Viure comparant-se

Ens mirem el melic contínuament a l’hora que ens volem vendre com l’avançada d’Espanya, la locomotora econòmica, el súmmum de l’emprenedoria, el “colmo” de la innovació. Però tot això no ho podem posar a l’agenda sense comparar-nos. No amb nosaltres. Sinó amb ells. Ells com si fos un contrari, un rival, un enemic. Una mena de serp verinosa que ens impedeix d’expressar-nos. Som la pera. Però no podem ser llimonera perquè ens posen obstacles a tot arreu. Algun estudi diu que els catalans estem perplexos. La perplexitat és la meva esperança. Perplexitat i crisi econòmica seran els elements, conjuntament amb l’autogovern, les palanques del canvi d’actitud i de pensament que han de permetre, per fi, que ens mirem a nosaltres mateixos, els objectius que volem aconseguir i els reptes de futur que afrontem, comparant-nos amb nosaltres mateixos. Les comparacions són odioses, sí. Insuportables si el què tenim davant és un mirall en el qual mirar-nos. De moment; el nou model de finançament ens resta excuses per no voler mirar-nos al mirall. I ara, doncs, què fem? Jo ho tinc clar; mirar-me a mi, i aprendre dels altres. Estiguin al sud, al nord, i sí. De l’oest també se n’aprèn. I molt.

dilluns, 5 de setembre de 2011

Dèficit, Democràcia, Autogovern: De nou, PSC. Ernest Maragall.

Podríem resumir el punt on ens trobem dient que la sobreprotecció del binomi dèficit- endeutament ha generat un enorme dèficit, un autèntic forat negre, en el binomi democràcia- autogovern.

1. La crisi del deute ha desembocat en una crisi constitucional. Assistim a una aparent i dolorosa derrota del desigual combat que des de fa alguns anys sostenen democràcia i economia (o bé, poder democràtic versus poder económic).
La decisió, plantejada per PSOE i PP en temes d'urgència i única sortida, de incloure en la Constitució espanyola la fixació d'uns límits a l'ús tradicional de la política pressupostària sembla, a hores d'ara, ineluctable i imparable, un cop superada la primera votació al Congrès de Diputats.
El que se'ns demana no és que ho acceptem amb convicció, sinó que ho registrem amb resignació. I el més greu és que, amb tota probabilitat, l'argument de la responsabilitat en relació a les consequències pràctiques que es derivarien d'un hipotètic rebuig és tan contundent com inapel·lable.
En altres paraules, el risc d'intervenció de l'economia espanyola és real i immediat. La famosa i invisible "carta" rebuda pels governs italià i espanyol n'és l'acta notarial o l'equivalent a un requeriment judicial d'embargament immediat per impagament de la corresponent hipoteca.
Esgotades  les mesures de contenció pressupostaria, escoltades les promeses d'equilibris futurs, registrat el bon comportament de les administracions públiques, pendents encara la definició i els efectes de les reformes imprescindibles, no queda altre sortida, se'ns diu, que l'adopció amb la deguda solemnitat d'un compromís indubtable d'equilibri pressupostari sostingut.
2. Ara bé. Sentada la premissa de la responsabilitat, comença el debat real en termes polítics. Com es planteja i s'explica la necessitat d'una mesura tan greu? Per què es tracta una situació d'emergència amb la incorporació a la Constitució d'un principi, legítim i en alguna mesura compartit, però clarament pertanyent a l'àmbit instrumental de les polítiques fiscal i pressupostària? Quin altre tractament tenim a la reserva per aplicar en la propera, i més que probable, situació d'emergència? Per últim i més important, com es justifica des d'una òptica progressista, el clar decantament ideològic en sentit conservador, (sense debat obert i a punta de pistola de la dreta europea) d'una Constitució que ja va néixer condicionada per les cauteles de la transició?
3. Una segona contradicció, en quant als continguts, apareix immediatament: s'adopta finalment una formulació del text constitucional més acceptable (gràcies Alfredo), en tant que genèrica i sense la quantificació inicialment pretesa per el PP, però es deixa quasi tancat un acord polític, altre cop exclusiu i bipartidista, que prefigura una determinada concepció de l'Estat i una manera d'entendre, més aviat malentendre, el joc de rols institucionals i polítics configurat per la Constitució del 78 i els Estatuts d'Autonomia aprovats i refrendats posteriorment.
Per què el 0,40 com a límit màxim per el dèficit estructural? Es només la mesura relativament positiva de la distància al zero absolut defensat per la dreta europea, espanyola i catalana? 
Per què el 26-14 com a distribució interna entre Adm central i CCAA? Per què no el 22-18 o el 20-20 segurament més coherents amb la distribució real de responsabilitats i competències entre govern central i governs (no tot just administracions com algú voldria) autonómics? 
Per què segueix intacte el maltracte consolidat als Ajuntaments (incloent a ciutats majors en població i pressupost que diverses CCAA) als quals es nega la mínima gestió autònoma del propi patrimoni o dels projectes de desenvolupament urbà volguts per els seus ciutadans?
4. I ara, en quant al procés i les formes: és inacceptable l'evident trencament del consens constitucional que es deriva de la iniciativa conjunta PSOE-PP. L'estat d'emergència, real, no explica ni justifica que la proposta de reforma no fos compartida ni consultada amb tots, tots, els partits que van participar plena i directament en la definició del difícil equilibri assolit el 1978. I aixó inclou, és clar, a IU, a IC-V, a CIU i PNB, a ERC i, oh sorpresa!, al PSC que tenia lloc reservat a totes les taules decisives de l'etapa constitucional i que va jugar un paper més que significatiu a la Comissio parlamentaria que va protagonitzar el debat constitucional. 
La progressiva "prescindibilitat" del PSC en el sistema polític espanyol és el més potent i més negatiu indicador de fins a quin punt el socalisme espanyol ha fet camí enrera des d'aquella "Espanya plural" de fa només 8 anys. I al mateix temps és la pitjor noticia per l'autogovern català que necessita un espai propi complet i equipat tant d'alternatives reals com de la força de la unitat encara massa sovint imprescindible.
5. Com tothom sap, en democràcia les formes son part essencial de l'equilibri i el consens bàsic que la fan possible. I, en aquest cas, la ruptura del consens i el menysteniment de les restants forces polítiques, és més greu perquè confirma i amplia els precedents negatius acumulats en els últims anys i, molt especialment, tot el que ha acompanyat el debat, aprovació i posterior sentència de l'Estatut català del 2006.
Al marge dels continguts més que discutibles de la prevista Llei Orgànica, no és de rebut que una legislació orgànica que vol fixar els límits d'autonomia financera d'uns i altres aparegui com proposta conjunta PSOE-PP sense passar per cap procés de consulta prèvia ni per cap organisme més o menys "federal" com el Senat, el Consell de Política Fiscal i Financera, o les comissions bilaterals establertes al nostre Estatut.
6. La questió de l'eventual referèndum sobre la reforma constitucional tampoc s'ha gestionat com calia. Hi han arguments de pes en contra de la convocatoria del Referendum que aquests dies s'han escoltat des de molt ilustres defensors:
a) no es pot traslladar als ciutadans la decisió sobre una questió d'aquesta complexitat i urgència, (opinió dificilment congruent amb la creixent exigència de implicació ciutadana que totes les societats europees registren)
b) el propi procés consultiu, per el temps i per la incertesa del resultat, implicaria greus riscos d'inestabilitat i tindria efectes contraproduents en relació als beneficis perseguits amb la reforma que potser arribaria tard o seria ja inútil.
Pero aixó no justifica l'aparença de nocturnitat amb que s'ha presentat la reforma ni, encara menys, la manca d'explicació clara i convincent sobre les circumstàncies que motiven la urgéncia i la inevitabilitat de la reforma. 
A més, diguem-ho clar, una proposta coneguda, compartida i avalada pel gruix  de les forces polítiques a Espanya i a Catalunya no hauria patit el menor risc de derrota en una consulta als ciutadans que, per aquesta via potser ens sentiríem més implicats en l'adopció de mesures, reformes i noves responsabilitats que avui son difícilment enteses i acceptades.
7. S'ha buscat refugi, per part dels defensors de la reforma, en una suposat "provincianisme" dels que no seríem conscients de l'abast europeu de la reforma i que el concepte de sobirania ha canviat de contingut i subjecte. Tant de bó fos certa tanta meravella europeista! És clar que estem disposats a una real cessió de sobirania a un govern europeu potent i visible, expressio democràtica de la voluntat de tots els ciutadans, capaç, per fi, de capgirar la relació avui desigual i negativa entre poder democràtic i poder económic.
El cert és, ben al contrari, que l'unic tret europeu de la situació actual es el remitent de la famosa "carta" comminatòria (Trichet-Merkel-Sarkozy). És cert que seguim necessitant l'ajuda del Banc Central Europeu i dels inversors alemanys o francesos. Ho valorem i n'aprenem per no tornar a caure en els mateixos errors. Però som lluny encara d'una autèntica governança fiscal i econòmica europea i, encara més, d'un compromís global i real de tota Europa per l'aplicació del principi d'equilibri pressupostari imposat a Espanya de forma quasi humiliant.
8. Ens acaben d'exigir que formalitzem amb la màxima solemnitat la renúncia a la nostra tradicional indisciplina pressupostària i al desequlibri sistemàtic entre la fiscalitat més baixa de l'espai europeu comparable i el legítim afany per assolir també els nivells més alts en el cistell dels  drets i serveis públics que defineixen l'estat del benestar creat per la socialdemocràcia europea al llarg dels darrers 70 anys. Som un país perifèric, del Sud, sospitós de totes les insolvéncies i ho hem de proclamar als quatre vents, tot jurant voluntat d'esmena.
D'acord, potser no hi havia més remei per sortir d'un atzucac sense alternatives, però que no es presenti com un exercici d'europeisme consequent. El que fem és, precisament, pagar les consequències d'un insuficient europeisme de qualitat contrastada.
9. És per tot aixó que el PSC ha de exercir una especial i triple responsabilitat, tot passant del silenci i la quasi total "invisibilitat" a la explícita iniciativa i el compromís públic:
A) la de recolzar una reforma constitucional inevitable, segurament imprescindible (i possiblement inútil en relació a l'objectiu perseguit), recolzament exigible per cert a CiU per les mateixes raons que a nosaltres mateixos. 
Tot prenent nota de que l'actual govern de Catalunya ja ha anunciat que vol dur a la pràctica aquí (Barcelona) el que no accepta allà (Madrid). I afegint l'evidència de que a Bruseles l'eurodiputat convergent, si per ell fós, ens duria molt més lluny en el camí dogmàtic del dèficit zero.
B) la de impedir amb la seva veu i el seu vot la traslació al bloc constitucional i legislatiu espanyol de les orientacions i criteris que apareixen amb tota claredat en les iniciatives i acords PSOE-PP,  oferint les més negatives perspectives per l'autogovern de Catalunya.
El primer pas en aquest sentit ha de ser l'anunci formal del posicionament contrari a l'actual formulació de la Llei Orgànica i la preparació, si pot ser conjuntament amb les forces polítiques catalanes, de les esmenes i propostes que permetrien recolzar-la.
C) la de reparar el greu deficit democràtic que s'ha generat, al mateix temps que el pressupostari i financer, objectius ambdós  possibles si el conjunt del pais (no només les forces polítiques) demostra la seva capacitat d'impuls creador i reformista així com la de restablir  una relació de confiança entre sistema democràtic i ciutadania.
El PSC ha de  liderar  la reconstrucció del més ampli consens  polític i social a l'entorn de la major exigència mai plantejada des de la transició democràtica.
Un consens  que salvi la responsabilitat col·lectiva front a les instàncies europees i els inversors internacionals, al mateix temps que recupera l'esperit constitucional que mai hauriem d'haver abandonat en la direcció de l'Espanya plurinacional reconciliada i enriquida que haviem somiat.
És aixó, el que hem de fer, hem d'explicar i hem de votar demà al Senat, l'altre al Congrès de Diputats, el següent al Parlament de Catalunya i cada dia a tot Catalunya, a Madrid, a Bruseles i on faci falta, per reconstruir el capital de confiança democràtica i respecte institucional que hem dilapidat en els últims temps.
Ernest Maragall i Mira
Diputat del PSC al Parlament de Catalunya
Vicepresident executiu de la Fundació Catalunya Europa


Si voleu la versió PDF, clickeu aquí:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada