Viure comparant-se

Ens mirem el melic contínuament a l’hora que ens volem vendre com l’avançada d’Espanya, la locomotora econòmica, el súmmum de l’emprenedoria, el “colmo” de la innovació. Però tot això no ho podem posar a l’agenda sense comparar-nos. No amb nosaltres. Sinó amb ells. Ells com si fos un contrari, un rival, un enemic. Una mena de serp verinosa que ens impedeix d’expressar-nos. Som la pera. Però no podem ser llimonera perquè ens posen obstacles a tot arreu. Algun estudi diu que els catalans estem perplexos. La perplexitat és la meva esperança. Perplexitat i crisi econòmica seran els elements, conjuntament amb l’autogovern, les palanques del canvi d’actitud i de pensament que han de permetre, per fi, que ens mirem a nosaltres mateixos, els objectius que volem aconseguir i els reptes de futur que afrontem, comparant-nos amb nosaltres mateixos. Les comparacions són odioses, sí. Insuportables si el què tenim davant és un mirall en el qual mirar-nos. De moment; el nou model de finançament ens resta excuses per no voler mirar-nos al mirall. I ara, doncs, què fem? Jo ho tinc clar; mirar-me a mi, i aprendre dels altres. Estiguin al sud, al nord, i sí. De l’oest també se n’aprèn. I molt.

diumenge, 27 de març del 2011

"Soliloqui". Ernest Maragall.

1 - " .... al PSC no sobra ningú", totalment d'acord.

No només no hi sobra ningú, sinó que hi falta molta gent.

- gent que hi era i ja no hi és,

- gent que, sense ser-hi formalment, havia recolzat, participat o compartit afanys i projectes amb el gran partit dels progressistes de Catalunya,

- gent que ha anat perdent la confiança, la sintonia o, simplement, la coincidència, almenys parcial, amb les propostes i candidatures socialistes als successius processos electorals,

- gent, especialment joves, que no veuen en el PSC res que respongui a les seves inquietuds, esperances i conviccions

- gent, molta, que creu que el PSC ha abandonat o oblidat alguna de les definicions bàsiques que el van fer néixer i créixer en socialisme i catalanisme.

- gent, cada dia més, que espera del nostre partit l'adopció de posicions clares des del socialisme modern i liberal que orientin el procés de construcció d'un nou model productiu a Catalunya.

- gent que malda per un socialisme que, amb l'educació com a bandera, afronti la necessària renovació de les polítiques que ens han permès assolir un estat del benestar comparable als més avançats, però avui en risc greu de desmantellament des de les politiques conservadores dominants.

- gent que busca, i no troba, una resposta activa, no defensiva ni acomplexada, que torni a situar el socialisme català en la primera fila europea de la innovació política i del reformisme constructiu.

- gent que vol reconèixer com a propi un socialisme, en resum, capaç de formular i aplicar noves solucions a les noves complexitats d'una societat globalitzada i connectada però també carregada de individualisme, pors a quasi tot i desconfiances justificades respecte a tot el que prové del sistema democràtic establert.

2 - "....al PSC tots som catalanistes", totalment d'acord.

I això no impedeix ni elimina el debat necessari i la presa de decisions sobre el contingut precís i la concreció en cada moment i circumstància d'aquesta definició comuna i indiscutible. No es correcte, doncs, parlar de "sector catalanista"contraposat a un suposat "sector no catalanista". En canvi, és imprescindible definir posició clara sobre un seguit de qüestions cabdals avui plantejades al nostre país:

- com recuperem i consolidem el nivell d'autogovern que varem veure reconegut en l'Estatut del 2006 i negat o reduït per la sentència del TC?

- quin contingut i definició donem al concepte d'estat federal amb respecte ple de les singularitats històriques i reals?

- com concebem el reconeixement explícit del caràcter plurinacional del nostre Estat i de les relacions bilaterals entre les institucions de govern i representació catalanes i les corresponents espanyoles?

- com farem evolucionar el nou model de finançament, resultat directe del que va establir el nou Estatut, en el sentit de fer-lo cada cop mes capaç de respondre a les necessitats i a les capacitats del nostre autogovern ?

- com establirem a Espanya en el seu conjunt, els nous mecanismes de solidaritat i responsabilitat per tots els territoris que permetin garantir l'èxit del que es planteja en el punt anterior?

- com renovarem el model de relació entre PSC i PSOE de forma que, també en aquest àmbit, es visualitzin de forma coherent els principis federals i el ple respecte al contingut dels acords inicials que van acompanyar el naixement del PSC com a partit plenament sobirà?

- com recuperarem el ple exercici, veu pròpia i vot propi, de la funció de representació majoritària del ciutadans de Catalunya a totes les instàncies, catalanes, espanyoles o europees, on cal defensar les nostres conviccions i posicions?.

3 - "....avui no toca, deixem el debat per després de les eleccions municipals"

Afortunadament, la realitat és tossuda i no es deixa limitar per els calendaris electorals o de partit. Per això celebro que arreu del país apareguin veus noves, propostes i posicionaments individuals, col·lectius o territorials (com el del Penedès) que afirmen i ofereixen futurs sense restriccions ni auto-censures.

Penso en companys i companyes d’arreu de Catalunya, alcaldes, regidors, primers secretaris o candidats, independents o afiliats, progressistes, liberals, federalistes o independentistes, mestres i directors o directores d’escoles i instituts, metges, pagesos, empresaris i empresàries… tants i tants que he anat trobant a l’Osona, el Bages, el Baix Camp i l’Alt Camp, l’Ebre,  la Garrotxa, l’Anoia, el Ripollès, el Baix i l’Alt Penedès, el  Maresme, els Vallesos,  el Baix Llobregat…a totes les comarques, pobles i ciutats de Catalunya.

Ells son els que amb la seva actitud i la seva exigència donen nom i cognom a la demanda creixent i solvent de canvi en profunditat al camp del progressisme a Catalunya.

Una actitud que ha de donar pas a la formulació de projectes i a l'aparició de nous liderats que els expressin. Projecte i liderats que només poden sorgir d'un moviment de fons i simultani tant dins com fora del PSC.

Un moviment que no tingui com objectiu immediat el combat orgànic que el Congrés plantejarà, sinó la construcció d'una nova esperança col·lectiva per la majoria social progressista que ja s'ha demostrat possible en temps no gaire llunyans.
 

4 - "... l'Ernest Maragall esta redactant el Manifest de l'anomenat sector catalanista". Totalment fals.

No sóc promotor de cap moviment organitzat, ni, encara menys, autor de cap document en nom “d’un grup de exconsellers i alcaldes” que es reuneixin i preparin corrents d’opinió o congressos futurs. Es cert que algunes persones han i hem parlat i contrastat situació i perspectives, amb l’únic resultat de constatar coincidències i, és clar, també algunes diferències sobre el que, com i quan s’hauria de fer.

Però no m’estic ni m’estaré d’expressar la meva esperança que qualli un vector significatiu de caràcter transformador dins del socialisme català.

Els canvis “des de dalt” sovint no són canvis. Cadascú té la seva situació personal al partit o mes enllà, i cadascú, ben legítimament, té la seva expectativa de posició o responsabilitat al partit, a cavall dels pactes interns que es puguin configurar al congres de la tardor.

De la meva part, és obvi que no tinc cap voluntat  ni cap expectativa de seguir pertanyent a això que se’n diu la "cúpula" del PSC, de la que, en realitat, ja no formo part:  des de fa almenys 5 anys, no tinc res a veure amb el nucli reduït que discuteix i pren les decisions al PSC (si algú pretén que l'Executiva Nacional es qui ho fa, o bé és innocent o bé és un observador menys intel·ligent del  que caldria exigir d'un dirigent polític).

La revitalització del socialisme català no serà de cap manera el resultat de les pugnes endogàmiques i les aliances entre les persones que aspirin, amb ple dret, a dirigir la organització, sinó que vindrà de l’energia, la connexió amb la societat, la determinació, la il·lusió i, fins i tot, de la innocència dels socialistes “de base” dels pobles i les ciutats de Catalunya; de nous i noves dirigents que pensen, fan i parlen socialisme d’una altra manera.

M’he considerat sempre en el deure d’expressar les meves idees i posicions. Així ho he fet, fins i tot quan han estat diferenciades de la línia oficial –i ho han estat sovint-,  tant en els mitjans de comunicació com a l'Executiva del PSC i a les reunions, sempre informals, celebrades en els últims anys amb el President i altres membres del govern i de la direcció del partit.

En aquests moments, la meva única aspiració política és el compliment d’aquest deure i d’aquest dret a exercir la llibertat d’expressió i a ostentar amb el màxim de coherència i rigor la responsabilitat de representar, en tant que diputat electe del PSC, als ciutadans del meu país.

En efecte, com deia Raimon al Tívoli cantant el seu "Soliloqui...." intel·ligent i socràtic: "....millor no ser entès que romandre callat".
Ernest Maragall és diputat del PSC al Parlament de Catalunya i membre de l'executiva nacional.

Si voleu l'article en PDF el trobareu aquí:
(Nota: Aquest article només s'ha publicat a www.federalisme.cat De la mateixa manera que cadascun dels articles publicats aquí tenen l'enllaç a la seva font, d'origen tus agrairíem que citéssiu la font si en feu esment)

1 comentari:

  1. Potser L’ Ernest no va mal encaminat, però això ha de valer per tothom, i no seria bo que de nou tot quedi en paper mullat, això si de qualitat, i de nou quedi per l’ arxiu de l’ estètica i no de la política.

    Fa molt de temps, que vivim en el “que toca”, i qui no toqui es que no toca. Seria molt trist que tot quedi en canviar d’ infanteria, perquè sigui obedient, educada i formal.

    Wait and see

    ResponElimina