El país està deprimit, econòmicament i anímicament. Les causes es troben en la crisi, la general i la pròpia. També en la desafecció a la política, com diu el president, i a Espanya, afegeixo jo. Ara, molts amics que havien estat catalanistes de sempre, dins d'un ordre, s'han despentinat i van dient que se senten independentistes. Vés a saber fins a quin punt, però abans no ho deien. En un programa, la setmana passada, de TV3, ens van dir que en una enquesta feta per la mateixa corporació es van trobar amb més d'un 39% dels enquestats que contestaven sí a l'independentisme. Torno a dir: vés a saber fins a quin punt, però abans no ho deien. Tal com jo veig les coses, l'independentisme necessita encara un debat molt llarg, perquè es molt complex i comporta molts riscos d'ordre social, i penso també que molt probablement no resultaria tan meravellós com pot ser en el somni. Cosa que em fa pensar que les enquestes revelen més un estat d'ànim de revenja que no pas un estat d'ànim de reflexió i consens.
EN UN ALTRE VESSANT, el de l'esquerra independent, trobem els progressistes i els federalistes, que no acaben de veure's separats, per múltiples raons, i cerquen una situació d'encaix igualitari amb Espanya. Uns i altres, amb raonaments en bona part coincidents, estan des de fa segles crispats davant el desencuentro amb els espanyols. Aquí s'ha d'incloure, naturalment, la dreta històrica nacionalista. Tots els arguments actuals de les polítiques catalanistes de cara a resoldre el problema són molt difícils de portar a la pràctica, i totes tenen en comú el record i la malfiança dels fracassos del passat. La superioritat numèrica dels espanyols els ha donat uns avantatges gairebé infinits enfront de la nostra minoria peninsular. Cal dir, però, que una economia més desenvolupada i la modernitat dels catalans, al seu moment, ens va fer guanyar el seu respecte, encara que, d'altra banda, no ens va deslliurar de les seves repressions armades.
DURANT MOLT DE TEMPS jo havia defensat que la democràcia i el progrés econòmic d'Espanya farien canviar la seva manera de veure'ns a nosaltres. Durant el franquisme, a nivell de la societat civil, es van aconseguir solidaritats i respecte a la nostre causa per part d'intel·lectuals espanyols i d'una bona part del poble més sensibilitzat per la causa democràtica. Això ens va ajudar a aconseguir progressos institucionals per a Catalunya durant les etapes primeres del postfranquisme. Però amb el que jo no comptava era amb el ressorgiment d'una dreta extremada, tradicionalment despòtica, que mai ha respectat ni tan sols el seu propi poble, però sí que ha estat capaç d'enverinar-lo. Una dreta de característiques idèntiques, segons Carrillo, a la del 1936. A partir del moment en què la dreta espanyola troba Aznar com a líder, es fa un pas enrere històric i es trenquen tots el llaços de comprensió que s'havien establert durant la dictadura i la primera època del postfranquisme. Potser tornem a començar?
CAL RECONÈIXER, PERÒ, QUE LA REPRESA es pot iniciar -jo diria que s'ha iniciat- sobre un escenari molt diferent del que es van trobar els pioners del catalanisme polític, al principi del segle XX. Encara que la dreta espanyola es mantingui igual, s'han corregut moltes milles en el món del catalanisme polític modern, i és difícil tornar enrere, sobretot si tenim en compte que som a Europa. Però també és cert que el comportament dels catalans no ha estat sempre a l'alçada. I ara, en temps de crisi, todo son pulgas. Quin govern pot sortir ben parat d'aquesta emboscada global?
FA UNES SETMANES, el conseller Ernest Maragall va fer una conferència al Foro de la Nueva Economía i, tres dies després, va escriure un article en un important diari barceloní que va fer córrer moltes paraules i molta tinta, en funció d'unes afirmacions col·laterals que figuraven en el discurs i que es destacaven per insòlites. És a dir, per políticament incorrectes en funció dels nostres hàbits d'opinió. Unes afirmacions, ja he dit, que han estat molt comentades, i fins tot aparentment oblidades. Potser el conseller, mirant endavant i considerant problemes reals evidents, va ensopegar amb alguna vorera si tenim en compte l'oportunitat de les seves informacions. Però tant li fa, es tractava d'informacions que cal retenir.
SI ES LLEGEIX LA CONFERÈNCIA, s'hi assenyalen, al meu entendre, importants iniciatives, en part utòpiques i en part d'un pragmatisme explícit. Dos elements -utopia i pragmatisme- inseparables en la política. Penso que el balanç del discurs és una important proposta de cara al nostre país. El problema és que l'amplitud de la seva exposició, tant en general com en el detall, no és possible d'encapsular en un article.
EN TOT CAS, M'ATREVIRÉ A POSAR alguns exemples del que crec que diu. Primer, la seva certesa en les possibilitats que comporta el desenvolupament de l'Estatut i la possibilitat de reconstruir el país des del ple exercici de l'autogovern. Dos elements conquerits amb la democràcia espanyola que ens donen la possibilitat d'esdevenir, en bona part, Estat. Això ja ho he sentit dir a persones que coneixen a fons el que diu l'Estatut, com per exemple a catedràtics de dret constitucional, exmembres del mateix tribunal i polítics importants en la reserva. Es pot argumentar "Ja en parlarem, de l'Estatut", i jo els contestaria "Sí, ja en parlarem, si cal". De moment, però, ja l'estem desplegant.
EL CONSELLER SEGUEIX APROFUNDINT en la seva anàlisi, tema per tema. Bé, s'ha de llegir. El que acabo d'escriure són unes dèbils referències. Penso que el missatge reposa en la necessitat de fer un programa de país, basat en una unitat dels partits i d'altres representants de la societat, que tingui com a objectiu la modernització. Que depèn molt de nosaltres i de la nostra unitat. Catalunya serà moderna o no serà. Serà competitiva, i, per tant, líder, o perdrem la identitat. Aquesta es la base del nou catalanisme, com el catalanisme és la base de la nostra ambició.
NO PODEM SEGUIR, PER RAONS ELECTORALS, desqualificant-nos respecte a la nostra representació nacional, ni respecte a la dependència de Madrid, quan ens toca viure-la a tots, siguem del color que siguem. Aquesta situació està provocant un comportament en què preval la rauxa sobre el seny, i que ens porta a un enfrontament cec, en el qual qui paga els plats trencats som els catalans. Cal modernitzar el país en totes les seves àrees. Utopia, sí. Possibilitat, en gran part també. Un gran govern de coalició, entre els partits majoritaris? Penso que no, que hem de vetllar per la vida democràtica. Uns grans acords de país, sí.
Xavier Muñoz és empresari
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada