicar als monarques absoluts i, per error, als reis en democràcia, que gairebé no són monarques (o jerarques suprems únics) i que han deixat de ser sobirans. La burgesia ascendent va acabar, al segle XVIII, amb la sobirania règia i va traslladar el concepte a la nació, és a dir, a l’Estat. La sobirania va deixar de ser un atribut personal i es va convertir en una abstracció aplicada a una altra abstracció (nació, poble). D’aquesta manera s’escamotejava a la democràcia (règim odiat pels burgesos) la seva principal conquista, el sufragi universal: un home (o una dona), un vot. En el seu lloc es va parlar de la sobirania nacional i, fins i tot, de la sobirania popular, però ni les nacions ni el poble existeixen més que com a ens de ficció. La seva sobirania és tan retòrica com les seves respectives identitats. Existeixen les persones, els habitants, els ciutadans. Ells són els portadors de deures i drets. Aquests són els únics sobirans en una democràcia entesa com el procediment d’aconseguir unes majories que exerceixin el dret a decidir respecte de les minories.

A Espanya va ser Pi i Margall qui va acusar de trampa antidemocràtica la suposada sobirania nacional. L’article 42 del projecte constitucional de la Primera República (Estat federal) deia així: «La sobirania resideix en tots els ciutadans». El socialista Besteiro, en el debat del frustrat Estatut català de 1918, veia antiquat discutir sobre si la sobirania corresponia a Catalunya o a Espanya: «La llibertat ens correspon a tots i la sobirania a cap». La Constitució de la Segona República (1931) ja ni tan sols esmenta la sobirania nacional o la popular. Es limita a proclamar que tots els poders de l’Estat emanen del poble. L’actual Constitució recull la idea que són els ciutadans els únics que poden ser considerats en una democràcia com el poder primari i suprem (articles 23.1 i 168.3). Però es contradiu quan afirma que «la sobirania nacional resideix en el poble espanyol». Els constituents van reconèixer que la fórmula és decimonònica i no vol dir res, però el temor de les dretes a una «sobirania nacional» de les nacionalitats els va fer caure amb gust en aquesta fictio iuris del vell ideari burgès antidemocràtic. No obstant, la ideologia democràtica de les esquerres va imposar, en la pràctica, un Estat federant, que respon a un esquema organitzatiu horitzontal basat en la competència, enfront del vertical i jeràrquic del centralisme autoritari.

L’article 2, al reconèixer el dret a l’autonomia de les nacionalitats, reconeix als seus ciutadans un poder sobirà per poder decidir i gestionar totes les competències que considerin convenients per al seu autogovern territorial. És fals i interessat mantenir que l’autonomia no és sobirania, com pensen els nacionalistes espanyols i catalans. El senador progressista Villar Arregui va defensar enfront de la dreta que ni la nació espanyola ni les nacionalitats eren sobiranes en sentit metafísic i abstracte, sinó que totes compartien, per acord o pacte (foedus) constitucional, una mateixa sobirania concreta a l’exercir conjuntament poders polítics d’Estat (les comunitats autònomes són Estat) i unes competències determinades en els seus estatuts.

¿Com es pot ser sobirà si només s’és autònom? El sobiranisme català comparteix amb el nacionalisme sobiranista espanyol una idèntica confusió conceptual sobre un vocable que ja no significa, en democràcia, el que significava sense aquesta. Els catalans que van aprovar el projecte de l’Estatut vigent van ser sobirans al seu Parlament i van tornar a ser-ho (aquesta vegada amb altres ciutadans de l’Estat no catalans) en la seva aprovació definitiva a les Corts Generals. La decisió sobirana de Catalunya o d’Espanya no existeix. La de la ciutadania majoritària d’una o l’altra, sí. I no té més límit que el traçat per l’article 150.2 de la Constitució: les competències materials de titularitat estatal que «per la seva mateixa naturalesa» no siguin susceptibles de transferència o delegació.

RES, avui, més variable que el feix competencial de l’Estat. No es queda en els ossos per transferir competències a les comunitats autònomes, sinó que augmenta la seva corpulència real i concreta al responsabilitzar els ciutadans de cada una. Només llavors la ficció d’una sobirania nacional resident en el poble espanyol tindrà, encara que òbvia i redundant, certa semblança amb la realitat. I la no menys fictícia sobirania de Catalunya no necessitarà ser invocada per constituir un Estat en propietat. És més factible, tot i ser lent i difícil, rebaixar l’actual que no que aquest pugui acceptar una secessió. Els catalans hem decidit sobiranament que el creat el 1978 ens resulta propi. Hi seguirem mentre la majoria dels nostres conciutadans ho considerin apropiat.

 

Catedràtic de Dret Constitucional

"Una Llei ni urgent ni important" Francisco Longo

Article publicat al diari El Periódico de Catalunya l'11 de març de 2010

Imagineu-vos en un vaixell que passa enmig d’una forta tempesta, suportant les sacsejades d’un onatge embravit. Hi ha marejos i crisis nervioses. Gairebé tothom mira a l’horitzó esperant signes de bonança que ningú entreveu. El capità i els oficials s’afanyen per mantenir el rumb mentre donen instruccions al passatge i intenten ajudar els que ho necessiten. Malgrat tot, creix una sensació de perill i la por propaga la desconfiança en els que exerceixen el comandament. En aquest context, ¿us semblaria raonable que una part de la tripulació es reunís per discutir una proposta sobre els torns de vacances o el disseny dels nous uniformes? Doncs una cosa semblant està passant al Parlament de Catalunya amb el projecte de llei de mesures en matèria d’ocupació pública, que, després de passar el debat de totalitat, segueix aquests dies el tràmit reglamentari.

Potser penseu que, sota l’impacte de la crisi, els nostres diputats estan entestats, per fi, a escometre l’ambiciosa reforma del sector públic que els temps demanen. Potser estan estudiant la manera d’augmentar la productivitat de l’ocupació pública o eliminar una mica la rigidesa que pateix, que ja seria hora. Potser creuen arribat el moment de professionalitzar, d’una vegada, els alts càrrecs o de facilitar les operacions de redistribució i aprofitament d’efectius, com sembla que aconsellaria el creixement del dèficit públic. Pot ser que considerin que s’ha de començar a avaluar seriosament la feina dels treballadors públics i vincular la continuïtat de l’ocupació i la carrera al seu rendiment.

Res d’això. El que ocupa ses senyories és un text tan suggerent com la guia telefònica i tan innovador com un còdex medieval. Una vegada més, la Cambra discuteix un projecte fet per funcionaris per a funcionaris, d’esquena a les necessitats socials i a anys llum del que interessa –i resulta intel·ligible– als ciutadans.

Tanta inanitat és irritant si pensem en les turbulències que agiten la nostra vida quotidiana, i com n’és de desitjable que els nostres legisladors dediquin el seu temps a allò que importa. No obstant, la cosa no seria especialment greu si no fos per dos motius de preocupació. Un té a veure amb els continguts del projecte i un altre amb el seu procés d’elaboració i tramitació.

Aquest projecte de llei, sense canviar res d’important, reforça els elements més rancis del model d’ocupació pública que anem arrossegant i fa així una mica més difícil la seva eventual reconsideració en el futur. Entre altres coses, consolida el model de cossos –sistema d’organització força discutible–, generalitza un instrument tan rígid com les relacions de llocs de treball, petrifica –sacralitzant les proves memorístiques– l’oposició tradicional com a sistema d’accés, perd l’ocasió de professionalitzar de veritat els òrgans de selecció, burocratitza l’escola d’Administració pública i tenalla els gestors amb una pruïja uniformista i centralitzadora que desconsidera, a més, l’autonomia local. Res d’això és rigorosament nou. Al contrari, el text arrodoneix –cosa que resulta paradoxal, atès que es tracta d’un dels primers desenvolupaments estatutaris– el procés de clonació de l’Administració general de l’Estat que ha caracteritzat l’Administració catalana des de la seva mateixa creació, 30 anys enrere. Som davant d’una proposta que no conté cap element original, precisament quan el marc normatiu –l’Estatut i la nova legislació estatal bàsica– permetrien, en bona mesura, defugir la mera imitació i avançar, a Catalunya, cap a la creació d’un model propi d’ocupació pública.

Per una altra part, el mateix procés de gestació del projecte té mancances que expliquen un resultat tan penós. Una reforma de l’ocupació pública és una iniciativa que afecta el conjunt de la societat, i no només els gairebé 300.000 catalans que viuen d’un sou públic. No obstant, l’elaboració d’aquesta classe de normes sol respondre a un procés estrictament endogàmic: administradors funcionaris redacten un text amb experts funcionaris i després s’asseuen en una taula amb sindicalistes funcionaris per negociar-lo. A aquestes altures, el discurs sol ser tan abstrús, que quan l’avantprojecte arriba al Govern, només aquells governants que són, a més, funcionaris estan en condicions d’entendre’l.

Les coses no semblen haver estat diferents en aquest cas. Que sapiguem, no s’ha divulgat cap llibre blanc o document de criteris. No hem llegit estudis o articles sobre el tema, ni tan sols hem sentit parlar de cap debat que impliqués sectors socials externs a l’Administració pública. Per tot plegat, el que li hauria de passar de millor a aquesta llei és que no s’aprovés. No es mereix el temps ni l’esforç dels nostres parlamentaris. No és ni important ni urgent. No innova ni millora res i, no obstant, consumeix energies que s’haurien de dedicar a una autèntica deliberació social. El de l’ocupació pública és, en temps de crisi, un debat transcendent que no s’hauria de continuar furtant a la societat catalana.

 

Director de l’Institut de Governança i Direcció Pública. Esade. URL.

"¿Por qué hace falta un cambio de modelo productivo?" Jesús Caldera

Article publicat al diari La Vanguardia el 7 de març de 2010

El Gobierno ha puesto en marcha recientemente varias iniciativas que persiguen el objetivo de lograr una reorientación de la economía española. La última de estas iniciativas es la propuesta de reformas que se está debatiendo estos días en el seno de la Comisión Intergubernamental con todos los grupos políticos.

¿Está justificado este empeño en lograr un cambio de modelo productivo? Sin lugar a dudas. Nuestra economía requiere una profunda reorientación para que el país salga de la actual crisis y retome la senda del crecimiento positivo y la creación de empleo. Ya se están observando algunas señales que indican que la recuperación económica se perfila en un horizonte cercano, pero esto no debería llevarnos a la visión optimista de que este periodo sólo ha sido una nueva fase recesiva del ciclo económico. La primera gran crisis global del siglo XXI debe servir para concienciarnos de la necesidad de abordar cambios que permitan evitar que nuestra economía reproduzca los errores del pasado reciente, así como lograr que se supere un grave problema estructural: el escaso crecimiento de la productividad que se ha producido en los últimos quince años.

La Fundación Ideas ha publicado recientemente un informe, "Ideas para una nueva economía: Hacia una España más sostenible en 2025" (disponible en www. fundacionideas. es), en el que hemos realizado un ejercicio de proyección sobre el cambio de modelo productivo. En este estudio se evalúan los principales problemas de la economía española, pero también sus fortalezas, y se identifican cuáles son los sectores productivos en los que debería apoyarse nuestro nuevo modelo de crecimiento.

Cambiar de modelo productivo supone abordar varias reformas necesarias para lograr un entorno propicio sobre el que sustentar el futuro crecimiento económico. En este sentido, entendemos necesario emprender lo que podemos llamar una estrategia plurirreformista de "4Rs": una renovación empresarial, una recapitalización laboral, una reestructuración del sector público y una reorientación del sector financiero.

La renovación empresarial supone un cambio en el entorno empresarial, que facilite la creación de nuevas empresas y su consolidación para que alcancen un tamaño suficiente que garantice su viabilidad a medio y largo plazo. Igualmente debe apostarse decididamente por el dinamismo empresarial, la internacionalización y la I+ D+ i, prestando especial atención a las pymes.

En segundo lugar, por recapitalización laboral entendemos cambios en el mercado de trabajo para lograr un entorno más favorable a la inversión en el capital humano de los trabajadores, e implica tanto a los empresarios como a los propios trabajadores. Esta inversión resulta clave para lograr el deseable aumento de la productividad del factor trabajo.

En cuanto a la reestructuración del sector público, se deberían acometer cambios que transformen la Administración (en todos sus niveles) en un nuevo sector público internamente dinámico en su funcionamiento y externamente dinamizador de los agentes económicos y sociales.

Por último, la reorientación del sistema financiero también debería ser una de las prioridades del cambio de modelo productivo. A corto plazo para que se restablezca el flujo normal de crédito a las actividades productivas, especialmente a las pymes, y a largo plazo para lograr que nuestros bancos y cajas canalicen suficientes recursos para financiar actividades emprendedoras, creativas e innovadoras en los nuevos sectores productivos.

¿Cuáles deben ser los sectores productivos que se conviertan en motores de la economía española? En el informe de la Fundación Ideas, identificamos tres sectores importantes en el modelo actual, que deben seguir siendo protagonistas pero que requieren cambios importantes en su orientación y en sus objetivos. En particular, proponemos una transición de la construcción a la rehabilitación, del turismo convencional de precios bajos a un nuevo turismo sostenible y del modelo de transporte actual a una movilidad más sostenible.

Junto a estos sectores renovados, el motor de la economía española debe estar también impulsado por una serie de sectores con un importante potencial de generar nuevos desarrollos tecnológicos, como son las energías renovables, las tecnologías de la información y comunicación, la industria aeroespacial o la biotecnología. Asimismo, consideramos que hay otros sectores que también van a contribuir a la recuperación económica, la creación de empleo de calidad y la conversión del modelo productivo como son las ecoindustrias, las industrias culturales y los servicios sociales.

Nuestros cálculos muestran que, si se logra una efectiva puesta en marcha de todas las reformas apuntadas y se impulsan de forma decidida los sectores clave para el futuro de la economía española, se podrían crear entre 790.000 y 3,2 millones de nuevos empleos, según se considere un escenario de cambios parciales o alternativamente el escenario de pleno desarrollo del nuevo modelo productivo. Estos empleos son únicamente los generados por los diez sectores productivos analizados, que según nuestros resultados pueden llegar a suponer un 45% del PIB, y, por lo tanto, la capacidad de generación de empleo de la nueva economía sostenible sería bastante mayor.

En resumen, el esfuerzo por llevar a cabo un cambio de modelo productivo debería ser colectivo, y es importante trasladar a los ciudadanos la urgencia de realizar este cambio y los riesgos que conllevaría no abordarlo, ya que nos jugamos nuestro bienestar futuro. Debemos conseguir que la economía española retome un ritmo positivo de creación de empleo, y sobre todo de un empleo de mayor calidad, generado por sectores innovadores y con un sector público más dinámico. Todas estas transformaciones deberían perseguir un objetivo fundamental: lograr que la economía española alcance un mayor grado de sostenibilidad económica, social y medioambiental.

 

Jesús Caldera es ex ministro de Trabajo y Asuntos Sociales. Es vicepresidente de la Fundación Ideas del PSOE

"Les limitacions de la Llei de Vegueries" Joan Recasens

Article publicat al diari El Periódico el 24 de març de 2010

La llei de vegueries, que en aquests moments està debatent el Parlament de Catalunya, hauria de suposar la superació de dos models d’ordenació de l’espai supramunicipal contestats per diferents motius. D’una banda, el tradicional model provincial, qüestionat en totes les experiències de poder autònom català assajades durant el segle XX per un sector important de l’espectre polític del país com a incompatible amb aquest nou poder i aliè a la nostra realitat nacional. De l’altra, el model de les lleis d’ordenació territorial aprovades pel Parlament de Catalunya, l’abril del 1987, consistent en la desaparició de l’esglaó provincial i la seva substitució pel minifundisme supramunicipal encarnat per les comarques, un model fracassat per dos motius: per les dificultats d’encaix amb l’organització territorial que emanen de la Constitució espanyola i per l’evident incapacitat gestora i econòmica dels consells comarcals.

El projecte de llei de les vegueries no suposa aquesta superació de models territorials previs. És significatiu que, en el debat suscitat arran de l’elaboració i l’aprovació d’aquest projecte de llei, el protagonisme hagi recaigut en el tema dels límits territorials per sobre del de les competències que hagin d’assumir aquestes noves entitats, de les quals ningú parla, i que, en el projecte de llei, coincideixen amb les competències mínimes que la legislació bàsica de règim local atribueix a les províncies: l’assistència als municipis bàsicament. Ningú es planteja que les vegueries hagin de tenir autoritat en el territori, que puguin disposar, per exemple, de la competència per aprovar definitivament el planejament urbanístic o bé intervenir en els serveis relatius a la mobilitat dels ciutadans o que la Generalitat hi descentralitzi trams de serveis propis o, en definitiva, que participin en la dotació d’infraestructures que vertebrin el territori. Sembla que s’aprecia el mateix model provincial però amb tres vegueries-diputacions més: les de la Catalunya Central, de les Terres de l’Ebre i de l’Alt Pirineu-Aran.

Pel que fa a la resta, en un moment que la simplificació administrativa és un clamor, cal preguntar-se si és raonable presentar al Parlament, alhora que el projecte de llei de les vegueries, un projecte de llei de l’àrea metropolitana de Barcelona que sembla una resurrecció de la Corporació Metropolitana de Barcelona del 1974, com si el temps no hagués transcorregut, quan la futura vegueria de Barcelona, l’àmbit territorial de la qual coincidirà substancialment amb el de l’actual conurbació de la capital catalana, potser podria realitzar aquests funcions metropolitanes.

Per altra BANDA, hi ha un altre aspecte de la regulació de les vegueries que és clarament contrari a les previsions del nostre Estatut d’autonomia. Em refereixo a la inclusió de la Vall d’Aran en la vegueria de l’Alt Pirineu-Aran. Per la seva vinculació tant geogràfica, com cultural i lingüística amb els territoris occitans de l’altra part de la frontera, pel caràcter de pacte, en el seu moment, de l’adhesió i permanència de l’Aran en la corona catalano-aragonesa i pel reconeixement real dels seus privilegis, l’Aran és, possiblement, un dels pocs territoris no basco-navarresos en el qual concorren notes distintives de territori històric. D’acord amb aquesta singular posició, l’Estatut d’autonomia de Catalunya del 1979 reconeixeria les peculiaritats històriques de la seva organització administrativa, que es van concretar en la llei del règim especial de la Vall d’Aran del 1990, que va restituir les institucions pròpies de la vall i va atorgar estatut de pràctica oficialitat a l’aranès. L’Estatut d’autonomia vigent ha anat més enllà i ha declarat l’aranès llengua oficial i ha regulat el règim institucional de l’Aran en un capítol diferent del de l’organització del Govern local, tot configurant així aquell, doncs, com un tertium genus entre l’organització autonòmica i la local.

Per tant, amb independència del que disposi l’Estat per a la divisió electoral o la seva estructura perifèrica, l’organització territorial de l’Aran s’esgota en si mateixa sense que hi hagi lloc, sense esquivar l’Estatut, per incloure aquest territori en una vegueria, de territori més gran i administració local al cap i a la fi. Això no és obstacle per reconèixer que, per raons d’economia d’escala, alguns serveis destinats a la població aranesa s’hagin de prestar des d’àmbits territorials més amplis, però aleshores hauran d’entrar en joc les tècniques de cooperació interadministrativa.

Esperem que tot això s’esmeni en la tramitació del projecte de llei de les vegueries. Davant l’espera inquieta de la futura sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut s’ha estat afirmant que la millor defensa que se’n pot fer és la seva aplicació.

Sens dubte, aquesta màxima ha de tenir un compliment rigorós en un aspecte tan essencial del desenvolupament institucional de Catalunya com és la seva organització territorial.

Joan Recasens és professor de Dret Administratiu UB

"El Liceu y el sincrotrón" Joan Majó

Article publicat al diari El País el 24 de març de 2010

Siempre he asociado mentalmente estas dos grandes infraestructuras, una centenaria y la otra recién nacida, una cultural y la otra científica. Aparte de motivos de fondo, que son los que deseo explicar, hay un aspecto anecdótico que no tengo por qué ocultar. El día que ardió el Liceu yo estaba en Barcelona (en aquella época vivía en Bruselas) y me encontraba en el despacho del consejero Laporte, quien me pidió en nombre del presidente Pujol si podía ayudar en su deseo de promover un sincrotrón en el área de Barcelona. Su petición era razonable debido a mis relaciones con el Gobierno español, y a mi posición en la Comisión Europea, ambos posibles cofinanciadores del proyecto. Así fue como, sin ningún mérito propio, pero con gran ilusión, me convertí en presidente de su comisión promotora, mientras desde la terraza del departamento contemplábamos angustiados la humareda que provenía de la Rambla.

Debo confesar que en aquel momento tenía una idea vaga de lo que era un sincrotrón y lo asociaba, como muchas personas hacen, a un acelerador de partículas. Fue el físico Ramon Pascual, amigo y verdadera alma de la idea y entusiasta promotor del proyecto en todas sus etapas, quien me lo explicó. Siempre he pensado que, con posterioridad a mi intervención que se limitó a la época del proyecto, el Pacto del Majestic y la presencia de Josep Piqué en el Ministerio de Industria y de Andreu Mas-Colell en el Departamento fueron un elemento decisivo para su consolidación definitiva.

¿Qué es un sincrotrón? Para decirlo de un modo sencillo, es un supermicroscopio. No se trata sólo de una infraestructura para acelerar partículas subatómicas (protones, electrones) y hacer experimentos con ellas, sino que acelera electrones para que éstos, al acercarse a la velocidad de la luz, emitan una radiación (luz de sincrotrón) que se puede utilizar como se utilizan los rayos de luz natural en un microscopio y que, debido a sus características, son mucho más penetrantes y permiten ver y analizar estructuras enormemente más pequeñas que las que puede revelar el más potente microscopio convencional. El sincrotrón no es un fin en si mismo, sino una gran herramienta de las que existen pocas en el mundo.

Los científicos, catalanes, españoles o europeos utilizarán el Alba para penetrar y conocer mejor la estructura y los cambios de la materia y muy especialmente de la materia viva. Y las empresas catalanas, españolas o europeas tendrán una ayuda extraordinaria en sus desarrollos relacionados con las proteínas, los componentes del ADN, o las encimas, todos ellos clave en la elaboración de fármacos, la detección de mutaciones genéticas y la prevención y cura de enfermedades. La industria farmacéutica, química y de nuevos materiales contará con una herramienta que le permitirá dar un salto cualitativo muy importante.

A partir de esta semana tenemos en el área de Barcelona el más potente microscopio del sur de Europa. Hace ya muchos años que disponemos en Barcelona del Liceu, uno de los equipamientos culturales de más prestigio en este mismo territorio. Junto con otros muchos -pienso en algunos centros de investigación biomédica, en el supercomputador Mare Nostrum de la UPC, en algunas escuelas de negocios, en los Museos Picasso y Miró...- este tipo de infraestructuras ayudan a situar Barcelona y Cataluña como referentes en un momento en el que la globalización reconfigura los mapas. Y, cada uno en su ámbito, son un gran elemento de atracción para personas de otros países y, por tanto, constituyen un incentivo sensacional para lo que se viene en llamar "turismo de gran calidad" y, sobre todo, "inmigración de cerebros", dos fenómenos de los que estamos muy necesitados. Sería bueno analizar qué parte de la gran cantidad de personas de otros países que se han instalado recientemente aquí están relacionadas con alguna de estas infraestructuras. Creo que nos sorprenderíamos favorablemente.

Es bueno que en unos momentos en los que, con una satisfacción que comparto, Barcelona se ha convertido en un referente mundial en el ámbito deportivo, se hagan todos los esfuerzos para conseguirlo en otros ámbitos, especialmente en el cultural, el científico y el educativo, áreas en las que, tal vez, las repercusiones serán menos aparentes pero mucho más sólidas y duraderas, tal como necesitamos para seguir siendo una sociedad con futuro después de haber rectificado a golpes el camino que nos llevó a la crisis.

Joan Majó es ingeniero y ex ministro.

"Réquiem por el federalismo" David Miró

Article publicat al diari El Periódico el 15 de març de 2010

Seguramente no hay un lugar y una hora preciso del deceso, pero es un secreto a voces, una de aquellas verdades que todo el mundo comparte, aunque nadie se atreve a proclamar para no aparecer como el enterrador oficial de una bella idea. Pero la realidad es que el federalismo catalán ha muerto, al menos en su versión buenista, aquella que nos prometía una relación amable con España, la superación de las viejas rencillas y del mercadeo constante de votos aquí y allá. Bueno, quizá sería más exacto decir que lo han matado, o que fue envenenado de muerte el mismo día que se decidió el café para todos, en las postrimerías de la Transición, y lo que ahora está haciendo el Tribunal Constitucional es una suerte de autopsia para cumplimentar el acta de defunción.

Pero dejaremos las razones del óbito para otra ocasión y nos centraremos en sus consecuencias, en el nuevo paradigma que se alumbra entre Catalunya y España y donde ya no tiene lugar un esquema de relación reglada, transaccionada y aceptada por las dos partes. Un mecanismo de convivencia satisfactorio, en suma. En su lugar, lo que se nos ofrecerá serán diferentes tipos de gestión para lidiar con un conflicto irresoluble que está condenado a sufrir altibajos de forma periódica. A la conllevancia orteguiana no se le contrapone ya la convivencia, sino la ruptura.

Antes de continuar, hay que apuntar, de entrada, que el arrumbamiento del federalismo, de ese proyecto que desde Catalunya intentaba construir un Estado compuesto y plurinacional, es quizá el hecho más importante de la política catalana de los últimos decenios, más si cabe que la irrupción del independentismo a finales de los años 90, ya que este, como el dinosaurio de Monterroso, siempre estuvo ahí, escondido en multitud de armarios. Y su principal competidor en el campo ideológico era, precisamente, el federalismo, que no era un invento de Pasqual Maragall, como algunos pretenden ahora simplificar para convertirlo en caricatura, sino que es una corriente que hunde sus raíces en el catalanismo secular, con las figuras de Francisco Pi i Margall y Valentí Almirall a la cabeza.

Por eso no hay una fecha exacta de defunción. Incluso muchos negarán la mayor, pero se engañan ellos mismos. Hace algunos años aún era posible hablar de reformar la Constitución para adecuar la función del Senado al reparto de poder territorial. O de aplicar el multilingüismo a las instituciones del Estado. Ahora, desde Catalunya, nadie dice ni pío, porque se sabe que, si se abre el melón constitucional, será en la dirección contraria.

España vive en la contradicción de haber creado un federalismo light para combatir el federalismo de verdad, el que reconoce las diferencias y las trata como tales. Y no le acaba de gustar el invento. Hay quien quiere dar una marcha atrás que, sin duda, ya habría empezado sin la inesperada derrota del Partido Popular en el 2004.

En Catalunya, además de una doctrina política, el federalismo sirvió también a algunas fuerzas de izquierda para integrar en el catalanismo a los contingentes de inmigrantes de otras partes de España, principalmente el PSUC y el PSC. En el PSC, el federalismo fue la argamasa capaz de unir en un mismo proyecto a pallachistas y la federación catalana del PSOE. Hoy los viejos federalistas, identificados como el ala catalanista, han mudado en bilateralistas, es decir, plantean una relación con España bajo el prisma de la correlación de fuerzas. La reclamación de un grupo parlamentario propio en los años 90 se hacía en nombre del federalismo. Hoy esto ya no es así. Es por eso que, sin que sirva de precedente, puede que estén pasando cosas importantes en ese partido-madre que es el PSC.

Y es que la desaparición del federalismo ha dejado huérfana a una parte de la sociedad que se sentía cómoda en una formulación teórica que le permitía conjugar a la perfección su doble identidad nacional. Se trataba de un paraguas perfecto. El problema del nuevo paradigma es que obliga a mojarse, a tomar partido. En el bilateralismo hay solo dos actores, que son Catalunya y España, y el mal rollo, más que intentar evitarlo, se da por descontado.

Asistimos en estos momentos a un lento proceso de recolocación, en el que los extremos, españolismo versus independentismo, se reforzarán. Pero no solo en sus marcas electorales, sino dentro del PSC, el primero, y dentro de CiU el segundo. Paralelamente, ese bilateralismo está obligando a CiU a plantear nuevos objetivos para distinguirse del contrario (el concierto económico, por ejemplo). La pugna será entre un bilateralismo hard contra un bilateralismo light, pero será, sea como sea, un único paradigma que tendrá en el independentismo su corolario.

En todo caso la secuela más importante de la derrota del sueño federal es que puede acabar con la ficción del un sol poble. La cuestión es saber si somos todos lo suficiente maduros para afrontar esa verdad. Y sus consecuencias.

David Miró és periodista.

"Opinió contra veritat" Salvador Cardús

Article publicat al diari Avui el 21 de març de 2010

Diu Anthony Browne a Ridículament correcte (La Campana, 2010) que en gran part de l'esfera pública, "la correcció política ha substituït la raó per l'emoció, i ha subordinat la veritat objectiva a la virtut subjectiva". El pitjor del dogmatisme de les opinions que són emparades per la correcció política, en conseqüència, és que no es limita a creure que té la veritat, que déu n'hi do, sinó que a més té la convicció que està en possessió de la virtut. I, per tant, els que no comparteixen la mateixa idea no és que visquin en l'error, sinó que a més són males persones. D'aquesta manera, si hom creu que els oponents no tan sols s'equivoquen sinó que són males persones, és fàcil acabar justificant l'atac personal als que pensen diferent.

A L'EXTENSIÓ D'AQUESTA LÒGICA del "políticament correcte" hi ha ajudat, esclar, el fet de viure en una dictadura de l'opinió. Es tracta d'un fals democratisme que ha considerat que la defensa de la raó, de la veritat o de l'excel·lència -que per definició són béns escassos amb pocs posseïdors- eren de naturalesa aristocràtica i que fomentaven la desigualtat. I en lloc d'emprendre el difícil combat d'estendre la raó, la veritat i l'excel·lència, s'ha trobat la solució fàcil de donar veu a tothom, amb independència del valor d'allò que digui, encimbellant l'opinió subjectiva a la màxima dignitat dialèctica. La idea és clara: si la veritat és escassa i costeruda, la solució és generalitzar la ignorància, que és abundant i generosa. De passada, si la veritat cal agrair-la amb humilitat a qui hi ha deixat la pell, l'opinió té l'avantatge que és ben bé de cadascú i se'n pot fer el que es vulgui amb tota arrogància.

EN EL PLA DE LA VIDA SOCIAL, LA DICTADURA de l'opinió s'ha traduït en l'obsessió per la "participació", que ha afavorit una mena de pertinença cívica de baix cost que podríem anomenar "el compromís per l'opinió". Em refereixo a un tipus de vinculació amb els afers públics que, lluny de comportar cap treball, cap intel·ligència, cap responsabilitat ni cap contribució econòmica, es limita a emetre -a "escopir", podríem dir-ne- una opinió. Per participar n'hi ha prou d'opinar sense cap risc ni conseqüència. En aquest sentit, és francament decebedor descobrir als mitjans de comunicació, fins i tot als suposadament més seriosos, que cada dia es facin tota mena d'enquestes -d'altra banda, de valor estadístic nul- en què es pregunta sobre qüestions que d'opinables no en tenen res: se saben o no se saben. Preguntar, posem per cas, si hom "creu" que la nevada de fa quinze dies era conseqüència del canvi climàtic o no, és una estupidesa veritablement confusionària. Ni els millors experts tenen evidència científica de si es pot relacionar un fet aïllat com una nevada amb un procés de llarg abast que es regeix per regles molt diferents com és el canvi climàtic. Per tant, si la pregunta no pot obtenir una resposta científica certa, quin valor té que jo "voti" a favor o en contra de si ha nevat per culpa del canvi climàtic? Fer creure que aquesta opinió és valuosa o rellevant, és d'una gravíssima irresponsabilitat cívica.

DEIA, PERÒ, QUE TOT PLEGAT S'AGREUJA quan s'associa la suposada veritat amb una no menys hipotètica bondat. Una temptació en què cau sistemàticament la política, un terreny en el qual, en lloc de contraposar a l'adversari els arguments més intel·ligents possibles, el recurs habitual és el de desqualificar-lo personalment. El combat polític s'ha convertit en una guerra l'objectiu principal de la qual és fer perdre la confiança en l'adversari. De manera que la contraposició d'arguments esdevé una missió no tan sols titànica, sinó completament inútil. Posem-ne alguns exemples. Segur que hi ha raons a favor i en contra de construir la MAT, la línia de molt alta tensió, però el debat ha acabat en el terreny d'acusar els qui la defensen de ser uns malvats que volen la destrucció del planeta, i els qui s'hi oposen, de sabotejar de manera egoista el progrés de la majoria. I segur que hi ha bones raons a favor i en contra del dipòsit de residus nuclears d'Ascó. Però el debat polític acaba entre els que se suposa que volen posar en risc tot el país per un interès local i els que es diu que n'obstaculitzen la construcció per estretor mental o oportunisme electoralista. I encara estic segur que hi deu haver bones raons per debatre si la forma i el contingut de l'entrevista de Mònica Terribas al president José Montilla van ser adequats tant des del punt de vista institucional com periodístic. ¿Per què no s'hauria de poder discutir? Però, finalment, el pim-pam-pum acaba traslladat a una discussió dels qui se suposa que tenen una visió patrimonial dels mitjans públics i voldrien imposar la censura i la genuflexió obligada, contra els qui opinen que l'entrevista de la Terribas només s'explica per la voluntat malèvola d'enfonsar el tripartit.

EN CONSEQÜÈNCIA, ES FA PRÀCTICAMENT impossible que els arguments ben fonamentats trobin el seu espai propi i respectat, i tot s'acaba amb una batussa d'opinions partisanes entre els qui, sense saber què és l'alta tensió, opinen de si la volen o no, entre els qui sense tenir cap idea dels riscos s'afegeixen amb entusiasme a opinar sobre el dipòsit nuclear o entre els que, abans de veure l'entrevista presidencial, ja "sabien" com aniria. I, entretant, queden sense resposta el per què hi ha un independentisme a qui va bé la dependència elèctrica exclusiva d'Espanya, el com pot ser que el ciutadà estigui disposat a pagar 50.000 euros diaris per llogar un dipòsit de residus nuclears a França o com pot ser que un debat partidista sobre les formes d'una entrevista acabi amagant allò que s'hi va dir.

NOMÉS UN EXERCICI DE SOBRIETAT en l'exercici de l'opinió ens podria ajudar a sortir d'aquest fangar. Només una més gran valoració de la recerca de la veritat en contra del relativisme de l'opinió ens permetria avançar com a societat sòlida. Només una separació estricta entre la raó i el judici moralista ens permetria recuperar els debats que el país té pendents per dibuixar un futur emancipat.

Salvador Cardús i Ros és professor de sociologia de la UAB i periodista, sociòleg i escriptor

"No ha funcionat" Ferran Mascarell.

Article publicat al diari Avui el 21 de març de 2010

U: HO ASSENYALEN TOTES les enquestes. El govern de coalició dels tres partits d'esquerres i catalanistes no ha quallat. Molts dels qui hi han cregut han perdut la confiança. En menys de dues legislatures ha passat de ser vist com una il·lusionant alternativa a un model fallit. Ha passat de ser el subjecte d'una mutació política imprescindible a l'objecte d'una mutació política obligada.

DOS: ES DIU QUE LA RAÓ del seu fracàs és la seva inestabilitat. No crec que la decepció de la gent estigui en el ritme de muntanya russa del primer, ni en la dinàmica plana del segon. Crec que les raons són més profundes. El problema del tripartit és no haver sabut construir un discurs polític coherent i unitari i estabilitzar un marc polític de referència -una argumentació de país- capaç de mantenir-hi vinculats els qui hi varen confiar i alguns més.

TRES: EL PROBLEMA NO HA ESTAT tant el mateix tripartit i la seva acció de govern com la dinàmica de diferenciació -sovint infantil- que han mantingut els partits. La cacofonia l'ha produït la defensa dels interessos particulars més que l'acció de govern. Això els ciutadans no ho perdonen. El tripartit ha fet coses bé i coses malament. Més de les que se li reconeixen: entre altres un Estatut nou. Però ha estat absolutament pla en la seva argumentació. Els partits de l'esquerra catalana, una vegada més, han oblidat que en democràcia la gent vota arguments més que no pas accions, vota sentit. Sense una argumentació global, sense donar una significació de conjunt a la seva feina, un govern acaba sempre devorat pels errors, les indecisions i l'acció erràtica d'alguns departaments. Al tripartit li ha mancat tenir i transmetre un projecte comú de govern, de globalitat de país, vinculat a una idea de país que li fos pròpia.

QUATRE: PENSO QUE HAN ESTAT més els mateixos partits que l'han configurat els qui han condicionat el resultat de tripartit. No han entès que governar un país exigeix argumentar una idea i un relat de país. Del tripartit s'esperava una gestió més o menys eficient en la modernització de les infraestructures i els serveis públics, però sobretot s'esperava que posés sobre la taula idees noves. S'esperava rigor i clarificació de prioritats, i sobretot que il·luminés una idea nova de país, un model argumentat, possibilista i pactat per construir una Catalunya renovada. S'esperava una renovació del catalanisme. Els partits de l'esquerra catalana no havien tingut l'oportunitat de governar junts la Generalitat; havien d'oferir una idea més plural del propi passat català, un contracte social de convivència capaç de fer front a la complexitat social actual, un imaginari de futur més ambiciós i serè. S'esperava un nou relat capaç d'ajudar a enriquir l'envellit imaginari català del tombant del 2000.

CINC: LES ERRADES DEL TRIPARTIT són menys decisives que els errors dels respectius partits. S'esperava un govern eficient, però es comptava amb una profunda renovació de la manera de fer política i d'interpretar la nació catalana. El tripartit té problemes perquè els seus partits no han sabut renovar-se en el terreny de les idees, els principis i els valors, encara més quan la crisi global del model econòmic obliga a redissenyar el propi concepte de benestar i de nació.

SIS: EL PROBLEMA DEL TRIPARTIT és no haver entès que les circumstàncies adverses que l'han envoltat (crisi mundial, socialisme espanyol a la contra, dreta espanyola rabiosa) els exigia un relat, un llenguatge, un argumentari i fins i tot un sentiment compartit on els catalanistes progressistes es poguessin vincular. Sense relat global de país és molt difícil aconseguir la confiança de la gent, encara més en un moment de metamorfosi mundial profunda, amb la sobirania repartida entre diverses institucions autonòmiques, estatals i europees i amb eines directes de govern escasses. El fracàs del tripartit és un fracàs històric per a l'esquerra catalana. Qüestionarà l'actual estructura partidista i implicarà una profunda renovació conceptual i democràtica.

Ferran Mascarell és historiador

"La hora del consenso" Ferran Mascarell

Article publicat al diari La Vanguardia el dia 11 de març de 2010

El Cercle d´Economia preguntará a todos los partidos políticos cómo se proponen afrontar los temas que nos atenazan: España, reformas estructurales, déficit fiscal, Estado de bienestar, diversidad, política y administración pública. No sé si los dirigentes se referirán a la metamorfosis sistémica que atravesamos y - si es así-qué principios constituyentes, ideas de largo recorrido y futuro preconizarán.

Obviamente, cada dirigente defenderá su parcela; nadie expresará dudas; nadie admitirá que su preocupación son las próximas elecciones. Tratarán de parecer distintos. Se basarán en el disenso. No buscarán acuerdos ni apuestas a largo plazo, ni considerarán la posibilidad de actuar juntos. Predicarán consenso, pero harán poco para conseguirlo. Los neoconservadores explotarán su autoritaria modalidad de anticonsenso: sólo es aceptable su propuesta.

El consenso es decisivo en una situación geopolítica como la catalana. Su soberanía está repartida entre instituciones autonómicas, españolas y europeas. Las herramientas del gobierno autonómico son escasas. Las demás instituciones no presentan soluciones convincentes. Ningún gobierno parece saber cómo crear empleo y mantener los niveles de bienestar. Todo indica que sin una estrategia de largo recorrido y un amplio acuerdo social no hay salida. La sociedad civil sabe que las recetas pasan por el consenso; pero no sabe cómo fabricarlo. Su principal herramienta - la política- está privatizada por quienes viven de ella y la han convertido en sinónimo de disenso.

Consenso para modernizar lo que ha envejecido, para poner en primer plano el genio emprendedor y participativo de la gente, para revalorizar el pensamiento libre, para recuperar el sentido estratégico de las decisiones, para aprender a pensar el futuro. Consenso para reiniciar una nación capaz de ubicarse en un planeta que ha convertido su globalidad en la nueva unidad de medida. La unidad de referencia ya no es la nación, sino el mundo. El futuro de una nación pequeña sólo puede ser pensado si es capaz de ser una nación abierta al mundo. La unidad mundo exige un pacto que permita construir un Estado eficiente. La España de hoy no lo es. La relación de Catalunya con España es una cuestión de sentimientos y de intereses.

Las procedencias se han universalizado y los vínculos de pertenencia se han debilitado. En cada barrio está el mundo entero. Sólo un renovado consenso político y social permitirá establecer nuevas reglas que garanticen la convivencia y reinstauren el respeto entre los ciudadanos sea cual sea su nacionalidad, cultura o etnia. Consenso para volver a dar valor al sentido de comunidad. Los individuos sólo prosperamos en comunidades fuertes donde los unos apoyan a los otros. Consenso para elegir el mejor camino para mantener nuestro bienestar, para refundar una economía sostenible y próspera, para priorizar la inversión en infraestructuras, educación, universidades, cultura, investigación y salud; para aprovechar la revolución tecnológica, para reformar el mercado laboral y la seguridad social, para hacer un país competitivo, para hacer más eficientes los gobiernos.

Consenso para defender el Estatuto que ratificaron los catalanes. Para construir un nuevo catalanismo que evite la previsible batalla fratricida entre independentistas y federalistas. Ambos tienen un largo camino conjunto por recorrer. Consenso para definir una vía catalana para España.

La España autonómica está a punto de fracasar. Nadie ganará. Catalunya sólo se autogobernará plenamente en una España democrática y avanzada. Pacto para componer un proyecto catalán para España.

Consenso para recuperar la política, herramienta imprescindible para la comunidad. Los ciudadanos rechazamos el gremialismo de los partidos, pero no la política. Queremos líderes nacionales antes que líderes de partido. Queremos participación cívica, políticas públicas eficientes, pactadas, que den oportunidades y estén pensadas para agrandar el bienestar. Políticas que se fundamenten en una ciudadanía comprometida y responsable de su libertad. Queremos una política construida sobre ideales, capaz de mirar al futuro, basada en el consenso. Queremos que nos gobierne quien mejor sepa sintetizarlo. La sociedad votará a quienes mejor razonen qué pactos van a buscar y a quienes ofrezcan mayor credibilidad sobre sus convicciones de ruptura con los sistemas partidistas vigentes. Nuestro futuro exige abandonar las etiquetas generales y fabricar llaves más artesanas basadas en el consenso y la renovación de los viejos idearios. Los resultados electorales dirán qué concentración gubernamental será posible; pero sin duda impondrán una amplia concertación social. Catalunya necesita recomponer su pactismo y establecer un consenso general que oriente la redefinición del proyecto de país. Catalunya exige hoy - es decir, después de las elecciones- unos pactos generales para afrontar el futuro; rigurosos, pensados para el medio plazo, rompedores de las viejas ensoñaciones y corsés ideológicos que nos atenazan. Las épocas de metamorfosis exigen ideas y consenso. Sólo pensando y pactando recuperaremos la confianza, la complicidad y la esperanza en el futuro.

"Unitatenlasocietatplural.cat" Xavier Muñoz

Article publicat al diari Avui el dia 13 de març de 2010

El país està deprimit, econòmicament i anímicament. Les causes es troben en la crisi, la general i la pròpia. També en la desafecció a la política, com diu el president, i a Espanya, afegeixo jo. Ara, molts amics que havien estat catalanistes de sempre, dins d'un ordre, s'han despentinat i van dient que se senten independentistes. Vés a saber fins a quin punt, però abans no ho deien. En un programa, la setmana passada, de TV3, ens van dir que en una enquesta feta per la mateixa corporació es van trobar amb més d'un 39% dels enquestats que contestaven sí a l'independentisme. Torno a dir: vés a saber fins a quin punt, però abans no ho deien. Tal com jo veig les coses, l'independentisme necessita encara un debat molt llarg, perquè es molt complex i comporta molts riscos d'ordre social, i penso també que molt probablement no resultaria tan meravellós com pot ser en el somni. Cosa que em fa pensar que les enquestes revelen més un estat d'ànim de revenja que no pas un estat d'ànim de reflexió i consens.

EN UN ALTRE VESSANT, el de l'esquerra independent, trobem els progressistes i els federalistes, que no acaben de veure's separats, per múltiples raons, i cerquen una situació d'encaix igualitari amb Espanya. Uns i altres, amb raonaments en bona part coincidents, estan des de fa segles crispats davant el desencuentro amb els espanyols. Aquí s'ha d'incloure, naturalment, la dreta històrica nacionalista. Tots els arguments actuals de les polítiques catalanistes de cara a resoldre el problema són molt difícils de portar a la pràctica, i totes tenen en comú el record i la malfiança dels fracassos del passat. La superioritat numèrica dels espanyols els ha donat uns avantatges gairebé infinits enfront de la nostra minoria peninsular. Cal dir, però, que una economia més desenvolupada i la modernitat dels catalans, al seu moment, ens va fer guanyar el seu respecte, encara que, d'altra banda, no ens va deslliurar de les seves repressions armades.

DURANT MOLT DE TEMPS jo havia defensat que la democràcia i el progrés econòmic d'Espanya farien canviar la seva manera de veure'ns a nosaltres. Durant el franquisme, a nivell de la societat civil, es van aconseguir solidaritats i respecte a la nostre causa per part d'intel·lectuals espanyols i d'una bona part del poble més sensibilitzat per la causa democràtica. Això ens va ajudar a aconseguir progressos institucionals per a Catalunya durant les etapes primeres del postfranquisme. Però amb el que jo no comptava era amb el ressorgiment d'una dreta extremada, tradicionalment despòtica, que mai ha respectat ni tan sols el seu propi poble, però sí que ha estat capaç d'enverinar-lo. Una dreta de característiques idèntiques, segons Carrillo, a la del 1936. A partir del moment en què la dreta espanyola troba Aznar com a líder, es fa un pas enrere històric i es trenquen tots el llaços de comprensió que s'havien establert durant la dictadura i la primera època del postfranquisme. Potser tornem a començar?

CAL RECONÈIXER, PERÒ, QUE LA REPRESA es pot iniciar -jo diria que s'ha iniciat- sobre un escenari molt diferent del que es van trobar els pioners del catalanisme polític, al principi del segle XX. Encara que la dreta espanyola es mantingui igual, s'han corregut moltes milles en el món del catalanisme polític modern, i és difícil tornar enrere, sobretot si tenim en compte que som a Europa. Però també és cert que el comportament dels catalans no ha estat sempre a l'alçada. I ara, en temps de crisi, todo son pulgas. Quin govern pot sortir ben parat d'aquesta emboscada global?

FA UNES SETMANES, el conseller Ernest Maragall va fer una conferència al Foro de la Nueva Economía i, tres dies després, va escriure un article en un important diari barceloní que va fer córrer moltes paraules i molta tinta, en funció d'unes afirmacions col·laterals que figuraven en el discurs i que es destacaven per insòlites. És a dir, per políticament incorrectes en funció dels nostres hàbits d'opinió. Unes afirmacions, ja he dit, que han estat molt comentades, i fins tot aparentment oblidades. Potser el conseller, mirant endavant i considerant problemes reals evidents, va ensopegar amb alguna vorera si tenim en compte l'oportunitat de les seves informacions. Però tant li fa, es tractava d'informacions que cal retenir.

SI ES LLEGEIX LA CONFERÈNCIA, s'hi assenyalen, al meu entendre, importants iniciatives, en part utòpiques i en part d'un pragmatisme explícit. Dos elements -utopia i pragmatisme- inseparables en la política. Penso que el balanç del discurs és una important proposta de cara al nostre país. El problema és que l'amplitud de la seva exposició, tant en general com en el detall, no és possible d'encapsular en un article.

EN TOT CAS, M'ATREVIRÉ A POSAR alguns exemples del que crec que diu. Primer, la seva certesa en les possibilitats que comporta el desenvolupament de l'Estatut i la possibilitat de reconstruir el país des del ple exercici de l'autogovern. Dos elements conquerits amb la democràcia espanyola que ens donen la possibilitat d'esdevenir, en bona part, Estat. Això ja ho he sentit dir a persones que coneixen a fons el que diu l'Estatut, com per exemple a catedràtics de dret constitucional, exmembres del mateix tribunal i polítics importants en la reserva. Es pot argumentar "Ja en parlarem, de l'Estatut", i jo els contestaria "Sí, ja en parlarem, si cal". De moment, però, ja l'estem desplegant.

EL CONSELLER SEGUEIX APROFUNDINT en la seva anàlisi, tema per tema. Bé, s'ha de llegir. El que acabo d'escriure són unes dèbils referències. Penso que el missatge reposa en la necessitat de fer un programa de país, basat en una unitat dels partits i d'altres representants de la societat, que tingui com a objectiu la modernització. Que depèn molt de nosaltres i de la nostra unitat. Catalunya serà moderna o no serà. Serà competitiva, i, per tant, líder, o perdrem la identitat. Aquesta es la base del nou catalanisme, com el catalanisme és la base de la nostra ambició.

NO PODEM SEGUIR, PER RAONS ELECTORALS, desqualificant-nos respecte a la nostra representació nacional, ni respecte a la dependència de Madrid, quan ens toca viure-la a tots, siguem del color que siguem. Aquesta situació està provocant un comportament en què preval la rauxa sobre el seny, i que ens porta a un enfrontament cec, en el qual qui paga els plats trencats som els catalans. Cal modernitzar el país en totes les seves àrees. Utopia, sí. Possibilitat, en gran part també. Un gran govern de coalició, entre els partits majoritaris? Penso que no, que hem de vetllar per la vida democràtica. Uns grans acords de país, sí.

 

Xavier Muñoz és empresari

"Qui guanyarà les eleccions?" Ferran Mascarell

Article publicat al diari Avui el 7 de març de 2010

 

U: Les properes eleccions les guanyarà qui trenqui motllos. Els secretaris d’estratègia electoral dels partits tractaran que la partida es jugui en el terreny de les sigles i les persones, però l’ambient al carrer no està per històries de disseny. Aquesta vegada les eleccions es jugaran en el terreny de les idees. Les guanyarà qui sàpiga transmetre que ha copsat el canvi de paradigma català. Els vells motllos de la transició s’han acabat i calen plantejaments nous. De vegades les eleccions les decanta qui millor reforça les herències rebudes. Hi ha moments, però, que la gent reclama idees noves, perquè dóna les velles per caducades. Hi ha moments en què acceptem que la política navegui entre veritats a mitges i d’altres en què volem les veritats senceres. La propera contesa electoral catalana es jugarà en el context d’un canvi de paradigma. Calen idees noves i veritats íntegres. Només des d’aquesta perspectiva es podrà reformular tot el que tenim pendent: el model de benestar, el sistema de producció de riquesa, el sistema de valors i coneixements culturals i la pròpia idea de nació.

DOS: El model de producció de riquesa i benestar català està més que vellós. Ho saben govern i oposició. Està construït en èpoques de vaques grasses, quan Catalunya era la fàbrica d’Espanya i l’economia planetària no era global. Ni el sistema productiu català és prou competitiu, ni el model de benestar és sostenible. Només una observació i una actuació de conjunt sorgida d’un pacte clar i sincer entre els líders polítics i socials catalans pot permetre al país encarar el futur amb prestesa i precisió. Les competències econòmiques del govern català són limitades i els problemes gruixuts. L’Estat està en mans d’una gent que no té un nord definit; l’oposició només pensa a erosionar el govern. Tot plegat no ajuda a compondre una solució a un problema de fons: estem vivint per damunt de les nostres possibilitats. Cap partit polític s’atreveix a dir-ho i actuar en conseqüència. Ningú s’atreveix a insinuar que la crisi és estructural, que sense un pacte polític fort i sincer la societat catalana només retardarà la seva recuperació.

TRES: La gent se sent lluny de la política. El sistema de partits nascut fa 30 anys ha envellit. Recuperar la confiança democràtica i la participació política dels ciutadans passa per renovar i democratitzar els partits. Tampoc aquest és un problema conjuntural; és estructural i sense líders disposats a ser més nacionals que homes de partit no ens en sortirem. Estan covant candidats populistes i sense programa.

QUATRE: El sistema cultural català està articulat a l’entorn d’un quadre de valors que la història ja ha superat. Som una ciutadania més d’exigir drets que de compartir deures. Hem viscut amb un nivell alt de confortabilitat, ens sentim poc responsables davant el nostre futur col·lectiu. Hem traspassat la major part de les responsabilitats als governs i ens sentim còmodes recreant-nos en la crítica. El futur immediat exigeix una societat de ciutadans exigents, però també emprenedors i responsables.

CINC: La nació no és ni una realitat construïda per sempre més ni una fita que s’aconsegueixi un dia determinat. La nació no sorgeix de la independència; es fa cada dia, amb idees, pactes i consens entre les forces polítiques i socials. Utilitzant l’autonomia i l’Estatut i estirant recursos i funcions de l’administració central. La nació es construeix aterrant a la pista de l’Estat. Des de les competències de l’Estatut, des de l’exigència a l’Estat central.

SIS: Si el catalanisme deriva cap a ser només una voluntat de futur sobirà llunyà perdrem. Això ja va passar fa 100 anys. Ha de ser sobretot la doctrina de la nació d’ara, de la nació que permet constatar a cada ciutadà que viu en una comunitat que té una eina eficient al seu servei: d’això se’n diu Estat (únic o compartit). Sense Estat no hi ha solucions a la crisi, ni democràcia ni benestar.

 

SET: Qui sàpiga relligar tot això i afrontar-ho de veritat guanyarà les eleccions.

 

Ferran Mascarell és historiador

"On són les veus morals?" Àngel Castiñeira i Josep Lozano

Article publicat al diari Avui el 7 de març de 2010

Hom ha dit que en els mitjans de comunicació les bones notícies són els anuncis. Una de les bones notícies dels darrers temps ha estat l'anunci que, a cavall de la temporada triomfal del Barça, ha fet la Damm (oi que ens permeten estalviar-nos allò tan ridícul d'"una coneguda marca de cervesa"?). Ha estat un dels pocs missatges positius i propositius que, en termes de valors, s'han divulgat al nostre país en els darrers mesos.


PERÒ TAMBÉ HA ESTAT UNA INICIATIVA SORPRENENT. Sorprenent pel format, i sorprenent per qui el proposa. Si partim del supòsit que a qui pertoca transmetre valors és a les famílies, l'escola, les esglésies o els polítics, la cosa grinyola. Què hi fa una empresa, aquí al mig? Segur que respon a una estratègia diferenciada de màrqueting i comunicació, i n'és una prova que hàgim caigut en la trampa de fer aquest article. D'acord, és publicitat?, però que ho sigui ho desacredita? En qualsevol cas, representa un cert punt d'inflexió: fins ara quan les empreses parlaven de valors ho feien proclamant els seus propis -suposats- valors d'empresa. En aquest cas ens trobem amb una narració farcida de valors adreçada a l'audiència, i se suposa que preferentment als joves, en què es proposa un marc de referència per ser compartit col·lectivament i que té com a eix conductor la feina ben feta. És curiosa la transmutació que s'està produint: quan Esglésies i partits s'acosten a la publicitat per vendre's i vendre oscil·len entre semblar poc creïbles o semblar que trivialitzen els seus valors. Pels mitjans convencionals no connecten amb la població; i si fan publicitat la connexió -si es produeix- no genera vincles, sinó fins i tot rebuig. En canvi, a una empresa no li genera cap problema associar la marca a un discurs sobre valors, i pot assolir perfectament les dues coses alhora: el posicionament de la marca i el reconeixement dels valors?, si ho fa bé, és clar.

L'ANUNCI DE LA DAMM ÉS SIGNIFICATIU perquè detecta tres dèficits molt estesos entre nosaltres i els transforma en un missatge positiu. L'anunci transforma en afirmació i entusiasme un dèficit d'identitat nacional, un dèficit d'exemplaritat i un dèficit de compromís. I tot al voltant de l'afirmació rotunda del valor de la feina ben feta, amb tota la seva constel·lació: atenció al detall, estimar l'ofici, la humilitat, la dedicació, l'atreviment, el treballar fort?

1. DAVANT D'UN DÈFICIT D'IDENTITAT NACIONAL, agafa una referència compartida i poc controvertida d'èxit i la converteix en una oportunitat d'indagació: què ho ha fet possible? Fins a quin punt representa alguna cosa de nosaltres i ens diu alguna cosa a nosaltres? Podem ser millors, i fins i tot podem ser els millors. Però on hem de posar de debò l'accent és en allò que ho fa possible. Per això la identitat esdevé identificació i no confrontació: el que ens ha d'identificar i en el que ens hem de reconèixer és en unes pràctiques, en unes maneres de fer compartides, en una autoexigència col·lectiva que val per ella mateixa i que no es defineix en funció del que facin els altres. La identitat no se situa en allò que és exclusiu nostre, sinó en la reafirmació d'allò que ha de ser irrenunciable per a nosaltres.

2. HI HA TAMBÉ UN DÈFICIT D'EXEMPLARITAT. Ens sobren discursos sobre valors i ens falta mostrar més i més exemples. No ens falten exemples, ens falta donar-los visibilitat. L'exemple no és l'equip de futbol, l'equip de futbol és la referència que ens mostra que tots, en el nostre nivell, podem ser exemple. Tots vol dir personatges públics i persones anònimes. Tots vol dir que l'exemplaritat no queda restringida o limitada a una mena d'activitat concreta o a un tipus de gent. Tots vol dir cadascú en el que li pertoca, d'aquí la llista d'activitats professionals que esmenta l'anunci (fotògrafs, pastissers, dissenyadors...). Però tots vol dir, també, que hem de ser capaços de reconèixer i valorar l'exemplaritat. Un efecte sorprenent de l'anunci és que, com un desvetllament, ens fa adonar que no hem sabut veure o no veiem el que tenim de bo, les nostres fortaleses.

3. HI HA UN DÈFICIT DE COMPROMÍS. Sense compromís ni construirem un nosaltres ni reconeixerem els exemples del present i del passat. Tenim potencialitats, moltes i diverses. Però només prenen cos amb una actitud positiva, de creure-s'ho i d'explotar-ho. Ens sobren lamentacions i resignació, perquè si no aspirem a fer coses grans acabarem creient que el nostre destí és la mediocritat. La feina ben feta no té fronteres ni té rival. Sens dubte. Però avui quin és el suport i el reconeixement que reben els qui fan la feina ben feta en qualsevol racó del nostre país?

I AIXÒ ENS MENA A LA QÜESTIÓ CABDAL. Tenim un dèficit d'altaveus per a les veus morals. Una veu moral és la d'algú que s'identifica exemplarment amb un valor que té sentit, i s'hi compromet. D'aquestes veus, no ens en falten. El que ens falta és no permetre que a l'espai públic gairebé només es pugui sentir la veu o el soroll dels bandarres, els superficials, els insubstancials i els poca-pena. La nostra prioritat ha de ser que arreu, en tots els registres, a tots els nivells, tinguin prioritat les veus morals. Perquè el debat no és si aquest anunci és adequat o té trampa; ni si difondre'l li pertoca o no a la Damm. El debat és on són les veus morals al nostre país i si tots fem tot el que està al nostre abast per posar-les en primer pla i, si molt convé, facilitar-los un altaveu.

Àngel Castiñeira i Josep Lozano són professors del departament de ciències socials d'Esade-URL

"Modelos europeos de reforma laboral" Robert Tornabell

Article publicat al diari El País el 4 de març de 2010

España está sometida a un peligroso círculo vicioso. Si no convencemos a los mercados internacionales de que nuestra economía es competitiva -y eso hasta ahora parece incierto-, lo más probable es que surjan recelos sobre el grado de sostenibilidad de nuestros presupuestos generales y la posibilidad real de que podamos llegar al año 2013 con un déficit público de sólo el 3% sobre el PIB. El primer aviso lo tuvimos el pasado 28 de febrero, según la nota que publicó la mayor agencia de rating que califica la deuda pública española. Fue una advertencia seria. Y la nota iba acompañada de una amenaza virtual. Los que tienen en sus manos la clasificación de la deuda soberana de los países pueden verse obligados a bajar la calificación de la española, y eso podría conducirnos a que sea más difícil colocarla en esos exigentes mercados y a tener que pagar por ella tipos de interés que a su vez empeorarán el ya excesivo déficit público del 10,4% sobre el PIB.

Actualmente, la deuda soberana de España rinde más de 80 puntos básicos sobre la alemana, a pesar de que en proporción al PIB nuestra deuda es del 54%, muy por debajo del 73% de Alemania. La nota publicada en Londres es en cierto modo demoledora, pues considera que entre los años 1995 a 2007 más de la mitad del incremento de los ingresos fiscales procedió del sector de la construcción en general. Y puesto que éstos han desaparecido y lo seguirán haciendo en los próximos años, entraremos en el círculo vicioso de que los menores ingresos fiscales tendrán que financiarse con deuda a tipos de interés superiores, que a su vez provocarán más déficit público y éste la necesidad de emitir más deuda, y así sucesivamente.

Las recomendaciones son las usuales. Mayor austeridad, reforma estructural del mercado de trabajo y no confiar demasiado en la contribución al PIB de las exportaciones, pues éstas pueden llegar a tener una aportación inferior al 25%. Entremos por consiguiente en la reforma de nuestro mercado de trabajo y hagámoslo también teniendo la perspectiva que nos brindan los modelos que han tenido éxito en Europa. Puesto que el crecimiento del déficit público está ligado, de una parte, al aumento de los ingresos, y, de otra, a la reducción de los gastos necesarios para cubrir los subsidios por desempleo, sólo una verdadera reforma laboral podrá romper la posibilidad de que se produzca el mencionado círculo vicioso.

La reforma laboral, que se ha mezclado con un proceloso plan de reforma de las pensiones, el posible retraso de la edad de jubilación y una serie de cambios, podría contribuir a reducir el paro y preparar la plataforma para la creación de empleo neto. El gobernador del Banco de España ha venido insistiendo en la necesidad de avanzar hacia convenios que se desliguen de los convenios colectivos y tengan en cuenta la situación real de las empresas. Lo esencial sería que los trabajadores de cualquier empresa pudieran acordar con sus empresarios lo que sea más conveniente y pueda favorecer la mejora de la productividad y la ganancia de cuotas de competitividad internacional.

En este sentido, los sindicatos han dado prueba de su buena voluntad para alcanzar pactos que reconduzcan el mercado y sienten las bases para la creación de empleo. No obstante, una cosa son las buenas intenciones de la patronal y otra la realidad de muchas empresas. Las encuestas revelan que se están produciendo despidos calculados de manera precisa para no romper los límites de los ERE y de esta forma adelgazar la estructura de las plantillas sin provocar conflictos.

El gobernador del Banco de España apoyó en el Círculo Financiero de Vigo la denominada "propuesta de los 100", en el sentido de conseguir un contrato fijo y una indemnización que aumentaría en función de los años de antigüedad. De esta manera se evitaría que se perpetuara la división del mercado de trabajo entre trabajadores fijos y eventuales.

Los trabajadores no crearon esta crisis, pero el ajuste se está realizando a su costa. ¿Qué modelos ha diseñado con éxito Alemania, Holanda y Dinamarca?

Alemania introdujo el "trabajo corto" o Kurzarbeit. Las empresas que tengan dificultades pueden pedir al Gobierno subsidios para que sus trabajadores trabajen menos horas, pero no pierdan el puesto en la plantilla, sus habilidades y destrezas y, lo que no es menos importante, su sentido de pertenencia a un proyecto. Han de estar dentro del sistema de la Seguridad Social y pueden perder hasta un 10% de su salario. Por las horas que dejan de trabajar -sin perder el empleo, insistimos- perciben el 67% de su salario normal si tienen un hijo o dependiente y un 60% los que no los tengan. Inicialmente esta fórmula se planteó para seis meses, pero con la crisis el Gobierno aumentó el sistema hasta un año y medio, al tiempo que ampliaba los programas de formación y entrenamiento. Porque de lo que se trata es de que estos trabajadores estén preparados para cuando llegue el relanzamiento y Alemania vuelva a recuperar sus mercados internacionales. Para ello sus empresas precisan la mejor plantilla, motivada por un sentido de pertenencia y con mejores conocimientos sobre las nuevas tecnologías. Gracias a este tipo de contratos, un millón de trabajadores conservan hoy sus puestos y su moral de trabajo y se han evitado otros tantos despidos.

Holanda se dio cuenta muy pronto de las ventajas de esta fórmula y la introdujo rápidamente, ahorrándose el despido de dos millones de trabajadores. En 2009 consiguió frenar el paro en sólo el 3,6%, frente al 8% de Alemania. Lo que se pretende es que no sea necesario contratar después de la recuperación a los de mejor cualificación. Los tendrán ya en plantilla y sólo bastará con "reactivarlos".

En plena crisis, Dinamarca consiguió reducir el paro al 3,5% gracias a lo que reconoce como sistema flexible de seguridad o "flexiseguro". Inicialmente era sólo un modelo de dos patas. De una parte, las empresas podían libremente despedir y contratar trabajadores, porque existía la segunda pata de un generoso sistema social que actuaba de red protectora. Pero la introducción del sistema, incluso en la década de los noventa, no fue fácil porque el paro registrado llegó al 8%. Entonces, los daneses se dieron cuenta de que era necesario introducir un tercer punto de apoyo: políticas activas para desarrollar el mercado de trabajo. Esto es fácil de proponer y difícil de conseguir, y sólo a partir de 2006, tras 20 años, se consiguió que el modelo fuera estable.

En principio, el modelo danés podría parecer muy inestable y dependiente del sistema de seguro por desempleo para amortiguar las fluctuaciones. Pero al final, y como consecuencia de la estructura de la industria del país -posiblemente no exportable sin reformas a España-, hizo posible que se alcanzara el nivel deseado. Un país que tiene miles de empresas pequeñas y una edad de jubilación relativamente temprana creó oportunidades para que el modelo se afianzase. Cuando se examinan las curvas de paro, empleo y las de los que buscan nuevos empleos se observa que la volatilidad ha tendido a desaparecer, incluso frente a esta dura crisis.

Para concluir, una reforma del mercado de trabajo no puede producirse en el vacío. Depende de la cultura sindical, de la organización de las empresas y del apropiado sentido de la realidad. Si los agentes sociales no son conscientes de que el gasto público no puede seguir creciendo por encima de las posibilidades de recaudación de la hacienda pública, las reformas tendrán una vida muy corta. Porque el margen de maniobra ya no está ni en las manos del Gobierno ni en la de los agentes sociales. Nos viene dado por las condiciones que exigen los mercados de capitales para seguir financiando nuestro déficit público a tipos de interés soportables. Un aumento de los tipos de interés del 1%, cuando tengamos un volumen de deuda equivalente al 74% del PIB, representará sobrecargar el déficit público con más de 7.000 millones de euros.

Cuando se vive en una situación de emergencia nacional, sólo la visión de conjunto puede permitir adentrarse en reformas del mercado de trabajo que puedan ser viables y duraderas. Todo lo demás será la lucha estéril por ganar posiciones en las que todos podemos perder.

Robert Tornabell es catedrático de Finanzas en ESADE Business School. Su último libro es El día después de la crisis (Ariel).