Viure comparant-se

Ens mirem el melic contínuament a l’hora que ens volem vendre com l’avançada d’Espanya, la locomotora econòmica, el súmmum de l’emprenedoria, el “colmo” de la innovació. Però tot això no ho podem posar a l’agenda sense comparar-nos. No amb nosaltres. Sinó amb ells. Ells com si fos un contrari, un rival, un enemic. Una mena de serp verinosa que ens impedeix d’expressar-nos. Som la pera. Però no podem ser llimonera perquè ens posen obstacles a tot arreu. Algun estudi diu que els catalans estem perplexos. La perplexitat és la meva esperança. Perplexitat i crisi econòmica seran els elements, conjuntament amb l’autogovern, les palanques del canvi d’actitud i de pensament que han de permetre, per fi, que ens mirem a nosaltres mateixos, els objectius que volem aconseguir i els reptes de futur que afrontem, comparant-nos amb nosaltres mateixos. Les comparacions són odioses, sí. Insuportables si el què tenim davant és un mirall en el qual mirar-nos. De moment; el nou model de finançament ens resta excuses per no voler mirar-nos al mirall. I ara, doncs, què fem? Jo ho tinc clar; mirar-me a mi, i aprendre dels altres. Estiguin al sud, al nord, i sí. De l’oest també se n’aprèn. I molt.

dilluns, 5 de setembre de 2011

Dèficit, Democràcia, Autogovern: De nou, PSC. Ernest Maragall.

Podríem resumir el punt on ens trobem dient que la sobreprotecció del binomi dèficit- endeutament ha generat un enorme dèficit, un autèntic forat negre, en el binomi democràcia- autogovern.

1. La crisi del deute ha desembocat en una crisi constitucional. Assistim a una aparent i dolorosa derrota del desigual combat que des de fa alguns anys sostenen democràcia i economia (o bé, poder democràtic versus poder económic).
La decisió, plantejada per PSOE i PP en temes d'urgència i única sortida, de incloure en la Constitució espanyola la fixació d'uns límits a l'ús tradicional de la política pressupostària sembla, a hores d'ara, ineluctable i imparable, un cop superada la primera votació al Congrès de Diputats.
El que se'ns demana no és que ho acceptem amb convicció, sinó que ho registrem amb resignació. I el més greu és que, amb tota probabilitat, l'argument de la responsabilitat en relació a les consequències pràctiques que es derivarien d'un hipotètic rebuig és tan contundent com inapel·lable.
En altres paraules, el risc d'intervenció de l'economia espanyola és real i immediat. La famosa i invisible "carta" rebuda pels governs italià i espanyol n'és l'acta notarial o l'equivalent a un requeriment judicial d'embargament immediat per impagament de la corresponent hipoteca.
Esgotades  les mesures de contenció pressupostaria, escoltades les promeses d'equilibris futurs, registrat el bon comportament de les administracions públiques, pendents encara la definició i els efectes de les reformes imprescindibles, no queda altre sortida, se'ns diu, que l'adopció amb la deguda solemnitat d'un compromís indubtable d'equilibri pressupostari sostingut.
2. Ara bé. Sentada la premissa de la responsabilitat, comença el debat real en termes polítics. Com es planteja i s'explica la necessitat d'una mesura tan greu? Per què es tracta una situació d'emergència amb la incorporació a la Constitució d'un principi, legítim i en alguna mesura compartit, però clarament pertanyent a l'àmbit instrumental de les polítiques fiscal i pressupostària? Quin altre tractament tenim a la reserva per aplicar en la propera, i més que probable, situació d'emergència? Per últim i més important, com es justifica des d'una òptica progressista, el clar decantament ideològic en sentit conservador, (sense debat obert i a punta de pistola de la dreta europea) d'una Constitució que ja va néixer condicionada per les cauteles de la transició?
3. Una segona contradicció, en quant als continguts, apareix immediatament: s'adopta finalment una formulació del text constitucional més acceptable (gràcies Alfredo), en tant que genèrica i sense la quantificació inicialment pretesa per el PP, però es deixa quasi tancat un acord polític, altre cop exclusiu i bipartidista, que prefigura una determinada concepció de l'Estat i una manera d'entendre, més aviat malentendre, el joc de rols institucionals i polítics configurat per la Constitució del 78 i els Estatuts d'Autonomia aprovats i refrendats posteriorment.
Per què el 0,40 com a límit màxim per el dèficit estructural? Es només la mesura relativament positiva de la distància al zero absolut defensat per la dreta europea, espanyola i catalana? 
Per què el 26-14 com a distribució interna entre Adm central i CCAA? Per què no el 22-18 o el 20-20 segurament més coherents amb la distribució real de responsabilitats i competències entre govern central i governs (no tot just administracions com algú voldria) autonómics? 
Per què segueix intacte el maltracte consolidat als Ajuntaments (incloent a ciutats majors en població i pressupost que diverses CCAA) als quals es nega la mínima gestió autònoma del propi patrimoni o dels projectes de desenvolupament urbà volguts per els seus ciutadans?
4. I ara, en quant al procés i les formes: és inacceptable l'evident trencament del consens constitucional que es deriva de la iniciativa conjunta PSOE-PP. L'estat d'emergència, real, no explica ni justifica que la proposta de reforma no fos compartida ni consultada amb tots, tots, els partits que van participar plena i directament en la definició del difícil equilibri assolit el 1978. I aixó inclou, és clar, a IU, a IC-V, a CIU i PNB, a ERC i, oh sorpresa!, al PSC que tenia lloc reservat a totes les taules decisives de l'etapa constitucional i que va jugar un paper més que significatiu a la Comissio parlamentaria que va protagonitzar el debat constitucional. 
La progressiva "prescindibilitat" del PSC en el sistema polític espanyol és el més potent i més negatiu indicador de fins a quin punt el socalisme espanyol ha fet camí enrera des d'aquella "Espanya plural" de fa només 8 anys. I al mateix temps és la pitjor noticia per l'autogovern català que necessita un espai propi complet i equipat tant d'alternatives reals com de la força de la unitat encara massa sovint imprescindible.
5. Com tothom sap, en democràcia les formes son part essencial de l'equilibri i el consens bàsic que la fan possible. I, en aquest cas, la ruptura del consens i el menysteniment de les restants forces polítiques, és més greu perquè confirma i amplia els precedents negatius acumulats en els últims anys i, molt especialment, tot el que ha acompanyat el debat, aprovació i posterior sentència de l'Estatut català del 2006.
Al marge dels continguts més que discutibles de la prevista Llei Orgànica, no és de rebut que una legislació orgànica que vol fixar els límits d'autonomia financera d'uns i altres aparegui com proposta conjunta PSOE-PP sense passar per cap procés de consulta prèvia ni per cap organisme més o menys "federal" com el Senat, el Consell de Política Fiscal i Financera, o les comissions bilaterals establertes al nostre Estatut.
6. La questió de l'eventual referèndum sobre la reforma constitucional tampoc s'ha gestionat com calia. Hi han arguments de pes en contra de la convocatoria del Referendum que aquests dies s'han escoltat des de molt ilustres defensors:
a) no es pot traslladar als ciutadans la decisió sobre una questió d'aquesta complexitat i urgència, (opinió dificilment congruent amb la creixent exigència de implicació ciutadana que totes les societats europees registren)
b) el propi procés consultiu, per el temps i per la incertesa del resultat, implicaria greus riscos d'inestabilitat i tindria efectes contraproduents en relació als beneficis perseguits amb la reforma que potser arribaria tard o seria ja inútil.
Pero aixó no justifica l'aparença de nocturnitat amb que s'ha presentat la reforma ni, encara menys, la manca d'explicació clara i convincent sobre les circumstàncies que motiven la urgéncia i la inevitabilitat de la reforma. 
A més, diguem-ho clar, una proposta coneguda, compartida i avalada pel gruix  de les forces polítiques a Espanya i a Catalunya no hauria patit el menor risc de derrota en una consulta als ciutadans que, per aquesta via potser ens sentiríem més implicats en l'adopció de mesures, reformes i noves responsabilitats que avui son difícilment enteses i acceptades.
7. S'ha buscat refugi, per part dels defensors de la reforma, en una suposat "provincianisme" dels que no seríem conscients de l'abast europeu de la reforma i que el concepte de sobirania ha canviat de contingut i subjecte. Tant de bó fos certa tanta meravella europeista! És clar que estem disposats a una real cessió de sobirania a un govern europeu potent i visible, expressio democràtica de la voluntat de tots els ciutadans, capaç, per fi, de capgirar la relació avui desigual i negativa entre poder democràtic i poder económic.
El cert és, ben al contrari, que l'unic tret europeu de la situació actual es el remitent de la famosa "carta" comminatòria (Trichet-Merkel-Sarkozy). És cert que seguim necessitant l'ajuda del Banc Central Europeu i dels inversors alemanys o francesos. Ho valorem i n'aprenem per no tornar a caure en els mateixos errors. Però som lluny encara d'una autèntica governança fiscal i econòmica europea i, encara més, d'un compromís global i real de tota Europa per l'aplicació del principi d'equilibri pressupostari imposat a Espanya de forma quasi humiliant.
8. Ens acaben d'exigir que formalitzem amb la màxima solemnitat la renúncia a la nostra tradicional indisciplina pressupostària i al desequlibri sistemàtic entre la fiscalitat més baixa de l'espai europeu comparable i el legítim afany per assolir també els nivells més alts en el cistell dels  drets i serveis públics que defineixen l'estat del benestar creat per la socialdemocràcia europea al llarg dels darrers 70 anys. Som un país perifèric, del Sud, sospitós de totes les insolvéncies i ho hem de proclamar als quatre vents, tot jurant voluntat d'esmena.
D'acord, potser no hi havia més remei per sortir d'un atzucac sense alternatives, però que no es presenti com un exercici d'europeisme consequent. El que fem és, precisament, pagar les consequències d'un insuficient europeisme de qualitat contrastada.
9. És per tot aixó que el PSC ha de exercir una especial i triple responsabilitat, tot passant del silenci i la quasi total "invisibilitat" a la explícita iniciativa i el compromís públic:
A) la de recolzar una reforma constitucional inevitable, segurament imprescindible (i possiblement inútil en relació a l'objectiu perseguit), recolzament exigible per cert a CiU per les mateixes raons que a nosaltres mateixos. 
Tot prenent nota de que l'actual govern de Catalunya ja ha anunciat que vol dur a la pràctica aquí (Barcelona) el que no accepta allà (Madrid). I afegint l'evidència de que a Bruseles l'eurodiputat convergent, si per ell fós, ens duria molt més lluny en el camí dogmàtic del dèficit zero.
B) la de impedir amb la seva veu i el seu vot la traslació al bloc constitucional i legislatiu espanyol de les orientacions i criteris que apareixen amb tota claredat en les iniciatives i acords PSOE-PP,  oferint les més negatives perspectives per l'autogovern de Catalunya.
El primer pas en aquest sentit ha de ser l'anunci formal del posicionament contrari a l'actual formulació de la Llei Orgànica i la preparació, si pot ser conjuntament amb les forces polítiques catalanes, de les esmenes i propostes que permetrien recolzar-la.
C) la de reparar el greu deficit democràtic que s'ha generat, al mateix temps que el pressupostari i financer, objectius ambdós  possibles si el conjunt del pais (no només les forces polítiques) demostra la seva capacitat d'impuls creador i reformista així com la de restablir  una relació de confiança entre sistema democràtic i ciutadania.
El PSC ha de  liderar  la reconstrucció del més ampli consens  polític i social a l'entorn de la major exigència mai plantejada des de la transició democràtica.
Un consens  que salvi la responsabilitat col·lectiva front a les instàncies europees i els inversors internacionals, al mateix temps que recupera l'esperit constitucional que mai hauriem d'haver abandonat en la direcció de l'Espanya plurinacional reconciliada i enriquida que haviem somiat.
És aixó, el que hem de fer, hem d'explicar i hem de votar demà al Senat, l'altre al Congrès de Diputats, el següent al Parlament de Catalunya i cada dia a tot Catalunya, a Madrid, a Bruseles i on faci falta, per reconstruir el capital de confiança democràtica i respecte institucional que hem dilapidat en els últims temps.
Ernest Maragall i Mira
Diputat del PSC al Parlament de Catalunya
Vicepresident executiu de la Fundació Catalunya Europa


Si voleu la versió PDF, clickeu aquí:

dijous, 16 de juny de 2011

"Del 15M al 15J" d'Ernest Maragall


El passat dimecres varem assistir a un espectacle nou: el segrest de la democràcia representativa per part d'uns suposats representants de la democràcia directa i la "indignació".

Com era ben previsible ha estat impossible mantenir una línia ben definida que separi el crit de l'insult, la protesta fonamentada del segrest de les institucions,   la mobilització pacífica de l'agressió compulsiva, la legítima pressió democràtica del condicionament del vot dels representants elegits per els ciutadans.

D'acord, s'ha produït la, també previsible, barreja de bones intencions i radicalitats prou conegudes i acreditades a casa nostra.

Però, diguem-ho clar, el moviment del 15-M no es pot refugiar en l'excusa fàcil de la contaminació aliena. L'error, crec sincerament, ja era present a la convocatòria "formal" de la jornada de protesta.

L'objectiu clarament expressat de "impedir l'aprovació de la Llei de Pressupostos" i  evitar l'accés dels Diputats al Parlament com a mitjà per aconseguir-ho, era ja anunci ben evident  del risc que el moviment assumia amb la convocatòria.

S'havien superat tots els límits raonables, encara que tots juguéssim a mirar cap a una altra banda per respecte a un moviment nascut en resposta legitima a les  contradiccions que l'actualitat econòmica i política ofereix.

La pregunta que queda oberta es la de l'evolució immediata del moviment acabat de néixer.

Com passarà de la denúncia a la proposta? De la indignació reactiva al compromís actiu?

Com creuarà el pont que els ha de dur de la desqualificació genèrica del sistema, a la definició de projectes alternatius i dels instruments per construir-los?

Com prendrà la distancia necessària per destriar adequadament responsabilitats entre institucions democràtiques i poder econòmic?

Com omplirà el gap d'anàlisi i comprensió que avui encara ofereix el 15-M,  entre les greus conseqüències socials i personals de la crisi, d'una banda, i les causes properes o remotes del que succeeix, d'una altra?

Quan  entendrà que carregar les  tintes contra el poder democràtic més proper, a més d’injust és contraproduent?

Quin diàleg, quines relacions hem d'establir a partir d'avui mateix per aconseguir les complicitats imprescindibles entre demòcrates "institucionals" i ciutadans indignats amb el funcionament del sistema democràtic?

Que hem de fer, tots, per enfortir i apoderar els sistemes democràtics locals i globals,  avui clarament desbordats i afeblits per la lògica econòmica que resulta de la llibertat de moviment dels recursos financers?

Com hem de plantejar la urgent tasca de fer aparèixer institucions de govern d'abast mundial, i per tant de caràcter inequívocament representatiu, que assegurin la necessària preeminència del poder democràtic?

Podem entendre, inclús admetre, que una reacció espontània i  exigent, carregada de raons, s'adreci al poder visible, proper, a l'abast de la ma, i que se'l faci responsable de tots els mals, de totes les injustícies.

Però, passat el primer enlluernament, es moment d'asserenar la reflexió, d'aixecar l'horitzó d'anàlisi, de formular la màxima ambició transformadora compartida, aquest cop si, per la immensa majoria dels ciutadans que reclamen la democràcia com a base comuna de convivència i construcció de futurs.

Ernest Maragall i Mira

Si el voleu en PDF premeu aquí Us preguem que si feu ús d'aquest article esmenteu aquest bloc com la font, de la mateixa manera que nosaltres citem i enllacem sempre la font dels articles que publiquem aquí.

diumenge, 17 d’abril de 2011

"Llums i ombres de les consultes" del Col·lectiu Socialista Penedès - Catalunya

Article publicat al diari El Punt el 17 d'abril de 2011

 

Som federalistes. Per això, amb tota probabilitat, si la gènesi de l'univers s'estigués culminant ara mateix d'acord a la literalitat del bell mite bíblic; i si a propòsit de Catalunya, l'Artífex ens demanés el parer sobre l'acabat final de la seva obra, la gent del Col·lectiu Socialista Penedès - Catalunya seríem partidaris d'una Catalunya plenament sobirana. Del tot lliure, sí, però amb una irrefrenable voluntat d'imbricar-se amb les nacions veïnes en un entramat de relacions ben espès; d'interdependències igualitàries, amistoses i cooperatives. Si és tractés de crear un país ex novo el voldríem sobirà i associat intensament amb els pobles d'Espanya i d'Europa.

Però el nostre país no és pas un no-res en espera dels seu big bang. Catalunya ja és. I ve de lluny. Del seu mil·lenari esdevenir en la història n'ha resultat el seu (el nostre) present concret, i d'aquest en resultarà el seu futur immediat. Catalunya és una realitat evolutiva. Un procés. Per això creiem que la major o menor plenitud nacional que assolim en el futur dependrà de la nostra traça –d'aquest present estant– per formular, concertar i operar una successió d'horitzons de llibertat plausibles i possibles, congruents amb les oportunitats i les limitacions de cada moment. Dependrà de si afinem a sospesar la correlació de forces en temps real, i si estem encertats a l'hora d'administrar les que ens són favorables.

No creiem, doncs, que la plenitud nacional de Catalunya s'esdevingui per un acte germinal exprés (un referèndum per a l'autodeterminació), sinó, per contra, d'una successió d'avenços en política interior i en política exterior (destacadament, els relatius a la gestió encertada de les relacions amb els altres pobles d'Espanya; sobretot, amb els altres països catalans que integren l'Estat espanyol: els germans de nació, amb què ens cal procurar, tant com sigui possible, un millor acompassament i relligament, potser no gaire compatible amb el “nosaltres sols” independentista).

El nostre Col·lectiu, per això, no s'entusiasma davant les consultes per la independència. Però tampoc les dimonitza, malgrat estiguin farcides de llicències democràtiques que les invaliden com l'assaig general d'alguna cosa pretesament substantiva: l'absència d'una autoritat electoral, neutra, imparcial i legitimada –ni que sigui només moralment–; l'exclusió d'algunes preferències possibles del ventall d'opcions de vot (tal vegada les majoritàries avui); la laxitud en el control de la identitat dels votants i de la garantia del secret del vot; l'absència d'una fiscalització plural dels recomptes... Tot plegat les confereix un cert aire no tant de procés electiu homologable com de performance d'agitació i propaganda –agitprop– independentista. Enginyós, truculent, i, al capdavall, prou reeixit.

Tanmateix –ho reiterem– no ens neguitegen aquestes representacions, ni ens indignen. Com en tota representació, el que s'esdevé a les consultes és fictici. Però, com en les millors obres, s'hi concita alguna veritat de molta importància. Les consultes per a la independència són pura ficció, però constitueixen una bona al·legoria del dret dels catalans i les catalanes a escollir Estat.

Per al nostre Col·lectiu federalista, és una obvietat que Catalunya és una nació, i que les nacions tenen dret a triar el seu Estat –semblantment a com les persones tenen dret a triar el seu estat–. Així, tot i que no ens engresquen especialment, ens agrada d'aquestes consultes que facin patent que la relació estreta i cooperativa amb els pobles d'Espanya no pot de ser-nos imposada en cap cas, sinó que ha de ser el resultat del diàleg incondicionat i de la mutualitat lliurement concertada.

Així mateix, destaquem en positiu la doble denúncia que contenen implícita. D'una banda, posen d'evidència –per no dir l'anticatalanisme repatani de l'Estat–, almenys, la deixadesa de tots els seus poders (els fàctics i el judicial, a més del legislatiu i l'executiu) en relació amb les obligacions que deriven del seu caràcter plurinacional. Si aquest Estat se sentís concernit en l'enfortiment nacional de Catalunya, si ho entomés com un deure natural, propi i inexcusable, aquestes consultes no s'haurien produït o transcorrerien entre la indiferència general.

D'altra banda, posen de manifest que els partits catalans ometen el deure d'expressar de forma clara i concreta la seva proposta de construcció nacional... si en tenen. En ocultar-la o emmascarar-la com solen fer –destacadament CiU–, impossibiliten que cada elecció democràtica ordinària (de representants al Parlament Europeu, al Congrés i el Senat de l'Estat, al Parlament de Catalunya o a les corporacions municipals) constitueixi un genuí acte d'autodeterminació. Quina altra cosa és, sinó, una elecció? Un 14 d'abril de fa 80 anys, unes eleccions municipals van fer caure la monarquia d'Alfonso XIII per erigir la Segona República espanyola! La democràcia representativa –que tantíssim ens ha costat d'obtenir– ja ve prou equipada de sèrie; com menys gadgets li afegim, millor funcionarà.

El nostre Col·lectiu té un fort accent camperol, però no ve de l'hort. Som federalistes passats per la sentència anticatalana del Tribunal Constitucional. O sigui, persistents, però escamats, avaluatius i, si fos el cas, disposats a retractar-nos i defensar altres vies per a Catalunya. Tot i els frustrants interruptus, però, quant a la construcció nacional de Catalunya, no som creacionistes –com potser en siguin els promotors de les consultes per a la independència–. Som, a pesar de tot i ara per ara, evolucionistes. Gradualistes, que se'n deia en el Noucentisme. Partidaris d'omplir la pica de la plenitud nacional de Catalunya de mica en mica. A goteig o a doll, segons s'escaigui. A condició, però, i això és irrenunciable, que no passi dia sense que, com diria Carner, “no tremoli i s'irisi una nova tènue gota a l'aire clar i no caigui efectivament dins la pica”. I si no, no.

Col·lectiu Socialista Penedès - Catalunya. Corrent d'opinió de signe catalanista i penedesista, formada per alcaldes, regidors i dirigents del PSC de l'Alt Penedès.

dijous, 14 d’abril de 2011

Intervencions grups parlamentaris debat sobre la llei de la Independència

Aquí trobareu el PDF amb la transcripció de les intervencions dels grups parlamentaris al debat sobre la Llei de la Independència. La primera intervenció correspon a Montserrat Tura.

Accedeix a les intervencions clickant aquí

dimarts, 29 de març de 2011

Intervenció de Jordi Serra a l’assemblea de l’agrupació socialista de Sitges al mes de gener de 2011


Crec que estem en uns moments importants pel nostre país i també pel PSC.

Crec que tots tenim la obligació d’exposar les nostres idees i d’arribar a conclusions.

En molts moments, alguns de nosaltres, jo també, hem deixat les decisions en mans d’altres, però crec que ara no es pot fer.

Precisament per aquests motius és pel que he preparat aquestes notes perquè no voldria oblidar temes.

No em resulta fàcil dir i explicar el que vull, probablement entraré en contradiccions, però fet i fet crec que sempre hi vivim amb contradiccions. No tot és blanc, ni tot és negre. Més aviat és gris. És una barreja i ningú té la veritat absoluta.

De manera que entraré en contradiccions o potser faré un equilibri de prioritats.

També voldria dir, abans de començar el petit anàlisis que pretenc fer, que no el faré en funció de guanyar o perdre unes eleccions. En aquest moment, per a mi, no es tracta d’això. En part el que ara he dit és difícil d’assumir doncs s’hi barregen temes personals però hauríem de ser capaços de fer-ne  abstracció i pensar que guanyar unes eleccions han de ser un instrument, mai una finalitat en sí mateixes.

Un instrument per aplicar polítiques que corresponen a unes idees adequades als moments i a les circumstàncies però coherents amb un pensament.

I quan això no passa, a més, es perden eleccions i si es guanyessin serviria de poc.

Crec que això és el que ens ha passat.

Després de les darreres eleccions hi ha hagut comentaris de tot tipus analitzant perquè s’havien obtingut els pitjors resultats:

  • Els mitjans espanyolistes, els de dretes directament i els altres de manera més subtil,  acusen a les vel·leïtats catalanistes del PSC de ser culpables del fracàs: parlen de la retolació en català, de la immersió lingüística, de la llei del cinema, de l’ESTATUT. Diuen que el PSC va claudicar davant el nacionalisme radical. Critiquen el tripartit ...
  • Altres, en aquest cas del PSOE, afirmen:  “(en Cataluña) cuando los socialistas van de socialista ganan, cuando se disfrazan pierden” .
  • Altres recorden la crisis econòmica com a una de les causes.

Jo no m’atreveixo a dir de forma categòrica quines són les causes dels resultats, però si que vull dir quines són les causes de les meves incomoditats.

Punt 1
 
Segurament, temps enrere, es podien fer anàlisis més aïllats. Ara és més difícil. En el món en el que vivim cada vegada és més veritat allò de la “papallona” i per tant començaré amb uns apunts més globals.

Una part important del món (entre el que ens comptem) està en crisis econòmica profunda i l’esquerra europea, la socialdemocràcia que havia marcat un camí, no fa propostes rellevants (almenys que jo conegui) i l’escassa esquerra que està governat Europa planteja com a úniques sortides de la crisis les receptes que li dona això que en diem “mercats” i que suposo que es refereix a una barreja formada per bancs, assegurances,  grans empreses, empreses de raiting, analistes, fons de pensions etc. Les propostes que plantegen són reduir deute, reforma del mercat laboral i, en general, renuncia a les fites que s’havien aconseguit en el que anomenem societat del benestar. Sembla que als mercat els hi agrada l’austeritat ... la dels altres.

La tendència és a privatitzar els guanys i socialitzar les pèrdues. Els “bonus” i sous als directius són un escàndol (incloent-hi les caixes en general, i CatalunyaCaixa en particular i parlo d’aquesta perquè hi tenim una responsabilitat més gran).

El nostre país forma part de tot aquest conjunt, però no ens enganyem, hi tenim elements afegits importants.

Els governs del PP van iniciar, impulsar i provocar l’inici del boom  immobiliari amb modificacions de les lleis urbanístiques que van coincidir en el temps amb la baixada dels tipus d’interès que va produir l’entrada de l’euro.

Les institucions bancàries i les caixes s’hi van abocar i no entraré a explicar què, com i qui, però el conjunt de la societat hi va caure de quatre grapes i uns per inconsciència, altres per ambició, altres per ignorància i altres perquè els hi va portar l’ambient general, tots plegats s’hi van apuntar.  

I tampoc ens enganyem els successors del PP és a dir el PSOE no va fer res per a canviar la situació, segurament perquè s’hi trobaven còmodes  o no sabien com sortir del tobogan que pujava o, encara, perquè no ho entenien.

I nosaltres no diem res. En tot cas els sindicats reclamen però per a mi no queda clar el que reclamen, es queda en un aiguabarreig entre la reclamació per sí mateixa i la responsabilitat o la manca de responsabilitat.

Jo demano que el PSC es defineixi davant la crisis mundial i, amb el conjunt de l’esquerra espanyola i europea doni una resposta i faci propostes progressistes per la sortida de la crisis.

S’havien de salvar els bancs o algunes empreses en un moment determinat? Segurament que sí, però no pot ser que els que van ser salvats ara imposin condicions. Són els governs, siguin de dretes o esquerres els que haurien de marcar el camí i, en el nostre cas crec que ho hem de fer reforçant Europa.

Fa un anys va semblar que Toni Blair crearia un nou discurs progressista però es va transformar en una mena de liberalisme de manual; la socialdemocràcia europea ha perdut credibilitat i discurs davant una crisis que no va preveure i que, en part, va alimentar aplaudint alegries pressupostàries.

Però mentrestant tot segueix el seu curs, la societat evoluciona i postures que fa un temps eren defensades exclusivament per l’extrema dreta són adoptades per altres col·lectius. Ens tornem acomodaticis, reclamem drets i no acceptem deures, no volem problemes, esperem que se’ns doni tot resolt, no acceptem responsabilitats i d’alguna manera renunciem a opinar i a exigir que se’ns escolti.

I entre tant el PSC no té opinió, o si la té no la expressa i si la expressa jo no la sento, i voldria escoltar el que el PSC pensa sobre la crisis i sobre Europa. La credibilitat passa per tenir veu pròpia. No acceptar com a pròpia la veu del PSOE (i en aquest cas pitjor doncs tampoc sento la veu progressista del PSOE), perquè tenim una realitat, circumstàncies i necessitats pròpies.

Aquestes són unes de els causes de la meva incomoditat, però no són les úniques.

Punt 2

He arribat a la conclusió que, en termes generals, a Espanya no ens hi volen tal com som. O en tot cas hi ha molta gent que no ens hi vol, o si voleu que les lleis no ens hi volen.

Quan el Parlament de Catalunya va aprovar l’Estatut de Miravet, vaig tenir una gran alegria. El vaig llegir i m’hi vaig sentir bastant identificat.

Quan la comissió del Congrés el va retallar em vaig començar a sentir malament.

Quan Alfonso Guerra va dir que “lo habian cepillado” em vaig sentir pitjor.

I quan Mas i Rodriguez Zapatero van pactar els retalls finals em van entrar dubtes.

Així i tot vaig creure que, en aquells moments, potser no es podia anar més lluny i vaig votar a favor.

Després el Constitucional el va tornar a retallar dient que determinats articles no caben a la Constitució.

Em vaig manifestar contra la sentència i el nostre partit s’hi va manifestar. Tots a favor del manteniment íntegre de l’Estatut.

Fins aquí em sentia més o menys a prop de les tesis del PSC.

M’havia sorprès agradablement l’actitud del PSC en el tema del finançament i també m’havien sorprès favorablement les paraules del president Montilla com a reacció davant la sentència; havia estat d’acord amb la posició davant la convocatòria de la manifestació però a partir d’aquí no estic d’acord amb pràcticament res.

  • No estic d’acord amb el sentit del vot dels diputats del PSC al Parlament Espanyol quan s’hi va plantejar la sentència de l’Estatut.
  • I no estic d’acord amb el gir que va prendre el partit després i durant la campanya electoral de les eleccions autonòmiques.

De manera progressiva s’ha abandonat un discurs que posava Catalunya al davant i s’ha agafat un discurs acomodat a les tesis del PSOE. S’ha passat de dir al president Zapatero “te queremos pero queremos más a Cataluña” a deixar-se abraçar per les tesis centralistes.

I el pitjor és que crec que s’ha fet per un pur càlcul electoral i, com no podia ser d’altra manera no ha sortit bé.

Molts votants del PSC amb sensibilitat PSOE no han entès els canvis o han arribat a la conclusió que eren pur tactisme i  es van quedar a casa o van votar al PP o a Ciutadans, mentre que molts altres van entendre que es sacrificava el concepte progressista de Catalunya per tal d’aconseguir vots, i també es van quedar a casa o van votar a CiU.

Jo vaig votar al PSC i ho vaig fer conscient del que he dit abans. No em va resultar senzill però vaig creure que era el que tocava però que després de les eleccions voldria explicar el que pensava.

I ara ho faig i també demano a l’agrupació que es pronunciï, ara i, sobre tot, en el proper congrés on demano que tots aquests temes quedin clars.

No pretenc un partit de pensament únic, és impossible i no desitjable, però si que voldria que es complissin  els desitjos que expressaven aquelles paraules “te queremos mucho pero queremos más a Cataluña”.

Crec que el PSC ha de tenir discurs propi en tots els àmbits: internacional, Europa, Espanya i Catalunya.

El meu model d’Espanya seria el confederal o, com a mínim el federal però no el model actual de subordinació o uniformisme artificial.

En alguns moments i en alguns discursos s’ha dit que el PSC havia de tenir grup parlamentari propi com si això fos l’únic objectiu. Per a mi si que és un objectiu però parcial.

És evident que hem de tenir grup parlamentari però l’hem de tenir per a expressar una opinió pròpia i aquesta opinió es pot valorar, contrastar o inclús pactar amb el PSOE però no pot quedar subordinada.

Segurament l’anàlisi és excessivament simplista i deixo a banda molts temes però no em vull allargar i cansar-vos.

Per tant acabo amb una última reflexió pensant en les municipals: Crec que és un error anar-hi deixant pendents els temes que he apuntat.

A totes les eleccions el candidat és l’actiu principal i encara més a les municipals, però em sembla un error anar-hi sense tenir els deures fets i que, a l’hora de votar, l’elector no tingui clar el que representa exactament el que vota.

Al principi he dit que segurament entraria en contradiccions, i em sembla que hi he entrat. També he dit que les coses no eren ni blanques o negres. Així i tot m’hi he arriscat i crec que, a grans trets, he dit el que penso i cap a on m’agradaria que es dirigís el PSC.

Jordi Serra és exalcalde de Sitges

Clickant aquí trobareu el PDF de la intervenció
(De la mateixa manera que aquest espai cita i enllaça les fonts d'origen d'on s'extreuen els articles, us agrairíem que si feu servir aquests articles en citéssiu la font)

diumenge, 27 de març de 2011

"Soliloqui". Ernest Maragall.

1 - " .... al PSC no sobra ningú", totalment d'acord.

No només no hi sobra ningú, sinó que hi falta molta gent.

- gent que hi era i ja no hi és,

- gent que, sense ser-hi formalment, havia recolzat, participat o compartit afanys i projectes amb el gran partit dels progressistes de Catalunya,

- gent que ha anat perdent la confiança, la sintonia o, simplement, la coincidència, almenys parcial, amb les propostes i candidatures socialistes als successius processos electorals,

- gent, especialment joves, que no veuen en el PSC res que respongui a les seves inquietuds, esperances i conviccions

- gent, molta, que creu que el PSC ha abandonat o oblidat alguna de les definicions bàsiques que el van fer néixer i créixer en socialisme i catalanisme.

- gent, cada dia més, que espera del nostre partit l'adopció de posicions clares des del socialisme modern i liberal que orientin el procés de construcció d'un nou model productiu a Catalunya.

- gent que malda per un socialisme que, amb l'educació com a bandera, afronti la necessària renovació de les polítiques que ens han permès assolir un estat del benestar comparable als més avançats, però avui en risc greu de desmantellament des de les politiques conservadores dominants.

- gent que busca, i no troba, una resposta activa, no defensiva ni acomplexada, que torni a situar el socialisme català en la primera fila europea de la innovació política i del reformisme constructiu.

- gent que vol reconèixer com a propi un socialisme, en resum, capaç de formular i aplicar noves solucions a les noves complexitats d'una societat globalitzada i connectada però també carregada de individualisme, pors a quasi tot i desconfiances justificades respecte a tot el que prové del sistema democràtic establert.

2 - "....al PSC tots som catalanistes", totalment d'acord.

I això no impedeix ni elimina el debat necessari i la presa de decisions sobre el contingut precís i la concreció en cada moment i circumstància d'aquesta definició comuna i indiscutible. No es correcte, doncs, parlar de "sector catalanista"contraposat a un suposat "sector no catalanista". En canvi, és imprescindible definir posició clara sobre un seguit de qüestions cabdals avui plantejades al nostre país:

- com recuperem i consolidem el nivell d'autogovern que varem veure reconegut en l'Estatut del 2006 i negat o reduït per la sentència del TC?

- quin contingut i definició donem al concepte d'estat federal amb respecte ple de les singularitats històriques i reals?

- com concebem el reconeixement explícit del caràcter plurinacional del nostre Estat i de les relacions bilaterals entre les institucions de govern i representació catalanes i les corresponents espanyoles?

- com farem evolucionar el nou model de finançament, resultat directe del que va establir el nou Estatut, en el sentit de fer-lo cada cop mes capaç de respondre a les necessitats i a les capacitats del nostre autogovern ?

- com establirem a Espanya en el seu conjunt, els nous mecanismes de solidaritat i responsabilitat per tots els territoris que permetin garantir l'èxit del que es planteja en el punt anterior?

- com renovarem el model de relació entre PSC i PSOE de forma que, també en aquest àmbit, es visualitzin de forma coherent els principis federals i el ple respecte al contingut dels acords inicials que van acompanyar el naixement del PSC com a partit plenament sobirà?

- com recuperarem el ple exercici, veu pròpia i vot propi, de la funció de representació majoritària del ciutadans de Catalunya a totes les instàncies, catalanes, espanyoles o europees, on cal defensar les nostres conviccions i posicions?.

3 - "....avui no toca, deixem el debat per després de les eleccions municipals"

Afortunadament, la realitat és tossuda i no es deixa limitar per els calendaris electorals o de partit. Per això celebro que arreu del país apareguin veus noves, propostes i posicionaments individuals, col·lectius o territorials (com el del Penedès) que afirmen i ofereixen futurs sense restriccions ni auto-censures.

Penso en companys i companyes d’arreu de Catalunya, alcaldes, regidors, primers secretaris o candidats, independents o afiliats, progressistes, liberals, federalistes o independentistes, mestres i directors o directores d’escoles i instituts, metges, pagesos, empresaris i empresàries… tants i tants que he anat trobant a l’Osona, el Bages, el Baix Camp i l’Alt Camp, l’Ebre,  la Garrotxa, l’Anoia, el Ripollès, el Baix i l’Alt Penedès, el  Maresme, els Vallesos,  el Baix Llobregat…a totes les comarques, pobles i ciutats de Catalunya.

Ells son els que amb la seva actitud i la seva exigència donen nom i cognom a la demanda creixent i solvent de canvi en profunditat al camp del progressisme a Catalunya.

Una actitud que ha de donar pas a la formulació de projectes i a l'aparició de nous liderats que els expressin. Projecte i liderats que només poden sorgir d'un moviment de fons i simultani tant dins com fora del PSC.

Un moviment que no tingui com objectiu immediat el combat orgànic que el Congrés plantejarà, sinó la construcció d'una nova esperança col·lectiva per la majoria social progressista que ja s'ha demostrat possible en temps no gaire llunyans.
 

4 - "... l'Ernest Maragall esta redactant el Manifest de l'anomenat sector catalanista". Totalment fals.

No sóc promotor de cap moviment organitzat, ni, encara menys, autor de cap document en nom “d’un grup de exconsellers i alcaldes” que es reuneixin i preparin corrents d’opinió o congressos futurs. Es cert que algunes persones han i hem parlat i contrastat situació i perspectives, amb l’únic resultat de constatar coincidències i, és clar, també algunes diferències sobre el que, com i quan s’hauria de fer.

Però no m’estic ni m’estaré d’expressar la meva esperança que qualli un vector significatiu de caràcter transformador dins del socialisme català.

Els canvis “des de dalt” sovint no són canvis. Cadascú té la seva situació personal al partit o mes enllà, i cadascú, ben legítimament, té la seva expectativa de posició o responsabilitat al partit, a cavall dels pactes interns que es puguin configurar al congres de la tardor.

De la meva part, és obvi que no tinc cap voluntat  ni cap expectativa de seguir pertanyent a això que se’n diu la "cúpula" del PSC, de la que, en realitat, ja no formo part:  des de fa almenys 5 anys, no tinc res a veure amb el nucli reduït que discuteix i pren les decisions al PSC (si algú pretén que l'Executiva Nacional es qui ho fa, o bé és innocent o bé és un observador menys intel·ligent del  que caldria exigir d'un dirigent polític).

La revitalització del socialisme català no serà de cap manera el resultat de les pugnes endogàmiques i les aliances entre les persones que aspirin, amb ple dret, a dirigir la organització, sinó que vindrà de l’energia, la connexió amb la societat, la determinació, la il·lusió i, fins i tot, de la innocència dels socialistes “de base” dels pobles i les ciutats de Catalunya; de nous i noves dirigents que pensen, fan i parlen socialisme d’una altra manera.

M’he considerat sempre en el deure d’expressar les meves idees i posicions. Així ho he fet, fins i tot quan han estat diferenciades de la línia oficial –i ho han estat sovint-,  tant en els mitjans de comunicació com a l'Executiva del PSC i a les reunions, sempre informals, celebrades en els últims anys amb el President i altres membres del govern i de la direcció del partit.

En aquests moments, la meva única aspiració política és el compliment d’aquest deure i d’aquest dret a exercir la llibertat d’expressió i a ostentar amb el màxim de coherència i rigor la responsabilitat de representar, en tant que diputat electe del PSC, als ciutadans del meu país.

En efecte, com deia Raimon al Tívoli cantant el seu "Soliloqui...." intel·ligent i socràtic: "....millor no ser entès que romandre callat".
Ernest Maragall és diputat del PSC al Parlament de Catalunya i membre de l'executiva nacional.

Si voleu l'article en PDF el trobareu aquí:
(Nota: Aquest article només s'ha publicat a www.federalisme.cat De la mateixa manera que cadascun dels articles publicats aquí tenen l'enllaç a la seva font, d'origen tus agrairíem que citéssiu la font si en feu esment)

dimarts, 11 de gener de 2011

"Los Pirineos ya no existen" de Xavier Vidal-Folch

Article publicat a El País el 23 de desembre del 2010

Acaban de producirse dos noticias ferroviarias glamurosas: el estreno de la línea de AVE Madrid-Valencia, a cuerpo entero, y la entrada del TGV francés hasta Figueres, a pedacitos alternos de trote y galope.

El tren de ancho europeo para mercancías convierte al 'corredor mediterráneo' en competidor de Rotterdam

Ambas han tapado la verdaderamente relevante: la inauguración, a título de viajes piloto, de las líneas de mercancías entre el puerto de Barcelona y Lyon y Milán, por vías de ancho europeo (1,4 metros en lugar del español de 1,6 metros), gracias a la instalación de un tercer raíl. Uno de los sueños por los que más pugnó la llamada gota malaya barcelonesa, el Pasqual Maragall-alcalde.

Con esas nuevas líneas quedan allanados los últimos Pirineos, los de la logística comercial, una vez ya se desarbolaron los económicos, políticos e intelectuales mediante el ingreso de España en la Europa comunitaria, en 1986.

La mayor relevancia económica de este hecho para el futuro inmediato se adivina con tres datos. Uno es que en España el transporte ferroviario alcanza solo el 4% del movimiento total de mercancías, contra una horquilla del 18% al 20% en la UE, en beneficio del más caro, de menor escala y más contaminante transporte por carretera. Otro estriba en que los costes de transporte suponen un 20% del coste total de las mercancías fabricadas en las empresas del arco mediterráneo (según la Cámara de Barcelona). Y el tercero es que en el periodo 2000-2003 el tráfico de contenedores Asia-Europa aumentó más de un 60%, por un 30% el interno de la región del Pacífico: el doble (datos de Ferrmed/OMC).

El ancho europeo para mercancías empieza a balizar de forma tangible el corredor mediterráneo ferroviario, un eje en lentísima construcción que comunicará el territorio desde Algeciras a Portbou, mediante un patchwork de tramos nuevos y tramos renovados. Un eje que podrá vehicular importaciones y exportaciones asiáticas y sudamericanas, con las del cogollo de la Europa carolingia (y hasta Estocolmo), compitiendo con Amberes, Rotterdam y Hamburgo a través de los puertos de Valencia, Tarragona o Barcelona. La conexión de los dos modos más baratos, marítimo y ferroviario, y la mayor cercanía a Asia, son las dos bazas decisivas de este corredor frente a sus contrincantes.

La dimensión europea del eje Estocolmo-Algeciras alcanza los 3.500 kilómetros, conecta 245 millones de ciudadanos (el 54% de habitantes de la UE) y el 66% del PIB europeo. Su dimensión mediterránea viene pespunteada por casi la mitad de la población de España, la mitad del valor añadido agrario, el 55% de la producción industrial de bienes de consumo e intermedios, casi el 60% de las exportaciones a la UE y entre el 60% y el 65% del tráfico portuario, exceptuando el canario (Ferrmed).

El coste de la línea se sabrá antes de final de año, según prometió Fomento, pero ya se estima en unos 136.000 millones; el retorno podría alcanzar el 11% de la factura total, lo que es buen anzuelo para consorciar la financiación pública con la privada.

El próximo semestre debería conseguirse su incorporación al catálogo de grandes redes europeas de transporte que elabora la Comisión. Algo que de momento (y hasta que la UE se dote de un presupuesto de adulto en vez de uno de adolescente) dotará al corredor de más visibilidad y ventajas indirectas que de subvenciones directas. Y que ya se habría conseguido si en 2003 el Gobierno de Aznar no lo hubiese apostado todo a la radialidad centralista, incurriendo en "importantes insuficiencias en el criterio de selección", al orillar "los datos reales de transporte", como acaba de denunciar el Tribunal de Cuentas de la UE.

El doble envite del transporte ferroviario de mercancías por ancho europeo y el del corredor mediterráneo sientan también doctrina: hay que dar prioridad a la inversión en infraestructuras que sea productiva, más que suntuosa, aunque a veces esta se disfrace de retórica igualitarista. Aeropuertos como los de Ciudad Real, que tanto coadyuvaron a la quiebra de Caja Castilla la Mancha, o como el de Lleida, que ha debido suspender vuelos tras atraer a un solo pasajero, equivalen a dilapidar el dinero. Y qué decir de antros como el Palma Arena, o la Caja Mágica y el estadio de la Peineta, en Madrid.

Hay consenso en la necesidad de examen de conciencia y de hilar fino, más aún en tiempos austeros. ¿Por qué, pues, el escandaloso aguinaldo de 80 millones públicos para las concesionarias de autopistas, sobre todo de las radiales madrileñas, basado en que no han atraído el tráfico previsto? Lo han votado CiU y el PSOE, presionados, ay criaturas, por amenazas de quiebra. El PP, con acierto, se opuso. Igual se ha vuelto liberal.

"Corporativa y no democrática" de Francesc de Carreras

Article publicat a La Vanguardia el 23 de desembre del 2010

Los presidentes de los consejos sociales de las universidades públicas catalanas han elaborado una propuesta de cambio en el gobierno de las universidades. Esta propuesta no es ajena al ya largo conflicto entre Joaquín Coello, presidente del consejo social de la Universitat de Barcelona, y Dídac Ramírez, su rector. En los últimos días, este conflicto se ha agudizado: el claustro de dicha universidad ha resuelto pedir al Govern que destituya a Coello, el cual se ha tomado en serio su cargo y ha ejercido las competencias que le corresponden. En todo caso, tanto el conflicto como la propuesta han resultado oportunos ya que han puesto sobre el tapete un debate pendiente desde hace 30 años: ¿quién debe gobernar una universidad pública?

A finales del franquismo y en los inicios de la democracia se encontraron dos palabras mágicas, dos términos que nadie puede poner en duda, para contestar a esta pregunta: autonomía y democracia. La universidad debía ser autónoma y democrática. Y, en consecuencia, los cargos universitarios debían ser elegidos por los propios universitarios, entendiendo por tales todos aquellos que allí estudiaban y trabajaban, es decir, profesores, estudiantes y personal administrativo. A este heterogéneo conjunto humano, con intereses y perfiles profesionales tan dispares, se le ha denominado con otro nombre por encima de toda sospecha: “comunidad universitaria”. El claustro, presidido por el rector, es el órgano de máximo nivel jerárquico, representativo de esta tan curiosa como irreal comunidad. En realidad, en nombre de la autonomía y de la democracia, el sistema de gobierno universitario es la perversión de ambos conceptos. Veamos.
 
La autonomía universitaria no es política –como, por ejemplo, la de las comunidades autónomas–, sino funcional. Las competencias de autogobierno que la universidad tiene en virtud de su autonomía están sólo justificadas con el fin de garantizar la libertad académica, es decir, la libertad de enseñanza y de investigación, derechos fundamentales reconocidos en los artículos 20 y 27 de la Constitución. En consecuencia, la universidad es autónoma de forma limitada, sólo “en función” de la garantía de estas libertades. No es autónoma, por tanto, para tomar decisiones en todas las demás materias, aunque le afecten.

En eso último, las universidades están, o deberían estar, sometidas a los poderes públicos competentes –el Estado y las comunidades autónomas– por tres razones. Primera, porque estos poderes públicos representan al conjunto de la sociedad, la cual está interesada en tener buenos especialistas en los distintos saberes y profesiones y, por tanto, en que funcionen bien los centros en que estos se forman. Segunda, porque la universidad está financiada en un 80% con fondos públicos, es decir, con el dinero de todos los contribuyentes, el cual debe ser administrado por el Estado y las comunidades autónomas, a cuyas autoridades los ciudadanos pueden exigirles responsabilidad mediante los distintosmecanismos políticos de control, control que no es posible exigir a las autoridades universitarias, sólo responsables ante la “comunidad universitaria”.

Tercera, porque las materias que son de interés general deben estar dirigidas por los representantes de este interés general, por los poderes públicos cuya legitimidad proviene de los ciudadanos. Si no fuera así, algo que es de naturaleza pública estaría gobernado por representantes de intereses particulares que, lógicamente, atenderían a estos sin tener en cuenta los generales. No sería, pues, una democracia, sino un sistema corporativo. La llamada democracia universitaria es, pues, un sistema de gobierno corporativo, muy distinto de un sistema democrático y exactamente una de sus más frecuentes perversiones.

Por último, hay una cuarta razón, de naturaleza práctica. Dejar la gestión de la universidad a los profesores universitarios conduce a la ineficacia ya que, por lo general, no están preparados para este tipo de tareas y, en determinados casos, son especialmente ineptos para desempeñarlas. Yo mismo sería un ejemplo de esto último y en algunos momentos de mi vida universitaria he tenido que ocupar, contra mi voluntad pero en solidaridad con mis compañeros, algún cargo académico.

La semana pasada los periódicos informaban de que, a pesar de su grave deuda financiera, en las universidades catalanas se habían aprobado 80 nuevos másters, alcanzando una cifra global de 564 en las universidades públicas, 253 más que cuatro años atrás. Una cifra que todos consideran excesiva, resultado de las presiones del profesorado, a criterios de planificación racional. El mismo José Juan Moreso, rector de la Pompeu Fabra, ha hablado de que tan elevada cifra responde a los “intereses de los profesores”. Estamos, pues, malgastando talento y dinero, engañando a los estudiantes y a la sociedad, porque la universidad es corporativa y no democrática. Los términos de la propuesta de los presidentes de los consejos sociales no sé si son acertados. Pero poner en cuestión el sistema de gobierno universitario es una de las claves para mejorar las universidades públicas.