Viure comparant-se

Ens mirem el melic contínuament a l’hora que ens volem vendre com l’avançada d’Espanya, la locomotora econòmica, el súmmum de l’emprenedoria, el “colmo” de la innovació. Però tot això no ho podem posar a l’agenda sense comparar-nos. No amb nosaltres. Sinó amb ells. Ells com si fos un contrari, un rival, un enemic. Una mena de serp verinosa que ens impedeix d’expressar-nos. Som la pera. Però no podem ser llimonera perquè ens posen obstacles a tot arreu. Algun estudi diu que els catalans estem perplexos. La perplexitat és la meva esperança. Perplexitat i crisi econòmica seran els elements, conjuntament amb l’autogovern, les palanques del canvi d’actitud i de pensament que han de permetre, per fi, que ens mirem a nosaltres mateixos, els objectius que volem aconseguir i els reptes de futur que afrontem, comparant-nos amb nosaltres mateixos. Les comparacions són odioses, sí. Insuportables si el què tenim davant és un mirall en el qual mirar-nos. De moment; el nou model de finançament ens resta excuses per no voler mirar-nos al mirall. I ara, doncs, què fem? Jo ho tinc clar; mirar-me a mi, i aprendre dels altres. Estiguin al sud, al nord, i sí. De l’oest també se n’aprèn. I molt.

divendres, 26 de març del 2010

"Les limitacions de la Llei de Vegueries" Joan Recasens

Article publicat al diari El Periódico el 24 de març de 2010

La llei de vegueries, que en aquests moments està debatent el Parlament de Catalunya, hauria de suposar la superació de dos models d’ordenació de l’espai supramunicipal contestats per diferents motius. D’una banda, el tradicional model provincial, qüestionat en totes les experiències de poder autònom català assajades durant el segle XX per un sector important de l’espectre polític del país com a incompatible amb aquest nou poder i aliè a la nostra realitat nacional. De l’altra, el model de les lleis d’ordenació territorial aprovades pel Parlament de Catalunya, l’abril del 1987, consistent en la desaparició de l’esglaó provincial i la seva substitució pel minifundisme supramunicipal encarnat per les comarques, un model fracassat per dos motius: per les dificultats d’encaix amb l’organització territorial que emanen de la Constitució espanyola i per l’evident incapacitat gestora i econòmica dels consells comarcals.

El projecte de llei de les vegueries no suposa aquesta superació de models territorials previs. És significatiu que, en el debat suscitat arran de l’elaboració i l’aprovació d’aquest projecte de llei, el protagonisme hagi recaigut en el tema dels límits territorials per sobre del de les competències que hagin d’assumir aquestes noves entitats, de les quals ningú parla, i que, en el projecte de llei, coincideixen amb les competències mínimes que la legislació bàsica de règim local atribueix a les províncies: l’assistència als municipis bàsicament. Ningú es planteja que les vegueries hagin de tenir autoritat en el territori, que puguin disposar, per exemple, de la competència per aprovar definitivament el planejament urbanístic o bé intervenir en els serveis relatius a la mobilitat dels ciutadans o que la Generalitat hi descentralitzi trams de serveis propis o, en definitiva, que participin en la dotació d’infraestructures que vertebrin el territori. Sembla que s’aprecia el mateix model provincial però amb tres vegueries-diputacions més: les de la Catalunya Central, de les Terres de l’Ebre i de l’Alt Pirineu-Aran.

Pel que fa a la resta, en un moment que la simplificació administrativa és un clamor, cal preguntar-se si és raonable presentar al Parlament, alhora que el projecte de llei de les vegueries, un projecte de llei de l’àrea metropolitana de Barcelona que sembla una resurrecció de la Corporació Metropolitana de Barcelona del 1974, com si el temps no hagués transcorregut, quan la futura vegueria de Barcelona, l’àmbit territorial de la qual coincidirà substancialment amb el de l’actual conurbació de la capital catalana, potser podria realitzar aquests funcions metropolitanes.

Per altra BANDA, hi ha un altre aspecte de la regulació de les vegueries que és clarament contrari a les previsions del nostre Estatut d’autonomia. Em refereixo a la inclusió de la Vall d’Aran en la vegueria de l’Alt Pirineu-Aran. Per la seva vinculació tant geogràfica, com cultural i lingüística amb els territoris occitans de l’altra part de la frontera, pel caràcter de pacte, en el seu moment, de l’adhesió i permanència de l’Aran en la corona catalano-aragonesa i pel reconeixement real dels seus privilegis, l’Aran és, possiblement, un dels pocs territoris no basco-navarresos en el qual concorren notes distintives de territori històric. D’acord amb aquesta singular posició, l’Estatut d’autonomia de Catalunya del 1979 reconeixeria les peculiaritats històriques de la seva organització administrativa, que es van concretar en la llei del règim especial de la Vall d’Aran del 1990, que va restituir les institucions pròpies de la vall i va atorgar estatut de pràctica oficialitat a l’aranès. L’Estatut d’autonomia vigent ha anat més enllà i ha declarat l’aranès llengua oficial i ha regulat el règim institucional de l’Aran en un capítol diferent del de l’organització del Govern local, tot configurant així aquell, doncs, com un tertium genus entre l’organització autonòmica i la local.

Per tant, amb independència del que disposi l’Estat per a la divisió electoral o la seva estructura perifèrica, l’organització territorial de l’Aran s’esgota en si mateixa sense que hi hagi lloc, sense esquivar l’Estatut, per incloure aquest territori en una vegueria, de territori més gran i administració local al cap i a la fi. Això no és obstacle per reconèixer que, per raons d’economia d’escala, alguns serveis destinats a la població aranesa s’hagin de prestar des d’àmbits territorials més amplis, però aleshores hauran d’entrar en joc les tècniques de cooperació interadministrativa.

Esperem que tot això s’esmeni en la tramitació del projecte de llei de les vegueries. Davant l’espera inquieta de la futura sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut s’ha estat afirmant que la millor defensa que se’n pot fer és la seva aplicació.

Sens dubte, aquesta màxima ha de tenir un compliment rigorós en un aspecte tan essencial del desenvolupament institucional de Catalunya com és la seva organització territorial.

Joan Recasens és professor de Dret Administratiu UB

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada