tag:blogger.com,1999:blog-71586298587848618132024-02-20T04:56:43.258-08:00federalisme.catFederalisme.cathttp://www.blogger.com/profile/07275410431459459848noreply@blogger.comBlogger104125tag:blogger.com,1999:blog-7158629858784861813.post-45085002271691311272011-09-05T00:45:00.000-07:002011-09-05T00:45:40.968-07:00Dèficit, Democràcia, Autogovern: De nou, PSC. Ernest Maragall.<span style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; font-size: small;">Podríem resumir el punt on ens trobem dient que la sobreprotecció del binomi dèficit- endeutament ha generat un enorme dèficit, un autèntic forat negre, en el binomi democràcia- autogovern.</span><span style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif;"> </span><br />
<div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; line-height: normal; margin-bottom: 5pt; text-align: justify;"><br />
</div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; line-height: normal; margin-bottom: 5pt; text-align: justify;"><span style="font-size: small;">1. <b>La crisi del deute ha desembocat en una crisi constitucional</b>. Assistim a una aparent i dolorosa derrota del desigual combat que des de fa alguns anys sostenen democràcia i economia (o bé, poder democràtic versus poder económic).</span></div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; line-height: normal; margin-bottom: 5pt; text-align: justify;"><span style="font-size: small;">La decisió, plantejada per PSOE i PP en temes d'urgència i única sortida, de incloure en la Constitució espanyola la fixació d'uns límits a l'ús tradicional de la política pressupostària sembla, a hores d'ara, ineluctable i imparable, un cop superada la primera votació al Congrès de Diputats.</span></div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; line-height: normal; margin-bottom: 5pt; text-align: justify;"><span style="font-size: small;">El que se'ns demana no és que ho acceptem amb convicció, sinó que ho registrem amb resignació. I el més greu és que, amb tota <span lang="CA">probabilitat</span>, l'argument de la responsabilitat en relació a les consequències pràctiques que es derivarien d'un hipotètic rebuig és tan contundent com inapel·lable.</span></div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; line-height: normal; margin-bottom: 5pt; text-align: justify;"><span style="font-size: small;">En altres paraules, el risc d'intervenció de l'economia espanyola és real i immediat. La famosa i invisible "carta" rebuda pels governs italià i espanyol n'és l'acta notarial o l'equivalent a un requeriment judicial d'embargament immediat per impagament de la corresponent hipoteca.</span></div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; line-height: normal; margin-bottom: 5pt; text-align: justify;"><span style="font-size: small;">Esgotades les mesures de contenció pressupostaria, escoltades les promeses d'equilibris futurs, registrat el bon comportament de les administracions públiques, pendents encara la definició i els efectes de les reformes imprescindibles, no queda altre sortida, se'ns diu, que l'adopció amb la deguda solemnitat d'un compromís indubtable d'equilibri pressupostari sostingut.</span></div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; line-height: normal; margin-bottom: 5pt; text-align: justify;"><span style="font-size: small;">2. Ara bé. Sentada la premissa de la responsabilitat, comença el debat real en termes polítics.<b> </b>Com es planteja i s'explica la necessitat d'una mesura tan greu? <b>Per què es tracta una situació d'emergència amb la incorporació a la Constitució d'un principi, legítim i en alguna mesura compartit, però clarament pertanyent a l'àmbit instrumental de les polítiques fiscal i pressupostària?</b> Quin altre tractament tenim a la reserva per aplicar en la propera, i més que probable, situació d'emergència? Per últim i més important, com es justifica des d'una òptica progressista, el clar decantament ideològic en sentit conservador, (sense debat obert i a punta de pistola de la dreta europea) d'una Constitució que ja va néixer condicionada per les cauteles de la transició?</span></div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; line-height: normal; margin-bottom: 5pt; text-align: justify;"><span style="font-size: small;">3. Una segona contradicció, en quant als continguts, apareix immediatament: s'adopta finalment una formulació del text constitucional més acceptable (gràcies Alfredo), en tant que genèrica i sense la quantificació inicialment pretesa per el PP, però <b>es deixa quasi tancat un acord polític, altre cop exclusiu i bipartidista, que prefigura una determinada concepció de l'Estat</b> i una manera d'entendre, més aviat malentendre, el joc de rols institucionals i polítics configurat per la Constitució del 78 i els Estatuts d'Autonomia aprovats i refrendats posteriorment.</span></div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; line-height: normal; margin-bottom: 5pt; text-align: justify;"><span style="font-size: small;">Per què el 0,40 com a límit màxim per el dèficit estructural? Es només la mesura relativament positiva de la distància al zero absolut defensat per la dreta europea, espanyola i catalana? </span></div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; line-height: normal; margin-bottom: 5pt; text-align: justify;"><span style="font-size: small;">Per què el 26-14 com a distribució interna entre Adm central i CCAA? Per què no el 22-18 o el 20-20 segurament més coherents amb la distribució real de responsabilitats i competències entre govern central i governs (no tot just administracions com algú voldria) autonómics? </span></div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; line-height: normal; margin-bottom: 5pt; text-align: justify;"><span style="font-size: small;">Per què segueix intacte el maltracte consolidat als Ajuntaments (incloent a ciutats majors en població i pressupost que diverses CCAA) als quals es nega la mínima gestió autònoma del propi patrimoni o dels projectes de desenvolupament urbà volguts per els seus ciutadans?</span></div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; line-height: normal; margin-bottom: 5pt; text-align: justify;"><span style="font-size: small;">4. I ara, <b>en quant al procés i les formes: és inacceptable l'evident trencament del consens constitucional que es deriva de la iniciativa conjunta PSOE-PP.</b> L'estat d'emergència, real, no explica ni justifica que la proposta de reforma no fos compartida ni consultada amb tots, tots, els partits que van participar plena i directament en la definició del difícil equilibri assolit el 1978. I aixó inclou, és clar, a IU, a IC-V, a CIU i PNB, a ERC i, oh sorpresa!, al PSC que tenia lloc reservat a totes les taules decisives de l'etapa constitucional i que va jugar un paper més que significatiu a la Comissio parlamentaria que va protagonitzar el debat constitucional. </span></div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; line-height: normal; margin-bottom: 5pt; text-align: justify;"><span style="font-size: small;"><b>La progressiva "prescindibilitat" del PSC en el sistema polític espanyol és el més potent i més negatiu indicador de fins a quin punt el socalisme espanyol ha fet camí enrera des d'aquella "Espanya plural" de fa només 8 anys.</b> I al mateix temps és la pitjor noticia per l'autogovern català que necessita un espai propi complet i equipat tant d'alternatives reals com de la força de la unitat encara massa sovint imprescindible.</span></div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; line-height: normal; margin-bottom: 5pt; text-align: justify;"><span style="font-size: small;">5. Com tothom sap, en democràcia les formes son part essencial de l'equilibri i el consens bàsic que la fan possible. I, en aquest cas, <b>la ruptura del consens i el menysteniment de les restants forces polítiques, és més greu perquè confirma i amplia els precedents negatius acumulats en els últims anys i, molt especialment, tot el que ha acompanyat el debat, aprovació i posterior sentència de l'Estatut català del 2006.</b></span></div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; line-height: normal; margin-bottom: 5pt; text-align: justify;"><span style="font-size: small;">Al marge dels continguts més que discutibles de la prevista Llei Orgànica, no és de rebut que una legislació orgànica que vol fixar els límits d'autonomia financera d'uns i altres aparegui com proposta conjunta PSOE-PP sense passar per cap procés de consulta prèvia ni per cap organisme més o menys "federal" com el Senat, el Consell de Política Fiscal i Financera, o les comissions bilaterals establertes al nostre Estatut.</span></div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; line-height: normal; margin-bottom: 5pt; text-align: justify;"><span style="font-size: small;">6. <b>La questió de l'eventual referèndum sobre la reforma constitucional tampoc s'ha gestionat com calia.</b> Hi han arguments de pes en contra de la convocatoria del Referendum que aquests dies s'han escoltat des de molt ilustres defensors:</span></div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; line-height: normal; margin-bottom: 5pt; text-align: justify;"><span style="font-size: small;">a) no es pot traslladar als ciutadans la decisió sobre una questió d'aquesta complexitat i urgència, (opinió dificilment congruent amb la creixent exigència de implicació ciutadana que totes les societats europees registren)</span></div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; line-height: normal; margin-bottom: 5pt; text-align: justify;"><span style="font-size: small;">b) el propi procés consultiu, per el temps i per la incertesa del resultat, implicaria greus riscos d'inestabilitat i tindria efectes contraproduents en relació als beneficis perseguits amb la reforma que potser arribaria tard o seria ja inútil.</span></div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; line-height: normal; margin-bottom: 5pt; text-align: justify;"><span style="font-size: small;">Pero aixó no justifica l'aparença de nocturnitat amb que s'ha presentat la reforma ni, encara menys, la manca d'explicació clara i convincent sobre les circumstàncies que motiven la urgéncia i la inevitabilitat de la reforma. </span></div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; line-height: normal; margin-bottom: 5pt; text-align: justify;"><span style="font-size: small;">A més, diguem-ho clar, <b>una proposta coneguda, compartida i avalada pel gruix de les forces polítiques a Espanya i a Catalunya no hauria patit el menor risc de derrota en una consulta als ciutadans que, per aquesta via potser ens sentiríem més implicats en l'adopció de mesures, reformes i noves responsabilitats</b> que avui son difícilment enteses i acceptades.</span></div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; line-height: normal; margin-bottom: 5pt; text-align: justify;"><span style="font-size: small;">7. S'ha buscat refugi, per part dels defensors de la reforma, en una suposat "provincianisme" dels que no seríem conscients de l'abast europeu de la reforma i que el concepte de sobirania ha canviat de contingut i subjecte. Tant de bó fos certa tanta meravella europeista! És clar que estem disposats a una real cessió de sobirania a un govern europeu potent i visible, expressio democràtica de la voluntat de tots els ciutadans, capaç, per fi, de capgirar la relació avui desigual i negativa entre poder democràtic i poder económic.</span></div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; line-height: normal; margin-bottom: 5pt; text-align: justify;"><span style="font-size: small;">El cert és, ben al contrari, que l'unic tret europeu de la situació actual es el remitent de la famosa "carta" comminatòria (Trichet-Merkel-Sarkozy). És cert que seguim necessitant l'ajuda del Banc Central Europeu i dels inversors alemanys o francesos. Ho valorem i n'aprenem per no tornar a caure en els mateixos errors. Però <b>som lluny encara d'una autèntica governança fiscal i econòmica europea i, encara més, d'un compromís global i real de tota Europa per l'aplicació del principi d'equilibri pressupostari</b> imposat a Espanya de forma quasi humiliant.</span></div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; line-height: normal; margin-bottom: 5pt; text-align: justify;"><span style="font-size: small;">8. Ens acaben d'exigir que formalitzem amb la màxima solemnitat la renúncia a la nostra tradicional indisciplina pressupostària i al desequlibri sistemàtic entre la fiscalitat més baixa de l'espai europeu comparable i el legítim afany per assolir també els nivells més alts en el cistell dels drets i serveis públics que defineixen l'estat del benestar creat per la socialdemocràcia europea al llarg dels darrers 70 anys. Som un país perifèric, del Sud, sospitós de totes les insolvéncies i ho hem de proclamar als quatre vents, tot jurant voluntat d'esmena.</span></div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; line-height: normal; margin-bottom: 5pt; text-align: justify;"><b><span style="font-size: small;">D'acord, potser no hi havia més remei per sortir d'un atzucac sense alternatives, però que no es presenti com un exercici d'europeisme consequent. El que fem és, precisament, pagar les consequències d'un insuficient europeisme de qualitat contrastada.</span></b></div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; line-height: normal; margin-bottom: 5pt; text-align: justify;"><span style="font-size: small;">9. És per tot aixó que <b>el PSC ha de exercir una especial i triple responsabilitat, tot passant del silenci i la quasi total "invisibilitat" a la explícita iniciativa i el compromís públic:</b></span></div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; line-height: normal; margin-bottom: 5pt; text-align: justify;"><span style="font-size: small;"></span></div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; line-height: normal; margin-bottom: 5pt; text-align: justify;"><span style="font-size: small;">A) la de <b>recolzar una reforma constitucional inevitable, segurament imprescindible (i possiblement inútil en relació a l'objectiu perseguit)</b>, recolzament exigible per cert a CiU per les mateixes raons que a nosaltres mateixos.</span><span style="font-size: small;"> </span></div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; line-height: normal; margin-bottom: 5pt; text-align: justify;"><span style="font-size: small;">Tot prenent nota de que l'actual govern de Catalunya ja ha anunciat que vol dur a la pràctica aquí (Barcelona) el que no accepta allà (Madrid). I afegint l'evidència de que a Bruseles l'eurodiputat convergent, si per ell fós, ens duria molt més lluny en el camí dogmàtic del dèficit zero.</span></div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; line-height: normal; margin-bottom: 5pt; text-align: justify;"><span style="font-size: small;">B) la de <b>impedir amb la seva veu i el seu vot la traslació al bloc constitucional i legislatiu espanyol de les orientacions i criteris que apareixen amb tota claredat en les iniciatives i acords PSOE-PP,</b> oferint les més negatives perspectives per l'autogovern de Catalunya.</span></div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; line-height: normal; margin-bottom: 5pt; text-align: justify;"><span style="font-size: small;">El primer pas en aquest sentit ha de ser l'<u><b>anunci formal del posicionament contrari a l'actual formulació de la Llei Orgànica i la preparació, si pot ser conjuntament amb les forces polítiques catalanes, de les esmenes i propostes que permetrien recolzar-la.</b></u></span></div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; line-height: normal; margin-bottom: 5pt; text-align: justify;"><span style="font-size: small;">C) la de <b>reparar el greu deficit democràtic</b> que s'ha generat, al mateix temps que el <b>pressupostari i financer,</b> objectius ambdós possibles si el conjunt del pais (no només les forces polítiques) demostra la seva capacitat d'impuls creador i reformista així com la de restablir una relació de confiança entre sistema democràtic i ciutadania.</span></div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; line-height: normal; margin-bottom: 5pt; text-align: justify;"><span style="font-size: small;">El PSC ha de liderar la reconstrucció del més ampli consens polític i social a l'entorn de la major exigència mai plantejada des de la transició democràtica.</span></div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; line-height: normal; margin-bottom: 5pt; text-align: justify;"><span style="font-size: small;">Un consens que salvi la responsabilitat col·lectiva front a les instàncies europees i els inversors internacionals, al mateix temps que recupera l'esperit constitucional que mai hauriem d'haver abandonat en la direcció de l'Espanya plurinacional reconciliada i enriquida que haviem somiat.</span></div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; line-height: normal; margin-bottom: 5pt; text-align: justify;"><span style="font-size: small;">És aixó, el que hem de fer,<b> hem d'explicar i hem de votar demà al Senat, l'altre al Congrès de Diputats, el següent al Parlament de Catalunya i cada dia a tot Catalunya, a Madrid, a Bruseles i on faci falta, per reconstruir el capital de confiança democràtica i respecte institucional que hem dilapidat en els últims temps.</b></span></div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; line-height: normal; margin-bottom: 5pt; text-align: justify;"></div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; line-height: normal; margin-bottom: 5pt; text-align: justify;"><span style="font-size: x-small;"><i>Ernest Maragall i Mira</i></span></div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; line-height: normal; margin-bottom: 5pt; text-align: justify;"><span style="font-size: x-small;"><i>Diputat del PSC al Parlament de Catalunya </i></span></div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; line-height: normal; margin-bottom: 5pt; text-align: justify;"><span style="font-size: x-small;"><i>Vicepresident executiu de la Fundació Catalunya Europa<b><br />
</b></i></span></div><span style="font-size: x-small;"><i><b> </b></i></span><br />
<div class="MsoNormal" style="line-height: normal; text-align: justify;"><br />
<div style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif;"><span style="font-size: x-small;"><i>Si voleu la versió PDF,<a href="http://www.box.net/shared/ksezfy20j1iy7jmenpjv"> clickeu aquí</a>: </i></span></div></div>Federalisme.cathttp://www.blogger.com/profile/07275410431459459848noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7158629858784861813.post-64085818048235475432011-06-16T10:56:00.000-07:002011-06-16T10:56:09.613-07:00"Del 15M al 15J" d'Ernest Maragall<span style="font-family: Garamond; font-size: small;"><span style="font-family: Garamond; font-size: 12.0pt;"></span></span> <br />
<!--[if gte mso 9]><xml> <w:WordDocument> <w:View>Normal</w:View> <w:Zoom>0</w:Zoom> <w:HyphenationZone>21</w:HyphenationZone> <w:PunctuationKerning/> <w:ValidateAgainstSchemas/> <w:SaveIfXMLInvalid>false</w:SaveIfXMLInvalid> <w:IgnoreMixedContent>false</w:IgnoreMixedContent> <w:AlwaysShowPlaceholderText>false</w:AlwaysShowPlaceholderText> <w:Compatibility> <w:BreakWrappedTables/> <w:SnapToGridInCell/> <w:WrapTextWithPunct/> <w:UseAsianBreakRules/> <w:DontGrowAutofit/> </w:Compatibility> <w:BrowserLevel>MicrosoftInternetExplorer4</w:BrowserLevel> </w:WordDocument> </xml><![endif]--><!--[if gte mso 9]><xml> <w:LatentStyles DefLockedState="false" LatentStyleCount="156"> </w:LatentStyles> </xml><![endif]--><!--[if !mso]><img src="http://img2.blogblog.com/img/video_object.png" style="background-color: #b2b2b2; " class="BLOGGER-object-element tr_noresize tr_placeholder" id="ieooui" data-original-id="ieooui" /> <style>
st1\:*{behavior:url(#ieooui) }
</style> <![endif]--><!--[if gte mso 10]> <style>
/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:"Taula normal";
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:"";
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:"Times New Roman";
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}
</style> <![endif]--> <div> </div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; text-align: justify;"><span style="font-size: small;"><span lang="CA"></span></span></div><div style="text-align: justify;"> </div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; text-align: justify;"><span style="font-size: small;"><span lang="CA">El passat dimecres varem assistir a un espectacle nou: el segrest de la democràcia representativa per part d'uns suposats representants de la democràcia directa i la "indignació".</span></span></div><div style="text-align: justify;"> </div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"> </div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; text-align: justify;"><span style="font-size: small;"><span lang="CA">Com era ben previsible ha estat impossible mantenir una línia ben definida que separi el crit de l'insult, la protesta fonamentada del segrest de les institucions,<span> </span>la mobilització pacífica de l'agressió compulsiva, la legítima pressió democràtica del condicionament del vot dels representants elegits per els ciutadans.</span></span></div><div style="text-align: justify;"> </div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"> </div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; text-align: justify;"><span style="font-size: small;"><span lang="CA">D'acord, s'ha produït la, també previsible, barreja de bones intencions i radicalitats prou conegudes i acreditades a casa nostra.</span></span></div><div style="text-align: justify;"> </div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"> </div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; text-align: justify;"><span style="font-size: small;"><span lang="CA">Però, diguem-ho clar, el moviment del 15-M no es pot refugiar en l'excusa fàcil de la contaminació aliena. L'error, crec sincerament, ja era present a la convocatòria "formal" de la jornada de protesta.</span></span></div><div style="text-align: justify;"> </div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"> </div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; text-align: justify;"><span style="font-size: small;"><span lang="CA">L'objectiu clarament expressat de "impedir l'aprovació de la Llei de Pressupostos" i<span> </span>evitar l'accés dels Diputats al Parlament com a mitjà per aconseguir-ho, era ja anunci ben evident<span> </span>del risc que el moviment assumia amb la convocatòria.</span></span></div><div style="text-align: justify;"> </div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"> </div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; text-align: justify;"><span style="font-size: small;"><span lang="CA">S'havien superat tots els límits raonables, encara que tots juguéssim a mirar cap a una altra banda per respecte a un moviment nascut en resposta legitima a les<span> </span>contradiccions que l'actualitat econòmica i política ofereix.</span></span></div><div style="text-align: justify;"> </div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"> </div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; text-align: justify;"><span style="font-size: small;"><span lang="CA">La pregunta que queda oberta es la de l'evolució immediata del moviment acabat de néixer.</span></span></div><div style="text-align: justify;"> </div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"> </div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; text-align: justify;"><span style="font-size: small;"><span lang="CA">Com passarà de la denúncia a la proposta? De la indignació reactiva al compromís actiu?</span></span></div><div style="text-align: justify;"> </div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"> </div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; text-align: justify;"><span style="font-size: small;"><span lang="CA">Com creuarà el pont que els ha de dur de la desqualificació genèrica del sistema, a la definició de projectes alternatius i dels instruments per construir-los?</span></span></div><div style="text-align: justify;"> </div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"> </div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; text-align: justify;"><span style="font-size: small;"><span lang="CA">Com prendrà la distancia necessària per destriar adequadament responsabilitats entre institucions democràtiques i poder econòmic?</span></span></div><div style="text-align: justify;"> </div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"> </div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; text-align: justify;"><span style="font-size: small;"><span lang="CA">Com omplirà el gap d'anàlisi i comprensió que avui encara ofereix el 15-M,<span> </span>entre les greus conseqüències socials i personals de la crisi, d'una banda, i les causes properes o remotes del que succeeix, d'una altra?</span></span></div><div style="text-align: justify;"> </div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"> </div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; text-align: justify;"><span style="font-size: small;"><span lang="CA">Quan<span> </span>entendrà que carregar les<span> </span>tintes contra el poder democràtic més proper, a més d’injust és contraproduent?</span></span></div><div style="text-align: justify;"> </div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"> </div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; text-align: justify;"><span style="font-size: small;"><span lang="CA">Quin diàleg, quines relacions hem d'establir a partir d'avui mateix per aconseguir les complicitats imprescindibles entre demòcrates "institucionals" i ciutadans indignats amb el funcionament del sistema democràtic?</span></span></div><div style="text-align: justify;"> </div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"> </div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; text-align: justify;"><span style="font-size: small;"><span lang="CA">Que hem de fer, tots, per enfortir i apoderar els sistemes democràtics locals i globals,<span> </span>avui clarament desbordats i afeblits per la lògica econòmica que resulta de la llibertat de moviment dels recursos financers?</span></span></div><div style="text-align: justify;"> </div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"> </div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; text-align: justify;"><span style="font-size: small;"><span lang="CA">Com hem de plantejar la urgent tasca de fer aparèixer institucions de govern d'abast mundial, i per tant de caràcter inequívocament representatiu, que assegurin la necessària preeminència del poder democràtic?</span></span></div><div style="text-align: justify;"> </div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"> </div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; text-align: justify;"><span style="font-size: small;"><span lang="CA">Podem entendre, inclús admetre, que una reacció espontània i<span> </span>exigent, carregada de raons, s'adreci al poder visible, proper, a l'abast de la ma, i que se'l faci responsable de tots els mals, de totes les injustícies.</span></span></div><div style="text-align: justify;"> </div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"> </div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; text-align: justify;"><span style="font-size: small;"><span lang="CA">Però, passat el primer enlluernament, es moment d'asserenar la reflexió, d'aixecar l'horitzó d'anàlisi, de formular la màxima ambició transformadora compartida, aquest cop si, per la immensa majoria dels ciutadans que reclamen la democràcia com a base comuna de convivència i construcció de futurs.</span></span></div><div style="text-align: justify;"> </div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"> </div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; text-align: justify;"><span style="font-size: small;"><span lang="CA">Ernest Maragall i Mira</span></span></div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; text-align: justify;"><br />
</div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; text-align: justify;"><span style="font-size: small;"><span lang="CA"><i><span style="font-size: xx-small;">Si el voleu en PDF <a href="http://www.box.net/shared/64xtbc7qxo2k200vzl76">premeu aquí</a> Us preguem que si feu ús d'aquest article esmenteu aquest bloc com la font, de la mateixa manera que nosaltres citem i enllacem sempre la font dels articles que publiquem aquí.</span></i> </span></span></div><div style="text-align: justify;"> </div><div class="MsoNormal" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; text-align: justify;"><br />
</div>Federalisme.cathttp://www.blogger.com/profile/07275410431459459848noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-7158629858784861813.post-5400711517288222722011-04-17T11:43:00.000-07:002011-04-17T11:43:15.072-07:00"Llums i ombres de les consultes" del Col·lectiu Socialista Penedès - Catalunya<h1 class="contentheading-elpunt" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; font-weight: normal; text-align: justify;"><span style="font-size: small;">Article publicat al diari <a href="http://www.elpunt.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/398373.html">El Punt</a> el 17 d'abril de 2011</span></h1><h1 class="contentheading-elpunt" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; font-weight: normal; text-align: justify;"><span style="font-size: small;"> </span></h1><span style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; font-size: small;">Som federalistes. Per això, amb tota probabilitat, si la gènesi de l'univers s'estigués culminant ara mateix d'acord a la literalitat del bell mite bíblic; i si a propòsit de Catalunya, l'Artífex ens demanés el parer sobre l'acabat final de la seva obra, la gent del Col·lectiu Socialista Penedès - Catalunya seríem partidaris d'una Catalunya plenament sobirana. Del tot lliure, sí, però amb una irrefrenable voluntat d'imbricar-se amb les nacions veïnes en un entramat de relacions ben espès; d'interdependències igualitàries, amistoses i cooperatives. Si és tractés de crear un país <i>ex novo</i> el voldríem sobirà i associat intensament amb els pobles d'Espanya i d'Europa.</span><br />
<br />
<div class="article-content" id="article-content" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif; text-align: justify;"><span style="font-size: small;">Però el nostre país no és pas un no-res en espera dels seu <i>big bang</i>. Catalunya ja és. I ve de lluny. Del seu mil·lenari esdevenir en la història n'ha resultat el seu (el nostre) present concret, i d'aquest en resultarà el seu futur immediat. Catalunya és una realitat evolutiva. Un procés. Per això creiem que la major o menor plenitud nacional que assolim en el futur dependrà de la nostra traça –d'aquest present estant– per formular, concertar i operar una successió d'horitzons de llibertat plausibles i possibles, congruents amb les oportunitats i les limitacions de cada moment. Dependrà de si afinem a sospesar la correlació de forces <i>en temps real</i>, i si estem encertats a l'hora d'administrar les que ens són favorables.</span><br />
<br />
<span style="font-size: small;">No creiem, doncs, que la plenitud nacional de Catalunya s'esdevingui per un acte germinal exprés (un referèndum per a l'autodeterminació), sinó, per contra, d'una successió d'avenços en política interior i en política exterior (destacadament, els relatius a la gestió encertada de les relacions amb els altres pobles d'Espanya; sobretot, amb els <i>altres</i> països catalans que integren l'Estat espanyol: els germans de nació, amb què ens cal procurar, tant com sigui possible, un millor acompassament i relligament, potser no gaire compatible amb el “nosaltres sols” independentista).</span><br />
<br />
<span style="font-size: small;">El nostre Col·lectiu, per això, no s'entusiasma davant les consultes per la independència. Però tampoc les dimonitza, malgrat estiguin farcides de llicències democràtiques que les invaliden com l'assaig general d'alguna cosa pretesament substantiva: l'absència d'una autoritat electoral, neutra, imparcial i legitimada –ni que sigui només moralment–; l'exclusió d'algunes preferències possibles del ventall d'opcions de vot (tal vegada les majoritàries avui); la laxitud en el control de la identitat dels votants i de la garantia del secret del vot; l'absència d'una fiscalització plural dels recomptes... Tot plegat les confereix un cert aire no tant de procés electiu homologable com de <i>performance</i> d'agitació i propaganda –<i>agitprop</i>– independentista. Enginyós, truculent, i, al capdavall, prou reeixit.</span><br />
<br />
<span style="font-size: small;">Tanmateix –ho reiterem– no ens neguitegen aquestes representacions, ni ens indignen. Com en tota representació, el que s'esdevé a les consultes és fictici. Però, com en les millors obres, s'hi concita alguna veritat de molta importància. Les consultes per a la independència són pura ficció, però constitueixen una bona al·legoria del dret dels catalans i les catalanes a escollir Estat.</span><br />
<br />
<span style="font-size: small;">Per al nostre Col·lectiu federalista, és una obvietat que Catalunya és una nació, i que les nacions tenen dret a triar el seu Estat –semblantment a com les persones tenen dret a triar el seu estat–. Així, tot i que no ens engresquen especialment, ens agrada d'aquestes consultes que facin patent que la relació estreta i cooperativa amb els pobles d'Espanya no pot de ser-nos imposada en cap cas, sinó que ha de ser el resultat del diàleg incondicionat i de la mutualitat lliurement concertada.</span><br />
<br />
<span style="font-size: small;">Així mateix, destaquem en positiu la doble denúncia que contenen implícita. D'una banda, posen d'evidència –per no dir l'anticatalanisme repatani de l'Estat–, almenys, la deixadesa de tots els seus poders (els fàctics i el judicial, a més del legislatiu i l'executiu) en relació amb les obligacions que deriven del seu caràcter plurinacional. Si aquest Estat se sentís concernit en l'enfortiment nacional de Catalunya, si ho entomés com un deure natural, propi i inexcusable, aquestes consultes no s'haurien produït o transcorrerien entre la indiferència general.</span><br />
<br />
<span style="font-size: small;">D'altra banda, posen de manifest que els partits catalans ometen el deure d'expressar de forma clara i concreta la seva proposta de construcció nacional... si en tenen. En ocultar-la o emmascarar-la com solen fer –destacadament CiU–, impossibiliten que cada elecció democràtica ordinària (de representants al Parlament Europeu, al Congrés i el Senat de l'Estat, al Parlament de Catalunya o a les corporacions municipals) constitueixi un genuí acte d'autodeterminació. Quina altra cosa és, sinó, una elecció? Un 14 d'abril de fa 80 anys, unes eleccions municipals van fer caure la monarquia d'Alfonso XIII per erigir la Segona República espanyola! La democràcia representativa –que tantíssim ens ha costat d'obtenir– ja ve prou equipada de sèrie; com menys <i>gadgets</i> li afegim, millor funcionarà.</span><br />
<br />
<span style="font-size: small;">El nostre Col·lectiu té un fort accent camperol, però no ve de l'hort. Som federalistes passats per la sentència anticatalana del Tribunal Constitucional. O sigui, persistents, però escamats, avaluatius i, si fos el cas, disposats a retractar-nos i defensar altres vies per a Catalunya. Tot i els frustrants <i>interruptus</i>, però, quant a la construcció nacional de Catalunya, no som creacionistes –com potser en siguin els promotors de les consultes per a la independència–. Som, a pesar de tot i ara per ara, evolucionistes. Gradualistes, que se'n deia en el Noucentisme. Partidaris d'omplir la pica de la plenitud nacional de Catalunya de mica en mica. A goteig o a doll, segons s'escaigui. A condició, però, i això és irrenunciable, que no passi dia sense que, com diria Carner, “no tremoli i s'irisi una nova tènue gota a l'aire clar i no caigui efectivament dins la pica”. I si no, no.</span><br />
<br />
<div class="formatmesinfor1p"><i><span style="font-size: x-small;">Col·lectiu Socialista Penedès - Catalunya. Corrent d'opinió de signe catalanista i penedesista, formada per alcaldes, regidors i dirigents del PSC de l'Alt Penedès.</span></i></div></div>Federalisme.cathttp://www.blogger.com/profile/07275410431459459848noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7158629858784861813.post-89046516392405643172011-04-14T03:10:00.000-07:002011-04-14T03:10:48.794-07:00Intervencions grups parlamentaris debat sobre la llei de la IndependènciaAquí trobareu el PDF amb la transcripció de les intervencions dels grups parlamentaris al debat sobre la Llei de la Independència. La primera intervenció correspon a Montserrat Tura.<br />
<br />
<a href="http://www.parlament.cat/activitat/dspcp/transcripcions/08_propllei_independencia.pdf#page=14">Accedeix a les intervencions clickant aquí</a>Federalisme.cathttp://www.blogger.com/profile/07275410431459459848noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7158629858784861813.post-14045843821330521772011-03-29T11:12:00.000-07:002011-03-29T11:12:43.887-07:00Intervenció de Jordi Serra a l’assemblea de l’agrupació socialista de Sitges al mes de gener de 2011<!--[if gte mso 9]><xml> <w:WordDocument> <w:View>Normal</w:View> <w:Zoom>0</w:Zoom> <w:HyphenationZone>21</w:HyphenationZone> <w:PunctuationKerning/> <w:ValidateAgainstSchemas/> <w:SaveIfXMLInvalid>false</w:SaveIfXMLInvalid> <w:IgnoreMixedContent>false</w:IgnoreMixedContent> <w:AlwaysShowPlaceholderText>false</w:AlwaysShowPlaceholderText> <w:Compatibility> <w:BreakWrappedTables/> <w:SnapToGridInCell/> <w:WrapTextWithPunct/> <w:UseAsianBreakRules/> <w:DontGrowAutofit/> </w:Compatibility> <w:BrowserLevel>MicrosoftInternetExplorer4</w:BrowserLevel> </w:WordDocument> </xml><![endif]--><!--[if gte mso 9]><xml> <w:LatentStyles DefLockedState="false" LatentStyleCount="156"> </w:LatentStyles> </xml><![endif]--><!--[if gte mso 10]> <style>
/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:"Taula normal";
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:"";
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:"Times New Roman";
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}
</style> <![endif]--> <br />
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">Crec que estem en uns moments importants pel nostre país i també pel PSC.</span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">Crec que tots tenim la obligació d’exposar les nostres idees i d’arribar a conclusions.</span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">En molts moments, alguns de nosaltres, jo també, hem deixat les decisions en mans d’altres, però crec que ara no es pot fer.</span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">Precisament per aquests motius és pel que he preparat aquestes notes perquè no voldria oblidar temes.</span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">No em resulta fàcil dir i explicar el que vull, probablement entraré en contradiccions, però fet i fet crec que sempre hi vivim amb contradiccions. No tot és blanc, ni tot és negre. Més aviat és gris. És una barreja i ningú té la veritat absoluta.</span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">De manera que entraré en contradiccions o potser faré un equilibri de prioritats.</span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">També voldria dir, abans de començar el petit anàlisis que pretenc fer, que no el faré en funció de guanyar o perdre unes eleccions. En aquest moment, per a mi, no es tracta d’això. En part el que ara he dit és difícil d’assumir doncs s’hi barregen temes personals però hauríem de ser capaços de fer-ne<span> </span>abstracció i pensar que guanyar unes eleccions han de ser un instrument, mai una finalitat en sí mateixes.</span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">Un instrument per aplicar polítiques que corresponen a unes idees adequades als moments i a les circumstàncies però coherents amb un pensament.</span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">I quan això no passa, a més, es perden eleccions i si es guanyessin serviria de poc.</span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">Crec que això és el que ens ha passat.</span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">Després de les darreres eleccions hi ha hagut comentaris de tot tipus analitzant perquè s’havien obtingut els pitjors resultats:<br />
<br />
</span></div><ul style="margin-top: 0cm;" type="disc"><li class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">Els mitjans espanyolistes, els de dretes directament i els altres de manera més subtil,<span> </span>acusen a les vel·leïtats catalanistes del PSC de ser culpables del fracàs: parlen de la retolació en català, de la immersió lingüística, de la llei del cinema, de l’ESTATUT. Diuen que el PSC va claudicar davant el nacionalisme radical. Critiquen el tripartit ...</span></li>
<li class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">Altres, en aquest cas del PSOE, afirmen:<span> </span>“(en Cataluña) cuando los socialistas van de socialista ganan, cuando se disfrazan pierden” .</span></li>
<li class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">Altres recorden la crisis econòmica com a una de les causes.</span></li>
</ul><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">Jo no m’atreveixo a dir de forma categòrica quines són les causes dels resultats, però si que vull dir quines són les causes de les meves incomoditats.</span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><b><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">Punt 1</span></b></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;"><span> </span></span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">Segurament, temps enrere, es podien fer anàlisis més aïllats. Ara és més difícil. En el món en el que vivim cada vegada és més veritat allò de la “papallona” i per tant començaré amb uns apunts més globals.</span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">Una part important del món (entre el que ens comptem) està en crisis econòmica profunda i l’esquerra europea, la socialdemocràcia que havia marcat un camí, no fa propostes rellevants (almenys que jo conegui) i l’escassa esquerra que està governat Europa planteja com a úniques sortides de la crisis les receptes que li dona això que en diem “mercats” i que suposo que es refereix a una barreja formada per bancs, assegurances,<span> </span>grans empreses, empreses de raiting, analistes, fons de pensions etc. Les propostes que plantegen són reduir deute, reforma del mercat laboral i, en general, renuncia a les fites que s’havien aconseguit en el que anomenem societat del benestar. Sembla que als mercat els hi agrada l’austeritat ... la dels altres.</span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">La tendència és a privatitzar els guanys i socialitzar les pèrdues. Els “bonus” i sous als directius són un escàndol (incloent-hi les caixes en general, i CatalunyaCaixa en particular i parlo d’aquesta perquè hi tenim una responsabilitat més gran).</span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">El nostre país forma part de tot aquest conjunt, però no ens enganyem, hi tenim elements afegits importants.</span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">Els governs del PP van iniciar, impulsar i provocar l’inici del boom <span> </span>immobiliari amb modificacions de les lleis urbanístiques que van coincidir en el temps amb la baixada dels tipus d’interès que va produir l’entrada de l’euro.</span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">Les institucions bancàries i les caixes s’hi van abocar i no entraré a explicar què, com i qui, però el conjunt de la societat hi va caure de quatre grapes i uns per inconsciència, altres per ambició, altres per ignorància i altres perquè els hi va portar l’ambient general, tots plegats s’hi van apuntar.<span> </span></span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">I tampoc ens enganyem els successors del PP és a dir el PSOE no va fer res per a canviar la situació, segurament perquè s’hi trobaven còmodes<span> </span>o no sabien com sortir del tobogan que pujava o, encara, perquè no ho entenien. </span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">I nosaltres no diem res. En tot cas els sindicats reclamen però per a mi no queda clar el que reclamen, es queda en un aiguabarreig entre la reclamació per sí mateixa i la responsabilitat o la manca de responsabilitat.</span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">Jo demano que el PSC es defineixi davant la crisis mundial i, amb el conjunt de l’esquerra espanyola i europea doni una resposta i faci propostes progressistes per la sortida de la crisis.</span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">S’havien de salvar els bancs o algunes empreses en un moment determinat? Segurament que sí, però no pot ser que els que van ser salvats ara imposin condicions. Són els governs, siguin de dretes o esquerres els que haurien de marcar el camí i, en el nostre cas crec que ho hem de fer reforçant Europa. </span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">Fa un anys va semblar que Toni Blair crearia un nou discurs progressista però es va transformar en una mena de liberalisme de manual; la socialdemocràcia europea ha perdut credibilitat i discurs davant una crisis que no va preveure i que, en part, va alimentar aplaudint alegries pressupostàries.</span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">Però mentrestant tot segueix el seu curs, la societat evoluciona i postures que fa un temps eren defensades exclusivament per l’extrema dreta són adoptades per altres col·lectius. Ens tornem acomodaticis, reclamem drets i no acceptem deures, no volem problemes, esperem que se’ns doni tot resolt, no acceptem responsabilitats i d’alguna manera renunciem a opinar i a exigir que se’ns escolti.</span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">I entre tant el PSC no té opinió, o si la té no la expressa i si la expressa jo no la sento, i voldria escoltar el que el PSC pensa sobre la crisis i sobre Europa. La credibilitat passa per tenir veu pròpia. No acceptar com a pròpia la veu del PSOE (i en aquest cas pitjor doncs tampoc sento la veu progressista del PSOE), perquè tenim una realitat, circumstàncies i necessitats pròpies.</span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">Aquestes són unes de els causes de la meva incomoditat, però no són les úniques.</span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;"></span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><b><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">Punt 2</span></b></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">He arribat a la conclusió que, en termes generals, a Espanya no ens hi volen tal com som. O en tot cas hi ha molta gent que no ens hi vol, o si voleu que les lleis no ens hi volen.</span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">Quan el Parlament de Catalunya va aprovar l’Estatut de Miravet, vaig tenir una gran alegria. El vaig llegir i m’hi vaig sentir bastant identificat.</span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">Quan la comissió del Congrés el va retallar em vaig començar a sentir malament.</span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">Quan Alfonso Guerra va dir que “lo habian cepillado” em vaig sentir pitjor.</span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">I quan Mas i Rodriguez Zapatero van pactar els retalls finals em van entrar dubtes.</span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">Així i tot vaig creure que, en aquells moments, potser no es podia anar més lluny i vaig votar a favor.</span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">Després el Constitucional el va tornar a retallar dient que determinats articles no caben a la Constitució.</span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">Em vaig manifestar contra la sentència i el nostre partit s’hi va manifestar. Tots a favor del manteniment íntegre de l’Estatut.</span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">Fins aquí em sentia més o menys a prop de les tesis del PSC.</span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">M’havia sorprès agradablement l’actitud del PSC en el tema del finançament i també m’havien sorprès favorablement les paraules del president Montilla com a reacció davant la sentència; havia estat d’acord amb la posició davant la convocatòria de la manifestació però a partir d’aquí no estic d’acord amb pràcticament res.</span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><ul style="margin-top: 0cm;" type="disc"><li class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">No estic d’acord amb el sentit del vot dels diputats del PSC al Parlament Espanyol quan s’hi va plantejar la sentència de l’Estatut.</span></li>
<li class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">I no estic d’acord amb el gir que va prendre el partit després i durant la campanya electoral de les eleccions autonòmiques.</span></li>
</ul><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">De manera progressiva s’ha abandonat un discurs que posava Catalunya al davant i s’ha agafat un discurs acomodat a les tesis del PSOE. S’ha passat de dir al president Zapatero “te queremos pero queremos más a Cataluña” a deixar-se abraçar per les tesis centralistes.</span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">I el pitjor és que crec que s’ha fet per un pur càlcul electoral i, com no podia ser d’altra manera no ha sortit bé.</span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">Molts votants del PSC amb sensibilitat PSOE no han entès els canvis o han arribat a la conclusió que eren pur tactisme i <span> </span>es van quedar a casa o van votar al PP o a Ciutadans, mentre que molts altres van entendre que es sacrificava el concepte progressista de Catalunya per tal d’aconseguir vots, i també es van quedar a casa o van votar a CiU.</span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">Jo vaig votar al PSC i ho vaig fer conscient del que he dit abans. No em va resultar senzill però vaig creure que era el que tocava però que després de les eleccions voldria explicar el que pensava.</span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">I ara ho faig i també demano a l’agrupació que es pronunciï, ara i, sobre tot, en el proper congrés on demano que tots aquests temes quedin clars.</span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">No pretenc un partit de pensament únic, és impossible i no desitjable, però si que voldria que es complissin <span> </span>els desitjos que expressaven aquelles paraules “te queremos mucho pero queremos más a Cataluña”.</span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">Crec que el PSC ha de tenir discurs propi en tots els àmbits: internacional, Europa, Espanya i Catalunya.</span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">El meu model d’Espanya seria el confederal o, com a mínim el federal però no el model actual de subordinació o uniformisme artificial.</span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">En alguns moments i en alguns discursos s’ha dit que el PSC havia de tenir grup parlamentari propi com si això fos l’únic objectiu. Per a mi si que és un objectiu però parcial.</span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">És evident que hem de tenir grup parlamentari però l’hem de tenir per a expressar una opinió pròpia i aquesta opinió es pot valorar, contrastar o inclús pactar amb el PSOE però no pot quedar subordinada.</span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">Segurament l’anàlisi és excessivament simplista i deixo a banda molts temes però no em vull allargar i cansar-vos.</span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">Per tant acabo amb una última reflexió pensant en les municipals: Crec que és un error anar-hi deixant pendents els temes que he apuntat.</span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">A totes les eleccions el candidat és l’actiu principal i encara més a les municipals, però em sembla un error anar-hi sense tenir els deures fets i que, a l’hora de votar, l’elector no tingui clar el que representa exactament el que vota.</span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">Al principi he dit que segurament entraria en contradiccions, i em sembla que hi he entrat. També he dit que les coses no eren ni blanques o negres. Així i tot m’hi he arriscat i crec que, a grans trets, he dit el que penso i cap a on m’agradaria que es dirigís el PSC.</span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><b><i><span style="font-size: x-small;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">Jordi Serra és exalcalde de Sitges</span></span></i></b></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><i><span style="font-size: x-small;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">Clickant <a href="http://www.box.net/shared/ygqvgojq8p">aquí</a> trobareu el PDF de la intervenció </span></span></i></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><i><span style="font-size: x-small;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;"> </span></span></i></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;"><span style="font-size: xx-small;"><i>(De la mateixa manera que aquest espai cita i enllaça les fonts d'origen d'on s'extreuen els articles, us agrairíem que si feu servir aquests articles en citéssiu la font)</i></span></span></div>Federalisme.cathttp://www.blogger.com/profile/07275410431459459848noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7158629858784861813.post-41269367497661821592011-03-27T01:18:00.000-07:002011-03-27T01:19:22.556-07:00"Soliloqui". Ernest Maragall.<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><u><span lang="CA" style="font-family: "Helvetica Light*";"></span></u></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><u><span lang="CA" style="font-family: "Helvetica Light*";">1 - " .... al PSC no sobra ningú", totalment d'acord.<br />
</span></u><span lang="CA" style="font-family: "Helvetica Light*";"><br />
No només no hi sobra ningú, sinó que hi falta molta gent.</span></div><div></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: "Helvetica Light*";"><br />
- gent que hi era i ja no hi és,<br />
<br />
</span></div><div style="text-align: justify;"></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: "Helvetica Light*";">- gent que, sense ser-hi formalment, havia recolzat, participat o compartit afanys i projectes amb el gran partit dels progressistes de Catalunya,<br />
<br />
</span></div><div style="text-align: justify;"></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: "Helvetica Light*";">- gent que ha anat perdent la confiança, la sintonia o, simplement, la coincidència, almenys parcial, amb les propostes i candidatures socialistes als successius processos electorals,<br />
<br />
</span></div><div style="text-align: justify;"></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: "Helvetica Light*";">- gent, especialment joves, que no veuen en el PSC res que respongui a les seves inquietuds, esperances i conviccions<br />
<br />
</span></div><div style="text-align: justify;"></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: "Helvetica Light*";">- gent, molta, que creu que el PSC ha abandonat o oblidat alguna de les definicions bàsiques que el van fer néixer i créixer en socialisme i catalanisme.<br />
<br />
</span></div><div style="text-align: justify;"></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: "Helvetica Light*";">- gent, cada dia més, que espera del nostre partit l'adopció de posicions clares des del socialisme modern i liberal que orientin el procés de construcció d'un nou model productiu a Catalunya.<br />
<br />
</span></div><div style="text-align: justify;"></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: "Helvetica Light*";">- gent que malda per un socialisme que, amb l'educació com a bandera, afronti la necessària renovació de les polítiques que ens han permès assolir un estat del benestar comparable als més avançats, però avui en risc greu de desmantellament des de les politiques conservadores dominants.<br />
<br />
</span></div><div style="text-align: justify;"></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: "Helvetica Light*";">- gent que busca, i no troba, una resposta activa, no defensiva ni acomplexada, que torni a situar el socialisme català en la primera fila europea de la innovació política i del reformisme constructiu.<br />
<br />
</span></div><div style="text-align: justify;"></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: "Helvetica Light*";">- gent que vol reconèixer com a propi un socialisme, en resum, capaç de formular i aplicar noves solucions a les noves complexitats d'una societat globalitzada i connectada però també carregada de individualisme, pors a quasi tot i desconfiances justificades respecte a tot el que prové del sistema democràtic establert.</span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: "Helvetica Light*";"> <u>2 - "....al PSC tots som catalanistes", totalment d'acord.<br />
<br />
</u></span></div><div style="text-align: justify;"></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: "Helvetica Light*";">I això no impedeix ni elimina el debat necessari i la presa de decisions sobre el contingut precís i la concreció en cada moment i circumstància d'aquesta definició comuna i indiscutible. No es correcte, doncs, parlar de "sector catalanista"contraposat a un suposat "sector no catalanista". En canvi, és imprescindible definir posició clara sobre un seguit de qüestions cabdals avui plantejades al nostre país:<br />
<br />
</span></div><div style="text-align: justify;"></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: "Helvetica Light*";">- com recuperem i consolidem el nivell d'autogovern que varem veure reconegut en l'Estatut del 2006 i negat o reduït per la sentència del TC?<br />
<br />
</span></div><div style="text-align: justify;"></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: "Helvetica Light*";">- quin contingut i definició donem al concepte d'estat federal amb respecte ple de les singularitats històriques i reals?<br />
<br />
</span></div><div style="text-align: justify;"></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: "Helvetica Light*";">- com concebem el reconeixement explícit del caràcter plurinacional del nostre Estat i de les relacions bilaterals entre les institucions de govern i representació catalanes i les corresponents espanyoles?<br />
<br />
</span></div><div style="text-align: justify;"></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: "Helvetica Light*";">- com farem evolucionar el nou model de finançament, resultat directe del que va establir el nou Estatut, en el sentit de fer-lo cada cop mes capaç de respondre a les necessitats i a les capacitats del nostre autogovern ?<br />
<br />
</span></div><div style="text-align: justify;"></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: "Helvetica Light*";">- com establirem a Espanya en el seu conjunt, els nous mecanismes de solidaritat i responsabilitat per tots els territoris que permetin garantir l'èxit del que es planteja en el punt anterior?<br />
<br />
</span></div><div style="text-align: justify;"></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: "Helvetica Light*";">- com renovarem el model de relació entre PSC i PSOE de forma que, també en aquest àmbit, es visualitzin de forma coherent els principis federals i el ple respecte al contingut dels acords inicials que van acompanyar el naixement del PSC com a partit plenament sobirà?<br />
<br />
</span></div><div style="text-align: justify;"></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: "Helvetica Light*";">- com recuperarem el ple exercici, veu pròpia i vot propi, de la funció de representació majoritària del ciutadans de Catalunya a totes les instàncies, catalanes, espanyoles o europees, on cal defensar les nostres conviccions i posicions?.</span><br />
<br />
</div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: "Helvetica Light*";"> </span></div><div style="text-align: justify;"></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><u><span lang="CA" style="font-family: "Helvetica Light*";">3 - "....avui no toca, deixem el debat per després de les eleccions municipals"<br />
</span></u><span lang="CA" style="font-family: "Helvetica Light*";"><br />
Afortunadament, la realitat és tossuda i no es deixa limitar per els calendaris electorals o de partit. Per això celebro que arreu del país apareguin veus noves, propostes i posicionaments individuals, col·lectius o territorials (com el del Penedès) que afirmen i ofereixen futurs sense restriccions ni auto-censures.</span></div><div style="text-align: justify;"></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: "Helvetica Light*";">Penso en companys i companyes d’arreu de Catalunya, alcaldes, regidors, primers secretaris o candidats, independents o afiliats, progressistes, liberals, federalistes o independentistes, mestres i directors o directores d’escoles i instituts, metges, pagesos, empresaris i empresàries… tants i tants que he anat trobant a l’Osona, el Bages, el Baix Camp i l’Alt Camp, l’Ebre, la Garrotxa, l’Anoia, el Ripollès, el Baix i l’Alt Penedès, el Maresme, els Vallesos, el Baix Llobregat…a totes les comarques, pobles i ciutats de Catalunya. <br />
<br />
Ells son els que amb la seva actitud i la seva exigència donen nom i cognom a la demanda creixent i solvent de canvi en profunditat al camp del progressisme a Catalunya.<br />
<br />
Una actitud que ha de donar pas a la formulació de projectes i a l'aparició de nous liderats que els expressin. Projecte i liderats que només poden sorgir d'un moviment de fons i simultani tant dins com fora del PSC.<br />
<br />
Un moviment que no tingui com objectiu immediat el combat orgànic que el Congrés plantejarà, sinó la construcció d'una nova esperança col·lectiva per la majoria social progressista que ja s'ha demostrat possible en temps no gaire llunyans.</span><span lang="CA" style="font-family: "Helvetica Light*";"><u> </u></span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: "Helvetica Light*";"><u><br />
</u></span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: "Helvetica Light*";"><u>4 - "... l'Ernest Maragall esta redactant el Manifest de l'anomenat sector catalanista". Totalment fals.</u></span></div><div style="text-align: justify;"></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><u><span lang="CA" style="font-family: "Helvetica Light*";"><span style="text-decoration: none;"><br />
</span></span></u></div><div style="text-align: justify;"></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: "Helvetica Light*";">No sóc promotor de cap moviment organitzat, ni, encara menys, autor de cap document en nom “d’un grup de exconsellers i alcaldes” que es reuneixin i preparin corrents d’opinió o congressos futurs. Es cert que algunes persones han i hem parlat i contrastat situació i perspectives, amb l’únic resultat de constatar coincidències i, és clar, també algunes diferències sobre el que, com i quan s’hauria de fer. </span></div><div style="text-align: justify;"></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: "Helvetica Light*";">Però no m’estic ni m’estaré d’expressar la meva esperança que qualli un vector significatiu de caràcter transformador dins del socialisme català.</span></div><div style="text-align: justify;"></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: "Helvetica Light*";">Els canvis “des de dalt” sovint no són canvis. Cadascú té la seva situació personal al partit o mes enllà, i cadascú, ben legítimament, té la seva expectativa de posició o responsabilitat al partit, a cavall dels pactes interns que es puguin configurar al congres de la tardor. </span></div><div style="text-align: justify;"></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: "Helvetica Light*";">De la meva part, és obvi que no tinc cap voluntat ni cap expectativa de seguir pertanyent a això que se’n diu la "cúpula" del PSC, de la que, en realitat, ja no formo part: des de fa almenys 5 anys, no tinc res a veure amb el nucli reduït que discuteix i pren les decisions al PSC (si algú pretén que l'Executiva Nacional es qui ho fa, o bé és innocent o bé és un observador menys intel·ligent del que caldria exigir d'un dirigent polític).</span></div><div style="text-align: justify;"></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: "Helvetica Light*";">La revitalització del socialisme català no serà de cap manera el resultat de les pugnes endogàmiques i les aliances entre les persones que aspirin, amb ple dret, a dirigir la organització, sinó que vindrà de l’energia, la connexió amb la societat, la determinació, la il·lusió i, fins i tot, de la innocència dels socialistes “de base” dels pobles i les ciutats de Catalunya; de nous i noves dirigents que pensen, fan i parlen socialisme d’una altra manera.</span></div><div style="text-align: justify;"></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: "Helvetica Light*";">M’he considerat sempre en el deure d’expressar les meves idees i posicions. Així ho he fet, fins i tot quan han estat diferenciades de la línia oficial –i ho han estat sovint-, tant en els mitjans de comunicació com a l'Executiva del PSC i a les reunions, sempre informals, celebrades en els últims anys amb el President i altres membres del govern i de la direcció del partit. </span></div><div style="text-align: justify;"></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"></div><div class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: "Helvetica Light*";">En aquests moments, la meva única aspiració política és el compliment d’aquest deure i d’aquest dret a exercir la llibertat d’expressió i a ostentar amb el màxim de coherència i rigor la responsabilitat de representar, en tant que diputat electe del PSC, als ciutadans del meu país. </span></div><div style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: "Helvetica Light*"; font-size: 12pt;"></span><br />
<span lang="CA" style="font-family: "Helvetica Light*"; font-size: 12pt;"> En efecte, com deia Raimon al Tívoli cantant el seu "Soliloqui...." intel·ligent i socràtic<b>: </b>"....millor no ser entès que romandre callat".</span></div><div style="text-align: justify;"></div><div style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: "Helvetica Light*"; font-size: 12pt;"><span style="font-size: x-small;">Ernest Maragall és diputat del PSC al Parlament de Catalunya i membre de l'executiva nacional.</span></span><br />
<br />
<span lang="CA" style="font-family: "Helvetica Light*"; font-size: 12pt;"><span style="font-size: x-small;">Si voleu l'article en PDF el trobareu <a href="http://www.box.net/shared/ctdlhfqmlo">aquí:</a></span><b> </b></span></div><div style="text-align: justify;"></div><div style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: "Helvetica Light*"; font-size: 12pt;"> </span></div><div style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: "Helvetica Light*"; font-size: 12pt;"><span style="font-family: Arial,Helvetica,sans-serif; font-size: xx-small;"><i>(Nota: Aquest article només s'ha publicat a www.federalisme.cat De la mateixa manera que cadascun dels articles publicats aquí tenen l'enllaç a la seva font, d'origen tus agrairíem que citéssiu la font si en feu esment)</i></span></span></div><span lang="CA" style="font-family: "Helvetica Light*"; font-size: 12pt;"><u> </u></span>Federalisme.cathttp://www.blogger.com/profile/07275410431459459848noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-7158629858784861813.post-24956869627028464962011-01-11T01:45:00.000-08:002011-01-11T01:45:34.600-08:00"Los Pirineos ya no existen" de Xavier Vidal-Folch<div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Article publicat a </span><a href="http://www.elpais.com/articulo/economia/Pirineos/existen/elpepieco/20101223elpepieco_5/Tes"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">El País</span></a><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"> el 23 de desembre del 2010</span></div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Acaban de producirse dos noticias ferroviarias glamurosas: el estreno de la línea de AVE Madrid-Valencia, a cuerpo entero, y la entrada del TGV francés hasta Figueres, a pedacitos alternos de trote y galope.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"></span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">El tren de ancho europeo para mercancías convierte al 'corredor mediterráneo' en competidor de Rotterdam</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Ambas han tapado la verdaderamente relevante: la inauguración, a título de viajes piloto, de las líneas de mercancías entre el puerto de Barcelona y Lyon y Milán, por vías de ancho europeo (1,4 metros en lugar del español de 1,6 metros), gracias a la instalación de un tercer raíl. Uno de los sueños por los que más pugnó la llamada gota malaya barcelonesa, el Pasqual Maragall-alcalde.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Con esas nuevas líneas quedan allanados los últimos Pirineos, los de la logística comercial, una vez ya se desarbolaron los económicos, políticos e intelectuales mediante el ingreso de España en la Europa comunitaria, en 1986.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">La mayor relevancia económica de este hecho para el futuro inmediato se adivina con tres datos. Uno es que en España el transporte ferroviario alcanza solo el 4% del movimiento total de mercancías, contra una horquilla del 18% al 20% en la UE, en beneficio del más caro, de menor escala y más contaminante transporte por carretera. Otro estriba en que los costes de transporte suponen un 20% del coste total de las mercancías fabricadas en las empresas del arco mediterráneo (según la Cámara de Barcelona). Y el tercero es que en el periodo 2000-2003 el tráfico de contenedores Asia-Europa aumentó más de un 60%, por un 30% el interno de la región del Pacífico: el doble (datos de Ferrmed/OMC).</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">El ancho europeo para mercancías empieza a balizar de forma tangible el corredor mediterráneo ferroviario, un eje en lentísima construcción que comunicará el territorio desde Algeciras a Portbou, mediante un patchwork de tramos nuevos y tramos renovados. Un eje que podrá vehicular importaciones y exportaciones asiáticas y sudamericanas, con las del cogollo de la Europa carolingia (y hasta Estocolmo), compitiendo con Amberes, Rotterdam y Hamburgo a través de los puertos de Valencia, Tarragona o Barcelona. La conexión de los dos modos más baratos, marítimo y ferroviario, y la mayor cercanía a Asia, son las dos bazas decisivas de este corredor frente a sus contrincantes.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">La dimensión europea del eje Estocolmo-Algeciras alcanza los 3.500 kilómetros, conecta 245 millones de ciudadanos (el 54% de habitantes de la UE) y el 66% del PIB europeo. Su dimensión mediterránea viene pespunteada por casi la mitad de la población de España, la mitad del valor añadido agrario, el 55% de la producción industrial de bienes de consumo e intermedios, casi el 60% de las exportaciones a la UE y entre el 60% y el 65% del tráfico portuario, exceptuando el canario (Ferrmed).</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">El coste de la línea se sabrá antes de final de año, según prometió Fomento, pero ya se estima en unos 136.000 millones; el retorno podría alcanzar el 11% de la factura total, lo que es buen anzuelo para consorciar la financiación pública con la privada.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">El próximo semestre debería conseguirse su incorporación al catálogo de grandes redes europeas de transporte que elabora la Comisión. Algo que de momento (y hasta que la UE se dote de un presupuesto de adulto en vez de uno de adolescente) dotará al corredor de más visibilidad y ventajas indirectas que de subvenciones directas. Y que ya se habría conseguido si en 2003 el Gobierno de Aznar no lo hubiese apostado todo a la radialidad centralista, incurriendo en "importantes insuficiencias en el criterio de selección", al orillar "los datos reales de transporte", como acaba de denunciar el Tribunal de Cuentas de la UE.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">El doble envite del transporte ferroviario de mercancías por ancho europeo y el del corredor mediterráneo sientan también doctrina: hay que dar prioridad a la inversión en infraestructuras que sea productiva, más que suntuosa, aunque a veces esta se disfrace de retórica igualitarista. Aeropuertos como los de Ciudad Real, que tanto coadyuvaron a la quiebra de Caja Castilla la Mancha, o como el de Lleida, que ha debido suspender vuelos tras atraer a un solo pasajero, equivalen a dilapidar el dinero. Y qué decir de antros como el Palma Arena, o la Caja Mágica y el estadio de la Peineta, en Madrid.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Hay consenso en la necesidad de examen de conciencia y de hilar fino, más aún en tiempos austeros. ¿Por qué, pues, el escandaloso aguinaldo de 80 millones públicos para las concesionarias de autopistas, sobre todo de las radiales madrileñas, basado en que no han atraído el tráfico previsto? Lo han votado CiU y el PSOE, presionados, ay criaturas, por amenazas de quiebra. El PP, con acierto, se opuso. Igual se ha vuelto liberal.</span></div>Federalisme.cathttp://www.blogger.com/profile/07275410431459459848noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7158629858784861813.post-52287279735721844602011-01-11T01:23:00.000-08:002011-01-11T01:23:13.693-08:00"Corporativa y no democrática" de Francesc de Carreras<div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Article publicat a </span><a href="http://www.lavanguardia.es/opinion/articulos/20101223/54092456991/corporativa-y-no-democratica.html"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">La Vanguardia</span></a><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"> el 23 de desembre del 2010</span></div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Los presidentes de los consejos sociales de las universidades públicas catalanas han elaborado una propuesta de cambio en el gobierno de las universidades. Esta propuesta no es ajena al ya largo conflicto entre Joaquín Coello, presidente del consejo social de la Universitat de Barcelona, y Dídac Ramírez, su rector. En los últimos días, este conflicto se ha agudizado: el claustro de dicha universidad ha resuelto pedir al Govern que destituya a Coello, el cual se ha tomado en serio su cargo y ha ejercido las competencias que le corresponden. En todo caso, tanto el conflicto como la propuesta han resultado oportunos ya que han puesto sobre el tapete un debate pendiente desde hace 30 años: ¿quién debe gobernar una universidad pública?</span><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"></span><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">A finales del franquismo y en los inicios de la democracia se encontraron dos palabras mágicas, dos términos que nadie puede poner en duda, para contestar a esta pregunta: autonomía y democracia. La universidad debía ser autónoma y democrática. Y, en consecuencia, los cargos universitarios debían ser elegidos por los propios universitarios, entendiendo por tales todos aquellos que allí estudiaban y trabajaban, es decir, profesores, estudiantes y personal administrativo. A este heterogéneo conjunto humano, con intereses y perfiles profesionales tan dispares, se le ha denominado con otro nombre por encima de toda sospecha: “comunidad universitaria”. El claustro, presidido por el rector, es el órgano de máximo nivel jerárquico, representativo de esta tan curiosa como irreal comunidad. En realidad, en nombre de la autonomía y de la democracia, el sistema de gobierno universitario es la perversión de ambos conceptos. Veamos.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"> </span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">La autonomía universitaria no es política –como, por ejemplo, la de las comunidades autónomas–, sino funcional. Las competencias de autogobierno que la universidad tiene en virtud de su autonomía están sólo justificadas con el fin de garantizar la libertad académica, es decir, la libertad de enseñanza y de investigación, derechos fundamentales reconocidos en los artículos 20 y 27 de la Constitución. En consecuencia, la universidad es autónoma de forma limitada, sólo “en función” de la garantía de estas libertades. No es autónoma, por tanto, para tomar decisiones en todas las demás materias, aunque le afecten.</span><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"></span><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">En eso último, las universidades están, o deberían estar, sometidas a los poderes públicos competentes –el Estado y las comunidades autónomas– por tres razones. Primera, porque estos poderes públicos representan al conjunto de la sociedad, la cual está interesada en tener buenos especialistas en los distintos saberes y profesiones y, por tanto, en que funcionen bien los centros en que estos se forman. Segunda, porque la universidad está financiada en un 80% con fondos públicos, es decir, con el dinero de todos los contribuyentes, el cual debe ser administrado por el Estado y las comunidades autónomas, a cuyas autoridades los ciudadanos pueden exigirles responsabilidad mediante los distintosmecanismos políticos de control, control que no es posible exigir a las autoridades universitarias, sólo responsables ante la “comunidad universitaria”.</span><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><br />
</span><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Tercera, porque las materias que son de interés general deben estar dirigidas por los representantes de este interés general, por los poderes públicos cuya legitimidad proviene de los ciudadanos. Si no fuera así, algo que es de naturaleza pública estaría gobernado por representantes de intereses particulares que, lógicamente, atenderían a estos sin tener en cuenta los generales. No sería, pues, una democracia, sino un sistema corporativo. La llamada democracia universitaria es, pues, un sistema de gobierno corporativo, muy distinto de un sistema democrático y exactamente una de sus más frecuentes perversiones.</span><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><br />
</span><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Por último, hay una cuarta razón, de naturaleza práctica. Dejar la gestión de la universidad a los profesores universitarios conduce a la ineficacia ya que, por lo general, no están preparados para este tipo de tareas y, en determinados casos, son especialmente ineptos para desempeñarlas. Yo mismo sería un ejemplo de esto último y en algunos momentos de mi vida universitaria he tenido que ocupar, contra mi voluntad pero en solidaridad con mis compañeros, algún cargo académico.</span><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><br />
</span><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">La semana pasada los periódicos informaban de que, a pesar de su grave deuda financiera, en las universidades catalanas se habían aprobado 80 nuevos másters, alcanzando una cifra global de 564 en las universidades públicas, 253 más que cuatro años atrás. Una cifra que todos consideran excesiva, resultado de las presiones del profesorado, a criterios de planificación racional. El mismo José Juan Moreso, rector de la Pompeu Fabra, ha hablado de que tan elevada cifra responde a los “intereses de los profesores”. Estamos, pues, malgastando talento y dinero, engañando a los estudiantes y a la sociedad, porque la universidad es corporativa y no democrática. Los términos de la propuesta de los presidentes de los consejos sociales no sé si son acertados. Pero poner en cuestión el sistema de gobierno universitario es una de las claves para mejorar las universidades públicas.</span></div></div></div></div></div></div></div>Federalisme.cathttp://www.blogger.com/profile/07275410431459459848noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7158629858784861813.post-9664304401237140752010-12-22T04:44:00.000-08:002010-12-22T04:44:39.554-08:00"La buena sociedad" de Josep Ramoneda<div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Article publicat al diari El País el 21 de juny de 2008</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">La buena sociedad. "La buena sociedad es aquella en que el entorno social y político permite a los individuos desarrollar una identidad autónoma o una relación positiva consigo mismos". La frase es de Axel Honneth, quizás la voz más interesante que tiene hoy la vieja Escuela de Frankfurt. O sea, que en la buena sociedad los ciudadanos deben poder ser lo que quieran ser, sin pasar por las experiencias dolorosas del desprecio y de la negación del reconocimiento.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Los partidos de izquierdas se siguen llamando socialistas cuando a los ojos de la mayoría de los ciudadanos esta palabra representa hoy una idea de sociedad que ni es viable ni es siquiera deseable. Lo primero que tiene que hacer la izquierda, si quiere renovarse, es saber explicar en qué tipo de sociedad piensa. La definición de Honneth me parece un buen punto de partida que pone el énfasis en la plena realización personal. Como recuerda otro filósofo, Kwame Appiah, el cosmopolitismo moderno se basa en que "cada individuo lleva la carga de la responsabilidad definitiva de su propia vida", es decir, de autogobernarse. Crear las condiciones para que esto sea posible y asegurar que seguimos siendo una sola humanidad, debe ser el ideal regulador de las políticas de izquierdas. Dice Avishai Margalit que una sociedad decente es aquella en la que las instituciones no humillan a los ciudadanos. La tarea de la izquierda empieza por aquí: por gobernar para el reconocimiento de todos y con el respeto para todos que exige la más elemental noción de servicio público.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">- El liderazgo del cambio. La idea de izquierda sólo tiene sentido si va unida a la idea de progreso y cambio social. La izquierda se vuelve conservadora cuando pierde el pulso del sentido de la historia y siente pánico ante los cambios tecnológicos y científicos. Responde reactivamente y, a menudo, confunde frenarlos con gobernarlos. De modo que la izquierda necesita saber dónde está el progreso, en un doble sentido: ¿qué cambio social es el que nos acerca más a la idea de sociedad que opera como idea regulativa? ¿Cuáles son los agentes sociales de este cambio? La izquierda no puede confundir los instrumentos con los fines. El crecimiento o la competitividad pueden ser el horizonte ideológico insuperable para la derecha, no para la izquierda. La izquierda tiene que preguntarse: crecimiento, ¿para qué?; competitividad, ¿para qué?</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">La estructura social ha cambiado mucho. Hemos asistido al declive de la noción de clase como factor identitario. Al mismo tiempo, la clase obrera ha dejado de ser una fuerza homogénea capaz de actuar como motor del cambio social. Las mutaciones del capitalismo han pillado a la izquierda a contrapié. Y ésta se mueve hoy en un terreno doblemente ambiguo. En lo social, siente que su suelo es movedizo: las élites urbanas más preparadas para las exigencias del progreso le abandonan a menudo. En lo ideológico, se mueve entre la aceptación incondicional del paradigma liberal y la defensa de su herencia más sólida: el Estado de bienestar. Construir una vía nueva a partir de estas dos bases significa recuperar la iniciativa del cambio, sintonizando con los sectores sociales que pueden devolver a la política la capacidad normativa que ahora está en manos del dinero.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">- El reconocimiento. Si el ideal es la plena autonomía del individuo, el reconocimiento debe sustituir a la lógica de la política asistencial. La asistencia es unidireccional, el reconocimiento es transitivo y mutuo y exige políticamente el compromiso de luchar contra todo aquello que obstaculiza la autorrealización individual, es decir, contra los abusos de poder, tanto en las relaciones entre ciudadanos como en las relaciones de los ciudadanos con el Estado y las instituciones.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Las políticas de reconocimiento son esenciales para la izquierda: de ahí la importancia de la ley de matrimonios homosexuales, la legislación de género o las regulaciones masivas de inmigrantes, tres ejemplos del tipo de decisiones de los que la izquierda no se debería avergonzar nunca.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">La izquierda ha buscado siempre la manera de encontrar equilibrios sostenibles entre Estado, trabajo y capital. Pero esta contracción del espacio y aceleración del tiempo que llamamos globalización ha generado una sensación extendida de vulnerabilidad, fruto de un desplazamiento masivo de dinero, mercancías, ideas y, en menor medida, personas a través del mundo. Reconocer al ciudadano su derecho a ser como quiera es otorgarle un cierto amparo tanto ante los vértigos de cambio como ante los intentos comunitaristas de determinar su identidad por la vía de la pertenencia a un grupo. Es cierto que la izquierda ha tenido dificultades para entender la complejidad de la economía humana del deseo y, por tanto, para decodificar fenómenos como los nacionalismos o las religiones. También en este terreno tienen que ser efectivas las políticas de reconocimiento, sobre la base del pluralismo y de la crítica a la fractura multiculturalista. Pero la izquierda tendrá siempre inevitablemente una dimensión cosmopolita.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">- La radicalidad democrática. Anthony Giddens plantea la renovación de la tercera vía del laborismo inglés a partir de la idea de seguridad. Naturalmente, la sensación de vulnerabilidad que amenaza hoy las distintas condiciones de un ciudadano de identidad polivalente, requiere políticas de seguridad. Pero la izquierda no puede caer en la trampa de explotar el miedo de los ciudadanos convirtiendo la seguridad en ideología como hace la derecha. La seguridad forma parte de las condiciones de desarrollo de una vida autónoma. Y, por tanto, no puede reducirse a la seguridad en sentido policial y militar. Se necesita seguridad jurídica, en el trabajo, para moverse, para asociarse, para la libre expresión, es decir, seguridad de que hay un marco de garantías comunes. La seguridad no puede ser la coartada para un sistema de control social cada día más invasivo.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Años atrás, decíamos que era un régimen totalitario aquél en el que no hay espacio para lo privado. La vida privada está hoy expuesta a la visibilidad, con el consentimiento de los parlamentos democráticos, hasta tal punto que algunos teóricos hablan ya de tiempos posdemocráticos. La izquierda debe ser radical en la defensa de la democracia. Al fin y al cabo, la ley de base democrática es la mejor arma que tienen los ciudadanos para defenderse de los abusos de poder.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">- La renta básica. Pero la izquierda, además, no puede abandonar la idea de justicia social. Sin ella, su razón de ser quedaría limitada, convertida en una simple vía complementaria para el proceso de selección de las élites gobernantes. De la idea de justicia social derivan los principios básicos de la tradición socialdemócrata: la igualdad política, de oportunidades, la justicia distributiva. La izquierda no puede hacer seguidismo de la derecha desacreditando el papel del Estado y convirtiendo la reducción de los impuestos en mito ideológico.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Los impuestos no son un fin, son un instrumento. La calidad de servicios y la distribución de la carga impositiva -que no puede pesar sólo sobre los asalariados- es lo que determina el sentido de una política. En este horizonte, el derecho a un mínimo social garantizado, la renta básica, parece la última defensa para que la idea de igualdad tenga todavía sentido.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">- El reformismo. Desde que vivimos en un presente continuo, el pasado tiene una función estrictamente mítica y el futuro se ha desdibujado, la izquierda encuentra enormes dificultades para actuar como proyecto de renovación integradora. Cada vez acepta más resignadamente el papel de una de las dos caras de la alternancia en la sociedad democrática, como si su función fuera de actor invitado al juego de las apariencias del cambio para que nada cambie. En este principio de siglo XXI, el espejismo de las aguas tranquilas, que nos dibujaron los discursos de fin de la historia y de la posmodernidad, se ha desvanecido. Estamos en una dinámica de cambio y la izquierda debe intentar orientarla, procurando que ésta no signifique la marginación definitiva de millones de personas. Y haciendo del reconocimiento de todos y cada uno de los ciudadanos su razón política. Por eso, resulta insoportable cuando la izquierda se apunta a las políticas de humillación en materia de inmigración.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">El premio Nobel de Economía Robert Solow, analizando las políticas de Reagan, decía que la derecha siempre defiende más poder para los más poderosos y más dinero para los más ricos. En la desorientación actual de la izquierda, a menudo, da la impresión de que esto mismo se podría predicar de ella. Y si seguir hablando de izquierda tiene algún sentido es precisamente para contrarestar esta tendencia. No hay que confundir liderar el cambio social con entregarse en manos de los ricos y poderosos.</span></div>Federalisme.cathttp://www.blogger.com/profile/07275410431459459848noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7158629858784861813.post-69929145741554555012010-12-22T02:35:00.000-08:002010-12-22T02:35:43.693-08:00"PSC i Catalunya: ara i aquí" d'Ernest MaragallArticle publicat a <a href="http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/20101222/psc-catalunya-ara-aqui/633891.shtml">El Periódico</a> el 22 de desembre de 2010<br />
<br />
<br />
<div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">La pregunta no és quin és el futur del PSC. La pregunta és quin és el present de Catalunya i com pensa el PSC que cal fer-hi front. El present de Catalunya és massa exigent per admetre processos interns que, a més, es plantegen com a termini un congrés a celebrar d'aquí a un any.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"></span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">És ara que cal afrontar la crisi econòmica més greu de la nostra història recent. És ara que cal formular noves respostes per a l'avenç del nostre autogovern. És ara que cal definir projectes locals amb propostes solvents per a les ciutats i pobles que d'aquí pocs mesos viuran un nou procés electoral.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Les respostes que la ciutadania espera del gran partit del catalanisme progressista no les trobarem en un debat endogàmic ni en enfrontaments caïnites. El PSC les trobarà en la mateixa societat, en l'esforç compartit amb empresaris i treballadors per definir les noves vies de concertació social. Vivim aquest present en un entorn que no admet ingenuïtats ni solucions locals, sinó que exigeix societats fortes i capaces d'assumir sacrificis tant com d'obrir nous camins.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Per al PSC, doncs, la qüestió és de posició. «¡És la política, estúpid!» podríem dir-nos a nosaltres mateixos. És hora de la definició clara davant la ciutadania en totes i cadascuna de les qüestions centrals: crisi econòmica, autogovern, regeneració democràtica.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Fins ara hem adoptat formulacions explícitament reformistes, però, és clar, només en la intimitat. Estan escrites al programa electoral i, fins i tot, impulsades pel Govern de Catalunya. Però mai n'hem fet bandera, ni hem gosat afrontar els riscos que l'ortodòxia electoral els atribueix.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Per cert: ara ho està fent el president Zapatero i, en això, mereixeria quelcom més que recolzament parcial i silenciós. El PSC pot i ha de ser el més disposat, el més avançat en l'adopció de criteris clarament expressius de l'alternativa progressista.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">En relació amb l'autogovern català la situació encara és més exigent. ¿Deixarem en mans de CiU l'enèsim capítol del «peix al cove» defensant el pseudoconcert o el dret a decidir? Si realment volem construir una resposta de matriu federalista que contingui els mínims de bilateralitat i plurinacionalitat protegits per la Constitució, vella o nova, haurem de començar per aplicar-nos el concepte a nosaltres mateixos. Ara som federalistes retòrics, de conveniència. Ens costa Déu i ajuda concretar què significa el terme. Haurem de saber explicar als catalans i les catalanes quina nació-Estat volem esdevenir sense negar, per això, els llaços de fraternitat que la història ens ha llegat.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">De la mateixa manera, si volem que tot això tingui possibilitats de ser recolzat per la majoria social que diem voler representar, haurem de ser punta de llança de la regeneració democràtica, d'una nova concepció de la relació entre política i ciutadania. Això implica que el PSC deixi d'entotsolar-se i s'atreveixi a revisar hàbits i reglaments interns. Per sortir al camp lliure del contrast d'idees, abandonar la seguretat de l'endogàmia orgànica i buscar les respostes allà on són: a la societat oberta, lliure, de ciutadania individual o organitzada que proposa, crea, arrisca i contribueix .</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">El més absurd es continuar discutint si el debat s'ha de fer dins o fora, ara o més tard. El debat ja s'ha obert, perquè així ho demana una societat catalana en crisi, frustrada en les seves legítimes aspiracions, amb un sistema democràtic que, un cop i un altre, decep les expectatives de la ciutadania.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">El futur congrés del PSC, doncs, no té cap altre interès que el de formalitzar en termes de direcció orgànica el que en gran mesura hem escrit i aprovat ja en les resolucions programàtiques -programa marc, programa electoral- però que no hem explicat ni convertit en acció i decisió política. En suma: la recuperació de la coherència entre la declaració i l'actuació.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">A parer meu, doncs, el PSC té dues opcions clares. a) Ser un partit jurídicament independent però subordinat políticament, refugiat en un digne municipalisme i sense veu ni presència pròpia allà on es prenen les decisions transcendents per a la nostra societat. Un PSC reduït en el seu àmbit d'actuació visible, lil·liputenc, en la capacitat de prendre decisions en nom de Catalunya, empetitit en la seva presència i representació social i territorial.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">b) Ser un partit català, i res més. Un partit Gulliver. Reanimat. D'amples fronteres. Que des dels seus valors i principis, que comparteix amb altres partits socialistes, busca el recolzament de la majoria, ofereix iniciatives i respostes en tots els camps, començant pel de la crisi econòmica. I que actua lliurement i decidida en tots els àmbits on ostenta la representació dels ciutadans i de les ciutadanes de Catalunya.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Dit d'una altra manera: ¿acceptem com a definició un PSC alineat amb les idees, imatges i propostes que ens han dut els pitjors resultats mai obtinguts? ¿O bé ens apleguem per recuperar l'empenta creativa i el catalanisme explícit que el 1999 ens va atorgar el màxim grau de confiança obtingut en unes eleccions catalanes? Com és obvi, el meu propòsit és el de treballar des d'avui mateix per l'opció més ambiciosa, al costat dels ciutadans i les ciutadanes, tants i tantes, que comparteixen raons i criteris i mostren la voluntat de fer-los guanyadors .</span></div>Federalisme.cathttp://www.blogger.com/profile/07275410431459459848noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7158629858784861813.post-86985980777654250812010-12-22T02:23:00.000-08:002010-12-22T02:23:45.844-08:00"El federalisme a l'Espanya d'avui" de Ferran Mascarell<div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Article publicat al diari </span><a href="http://www.ara.cat/ara_mes/debat/federalisme-lEspanya-davui_0_394160594.html"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Ara</span></a><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"> el 21 de desembre de 2010</span></div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">La gent de Ciutadans pel Canvi està fent una valuosa feina de reflexió i de pedagogia sobre les bondats de la via federal. Han agrupat un distingit nombre de simpatitzants en diferents llocs de la Península. Personalment em sento, per principis, federalista. Unir-se des del pacte, cooperar des de la sobirania cedida de cadascuna de les parts, sembla racionalment correcte i necessari en un món complicat com el d'ara. Sempre he pensat que és la fórmula que podria haver contribuït més a millorar el benestar dels espanyols i a resoldre els anhels nacionals dels catalans. Però cada dia que passa veig més entrebancat el camí. Espanya no vol ser plurinacional i els catalans no tenim força per imposar-l'hi. El federalisme sempre neix del pacte entre iguals. El federalisme a Espanya només pot arribar si Catalunya, a més de fer pedagogia, és capaç de construir una força política interna capaç d'expressar la voluntat de la nació i forçar un pacte entre iguals.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"></span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">El problema del federalisme és que no es pot pactar amb ningú i, per tant, toca jugar al solitari. Aquesta és la diferència entre federalisme i independentisme. I al final, vés a saber, el resultat serà similar. El federalisme és pretendre jugar una partida de cartes sense que cap dels altres jugadors siguin a la taula. Només jugaràs si tens força política per obligar els altres a seure a taula.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Fa més de 150 anys que Catalunya ho intenta. I la pregunta és òbvia: per quina raó el federalisme -sent una opció tant racionalment defensable- ha tingut tan poca fortuna a Espanya? Per què va fracassar al segle XIX i també al XX ? Per què va fallar per igual la versió asimètrica de Valentí Almirall i la simètrica de Pi i Margall? Per quina raó l'Espanya del 14 d'abril del 1931 va acceptar ser republicana i integral, però no federal? Per quina raó la dreta i l'esquerra espanyoles tenen un frame mental tan poc federal? Per què l'Espanya democràtica va preferir el cafè per a tothom a un Estat federal definitiu? Quina significació té que -com diu Fernando Vallespín- la paraula federalisme sigui, a Espanya, un tabú? Com es pot valorar la sentència atroçment antifederal del Constitucional? De fet, dóna oxigen a les posicions jacobines o rupturistes i en pren al federalisme; de fet, ha tret del cap de molta gent la possibilitat real d'una Espanya vertebrada des de la il·lusió federal.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Les raons de fons d'aquest rebuig obsessiu i constant són senzilles. La via federal només l'hem plantejat les comunitats discriminades en l'estructura de l'Estat; comunitats que no han sentit els seus interessos ben defensats per l'aparell de l'Estat; col•lectius que, malgrat tot, creuen que una entesa entre Catalunya i Espanya és objectivament positiva. L'han rebutjat i combatut amb radicalitat els que han administrat l'Estat com a propietaris exclusius i còmodes beneficiaris de les seves polítiques i inversions. Rebutgen el federalisme aquells que amb l'Estat actual hi guanyen, per molt que sàpiguen que és poc eficient i menys equitatiu. Cal fer un esforç per situar les coses en termes polítics més que no pas ideològics. La via federal només ha reeixit en els països on s'ha pogut fer un pacte polític entre iguals i normalment de baix cap amunt. A Espanya el federalisme no funciona perquè qui administra l'Estat no vol un pacte entre iguals. L'Estat actual és encara el resultat d'una imposició i no del pacte. I els que més hi guanyen, no tenen intenció de canviar-lo.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">El problema dels catalans és que ens hem acostumat a fer política sobre els principis ideològics, però no sobre la propietat de l'Estat. Els catalans volem ser autonomistes, federalistes o independentistes, però no sabem discutir la propietat de l'Estat. No tenim teoria sobre l'Estat que necessitem. Sabem que el d'ara és llunyà i poc eficaç; sabem que fa moltes coses mal fetes, que és poc diligent pel que fa als interessos econòmics, polítics, culturals i lingüístics catalans. El caràcter radial del tren d'alta velocitat i la negació del Corredor Mediterrani en són la millor metàfora. Cal sortir de la ideologia en benefici de la política. Política vol dir poder. La política catalana es dessagna en l'afirmació dels grans principis ideològics i abstractes però falla en la pugna política pràctica i en l'organització d'un poder polític i social competitiu.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Només hi ha una manera d'enfocar les coses. Hem de socialitzar el que significa construir un Estat. En tres nivells: en relació amb les pròpies competències, en relació amb Europa i en relació amb les competències que avui administra l'Estat espanyol. És ca bdal saber quin Estat ens convé i quina majoria social ens permetrà aconseguir-lo. No es tracta d'abandonar el federalisme, però sí el seu caràcter imperatiu. L'actitud federalitzadora és imprescindible, però l'Espanya federal només serà factible si Catalunya construeix aliances estratègiques entre totes les opcions del catalanisme. No voldria tenir raó, però em temo que la política espanyola mai arribarà al federalisme per la via racional: els seus interessos la impulsen a negar-lo.</span></div>Federalisme.cathttp://www.blogger.com/profile/07275410431459459848noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7158629858784861813.post-59188875890500188812010-12-22T02:10:00.000-08:002010-12-22T02:10:14.415-08:00"El pacto" de Juan-José López Burniol<div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Article publicat a </span><a href="http://edicionimpresa.lavanguardia.es/free/epaper/20101218/index.html"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">La Vanguardia</span></a><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"> el 18 de desembre de 2010</span></div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Hay pactos y pactos. Está, en primer lugar, el pacto del que nos hablaba hace poco, desde estas páginas, Rafael Nadal. Un pacto de los partidos catalanes ante los grandes retos del país. Un pacto de solidaridad preciso - ahora que no es parlamentariamente necesario-para defender en Madrid los intereses de Catalunya con una sola voz. La sola voz que reclamaba Mañé i Flaquer - hace un siglo-para que Catalunya fuese escuchada. Coincido con la necesidad de este pacto, que he defendido hace tiempo, concretado en cuatro objetivos: estructura del Estado, financiación, grandes infraestructuras y administración de justicia. Y hasta tal punto he afirmado su necesidad, que también he sostenido que su imposibilidad y falta serán una prueba decisiva de la mala salud del país, carente de aquella vitalidad propia de una nación viva. No hay que olvidar nunca que las naciones también dejan de serlo por desuso. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"> </span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Pero existe otro pacto - el pacto bilateral entre España y Catalunya-,que una parte de los catalanes, seguramente creciente, considera la única vía posible para encauzar el que antaño se llamaba problema catalán y hoy es percibido correctamente como el problema español. Así lo entiende el profesor Antoni Castells, quien, en la presentación de un libro de Josep Ramoneda - Contra la indiferencia-en el Cercle d´Economía, ha dicho: "En España, el centro no ha sido capaz de absorber la periferia, y la periferia no ha sido capaz de separase del centro. Ante esta situación, hay que pactar". Comparto el análisis - incapacidad para absorber e imposibilidad de separarse-,hasta el punto de que lo he reiterado en muchas ocasiones. Pero ahí termina mi coincidencia con Castells. Él auspicia - así me lo parece-un pacto entre España y Catalunya, que se limitarían a concertar sus respectivos intereses sin compartirlos, como si de dos entidades absolutamente autónomas se tratara, en el marco de una relación bilateral (es decir, confederal). Yo, en cambio, defiendo una revisión del pacto constitucional entre todos los españoles en términos de igualdad, para reformar la Constitución en sentido federal, desarrollando - a tal efecto-el Estado autonómico, sobre la base de que existen algunos intereses generales compartidos por todas las comunidades (a fin de cuentas, el Estado federal es una variedad del Estado unitario). </span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"></div></span><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"> </span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Preciso mi pensamiento en tres puntos: 1. Lo que Catalunya proponga a España, a través de una hipotética solidaridad catalana, no tiene por qué ser aceptado necesariamente por el resto de los españoles. 2. A España le interesa más una Catalunya independiente que una Catalunya ligada a ella por una relación bilateral, ya que, dado el extraordinario efecto mimético que Catalunya ejerce sobre el resto de España, su estatus bilateral se generalizaría con la consiguiente implosión del Estado. 3. Consecuentemente, España debe considerar la posibilidad de que Catalunya se independice si no acepta, por no convenirle, el marco de un Estado federal. </span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"></div></span><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"> </span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Debo añadir que la reivindicación del concierto económico que se propone llevar adelante CiU es - ami juicio-una versión reducida del pacto bilateral España-Catalunya postulado por Castells y, por tanto, tengo por seguro que será rechazada por España. La razón es la misma. Si Catalunya lo logra, ¿por qué no Valencia, Aragón, Baleares, Andalucía, etcétera? Se me objetará que lo tienen el País Vasco y Navarra. Cierto; es una anomalía histórica. Basta con una. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"> </span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Doy por descontado que mi punto de vista es aislado y que, por consiguiente, los próximos tiempos contemplarán una marejada confederal, es decir, la búsqueda d´una miqueta d´independència.Frente a ella, creo que España debería optar por el repliegue, operación de enorme dificultad y muy distinta de la retirada. España precisa hoy replegarse para saber adónde la han llevado la cerrazón interesada de unos y la insoportable levedad de otros; para inventariar sus recursos, que son muchos, y ponerlos en disposición de ser utilizados; para precisar de forma clara qué es lo que quiere, hasta dónde puede llegar y cuál es el límite que jamás pasará; y para ejecutar, por último, las operaciones precisas para el logro de sus objetivos. </span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"></div></span><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"> </span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">De acuerdo con este esquema, sostengo: 1. Que la única forma de preservar hoy la unidad de España es desarrollando el Estado autonómico en sentido federal, de modo que todas las comunidades autónomas tengan una relación idéntica con el poder central (federalismo simétrico funcional), aunque la extensión de sus competencias sea distinta (federalismo asimétrico material). 2. Que los dos grandes partidos españoles han de promover - buscando el consenso de las demás fuerzas políticas, pero sin que su logro sea un requisito imprescindible-una reforma constitucional que desarrolle en sentido federal el Estado autonómico, fijando además con claridad el reparto de competencias (sin cortapisas), y dejando por último - last but not least-la puerta abierta para que la comunidad que así lo decida pueda marcharse. Difícil. Lo sé.</span></div></div></div>Federalisme.cathttp://www.blogger.com/profile/07275410431459459848noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7158629858784861813.post-34515557621637545392010-12-22T01:59:00.000-08:002010-12-22T01:59:09.322-08:00"El PSC y el animismo" de Jordi Font<div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Article publicat a </span><a href="http://www.elpais.com/articulo/opinion/PSC/animismo/elpepiopi/20101221elpepiopi_11/Tes"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">El Pais</span></a><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"> el 21 de desembre de 2010</span></div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Últimamente, vienen proliferando las apelaciones a las supuestas "dos almas" del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). No es nuevo. Se trata, a veces, de una simple muleta retórica, útil para despejar algún análisis que se resiste. Otras veces, sin embargo, parece tratarse de algo bastante peor: de un conjuro de magia negra, del enésimo y nostálgico empeño por convocar el mal que no fue, por ver de darle cuerpo. Es decir, por ensayar, una vez más, la cristalización de Cataluña en dos comunidades contrapuestas, hegemonizadas por los extremos: de un lado, por los catalanes temerosos y reactivos ante las capacidades asimiladoras de lo español, reacios a las mezcolanzas y, así, proclives a la xenofobia; y, del otro lado, por los andaluces, murcianos, aragoneses, etcétera, que pudieran estar dispuestos a devenir contra-sociedad en Cataluña, a ejercer como avanzadilla asimiladora (el cínico cálculo de los jerarcas franquistas a propósito de la inmigración española en Cataluña). Este ya fue el escenario de confrontación al que tendieron algunos nacionalismos exasperados e inversos, desde primeros del siglo XX hasta hoy mismo: tanto el fenómeno lerrouxista y sus posteriores amagos como las sucesivas ensoñaciones a lo "Nosaltres sols".</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"></span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">A ello responde, hoy, de nuevo, la proliferación de médiums empeñados en convocar las "dos almas" del PSC, esos espíritus cuya misión sería hacerse con el socialismo catalán, tirar de él en sentidos contrapuestos hasta hacerlo pedazos, para poder así, a continuación, poseer la política catalana. Podrían hacer de Cataluña un infierno. El PSC, sin embargo, se fraguó a la medida de estas fuerzas obscuras y les es inmune o más inmune que nadie. Se trata, para el PSC, de viejos y desdentados demonios familiares, casi ya inofensivos por conocidos y gastados, motivo de chanzas festivas más que un peligro real.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">En efecto, el PSC fue creado, en 1978, contra los atavismos que podían frustrarlo, contra el animismo primigenio que lo negaba y lo impedía. No se trataba de prescindir de las identidades, sino de evitar su dictadura y su irracional confrontación, con la consiguiente fractura social. Y se hizo de forma contundente. La receta: una voluntad obstinada de proyecto compartido, un designio ineluctable de causa común, con la cual pudieran identificarse los intereses y anhelos de toda la Cataluña trabajadora y, por extensión, de toda la ciudadanía. Frente a identidades petrificadas y en conflicto, identificaciones compartidas de futuro. Solo un gran partido socialista podía hacerlo, capaz de unir la diversidad, de promover un proyecto transformador e integrador. Y, como ocurre en todas partes, un partido socialista capaz de movilizar, no solo a los sectores sociales a los que representa más directamente, sino también a los sectores centrales de la sociedad, a aquellos que dan la hegemonía cultural y la mayoría electoral; es decir, un auténtico partido nacional (en nuestro caso, expresión genuina de los intereses de Cataluña). Ello es tanto como decir un partido capaz de erigirse en eje del catalanismo, de un catalanismo orientado hacia la izquierda, no nacionalista, ligado a la idea de una Cataluña innovadora y abierta, integradora, fiel a su futuro, obstinada por establecer una relación solidaria y justa con España, en el marco sine qua non de un esquema federal, plurinacional y policéntrico.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Un paréntesis al respecto. Algunos "progres" españoles se lían o juegan sucio: afirman que no corresponde al PSC ser catalanista, que no es lo suyo, que en ese terreno "siempre va a ser mejor el original que la copia" (mejor CiU que el PSC). ¿Dirían lo mismo del PP y el PSOE? ¿O entienden que el PSOE no puede abandonar la idea de España a la derecha? Me temo que no se limitan a ello, sino que hasta comprenden e incluso celebran los episodios en que el teórico federalismo del PSOE queda en mero rehén del nacionalismo del PP. Y que algunos incluso verían con buenos ojos un pacto PSOE-PP o viceversa que pusiera en cintura al "nacionalismo" periférico, porque el nacionalismo español no sería tal, sino pura "visión de Estado". Una visión desde la cual, en España, no cabría ni el proyecto español compartido del PSC ni la "conllevancia" hoy triunfante, trufada de independentismo estético. Por el momento, parece que no cabe el primero y sí cabe la segunda. En cualquier caso, sea en España o en Cataluña, sin necesidad de caer en estos u otros excesos, la credibilidad nacional de cualquier partido que quiera ser mayoritario resulta elemental e inexcusable. Aunque no se trata de una mera cuestión táctica: ningún socialista debería olvidar que el socialismo es el compromiso con todas las emancipaciones humanas: políticas, sociales, culturales, sexuales, medioambientales... y nacionales.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Decíamos: partido socialista, partido capaz de gobernar y, en consecuencia, partido nacional catalán. Pero no solo. Hacía falta también que este partido promoviera una concepción abierta de la cultura, capaz de acoger, reconocer e integrar a la población inmigrada, cuando fue solo de origen hispano como cuando llegó de todas partes. En este sentido, el PSC fue pionero de lo que posteriormente vino en llamarse "interculturalidad", en las antípodas de la "multiculturalidad" separadora: teorizó e impulsó el modelo de la "sociedad crisol", en la cual debía acomodarse la diversidad cultural, sin crear guetos estancos, sino en régimen abierto y de interrelación permanente, dando lugar a que fuera la selección social la que acabara determinando los ingredientes de la cultura común, de una cultura catalana permanentemente actualizada y plurilingüe. Un proceso que sigue su lento curso y, al cabo del cual, es fácil imaginar una fusión especialmente atractiva. Iba acompañado del imprescindible compromiso de todos en relación con la lengua catalana, la lengua específica del país, la que se juega su existencia en este preciso paisaje. Tres eran las coordenadas:</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">-La escuela común, con el dominio por todos del catalán como del castellano (mediante "inmersión" donde hiciera falta), para que todos tuvieran igualdad de oportunidades y para que ninguna de las dos lenguas quedara socialmente rezagada.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">-Para la población adulta, bastaba con que entendiera las dos lenguas, de modo que nadie se sintiera forzado a cambiar de lengua para ser entendido; y con el derecho de todos a ser atendidos, por la Administración, en la lengua deseada.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">-Y la discriminación positiva del catalán: la que se desprendía de su condición de lengua específica del país (y, pues, de su toponimia, de su rotulación básica, de su sistema institucional...); y la que correspondía a su desigual relación con la hermana gigante: la lengua castellana, la tercera del planeta, con 400 millones de hablantes.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Un modelo cultural y lingüístico alabado y distinguido por las correspondientes autoridades europeas, que no ha producido ninguna conflictividad social digna de mención, sino que ha neutralizado o atenuado las que eran de esperar, que ha sido defendido por ayuntamientos metropolitanos, centrales sindicales, asociaciones vecinales, grandes colectivos de maestros y profesores como de madres y padres de alumnos..., y que es uno de los más abiertos e integradores que existen. Por eso mismo, no gusta a los animistas.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Como no les gusta el PSC, artífice fundamental de este modelo y baluarte de la unidad civil del pueblo de Cataluña contra las viejísimas ánimas que querrían poseerlo, azuzadas por los conjuros de los médiums que suspiran por manejarlas a su antojo. El PSC fue y es, como corresponde a un gran partido, un abanico amplísimo de identidades, de querencias, de orientaciones. Cada quien con su almita singular, hecha de retazos, amores y desgarros variopintos. El PSC es muchas cosas. Pero jamás fue "dos almas". No habría nacido. Si nació y existe es porque tomó la medida y doblegó a esas fuerzas obscuras. Es más: hizo de ello su razón de ser y puso en ello su emoción, día tras día, año tras año, etapa tras etapa. A quienes lo vivimos, nos cambió, nos hizo crecer, nos enriqueció, como solo enriquece el acceso al otro, la prodigiosa ampliación de horizontes que supone. Por eso, nos rechinan los oídos cuando, desde la ignorancia o la peor intención, alguien apela a las tópicas "dos almas". El PSC fue y es una voluntad reiterada de proyecto compartido, un imperativo pertinaz de causa común. Este es su código genético. Si quieren, esta es su alma, única y obstinada. Por más que les pese a los animistas.</span></div>Federalisme.cathttp://www.blogger.com/profile/07275410431459459848noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7158629858784861813.post-23897469887949572792010-12-22T01:48:00.000-08:002010-12-22T01:48:59.659-08:00"Quitar caras, parir ideas" de Francesc-Marc Álvaro<div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Article publicat a <a href="http://www.lavanguardia.es/opinion/articulos/20101220/54091440118/quitar-caras-parir-ideas.html">La Vanguardia</a> el 20 de desembre de 2010</span></div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Se retiran, cesan, se despiden varios dirigentes políticos catalanes y, sobre todo en el PSC y en ERC, se habla de la imperiosa necesidad de alentar la aparición de caras nuevas que se hagan cargo de la situación surgida tras las elecciones del 28 de noviembre. Algunos de los posibles recambios de Montilla y Puigcercós aducen que el debate no debe ser sobre nombres sino sobre ideas, y no sabemos si lo dicen para frenar los rumores o porque, en realidad, piensan que los conceptos pueden separarse de los liderazgos. Espero que, en su fuero interno, no duden ni un segundo de algo fundamental: en política, las ideas que mueven un proyecto están soldadas a la personalidad de quienes las dirigen, las interpretan y las convierten en decisiones. Por ello es absurdo plantear una discusión sobre los caminos que tomarán PSC y ERC al margen de la discusión sobre el perfil de aquellos que deberán encabezar estas siglas. El liderazgo no es la guinda que corona un proyecto político escrito al margen de su principal valedor, sino una suma de voluntad, visión y conceptos.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"></span></div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Es más difícil parir ideas que sirvan para redibujar un relato político que borrar las caras que se han quemado en una contienda democrática. Pero el alumbramiento de líderes es una tarea donde los anhelos personales y la formulación de un nuevo proyecto avanzan en paralelo, surgiendo de una sutil, laboriosa y oscura dialéctica entre las intuiciones de un grupo reducido de individuos y las fuerzas que estos consiguen reunir bajo un mismo estandarte. Tomemos un caso clásico para ilustrar lo dicho: J. F. Kennedy no era todavía el líder de la Nueva Frontera cuando el 2 de enero de 1960 anunció que competiría en las primarias del Partido Demócrata para obtener la nominación de candidato a la presidencia de EE.UU. Las ideas del mítico presidente se amasaron a medida que su equipo iba ganando una batalla durísima contra los otros aspirantes y contra los diversos sectores que le veían como un senador mediocre y un millonario hijo de papá. La paradoja es que la mayor resistencia interna provenía inicialmente del ala más progresista del partido, que se vio luego rebasada por un programa presidencial de un reformismo ambicioso. Kennedy todavía no sabía cómo sería Kennedy cuando se lanzó a la piscina, y lo descubrió sobre la marcha.</span></div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Regresemos a nuestro país y al presente. Socialistas y republicanos deben arremangarse. En cierto modo, el PSC está llamado a refundarse, aunque en la calle Nicaragua no usen este verbo, por ser excesivamente dramático. Esquerra Republicana, en cambio, necesita encontrar su centro de gravedad en un mapa político que, como explicó muy bien ayer en estas páginas Carles Castro, está sometido a mutaciones de largo alcance. Sin ideas claras (bien a salvo de la táctica y el marketing circunstancial), los nuevos líderes no podrán asumir este desafío, y de nada servirán tampoco las brillantes teorías si, a la vez, no aparecen figuras de calado que las sepan adaptar a la realidad.</span></div>Federalisme.cathttp://www.blogger.com/profile/07275410431459459848noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7158629858784861813.post-83755657988738016552010-12-22T01:36:00.000-08:002010-12-22T01:36:13.022-08:00"Un paso en la buena dirección" de Germà Bel<div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Article publicat a </span><a href="http://edicionimpresa.lavanguardia.es/free/epaper/20101221/index.html"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">La Vanguardia </span></a><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">el 21 de desembre de 2010</span></div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Es muy buena noticia que el puerto de Barcelona esté conectado con Francia en ancho internacional de vía, porque esto aumenta la competitividad del tráfico de mercancías. La solución adoptada es algo tortuosa, pero efectiva; el uso inicial es muy limitado, pero sus posibilidades aumentarán en el futuro. Un buen paso, en un camino que todavía tiene mucho por recorrer. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"> </span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">La visión catalana de la conexión ferroviaria con Europa estuvo dominada hasta hace poco por un error: el acento excesivo en la conexión de viajeros, y la minusvaloración de la conexión para mercancías. Las mercancías tienen menos glamur que los viajeros. Pero, y esto es crucial, el avión seguirá siendo por décadas el modo principal de conexión de viajeros entre Catalunya (y España) con Europa, por mucha mejora del ferrocarril que se haga. Es y será cuestión de precio y tiempo de viaje entre alternativas. En cambio, la conexión de mercancías con Europa necesita el refuerzo del ferrocarril para restar tensión a la carretera, reducir la congestión y mejorar el medio ambiente y la siniestralidad. Por ello puede ser protagonista en distancias largas. </span></div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">El enfoque erróneo de la política catalana comparte responsabilidad en el monumental atraso de dotación de ferrocarril en el corredor mediterráneo. Aunque la responsabilidad principal recae sobre quien ha ocupado y ocupa el poder y controla los recursos: la conexión de las regiones mediterráneas entre sí y con Europa nunca ha sido relevante para una política española obsesionada desde 1720 por la radialidad, como documento en mi libro España, capital París.De ahí que la única prioridad española con rango oficial en la red ferroviaria europea de mercancías es la central, por Madrid y, por tanto, muy lejos de los grandes puertos españoles. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"> </span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Es importante que las instituciones políticas y económicas de Catalunya hayan puesto las mercancías en el centro de sus preocupaciones. El desarrollo del corredor mediterráneo y su conexión con los puertos lleva mucho retraso, y no debe acumular más. Es necesario conseguir que la política de infraestructuras del Gobierno abandone su obsesión por líneas de AVE que llevan a ninguna parte (en términos de demanda efectiva) y priorice ¡ya! el fomento de la productividad. Sobre todo, porque la herencia de tres siglos de obsesión radial podría llevar al Gobierno a pensar que "lo del corredor mediterráneo que se lo paguen los usuarios (pero el resto no), pues allí sí que hay tráfico". De ser así, sería más de lo mismo: tarde y mal (con desventaja competitiva). Seguro que ya llegamos tarde, pero aún estamos a tiempo de llegar bien. Eso sí, sólo si las instituciones públicas y privadas de las regiones mediterráneas presionan juntas en la buena dirección.</span></div></div></div>Federalisme.cathttp://www.blogger.com/profile/07275410431459459848noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7158629858784861813.post-49925049980542421012010-12-21T04:56:00.000-08:002010-12-21T04:56:22.633-08:00"Ja no sé ni si sóc dels nostres" de Joan OlléArticle publicat a <a href="http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/20101219/soc-dels-nostres/629768.shtml">El Periódico</a> el dia 19 de desembre de 2010<br />
<br />
Pornogràfic això de l'encara president Montilla amb l'encara consellera Tura: amarradets tots dos, espumes i vellut -o presa de pèl- aviam si cola l'impossible, i després de la debacle tal dia farà un any i que vingui el panxacontenta de Nadal a matar el gall i a la tia PP donar-n'hi un tall, a l'espera que la guerrera Chacón faci sortir al carrer els tancs del postzapaterisme. I el somrient Hereu, amb més fe que el seu Benet, alcaldejant l'ambient amb això que, a la que el beneeixi el papa Pepe Primer de Catalunya i Cinquè d'Iznájar (¿¿¿amb quina autoritat???), això del cap i casal ho arregla en un tres i no res.<br />
¿No passegen pel carrer aquests senyors? ¿No miren, no veuen, no escolten, no senten? ¿Encara no s'han assabentat de la magnitud de la decepció que han provocat amb el seu autista (zaragozista o collbonista) nicaragüisme? ¿Com es pot esperar que aquests experts en enrocs i enquistaments liderin la renovació del seu partit partit? Potser la solució la tenen a casa i no volen adonar-se'n.<br />
<br />
A Esquerra Republicana, ja farts de la seva pròpia cantarella, han tingut l'audàcia de confiar al nouvingut Tresserras una severa auditoria dels seus mals: la xuleria -segons el meu parer-el primer, com si vinguessin d'un planeta millor. Els d'Iniciativa no canviaran el seu discurs encara que a més d'un li resulti d'una altra època, quan no manava el senyor comte i la revolució i la coliflor eren encara possibles.<br />
<br />
¿S'imaginen que aquestes avui malparades formacions invertissin valentament els quatre -o Mas- anys de guaret que els esperen a desfer-se dels seus pitjors personatges, vicis i caricatures -España una, in-de-pen-dèn-ci-a, verde que te quiero verde...- i, asseguts al voltant d'una taula, com en el forçat tripartit però lluny de tot poder, els millors redactessin un acord de mínims sobre quin ha de ser el paper de l'esquerra -i si aquesta és possible- en aquest encara molt jove segle XXI?Federalisme.cathttp://www.blogger.com/profile/07275410431459459848noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7158629858784861813.post-74694586293705082322010-12-20T08:34:00.000-08:002010-12-20T08:34:56.567-08:00"Progreso global para todos" de Jesús Caldera i John Podesta<div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Article publicat a </span><a href="http://www.elpais.com/articulo/opinion/Progreso/global/todos/elpepiopi/20101220elpepiopi_5/Tes"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">El Pais</span></a><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"> el 20 de desembre de 2010</span></div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">A punto de cerrar 2010, tenemos la oportunidad de reflexionar sobre los retos de la próxima década y la forma en la que los progresistas queremos abordarlos. Por eso, la Fundación IDEAS y el Center for American Progress organizaron recientemente un encuentro internacional en Nueva York al que asistieron líderes de primer nivel como Clinton, Blair, González o Rasmussen. Los reunidos establecieron un diálogo intergeneracional fructífero del que ya pueden extraerse algunas conclusiones.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"></span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">En primer lugar, compartimos que el origen de la crisis se debe al reciente periodo de políticas conservadoras y neoliberales. Los líderes reunidos fueron protagonistas de las mejores políticas progresistas durante los años noventa. Obtuvieron logros ampliamente reconocidos en términos de crecimiento económico, empleo, equilibrio de las finanzas públicas y cohesión social. El camino para conseguirlo fue la promoción de los mercados inclusivos, de la responsabilidad social de las empresas, la profundización en la calidad democrática y el desarrollo de un Estado generador de nuevas oportunidades y mejores garantías sociales. Como resultado, una mayoría de ciudadanos comenzó a vivir mejor y a mirar de forma más optimista al futuro.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Sin embargo, tras los atentados del 11-S, las fuerzas neoconservadoras encontraron la posibilidad de desarrollar una agenda mucho menos ambiciosa para las aspiraciones de la mayoría y concentrada en el populismo político, el proteccionismo económico y la desconfianza social entre los seres humanos. En términos políticos, se amplió la desregulación financiera, proliferaron los intereses corporativos y se redujo el apoyo a los más débiles, mientras se construía una nueva ilusión financiera. Y en términos anímicos la sensación de riesgo y temor aumentó. Allí se incubó la crisis que hoy vivimos, no solo en su dimensión económica, sino también en su fuerte dimensión social y medioambiental.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">En segundo lugar, nuestros debates coincidieron en otra importante conclusión. Hoy vivimos en un contexto mucho más complicado, porque a los problemas descritos se unen transformaciones estructurales asociadas a la catástrofe climática, los movimientos demográficos y los cambios tecnológicos. Además, el tablero de juego para encontrar nuevas soluciones ya no es local sino global. El reto de los progresistas hoy consiste en contrarrestar las políticas conservadoras de recortes dañinos e injustificados con una agenda de reformas innovadora que ofrezca un futuro mejor. Y, mientras aprendemos de las experiencias de nuestros éxitos pasados, no debemos sucumbir al deseo nostálgico de proponer las políticas que tuvieron éxito en un mundo que ya no volverá.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Nuestro encuentro no quedó en la resignación. Ante las dificultades no podemos esconder la cabeza o reducir nuestra acción a la defensa de conquistas pasadas. La salida no está en el proteccionismo, ni en el miedo a las economías emergentes, ni en el desprecio a la diversidad cultural, ni en los recortes hacia los más débiles. Esa es la agenda del inmovilismo conservador, y los progresistas nos caracterizamos por la mirada audaz y responsable hacia adelante. Nuestras respuestas siempre han tenido éxito cuando han ofrecido una visión optimista de un futuro basado en los valores de la libertad, la justicia social, las oportunidades y la convivencia. Esos valores siguen siendo fundamentales y por ello nuestra tarea más urgente es encontrar los nuevos instrumentos que hagan posible su plena realización.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">En primer lugar, coincidimos en que la austeridad fiscal es bienvenida siempre que los esfuerzos estén repartidos entre todas las capas sociales, y siempre que generen espacio fiscal para acometer las inversiones económicas y sociales del futuro.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">En segundo lugar, esa austeridad no es un fin en sí mismo, sino que debe ir acompañada de reformas en una economía más sostenible y en una nueva sociedad que conceda oportunidades a todos. Las nuevas industrias verdes, la expansión de los sectores dedicados a la cohesión social, y el apoyo a todas las innovaciones tecnológicas son políticas muy rentables económicamente si están diseñadas con un enfoque dinamizador. Es la clave para recuperar el empleo y aumentar la calidad de vida de la clase media.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Y por último, si queremos que los cambios tengan un carácter progresista y mejoren la seguridad de todos, precisaremos una cooperación institucional, una mejor gobernanza global y una mayor solidaridad internacional.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Los progresistas ya se han enfrentado muchas veces en la historia al reto de restaurar la esperanza y las oportunidades y volveremos a hacerlo. En esta ocasión, no lo haremos de forma aislada, sino en asociación con los demás. Porque, aunque aún las decisiones políticas sean locales, todos los problemas y las soluciones son globales. Queremos que esta nueva iniciativa de Progreso Global, que volverá a reunirse en Madrid en la próxima primavera, sea el foro adecuado para articular todas esas respuestas de futuro de forma compartida. Y haciendo honor a la mejor tradición progresista, invitamos a todos a aportar su esfuerzo y sus mejores ideas en este proceso que ahora comienza.</span></div>Federalisme.cathttp://www.blogger.com/profile/07275410431459459848noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7158629858784861813.post-22166241559675155322010-12-20T08:14:00.000-08:002010-12-20T08:14:29.370-08:00"Saber callar" de Joaquim Coello<span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Article publicat a </span><a href="http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/20101218/saber-callar/629041.shtml"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">El Periódico</span></a><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"> el dia 18 de desembre de 2010</span><br />
<br />
<div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Les manifestacions clares, contundents, valentes, compromeses honoren qui les fa. Un és sempre responsable de les seves paraules i assumir el risc de prendre partit i posicionar-se sempre implica el perill d'equivocar-se, especialment quan això es produeix en circumstàncies de confusió, indefinició o canvi. Però els silencis poden ser igualment arriscats i són sempre molt més sacrificats, és a dir suposen un esforç més gran sense compensació perquè no es fa explícita la seva raó. Els canvis de totes les estructures de poder des de dintre suposen fer compatible el canvi -i el canvi mateix- amb lleialtat a les institucions, a les estructures de les quals es forma part. Es crea una tensió entre la voluntat de canvi i la pertinença a una estructura, a una jerarquia que es vol perpetuar, per raons consubstancials a aquesta. Es tracta d'una reacció inevitable i absolutament lògica.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"></span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">La revolució és fàcil o, si es vol, senzilla en el plantejament perquè suposa el canvi del blanc pel negre, sense matisar, de la mateixa manera en què en els sistemes informàtics tot es redueix al zero o a l'u, al sí o al no. És a dir, es passa del que hi ha a una nova realitat que abruptament substitueix l'existent. El canvi des de dintre és sempre, quasi sempre, evolutiu si no es vol trair la institució i resulta més difícil i complex perquè es vol canviar però sense destruir, substituint, en part, preservant molt del que existeix. Si aquest canvi des de l'interior de l'estructura es fa massa explícit, si la denúncia del que es considera obsolet o ineficient o millorable és massa explícita, es pot transitar amb facilitat de l'evolució a la revolució malgrat que el plantejament es faci sobre la primera hipòtesi i es vulgui aquesta i no la segona.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Explicar els matisos és complex i també resulta difícil d'entendre. La gent, en general, vol saber qui són els bons, quina és la bona raó, qui la té i per què la té. És evident que és més fàcil explicar la revolució que la reforma i, per tant, és més fàcil l'adhesió a la simplicitat de la revolució que la complexitat de l'evolució.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Els consells socials de les universitats públiques són responsables del pressupost, és a dir de la despesa i la seva gestió, però això correspon a l'equip rectoral, com a autoritat executiva màxima de la universitat. La dificultat d'aquest esquema deriva del fet que l'autoritat executiva superior de la universitat és el rector i que la funció supervisora del consell social és qüestionable des del moment que no disposa d'una autoritat no executiva però sí estructural.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Així doncs, per al consell social hi ha, en l'estructura actual, dues alternatives: o bé ratificar el que l'equip rectoral decideix i fa, o bé entrar indefectiblement en conflicte amb aquest quan es produeix una disparitat de criteris en base a la seva responsabilitat, a la qual s'exigeixen comptes per l'autoritat auditora pública a Catalunya, la Sindicatura de Comptes.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">La llei d'universitats actual parteix d'un principi pervers: dóna la màxima autoritat de gestió al rector però semblaria que no se'n fia del tot perquè imaginaria que pot estar sotmès a pressions internes interessades, i li detreu l'instrument màxim de gestió que és el pressupost que atorga a un consell social que representa la societat, però que no té autoritat per sobre de la del rector perquè es defineix més com un balanç de poder de la línia executiva que com a autoritat superior supervisora. No pot funcionar donar l'autoritat màxima a una persona i fiscalitzar-la per un ens que no està per damunt -més aviat per sota- de l'autoritat màxima de la universitat que a Europa des del segle XIII ha estat personalitzada per la figura del rector. La reforma ha fet compatibles aquests dos principis. I també és cert que la capacitat del rector per nomenar i remoure els seus col·laboradors executius està també limitada, i això no és una dificultat menor per a la gestió.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Cal modificar les lleis que governen les nostres universitats separant el debat inherent a l'activitat intel·lectual que suposa la universitat de la gestió, estratificar les diferents responsabilitats i definir la cadena de passar comptes definint qui fa què i qui és el responsable de què. El trasllat directe de l'esquema de govern empresarial tampoc és vàlid perquè es tracta de convèncer les intel•ligències i alinear fins a un cert punt les voluntats. Sens dubte aquest és un dels problemes profunds del sistema de governança de les nostres universitats. És per això que avui més que mai es parla de la seva reforma, perquè de la confusió en l'autoritat es deriva la confusió en la responsabilitat que no ajuda a l'eficàcia de la gestió.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Fer això des de dintre de la universitat no és fàcil i és possible que amb voluntat d'evolució i no de revolució en el canvi, com a president del consell social de la Universitat de Barcelona, ja hagi traspassat la difusa frontera entre l'impuls del canvi i la lleialtat a la institució a la qual em dec. La indefinició de la frontera hauria de ser una excusa per la potencial falta aquí comesa.</span></div>Federalisme.cathttp://www.blogger.com/profile/07275410431459459848noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7158629858784861813.post-71512170152024433462010-12-17T03:47:00.000-08:002010-12-17T03:47:46.160-08:00¿Adónde va Europa? de Sami Naïr<div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Article publicat a </span><a href="http://www.elpais.com/articulo/opinion/Adonde/va/Europa/elpepiopi/20101216elpepiopi_13/Tes"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">El Pais</span></a><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"> el 16 de desembre de 2010</span></div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Después de Grecia, Irlanda. Después, probablemente Portugal. A continuación, no lo sabemos. Lo que es seguro es que varios países están amenazados por los mercados. España ya está en el punto de mira. Pero con el debido respeto por los demás, España no es lo mismo. Es la cuarta economía de Europa (12% del PIB europeo), y es un peso pesado de la política europea. La deuda española es efectivamente tres veces superior a la griega, su déficit gira desde hace dos años en torno al 10% del PIB, y el desempleo, que afecta a todas las franjas de edad, se sitúa en realidad por encima del 20%. Si España recurriera al fondo de rescate europeo, eso abriría también y de manera inevitable el camino a acciones especulativas contra Italia y Francia, y significaría un giro decisivo para Europa.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"></span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">La paradoja es que la estrategia europea de salida de la crisis mundial (desregulación de los mercados de trabajo, deflación salarial, desempleo estructural, restricciones presupuestarias, privatizaciones masivas), vuelve más voraces aún a los mercados que, de ahora en adelante, lo quieren todo y les parece que nunca se hace bastante. Esta estrategia, fundamentalmente recesiva, provoca un aumento legítimo de las reivindicaciones sociales y políticas, y da lugar a unas preguntas que las opiniones públicas ya comienzan a formularse espontáneamente. Joseph Stiglitz, premio Nobel de Economía, expresa sin ambages este estado de ánimo: "Para Atenas, Madrid o Lisboa, se planteará seriamente la cuestión de saber si les interesa continuar el plan de austeridad impuesto por el FMI y por Bruselas, o, al contrario, volver a ser dueños de su política monetaria" (Le Monde, 23, 24 de mayo de 2010).</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Aún no hemos llegado hasta aquí pero, si no cambiamos las reglas de juego, la división de la zona euro se volverá una hipótesis seria. Pues está claro que no podremos resolver esta crisis solamente con medidas restrictivas que apunten a las poblaciones más expuestas (clases medias y populares), y menos aún con unas medidas técnicas vinculantes como las apoyadas por Alemania y Francia para activar el fondo de rescate. El presidente del Bundesbank alemán, Axel Weber, ha dado a entender, durante una visita reciente a París, que los 750.000 millones de euros deberían ser de todos modos aumentados si España recurriera al fondo. Lo cual no debe de haber gustado al ministro alemán de finanzas, Wolfgang Schäuble, que, en una entrevista en Der Spiegel (8-11-2010), ha cortado a cuchillo en dos fases para quienes no las respetaran las líneas rojas de esta ayuda: durante la fase crítica, prolongación de vida de los créditos y, si eso no basta, los inversores privados deberán aceptar una depreciación de sus préstamos a cambio de garantías para el resto. Eso viene a ser lo mismo que agitar el capote delante de los inversores privados.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Estos han reaccionado inmediatamente poniendo de rodillas a Irlanda y cercando a Portugal, antes de señalar a Bélgica y a España. ¿Cuánto falta para que pasen al ataque? El margen de confianza que conceden a los diferentes países de la zona euro ya es insostenible: Alemania encuentra compradores de sus bonos de una media del 2,7%, mientras que España los negocia en el mejor de los casos en torno al 5% y Portugal al 6,7%. Los países endeudados prestan pues a unas tasas cada vez más prohibitivas y, si a veces logran ganar unos puntos, solo es porque el banco central compra unos bonos, cosa que no podrá durar mucho tiempo.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">En realidad, asistimos a una verdadera guerra de los mercados contra los Estados. Cuando empezó la crisis, apunté (La victoria de los mercados financieros, EL PAÍS, 8-5-2010) que los mercados iban a someter a prueba la capacidad de resistencia de los Estados y de los movimientos sociales, y que, en caso de una debilidad probada de los europeos para definir una estrategia progresista común frente a la crisis, los inversores iban a incrementar su ventaja atacando frontalmente a los Estados más frágiles. Objetivos: desregularizar aún más los mercados internos y exigir más privatizaciones. Es exactamente lo que está ocurriendo hoy. Lo que vemos en lo sucesivo ante nuestros ojos es una nueva contrarrevolución social thatchero-reaganiana. La cuestión es saber si las sociedades europeas van a aceptarlo. Pero en este pulso, el estatus del euro es un test definitivo: ¿será por fin puesto al servicio de la promoción de un modelo social sostenible o se volverá el vector de la destrucción de los restos del Estado de bienestar europeo?</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">A partir de ahora, el problema para Europa ya no es económico, sino político. Si las medidas técnicas adoptadas no logran resolver las dificultades de los países europeos, ¿veremos la división de la zona euro anunciada por Stiglitz? ¿Y qué forma revestirá? ¿Una zona euro reducida a seis, sin España? ¿Una zona basada en el desacoplamiento entre una moneda única para la pareja franco-alemana y algunos más, y una moneda común para el resto? ¿Un retorno a las monedas nacionales? Y en este caso, ¿qué será del mercado único? Por supuesto, oímos cada día a responsables políticos afirmar que estas hipótesis son impensables: ¿pero estamos seguros de que controlan los flujos monetarios? ¿No están sometidos al unísono a los dictados de la Bolsa? Todo puede ocurrir.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">En realidad, está en juego el porvenir del proyecto europeo. Las reglas de funcionamiento del euro previstas por el Tratado de Lisboa entran cada vez más en contradicción flagrante con las divergencias de desarrollo de los diversos países de la zona. Ningún Gobierno se atreve aparentemente a poner en duda los dogmas que sostienen el Pacto de Estabilidad, aunque en lo sucesivo nadie los respete. Pero si queremos salvar el euro, hay que flexibilizar estas reglas. E incluso, tal vez cambiarlas. Es vital establecer, de ahora en adelante, una coordinación fuerte de las políticas económicas europeas, aunque Alemania, tutora del Banco Central, no quiere oír hablar de un "gobierno económico". Aquí está el corazón de la batalla para la supervivencia de la zona euro, y no en las solas medidas coercitivas previstas por el acuerdo adoptado el 28 de octubre en Bruselas.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Para relanzar Europa, esta coordinación deberá afrontar al menos cuatro grandes tareas: 1) Una protección del espacio monetario europeo, regulando efectivamente, como por cierto se había previsto en la reunión de la UE el 18-5-10, los Fondos de inversión alternativos y sobre todo los instrumentos ultraespeculativos (hedge funds, private equity, CDS). Eso supone que se pueden pedir explicaciones a Reino Unido para que ponga fin a la política desestabilizadora de la City, principal plaza especulativa mundial. 2) Una mutualización de las deudas públicas europeas con la creación de unos "bonos europeos" para los países endeudados que habrían recurrido al fondo de rescate. Para evitar que aumente la desconfianza de los mercados, Alemania debe aceptar que la activación del mecanismo de rescate sea, bajo unas condiciones precisas, mecánico y no negociable cada vez, como es el caso ahora. 3) La realización de un préstamo para financiar una gran política pública europea de crecimiento, de creación de empleo y de investigación-innovación, lo que supone una reforma de los estatutos del Banco Central. 4) Una armonización fiscal común de la zona euro apoyada con un refuerzo de los fondos de cohesión para los países en dificultades.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Estas medidas tendrían un efecto de arrastre prodigioso. Harían reflexionar a los inversores y crearían un impacto psicológico salvador para movilizar a los pueblos europeos. En realidad, la elección es simple: o bien Europa saldrá de esta crisis reforzada y capaz de afrontar la nueva geopolítica de la economía mundial oponiendo a los mercados un interés general europeo, basado en unas estrategias cooperativas entre las naciones europeas, o bien, empantanada en sus egoísmos nacionales, acabará por estallar en cenizas moribundas.</span></div></span><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"></span>Federalisme.cathttp://www.blogger.com/profile/07275410431459459848noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7158629858784861813.post-50418646766214073882010-12-17T03:34:00.000-08:002010-12-17T03:34:44.652-08:00"Perdidos" de Esther Vera<div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Article publicat a </span><a href="http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Perdidos/elpepiespcat/20101216elpcat_6/Tes"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">El Pais</span></a><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"> el 16 de desembre de 2010</span></div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Dicen los astrónomos que el nuestro es un universo de bolsillo. Una pequeña magnitud del infinito. Nuestro país es una pequeña comunidad perpleja dentro de ese bolsillo, con menos especificidades de las que nos gustarían, y con una crisis económica y un comportamiento político que ha virado también al centro derecha como en buena parte del mundo democrático. La izquierda catalana va a la deriva acompañada de la mayoría de sus socios planetarios e impulsada por sus errores particulares.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"></span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Los cambios sociales han sido más rápidos que la adaptación de la izquierda, que ha perdido conexión con los ciudadanos</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">La izquierda superó el neandertal con la socialdemocracia, pero esta necesita una puesta a punto para hacer frente a los desafíos de la peor crisis económica tras la II Guerra Mundial y la adaptación a la globalización de la economía y de la comunicación.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Las transformaciones sociales han sido más rápidas que la adaptación política de la izquierda, que ha perdido conexión con los ciudadanos. La clase obrera dejó hace mucho tiempo de ser su filón electoral y las clases medias desertan cuando no perciben respuestas a sus incertidumbres y sus miedos crecientes.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">En un mundo que se transforma apareciendo más pequeño pero más hostil, los electores son cada vez más flexibles, menos ideológicos y valoran peor los dogmatismos. Mientras tanto, la izquierda mantiene ideas y estructuras que les bloquean la adaptación a los tiempos y a la clientela electoral.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">La socialdemocracia catalana, como la de otros países europeos, también ha regalado a la derecha las políticas de seguridad e inmigración y ha permitido que se le identifique como incapaces de liderar el crecimiento económico. Hurtar el debate solo permite que otros lo hagan suyo.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">La socialdemocracia, ya sea en Cataluña, en España, en Francia o en Gran Bretaña, tiene que establecer unas nuevas relaciones con el mercado. Si no quiere quedar fuera de la alternancia política, la izquierda tendrá que reformular su idea de la dimensión del Estado. La izquierda debe cuadrar el círculo demostrando a la vez respeto por el mercado y la defensa de unos servicios públicos adaptados a unas arcas públicas vacías. Tiene que aceptar y defender la reforma del Estado del bienestar para hacerlo más pequeño y más eficiente, lo que solo conseguirá restableciendo las prioridades. No habrá Estado del bienestar sin reforma y sin situar como principal prioridad que el ascensor social funcione. Para ello tiene que crecer la economía y restablecer las prioridades de gasto social con la educación como máxima prioridad y la sanidad universal como un valor extraordinario que preservar.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Si la socialdemocracia continúa fuera de juego, será la derecha la que lidere la salida de una crisis producida en gran medida por las políticas de sus sectores más extremos. Se diluirá su capacidad de influencia en el ámbito mundial del comercio o la regulación financiera y oirá impotente cómo la derecha se erige en defensora de las políticas sociales por las que no ha apostado.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">La izquierda sufre también por su rigidez. Por la falta de flexibilidad para liberar ideas, personas y premiar la iniciativa. La misma rigidez ideológica y de funcionamiento de los partidos tradicionales impide que emerjan nuevos liderazgos sólidos porque se premia la obediencia, el silencio y la adhesión al líder. Se confunde el miedo a disentir con la disciplina.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Los socialistas catalanes tienen por delante un debate intenso sobre ideas, personas, el tipo de organización y el grado de profesionalización que les permita renovarse y ofrecer un proyecto creíble a los ciudadanos. El bucle de la discusión sobre su grupo en Madrid no es irrelevante aunque la cuestión de fondo es su verdadera capacidad de influir ideológicamente en el PSOE. Por lo que respecta a un liderazgo sólido, el PSC sabe que no se improvisa, ni se impone. Deberán buscar a alguien capaz de tener ideas y ejecutarlas. Alguien capaz de crear equipos y liderarlos con prestigio intelectual, capacidad de trabajo y de comunicación. Deberán saber destapar a tiempo la olla a presión.</span></div>Federalisme.cathttp://www.blogger.com/profile/07275410431459459848noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7158629858784861813.post-91977789826364917722010-12-17T03:24:00.000-08:002010-12-17T03:24:50.412-08:00"Los próximos cuatro años" de Ferran Mascarell<div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Article publicat a </span><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><a href="http://edicionimpresa.lavanguardia.es/free/epaper/20101209/index.html">La Vanguardia</a></span><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"> el 9 de desembre del 2010</span></div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Si todo va normal, la legislatura que ahora empieza durará hasta finales del 2014. Suena lejano, pero pasará deprisa. El 2014 será un año de previsible subidón simbólico. Se cumplirán 300 años de los hechos del 11 de septiembre que sustenta la vindicación nacional de los catalanes. Es de suponer que en cuatro años va a coincidir la reflexión sobre el pasado lejano y unas nuevas elecciones autonómicas. No sé si para entonces habremos comprendido - y hecho comprender-que los aspectos más singulares del malestar social y el estrés político que se vive en Catalunya tienen que ver con el sobreesfuerzo que supone el inacabable pleito político entre Catalunya y el Estado. En realidad todo acaba en lo mismo. Las herramientas políticas que posee la autonomía catalana y su capacidad de intervención en las políticas del Estado son cuando menos insuficientes. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"></span></div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">El problema de fondo que se viene arrastrando desde tiempo inmemorial es que el Estado actúa con criterios demasiado alejados de los intereses de los ciudadanos de Catalunya. Sin herramientas de Estado adecuadas, es difícil afrontar la crisis y el paro. Sin herramientas y poder, difícilmente se articula un nuevo industrialismo, una decidida economía del conocimiento, una mejor educación o se modifican los principios culturales de fondo. Sin un Estado predispuesto no se consigue una financiación más adecuada, infraestructuras avanzadas y políticas económicas a la altura de las circunstancias. Ese es el punto en el que muchos se confunden. El problema actual de los catalanes - como lo ha sido durante casi 300 años-es la incomodidad con la acción del Estado. </span></div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">No lo es una supuesta obsesión enfermiza con la identidad. Incomodidad e identidad se vienen dando la mano desde hace siglos. El catalanismo que hemos conocido no hubiese existido con un Estado más proclive a defender los intereses políticos, económicos y culturales de los catalanes. </span></div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Todo apunta a que la nueva legislatura será necesariamente pragmática - la crisis obliga-.Pero se equivocan quienes piensan que menguarán las cuestiones de la identidad. Se hablará más que nunca de catalanismo, de soberanismo, de federalismo y de independencia, y en realidad sólo se estará hablando de la crónica incomodad de los catalanes con el Estado español actual. Tal vez se entienda que la sentencia contra el Estatut ha sacado del armario un proverbial pudor histórico de la sociedad catalana a enfrentarse con el Estado, a hablar de él, a imaginarlo, a hacerlo propio. Los resultados electorales indican que ha ganado quien mejor ha sintetizado la idea de que Catalunya es una nación, una nación que no quiere aventuras independentistas, pero que ha perdido el miedo a pensar en ello; una nación que desea más Estado, compartido o exclusivo, pero en cualquier caso mucho más eficiente. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"> </span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Mi apuesta es que perderán protagonismo la independencia o el federalismo de manual y tomarán consistencia formulaciones mucho más precisas sobre el modelo y la forma de Estado que Catalunya necesita para salir adelante. Se hablará más del Estado como sinónimo de la herramienta eficiente capaz de defender los intereses de ciudadanos que viven en Catalunya y menos del Estado como abstracción. Se hablará del Estado en términos reales, como una geometría variable de soberanías repartidas entre las competencias autonómicas, las que posee Europa y las que administra el Estado central. Tal vez la sociedad catalana se atreva a dibujar con precisión qué Estado quiere y a establecer las alianzas para lograrlo. Veremos. Los acontecimientos de 1714 confirmaron que la construcción del Estado español se haría desde una matriz castellana, con una capital - Madrid-que se quería como París, con la lengua de Castilla como argamasa cultural, con la política y los instrumentos del Estado absolutamente centralizados. Desde entonces todas las políticas se destinaron a esos fines. Los burgueses catalanes se acostumbraron a mirar el Estado de lejos. Pedían aranceles proteccionistas y el préstamo de las fuerzas de orden cuando los obreros se revolvían. La pequeña burguesía se acostumbró a mirar el Estado como algo impropio que imponía impuestos y daba pocos servicios. Los trabajadores catalanes se acostumbraron a ver el Estado como represor y absolutamente contrario a sus intereses; por eso arraigó el anarquismo. Con pocas excepciones, el Estado ha sido visto como algo lejano, inoperante, propiedad de otros y escasamente útil en la defensa de sus intereses culturales, económicos y políticos. Pocas generaciones se han sentido cómodas con él. La fuerza y las leyes impuestas adjudicaron a Catalunya un papel secundario en la construcción del Estado moderno. Ese es el problema de fondo que nunca se ha conseguido resolver. La incomodidad de los catalanes y sus anhelos de identidad se fundamentan en ello y no en una manía de la identidad por la identidad.Tal vez la proximidad del 2014 servirá para recordar que cuando el Estado es eficiente y propio gran parte del anhelo de identidad se absorbe en la práctica política democrática.</span></div></div>Federalisme.cathttp://www.blogger.com/profile/07275410431459459848noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7158629858784861813.post-23143558161153964832010-12-16T02:52:00.000-08:002010-12-16T02:52:21.974-08:00"Receptes per al PSC" d'Antoni Dalmau<div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Article publicat al diari </span><a href="http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/345098-receptes-per-al-psc.html"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Avui</span></a><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"> el 15 de desembre de 2010</span></div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">El poder polític que tenia a les mans el PSC i la magnitud de la derrota recent en les eleccions al Parlament han estat tan grans, tan ostensibles, que ara tothom s'afanya a brindar-li explicacions i receptes. És evident que, quan les coses no funcionen, cal modificar missatges, pautes de conducta i equips de direcció, per tal de redreçar el rumb de la nau i tornar a aparèixer davant els ciutadans com el partit que inspira més confiança. Però, més enllà del debat intern, que hauria de ser profund i transparent alhora, aquests dies s'ha produït des de fora i des de dins un bombardeig precipitat de pressions i de fórmules de salvament miraculoses que, tot i ser ben comprensibles, sorprenen una mica.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"> </span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Posats a buscar explicacions a la desfeta, sorprèn una vegada més el simplisme i fins i tot la malícia d'uns quants dirigents del socialisme espanyol que mai no han paït el grau d'autonomia amb què funciona el PSC pel que fa al propi projecte polític. Un grau d'autonomia que a molts ens sembla encara insuficient, no cal dir-ho, però que per a ells, si poguessin verbalitzar-ho sense embuts, els resulta senzillament intolerable. Als ulls d'aquests tristament anomenats barons, el mal dels socialistes catalans prové d'una sola deriva: l'excés de nacionalisme, els acords amb ERC, la perillosa aventura d'un nou Estatut. La crisi econòmica, les mesures adoptades pel govern espanyol, les febleses de la socialdemocràcia europea en aquest inici de mil·lenni... tot això no sembla que compti per a aquesta visió neocentralista, que aparentment no s'immuta davant unes estimacions de vot a escala espanyola –per tant, ben lluny del paisatge català– que atorguen un avantatge molt preocupant en benefici del PP. En aquest sentit, l'actitud d'aquests barons no fa més que plasmar la bretxa cada vegada més gran que separa Catalunya d'Espanya a tots nivells: allò que, vist des d'aquí, resulta encara notòriament insuficient, és vist a l'altra banda com un excés insuportable.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Hi ha una altra via de pressió externa que també resulta força evident i cridanera: és la que s'expressa cada dia a través de molts mitjans de comunicació. En aquest cas, la recepta indefugible que caldria aplicar sense demora passa per quatre coses ben simples i ben clares: un canvi de cares i de noms, el debat sobre la data del congrés del partit, la preeminència d'una o altra de les famoses “dues ànimes” i la posició a favor o en contra d'un grup parlamentari propi. En aquesta lògica, els alcaldes socialistes, que prou feina tindran a salvar la nau d'un hipotètic segon naufragi col·lectiu, són festejats com la gran esperança blanca... Més enfora encara, hi ha qui no para de receptar una purga més radical i expeditiva que sens dubte ho resoldria tot: la separació definitiva entre el PSC i el PSOE. És curiós que aquesta solució sigui abonada, no sols per persones i grups que mai no sentirien la temptació de votar els socialistes, sinó per gent que es proclama més nacionalista que ningú i que no sembla comprendre ni la realitat sociològica de Catalunya ni la contribució fonamental que la unitat socialista ha prestat històricament a la cohesió social del nostre poble.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Així, doncs, els termes del debat se simplifiquen i els aspectes més superficials guanyen aparença de solució definitiva. Un nou primer secretari, un congrés taumatúrgic i un grup parlamentari propi: això és tot. Hi ha unes ganes boges de poder publicar ben de pressa un titular a cinc columnes que certifiqui davant de tothom quina de les dues ànimes s'ha imposat damunt de l'altra. I a esperar unes noves eleccions que permetin contrastar l'encert de la línia adoptada.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">És senzill, és cridaner, però probablement seria precipitat i absurd. Seria suïcida. Una força política important, amb pretensions de tornar a ser una alternativa de govern, no es pot permetre ni l'immobilisme més eixorc –una altra temptació que sens dubte ronda pel carrer de Nicaragua– ni un canvi radical de rumb que col·loqui el vaixell a mercè de les onades. La recepta millor és segurament molt més tranquil·la, i menys agraïda de cara als titulars: passa per un debat assossegat, per una reformulació del projecte que entre altres coses actualitzi el missatge, per una recerca de gran consens en la definició dels nous lideratges, per una formulació convincent del combat contra la crisi i, finalment, per un replantejament d'algunes coses que grinyolen en la relació amb el PSOE, que no sembla escapar-se de la tendència neocentralista que s'ha apoderat del panorama polític espanyol –en aquest darrer paquet entra, naturalment, l'opció pel grup parlamentari. I passa també per gestos de signe positiu al Parlament que la societat catalana sens dubte agrairà: una actitud franca envers el nou govern, que combini la necessitat de facilitar els consensos necessaris per activar l'economia i la conveniència d'una oposició que denunciï la deriva clarament conservadora que s'anuncia en algunes polítiques d'Artur Mas i CiU.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Ningú no ha dit que aquesta via de solució resulti fàcil. Ni és segur, en un terreny tan fràgil i movedís com la política, que així s'asseguri la formulació correcta de l'alternativa de govern que Catalunya necessita. Però els canvis que cal fer no poden dur-se a terme ni d'avui per demà ni a remolc de les pressions interessades que cada dia es dicten a cop de titular. Pel que jo sé, d'ànimes, al PSC n'hi ha unes quantes: tot és qüestió de dosificar-les de la manera adequada i garantir finalment, amb unitat interna, la viabilitat d'un projecte catalanista i socialista al mateix temps. En definitiva, res de radicalment diferent del que molts catalans encara volen per al seu país.</span></div></div>Federalisme.cathttp://www.blogger.com/profile/07275410431459459848noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7158629858784861813.post-58260872202046822722010-12-16T02:32:00.000-08:002010-12-16T02:32:20.588-08:00"Alternativas a la austeridad" de Joseph Stiglitz<div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Article publicat a </span><a href="http://www.elpais.com/articulo/primer/plano/Alternativas/austeridad/elpepueconeg/20101212elpneglse_5/Tes"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">El Pais</span></a><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"> el 12 de desembre de 2010</span></div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Después de la Gran Recesión, los países se han quedado con déficits sin precedentes en tiempos de paz y con preocupaciones crecientes por sus deudas nacionales, que van en aumento. En muchos países lo anterior está conduciendo a una nueva ronda de austeridad -políticas que con seguridad producirán una economía nacional y global menos dinámica y una desaceleración sustancial en el ritmo de la recuperación-. Aquellos que esperan que los déficits se reduzcan significativamente quedarán profundamente decepcionados porque la desaceleración económica presionará a la baja los ingresos fiscales y aumentará las demandas de seguro de desempleo y otros beneficios sociales.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"></span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Los esfuerzos para frenar el crecimiento de la deuda sirven para pensar cuidadosamente -obliga a los países a enfocarse en las prioridades y a evaluar los valores-. Es improbable que en el corto plazo EE UU realice grandes recortes al presupuesto al estilo de Reino Unido. Sin embargo, el pronóstico de largo plazo -que es especialmente alarmante por la incapacidad de la reforma del sistema de salud para reducir los costes médicos- es lo suficientemente sombrío que existe un creciente esfuerzo bipartidista para hacer algo. El presidente Barack Obama ha nombrado una comisión bipartidista de reducción del déficit, cuyos presidentes presentaron algunos avances de lo que sería su informe final.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Técnicamente, reducir el déficit es un asunto simple: se deben recortar los gastos o aumentar los impuestos. Sin embargo, es evidente que el programa de reducción del déficit, al menos en EE UU, va más allá. Es un intento de debilitar la protección social, reducir el carácter progresivo del sistema fiscal y recortar la intervención y tamaño del Estado -todo ello sin afectar intereses, como los del sector militar industrial.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">En EE UU (y en otros países avanzados), cualquier programa de reducción del déficit tiene que establecerse acorde con lo que ha sucedido en la última década:</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">- Un aumento masivo del gasto de defensa impulsado por dos guerras inútiles, pero que va más allá.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">- Un aumento de las desigualdades, en el que el 1% reúne más del 20% de la renta nacional, acompañado de una clase media en declive -el ingreso familiar estadounidense ha caído más del 5% en la última década y estaba reduciéndose incluso antes de la recesión.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">- Una inversión insuficiente en el sector público, incluidas las infraestructuras, puso de manifiesto de forma dramática el colapso de los diques en Nueva Orleans. Y</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">- El crecimiento de los apoyos corporativos, desde los rescates bancarios y los subsidios hasta el etanol y a la agricultura, aunque la OMC ha constatado que esos subsidios son legales.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Como resultado, es relativamente fácil formular un paquete de reducción del déficit que fomente la eficiencia, impulse el crecimiento y reduzca la desigualdad. Se necesitan cinco ingredientes principales. Primero, debe haber un aumento de las inversiones públicas de alto rendimiento. Incluso si esto amplía el déficit en el corto plazo, a largo plazo la deuda nacional se reducirá. ¿Qué empresa no aprovecharía oportunidades de inversión con rendimientos superiores al 10% si pudiera obtener crédito -como lo puede hacer el Gobierno estadounidense- con un interés inferior al 3%?</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Segundo, se deben recortar los gastos militares, no solo los fondos para guerras inútiles, sino también para las armas que no funcionan contra enemigos inexistentes. Seguimos actuando como si la guerra fría nunca hubiera finalizado, gastando tanto en defensa como el resto del mundo en su conjunto.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Lo anterior es necesario para eliminar los apoyos corporativos. A pesar de que EE UU ha despojado a los ciudadanos de su red de seguridad, ha fortalecido la red de seguridad de las empresas, lo que ha quedado evidenciado claramente en la Gran Recesión con los rescates de AIG, Goldman Sachs y otros bancos. Los apoyos a las empresas representan casi la mitad del ingreso total en algunos sectores de la agroindustria estadounidense; por ejemplo, se conceden miles de millones de dólares en subsidios al algodón a unos cuantos agricultores ricos, mientras que los precios bajan y hay una pobreza creciente entre sus competidores del mundo en desarrollo.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Además, se da un trato en una forma especialmente notoria a las empresas farmacéuticas. Incluso cuando el Gobierno es el comprador más grande de sus productos, no puede negociar precios, fomentando así un incremento significativo en los ingresos corporativos -y en los costes del Gobierno- que se acerca al billón de dólares en la última década.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Otro ejemplo es la gran variedad de beneficios especiales previstos para el sector energético, especialmente el petróleo y el gas, con lo que simultáneamente se roba al Tesoro, se distorsiona la asignación de recursos y se destruye el medio ambiente. Después están las dádivas de recursos nacionales que no parecen tener fin: desde el espectro gratuito que se ofrece a los medios audiovisuales, pasando por las rebajas impositivas a las empresas mineras, hasta los subsidios a las compañías madereras.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">También es necesario crear un sistema fiscal más eficiente y justo mediante la eliminación del tratamiento especial a las ganancias del capital y los dividendos. ¿Por qué aquellos que trabajan para vivir tienen que estar sujetos a impuestos más altos que los que viven de la especulación (a menudo a expensas de los demás)?</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Finalmente, con más del 20% de los ingresos totales que se concentran en el 1% de los que más ganan, un pequeño aumento del 5%, por decir, en los impuestos cobrados efectivamente, recaudaría más de un billón de dólares en una década.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Un paquete de reducción del déficit diseñado según estas directrices satisfaría las demandas incluso de los halcones del déficit. Aumentaría la eficiencia, promovería el crecimiento y mejoraría el medio ambiente y beneficiaría a los trabajadores de la clase media.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Solo hay un problema: no beneficiaría a los que están arriba, o a los intereses especiales corporativos y a otros que han venido dominando el diseño de las políticas en EE UU. Su lógica convincente es precisamente la razón por la que hay pocas probabilidades de que dicha propuesta razonable se pueda adoptar.</span> </div>Federalisme.cathttp://www.blogger.com/profile/07275410431459459848noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7158629858784861813.post-85710224611297339842010-12-16T02:08:00.000-08:002010-12-16T02:08:54.789-08:00"Tres assignatures del PSC" de Joan Tapia<div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Article publicat a </span><a href="http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/politica/20101208/tres-assignatures-del-psc/615341.shtml"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">El Periódico</span></a><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"> el 8 de desembre de 2010</span></div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">El PSC ha perdut. El pitjor és que s'han esfumat gairebé una tercera part dels electors del 2006 (225.000 sobre 796.000). CiU, amb 1,2 milions, dobla el PSC (570.000) en vots i diputats (62 davant de 28). Els socialistes han d'analitzar la derrota i intentar dissenyar un futur.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"></span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">No serà fàcil. El PSC va ser un invent conjunt de Joan Raventós-Raimon Obiols i Felipe González-Alfonso Guerra, que el 78 van pactar la fusió de l'antiga Convergència Socialista amb la federació catalana del PSOE i el petit i atacat Reagrupament, que va perdre el seu líder després de la mort de Josep Pallach però que tenia raó: a Europa, el socialisme només pot ser socialdemòcrata.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Ara el futur és incert. El lideratge obiolista va cedir la direcció (després de quatre derrotes consecutives davant Jordi Pujol) als capitans del Baix Llobregat, una plataforma llavors renovadora organitzada per Josep Maria Sala. Avui aquells capitans -encapçalats per José Montilla i que van cavalcar amb èxit sota l'estela de Pasqual Maragall- han tingut el pitjor resultat de la història. Convé un relleu però no hi ha grup ni líder preparat. Avui tot el PSC, sense la cohesió que dóna un líder, pot témer el que en el seu moment li va passar a Reagrupament.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">L'opció real no és catalanisme o espanyolisme. La força del PSC és la integració pragmàtica de les dues ànimes sota un catalanisme de diferent graduació. L'oblit del grup parlamentari el va assumir Obiols, el líder catalanista, mentre que Montilla ha fet -tripartit- el que Ferraz no volia. El problema és que quan el socialisme governa al mateix temps a Catalunya i a Espanya, sorgeixen interessos contradictoris. No es tracta tant de fer que el PSC s'enfronti a Ferraz (per a això ja hi són CDC i ERC), sinó de condicionar a fons la política del PSOE, un fet que no s'ha aconseguit mai. El més rellevant no és presumir de grup parlamentari, sinó saber manar (pactant) al PSOE. Almenys igual que el socialisme andalús.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Però això exigeix líder (no s'improvisa), projecte i convèncer. Maragall </span><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">va tenir els dos primers, però ni controlava el PSC ni influïa a Madrid. Nicaragua mana molt i té estrategs intel·ligents (Miquel Iceta) i fins i tot apparatchiks rodats (José Zaragoza) però, tot i que la Generalitat, no ha convertit Montilla en un líder. Els catalanistes compten amb personalitats valuoses com Antoni Castells i Montserrat Tura, però són només personalitats. Tampoc hi ha alcaldes indiscutibles, excepte potser Àngel Ros a Lleida. I això d'aguantar el poder se n'ha anat en orris, com diu Joan B. Culla, per falta de mandíbula. El PSC pot esquerdar-se si no sap cuinar tres plats complicats. Un, no perdre al maig l'alcaldia de Barcelona. Dos, triar un líder que superi la seva pluralitat interna. Tres, condicionar el PSOE.</span></div>Federalisme.cathttp://www.blogger.com/profile/07275410431459459848noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7158629858784861813.post-701107331938780262010-12-16T01:54:00.000-08:002010-12-16T01:54:03.590-08:00"Necessària reflexió de l'esquerra" d'Antonio Segura<div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Article publicat a </span><a href="http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/342290-necessaria-reflexio-de-lesquerra.html"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">El Punt</span></a><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"> el 8 de desembre de 2010</span></div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">L'ensulsiada electoral del tripartit mereix una reflexió que ha d'anar més enllà de les imputacions externes: els negatius efectes d'una crisi econòmica no controlable que han malmès la credibilitat dels tres partits i que, com a la resta d'Europa, ha donat la majoria al centre dreta. Aquesta és una veritat a mitges que serveix per amagar els errors endògens que són molt més explicatius.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"></span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">En termes generals i sense negar una acció de govern molt important en polítiques socials, les picabaralles entre els tres partits, la manca d'un lideratge fort i l'absència d'una política comunicativa potent han deteriorat la imatge del tripartit fins a l'extrem que avui és una fórmula de govern rebutjada per la majoria de ciutadans. Els resultats electorals denoten que, ara per ara, ni el PSC –que ha obtingut els pitjors resultats de la seva història i a qui CiU més que dobla en diputats–, ni ERC –que ha perdut més de la meitat dels diputats– no són una alternativa de govern i, si no reaccionen, corren el risc de quedar sense joc en l'aritmètica parlamentària –ERC és ja la cinquena força del Parlament.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">L'escenari politicosocial del país ha canviat arran del procés estatutari i la sentència del Tribunal Constitucional. D'una banda, com posa de manifest el Baròmetre d'Opinió de novembre, l'atur i la precarietat laboral, el funcionament de l'economia i la insatisfacció política, per aquest ordre, són els tres motius principals de preocupació dels ciutadans. De l'altre, el percentatge d'enquestats que se senten només catalans se situa per damunt del 20% i els dels que se senten més catalans que espanyols arriba al 25%, superant en conjunt el dels que se senten tan espanyols com catalans (42,5%). Al mateix temps, aquells que voldrien que Catalunya fos un Estat independent superen ja el 24% i els que consideren que hauria de ser un Estat dins d'una Espanya federal arriba al 31%. La suma de crisi i desafecció obre un escenari nou en què les polítiques de fermesa davant la crisi (reducció del dèficit i del deute, protecció social, racionalització de l'administració, ajuda als emprenedors i a la millora de la productivitat, etcètera) i d'independència en la presa de decisions resulten fonamentals per obtenir la confiança dels ciutadans. I, en aquest escenari, el PSC ha fet la pitjor de les opcions possibles: reduir els marges d'autonomia respecte al PSOE i utilitzar la figura de José Luis Rodríguez Zapatero per mobilitzar un electorat que ja no existeix, puix la principal fuga de vots del PSC ha estat cap a CiU i prové dels sectors més catalanistes del socialisme. A hores d'ara, el problema ja no és només de tenir un grup parlamentari propi al Parlament de Madrid, sinó de decidir-se d'una vegada per abandonar la teoria de les dues ànimes del partit i bastir una alternativa socialdemòcrata no subordinada a Ferraz i al servei dels ciutadans de Catalunya als qui, com cantava Joan Isaac, se'ls remou “del cervell a l'estómac si ens trepitgen el dret a opinar”.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">En el cas d'Esquerra Republicana de Catalunya la situació és encara més galdosa. Les escissions, el rebuig del segon tripartit per una gran part de votants, els personalismes en la pugna pel lideratge han fet un forat immens en la formació republicana que no ha pogut evitar la sagnia de vots cap a SI (102.197 vots) i RCat (39.922) i cap a CiU (més de 50.000 vots), ja que la suma de SI, RCat i ERC, 360.165 vots, queda lluny dels 416.355 vots obtinguts per ERC el 2006. És cert que les escissions han clarificat ideològicament ERC, però també ho és que, juntament amb les pugnes internes i de govern, han provocat un descrèdit molt difícil de superar.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">Per últim, ICV-EUiA es pot vanagloriar de ser qui menys ha perdut, només poc més de 50.000 vots i dos escons. Trist consol, ja que si no remunten en uns moments de sotrac socialista, quan ho faran? Haurien de considerar si no és una certa rigidesa dogmàtica la que els impedeix millorar els resultats quan les altres forces d'esquerra reculen.</span></div><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;"><br />
</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Helvetica Neue", Arial, Helvetica, sans-serif;">En conclusió, totes les forces d'esquerra a Catalunya haurien d'iniciar un profund procés de reflexió per explicar-se com han arribat on són ara. I seria un greu error, com demanen alguns alcaldes, esperar a després de les eleccions municipals per dur-la a terme, perquè llavors, després d'una nova ensulsiada que per a alguns pot ser definitiva, serà massa tard. Podria ser gairebé la crònica anunciada d'una progressiva fragmentació i marginalitat política, la qual cosa el país no es pot permetre amb vista al futur.</span></div>Federalisme.cathttp://www.blogger.com/profile/07275410431459459848noreply@blogger.com0