Viure comparant-se

Ens mirem el melic contínuament a l’hora que ens volem vendre com l’avançada d’Espanya, la locomotora econòmica, el súmmum de l’emprenedoria, el “colmo” de la innovació. Però tot això no ho podem posar a l’agenda sense comparar-nos. No amb nosaltres. Sinó amb ells. Ells com si fos un contrari, un rival, un enemic. Una mena de serp verinosa que ens impedeix d’expressar-nos. Som la pera. Però no podem ser llimonera perquè ens posen obstacles a tot arreu. Algun estudi diu que els catalans estem perplexos. La perplexitat és la meva esperança. Perplexitat i crisi econòmica seran els elements, conjuntament amb l’autogovern, les palanques del canvi d’actitud i de pensament que han de permetre, per fi, que ens mirem a nosaltres mateixos, els objectius que volem aconseguir i els reptes de futur que afrontem, comparant-nos amb nosaltres mateixos. Les comparacions són odioses, sí. Insuportables si el què tenim davant és un mirall en el qual mirar-nos. De moment; el nou model de finançament ens resta excuses per no voler mirar-nos al mirall. I ara, doncs, què fem? Jo ho tinc clar; mirar-me a mi, i aprendre dels altres. Estiguin al sud, al nord, i sí. De l’oest també se n’aprèn. I molt.

dimarts, 29 de març de 2011

Intervenció de Jordi Serra a l’assemblea de l’agrupació socialista de Sitges al mes de gener de 2011


Crec que estem en uns moments importants pel nostre país i també pel PSC.

Crec que tots tenim la obligació d’exposar les nostres idees i d’arribar a conclusions.

En molts moments, alguns de nosaltres, jo també, hem deixat les decisions en mans d’altres, però crec que ara no es pot fer.

Precisament per aquests motius és pel que he preparat aquestes notes perquè no voldria oblidar temes.

No em resulta fàcil dir i explicar el que vull, probablement entraré en contradiccions, però fet i fet crec que sempre hi vivim amb contradiccions. No tot és blanc, ni tot és negre. Més aviat és gris. És una barreja i ningú té la veritat absoluta.

De manera que entraré en contradiccions o potser faré un equilibri de prioritats.

També voldria dir, abans de començar el petit anàlisis que pretenc fer, que no el faré en funció de guanyar o perdre unes eleccions. En aquest moment, per a mi, no es tracta d’això. En part el que ara he dit és difícil d’assumir doncs s’hi barregen temes personals però hauríem de ser capaços de fer-ne  abstracció i pensar que guanyar unes eleccions han de ser un instrument, mai una finalitat en sí mateixes.

Un instrument per aplicar polítiques que corresponen a unes idees adequades als moments i a les circumstàncies però coherents amb un pensament.

I quan això no passa, a més, es perden eleccions i si es guanyessin serviria de poc.

Crec que això és el que ens ha passat.

Després de les darreres eleccions hi ha hagut comentaris de tot tipus analitzant perquè s’havien obtingut els pitjors resultats:

  • Els mitjans espanyolistes, els de dretes directament i els altres de manera més subtil,  acusen a les vel·leïtats catalanistes del PSC de ser culpables del fracàs: parlen de la retolació en català, de la immersió lingüística, de la llei del cinema, de l’ESTATUT. Diuen que el PSC va claudicar davant el nacionalisme radical. Critiquen el tripartit ...
  • Altres, en aquest cas del PSOE, afirmen:  “(en Cataluña) cuando los socialistas van de socialista ganan, cuando se disfrazan pierden” .
  • Altres recorden la crisis econòmica com a una de les causes.

Jo no m’atreveixo a dir de forma categòrica quines són les causes dels resultats, però si que vull dir quines són les causes de les meves incomoditats.

Punt 1
 
Segurament, temps enrere, es podien fer anàlisis més aïllats. Ara és més difícil. En el món en el que vivim cada vegada és més veritat allò de la “papallona” i per tant començaré amb uns apunts més globals.

Una part important del món (entre el que ens comptem) està en crisis econòmica profunda i l’esquerra europea, la socialdemocràcia que havia marcat un camí, no fa propostes rellevants (almenys que jo conegui) i l’escassa esquerra que està governat Europa planteja com a úniques sortides de la crisis les receptes que li dona això que en diem “mercats” i que suposo que es refereix a una barreja formada per bancs, assegurances,  grans empreses, empreses de raiting, analistes, fons de pensions etc. Les propostes que plantegen són reduir deute, reforma del mercat laboral i, en general, renuncia a les fites que s’havien aconseguit en el que anomenem societat del benestar. Sembla que als mercat els hi agrada l’austeritat ... la dels altres.

La tendència és a privatitzar els guanys i socialitzar les pèrdues. Els “bonus” i sous als directius són un escàndol (incloent-hi les caixes en general, i CatalunyaCaixa en particular i parlo d’aquesta perquè hi tenim una responsabilitat més gran).

El nostre país forma part de tot aquest conjunt, però no ens enganyem, hi tenim elements afegits importants.

Els governs del PP van iniciar, impulsar i provocar l’inici del boom  immobiliari amb modificacions de les lleis urbanístiques que van coincidir en el temps amb la baixada dels tipus d’interès que va produir l’entrada de l’euro.

Les institucions bancàries i les caixes s’hi van abocar i no entraré a explicar què, com i qui, però el conjunt de la societat hi va caure de quatre grapes i uns per inconsciència, altres per ambició, altres per ignorància i altres perquè els hi va portar l’ambient general, tots plegats s’hi van apuntar.  

I tampoc ens enganyem els successors del PP és a dir el PSOE no va fer res per a canviar la situació, segurament perquè s’hi trobaven còmodes  o no sabien com sortir del tobogan que pujava o, encara, perquè no ho entenien.

I nosaltres no diem res. En tot cas els sindicats reclamen però per a mi no queda clar el que reclamen, es queda en un aiguabarreig entre la reclamació per sí mateixa i la responsabilitat o la manca de responsabilitat.

Jo demano que el PSC es defineixi davant la crisis mundial i, amb el conjunt de l’esquerra espanyola i europea doni una resposta i faci propostes progressistes per la sortida de la crisis.

S’havien de salvar els bancs o algunes empreses en un moment determinat? Segurament que sí, però no pot ser que els que van ser salvats ara imposin condicions. Són els governs, siguin de dretes o esquerres els que haurien de marcar el camí i, en el nostre cas crec que ho hem de fer reforçant Europa.

Fa un anys va semblar que Toni Blair crearia un nou discurs progressista però es va transformar en una mena de liberalisme de manual; la socialdemocràcia europea ha perdut credibilitat i discurs davant una crisis que no va preveure i que, en part, va alimentar aplaudint alegries pressupostàries.

Però mentrestant tot segueix el seu curs, la societat evoluciona i postures que fa un temps eren defensades exclusivament per l’extrema dreta són adoptades per altres col·lectius. Ens tornem acomodaticis, reclamem drets i no acceptem deures, no volem problemes, esperem que se’ns doni tot resolt, no acceptem responsabilitats i d’alguna manera renunciem a opinar i a exigir que se’ns escolti.

I entre tant el PSC no té opinió, o si la té no la expressa i si la expressa jo no la sento, i voldria escoltar el que el PSC pensa sobre la crisis i sobre Europa. La credibilitat passa per tenir veu pròpia. No acceptar com a pròpia la veu del PSOE (i en aquest cas pitjor doncs tampoc sento la veu progressista del PSOE), perquè tenim una realitat, circumstàncies i necessitats pròpies.

Aquestes són unes de els causes de la meva incomoditat, però no són les úniques.

Punt 2

He arribat a la conclusió que, en termes generals, a Espanya no ens hi volen tal com som. O en tot cas hi ha molta gent que no ens hi vol, o si voleu que les lleis no ens hi volen.

Quan el Parlament de Catalunya va aprovar l’Estatut de Miravet, vaig tenir una gran alegria. El vaig llegir i m’hi vaig sentir bastant identificat.

Quan la comissió del Congrés el va retallar em vaig començar a sentir malament.

Quan Alfonso Guerra va dir que “lo habian cepillado” em vaig sentir pitjor.

I quan Mas i Rodriguez Zapatero van pactar els retalls finals em van entrar dubtes.

Així i tot vaig creure que, en aquells moments, potser no es podia anar més lluny i vaig votar a favor.

Després el Constitucional el va tornar a retallar dient que determinats articles no caben a la Constitució.

Em vaig manifestar contra la sentència i el nostre partit s’hi va manifestar. Tots a favor del manteniment íntegre de l’Estatut.

Fins aquí em sentia més o menys a prop de les tesis del PSC.

M’havia sorprès agradablement l’actitud del PSC en el tema del finançament i també m’havien sorprès favorablement les paraules del president Montilla com a reacció davant la sentència; havia estat d’acord amb la posició davant la convocatòria de la manifestació però a partir d’aquí no estic d’acord amb pràcticament res.

  • No estic d’acord amb el sentit del vot dels diputats del PSC al Parlament Espanyol quan s’hi va plantejar la sentència de l’Estatut.
  • I no estic d’acord amb el gir que va prendre el partit després i durant la campanya electoral de les eleccions autonòmiques.

De manera progressiva s’ha abandonat un discurs que posava Catalunya al davant i s’ha agafat un discurs acomodat a les tesis del PSOE. S’ha passat de dir al president Zapatero “te queremos pero queremos más a Cataluña” a deixar-se abraçar per les tesis centralistes.

I el pitjor és que crec que s’ha fet per un pur càlcul electoral i, com no podia ser d’altra manera no ha sortit bé.

Molts votants del PSC amb sensibilitat PSOE no han entès els canvis o han arribat a la conclusió que eren pur tactisme i  es van quedar a casa o van votar al PP o a Ciutadans, mentre que molts altres van entendre que es sacrificava el concepte progressista de Catalunya per tal d’aconseguir vots, i també es van quedar a casa o van votar a CiU.

Jo vaig votar al PSC i ho vaig fer conscient del que he dit abans. No em va resultar senzill però vaig creure que era el que tocava però que després de les eleccions voldria explicar el que pensava.

I ara ho faig i també demano a l’agrupació que es pronunciï, ara i, sobre tot, en el proper congrés on demano que tots aquests temes quedin clars.

No pretenc un partit de pensament únic, és impossible i no desitjable, però si que voldria que es complissin  els desitjos que expressaven aquelles paraules “te queremos mucho pero queremos más a Cataluña”.

Crec que el PSC ha de tenir discurs propi en tots els àmbits: internacional, Europa, Espanya i Catalunya.

El meu model d’Espanya seria el confederal o, com a mínim el federal però no el model actual de subordinació o uniformisme artificial.

En alguns moments i en alguns discursos s’ha dit que el PSC havia de tenir grup parlamentari propi com si això fos l’únic objectiu. Per a mi si que és un objectiu però parcial.

És evident que hem de tenir grup parlamentari però l’hem de tenir per a expressar una opinió pròpia i aquesta opinió es pot valorar, contrastar o inclús pactar amb el PSOE però no pot quedar subordinada.

Segurament l’anàlisi és excessivament simplista i deixo a banda molts temes però no em vull allargar i cansar-vos.

Per tant acabo amb una última reflexió pensant en les municipals: Crec que és un error anar-hi deixant pendents els temes que he apuntat.

A totes les eleccions el candidat és l’actiu principal i encara més a les municipals, però em sembla un error anar-hi sense tenir els deures fets i que, a l’hora de votar, l’elector no tingui clar el que representa exactament el que vota.

Al principi he dit que segurament entraria en contradiccions, i em sembla que hi he entrat. També he dit que les coses no eren ni blanques o negres. Així i tot m’hi he arriscat i crec que, a grans trets, he dit el que penso i cap a on m’agradaria que es dirigís el PSC.

Jordi Serra és exalcalde de Sitges

Clickant aquí trobareu el PDF de la intervenció
(De la mateixa manera que aquest espai cita i enllaça les fonts d'origen d'on s'extreuen els articles, us agrairíem que si feu servir aquests articles en citéssiu la font)

diumenge, 27 de març de 2011

"Soliloqui". Ernest Maragall.

1 - " .... al PSC no sobra ningú", totalment d'acord.

No només no hi sobra ningú, sinó que hi falta molta gent.

- gent que hi era i ja no hi és,

- gent que, sense ser-hi formalment, havia recolzat, participat o compartit afanys i projectes amb el gran partit dels progressistes de Catalunya,

- gent que ha anat perdent la confiança, la sintonia o, simplement, la coincidència, almenys parcial, amb les propostes i candidatures socialistes als successius processos electorals,

- gent, especialment joves, que no veuen en el PSC res que respongui a les seves inquietuds, esperances i conviccions

- gent, molta, que creu que el PSC ha abandonat o oblidat alguna de les definicions bàsiques que el van fer néixer i créixer en socialisme i catalanisme.

- gent, cada dia més, que espera del nostre partit l'adopció de posicions clares des del socialisme modern i liberal que orientin el procés de construcció d'un nou model productiu a Catalunya.

- gent que malda per un socialisme que, amb l'educació com a bandera, afronti la necessària renovació de les polítiques que ens han permès assolir un estat del benestar comparable als més avançats, però avui en risc greu de desmantellament des de les politiques conservadores dominants.

- gent que busca, i no troba, una resposta activa, no defensiva ni acomplexada, que torni a situar el socialisme català en la primera fila europea de la innovació política i del reformisme constructiu.

- gent que vol reconèixer com a propi un socialisme, en resum, capaç de formular i aplicar noves solucions a les noves complexitats d'una societat globalitzada i connectada però també carregada de individualisme, pors a quasi tot i desconfiances justificades respecte a tot el que prové del sistema democràtic establert.

2 - "....al PSC tots som catalanistes", totalment d'acord.

I això no impedeix ni elimina el debat necessari i la presa de decisions sobre el contingut precís i la concreció en cada moment i circumstància d'aquesta definició comuna i indiscutible. No es correcte, doncs, parlar de "sector catalanista"contraposat a un suposat "sector no catalanista". En canvi, és imprescindible definir posició clara sobre un seguit de qüestions cabdals avui plantejades al nostre país:

- com recuperem i consolidem el nivell d'autogovern que varem veure reconegut en l'Estatut del 2006 i negat o reduït per la sentència del TC?

- quin contingut i definició donem al concepte d'estat federal amb respecte ple de les singularitats històriques i reals?

- com concebem el reconeixement explícit del caràcter plurinacional del nostre Estat i de les relacions bilaterals entre les institucions de govern i representació catalanes i les corresponents espanyoles?

- com farem evolucionar el nou model de finançament, resultat directe del que va establir el nou Estatut, en el sentit de fer-lo cada cop mes capaç de respondre a les necessitats i a les capacitats del nostre autogovern ?

- com establirem a Espanya en el seu conjunt, els nous mecanismes de solidaritat i responsabilitat per tots els territoris que permetin garantir l'èxit del que es planteja en el punt anterior?

- com renovarem el model de relació entre PSC i PSOE de forma que, també en aquest àmbit, es visualitzin de forma coherent els principis federals i el ple respecte al contingut dels acords inicials que van acompanyar el naixement del PSC com a partit plenament sobirà?

- com recuperarem el ple exercici, veu pròpia i vot propi, de la funció de representació majoritària del ciutadans de Catalunya a totes les instàncies, catalanes, espanyoles o europees, on cal defensar les nostres conviccions i posicions?.

3 - "....avui no toca, deixem el debat per després de les eleccions municipals"

Afortunadament, la realitat és tossuda i no es deixa limitar per els calendaris electorals o de partit. Per això celebro que arreu del país apareguin veus noves, propostes i posicionaments individuals, col·lectius o territorials (com el del Penedès) que afirmen i ofereixen futurs sense restriccions ni auto-censures.

Penso en companys i companyes d’arreu de Catalunya, alcaldes, regidors, primers secretaris o candidats, independents o afiliats, progressistes, liberals, federalistes o independentistes, mestres i directors o directores d’escoles i instituts, metges, pagesos, empresaris i empresàries… tants i tants que he anat trobant a l’Osona, el Bages, el Baix Camp i l’Alt Camp, l’Ebre,  la Garrotxa, l’Anoia, el Ripollès, el Baix i l’Alt Penedès, el  Maresme, els Vallesos,  el Baix Llobregat…a totes les comarques, pobles i ciutats de Catalunya.

Ells son els que amb la seva actitud i la seva exigència donen nom i cognom a la demanda creixent i solvent de canvi en profunditat al camp del progressisme a Catalunya.

Una actitud que ha de donar pas a la formulació de projectes i a l'aparició de nous liderats que els expressin. Projecte i liderats que només poden sorgir d'un moviment de fons i simultani tant dins com fora del PSC.

Un moviment que no tingui com objectiu immediat el combat orgànic que el Congrés plantejarà, sinó la construcció d'una nova esperança col·lectiva per la majoria social progressista que ja s'ha demostrat possible en temps no gaire llunyans.
 

4 - "... l'Ernest Maragall esta redactant el Manifest de l'anomenat sector catalanista". Totalment fals.

No sóc promotor de cap moviment organitzat, ni, encara menys, autor de cap document en nom “d’un grup de exconsellers i alcaldes” que es reuneixin i preparin corrents d’opinió o congressos futurs. Es cert que algunes persones han i hem parlat i contrastat situació i perspectives, amb l’únic resultat de constatar coincidències i, és clar, també algunes diferències sobre el que, com i quan s’hauria de fer.

Però no m’estic ni m’estaré d’expressar la meva esperança que qualli un vector significatiu de caràcter transformador dins del socialisme català.

Els canvis “des de dalt” sovint no són canvis. Cadascú té la seva situació personal al partit o mes enllà, i cadascú, ben legítimament, té la seva expectativa de posició o responsabilitat al partit, a cavall dels pactes interns que es puguin configurar al congres de la tardor.

De la meva part, és obvi que no tinc cap voluntat  ni cap expectativa de seguir pertanyent a això que se’n diu la "cúpula" del PSC, de la que, en realitat, ja no formo part:  des de fa almenys 5 anys, no tinc res a veure amb el nucli reduït que discuteix i pren les decisions al PSC (si algú pretén que l'Executiva Nacional es qui ho fa, o bé és innocent o bé és un observador menys intel·ligent del  que caldria exigir d'un dirigent polític).

La revitalització del socialisme català no serà de cap manera el resultat de les pugnes endogàmiques i les aliances entre les persones que aspirin, amb ple dret, a dirigir la organització, sinó que vindrà de l’energia, la connexió amb la societat, la determinació, la il·lusió i, fins i tot, de la innocència dels socialistes “de base” dels pobles i les ciutats de Catalunya; de nous i noves dirigents que pensen, fan i parlen socialisme d’una altra manera.

M’he considerat sempre en el deure d’expressar les meves idees i posicions. Així ho he fet, fins i tot quan han estat diferenciades de la línia oficial –i ho han estat sovint-,  tant en els mitjans de comunicació com a l'Executiva del PSC i a les reunions, sempre informals, celebrades en els últims anys amb el President i altres membres del govern i de la direcció del partit.

En aquests moments, la meva única aspiració política és el compliment d’aquest deure i d’aquest dret a exercir la llibertat d’expressió i a ostentar amb el màxim de coherència i rigor la responsabilitat de representar, en tant que diputat electe del PSC, als ciutadans del meu país.

En efecte, com deia Raimon al Tívoli cantant el seu "Soliloqui...." intel·ligent i socràtic: "....millor no ser entès que romandre callat".
Ernest Maragall és diputat del PSC al Parlament de Catalunya i membre de l'executiva nacional.

Si voleu l'article en PDF el trobareu aquí:
(Nota: Aquest article només s'ha publicat a www.federalisme.cat De la mateixa manera que cadascun dels articles publicats aquí tenen l'enllaç a la seva font, d'origen tus agrairíem que citéssiu la font si en feu esment)