Viure comparant-se

Ens mirem el melic contínuament a l’hora que ens volem vendre com l’avançada d’Espanya, la locomotora econòmica, el súmmum de l’emprenedoria, el “colmo” de la innovació. Però tot això no ho podem posar a l’agenda sense comparar-nos. No amb nosaltres. Sinó amb ells. Ells com si fos un contrari, un rival, un enemic. Una mena de serp verinosa que ens impedeix d’expressar-nos. Som la pera. Però no podem ser llimonera perquè ens posen obstacles a tot arreu. Algun estudi diu que els catalans estem perplexos. La perplexitat és la meva esperança. Perplexitat i crisi econòmica seran els elements, conjuntament amb l’autogovern, les palanques del canvi d’actitud i de pensament que han de permetre, per fi, que ens mirem a nosaltres mateixos, els objectius que volem aconseguir i els reptes de futur que afrontem, comparant-nos amb nosaltres mateixos. Les comparacions són odioses, sí. Insuportables si el què tenim davant és un mirall en el qual mirar-nos. De moment; el nou model de finançament ens resta excuses per no voler mirar-nos al mirall. I ara, doncs, què fem? Jo ho tinc clar; mirar-me a mi, i aprendre dels altres. Estiguin al sud, al nord, i sí. De l’oest també se n’aprèn. I molt.

dijous, 29 d’octubre de 2009

Elogi de la Política

1. Que la Política és l’instrument que les societats desenvolupades expressades en Estat de dret es donen per a prendre decisions dialogades encaminades a obtenir el millor per a l’interès general.

2. Que la Política ha estat, és i continuarà sent necessària.

3. Que la política actual s’ha convertit en política en minúscula.

4. Que el discurs polític imperant és pura visió gallinàcia i tacticisme a curt termini sense cap dosi d’autocrítica ha acabat fatigant la ciutadania.

5. Que l’altíssima abstenció en totes les conteses electorals en les quals el debat polític no està marcat per un enfrontament de la por no ha preocupat ni preocupa a cap formació política entestada en interpretar els propis resultats per determinar si ha pogut conservar l’electorat parroquial.

6. Que l’existència de corrupció en el món de la política – com en d’altres àmbits de la vida social, econòmica i cultural, és inacceptable, però en cap cas, malhauradament, inexistent. La corrupció ha existit, existeix i existirà, en tant que inherent a l’ésser humà.

7. Que el sistema de partits polítics del qual ens hem dotat ofereix llacunes importants que generen – quan no promocionen -, una xarxa de corrupteles –petites i grans -, amb la finalitat d’abastir el monstre de la burocràcia partidista.

8. Que l’Estat de dret funciona raonablement bé perquè és capaç de descobrir, jutjar i castigar, - si es dóna el cas - a les persones que lluny d’exercir l’ofici de Polític per a l’interès general, fan política per al seu enriquiment personal.

9. Que la gran majoria de persones que treballen des d’alguna responsabilitat Política poden equivocar-se, però ho fan amb l’horitzó d’aconseguir millores en els serveis públics i amb la mirada posada en projectes polítics.

10. El dia que creguem que la Política no existeix perquè tot es regeix pels interessos personals, efectivament, l’interès públic haurà desaparegut i per tant, també la Política.

diumenge, 25 d’octubre de 2009

Catarsi i Bloqueig. Ferran Mascarell al diari Avui. 25.10.2009

Cal una nova manera de fer política menys jeràrquica i més autocrítica
Ferran Mascarell / Historiador

U: TOTA CATARSI ÉS UNA PURGA davant d'una situació traumàtica. Catalunya està vivint una catarsi aguda. Hi estem instal·lats des que Pasqual Maragall va decidir ampliar l'autogovern amb un nou Estatut. Va destapar la caixa dels trons. L'Estatut va mostrar que Catalunya funcionava amb un relat sobredimensionat, amb la creença de posseir unes virtuts que no eren tals; va fer-se evident que la classe política catalana era més feble del que sabíem, va posar en relleu que la societat civil havia perdut muscle i no era capaç de definir els límits a la confrontació política. La negociació política més important de la història es va saldar amb una classe política estovada, dividida i desorientada; es va fer evident que la política espanyola marcava unes regles de joc inacceptables, que Espanya no volia una Catalunya autogovernada més enllà del que podia aspirar a fer-ho qualsevol altra autonomia, que seguia vigent el marc del nacionalisme espanyol únic, que els catalans teníem l'obligació d'estar-hi dins i sotmesos a les bufades centralistes.

DOS: EN UN QUINQUENNI els catalans han deixat enrere tots els seus mites: el pujolisme, el maragallisme i el primer tripartit. S'han desafectat envers Espanya i la política. Han deixat de creure en la singularitat de la seva societat civil.

TRES: LA CATARSI, POSSIBLEMENT, ha estat necessària; però toca anar-la acabant. Convé una fase més racional, més fonamentada en eleccions més raonades, que han de permetre una àmplia i profunda renovació del país. Amb modèstia, però sense pausa, amb ambició. Catalunya ha de renovar la convicció sobre ella mateixa. Ha de reconstituir principis i valors; ha de donar sentit i arguments a la vida en comú. Un país és una geometria de principis i valors elaborats i pactats col·lectivament; mai neixen d'un laboratori de savis asèptics, mai apareixen tot esperant Godot. Surten del compromís ciutadà. Som molts els ciutadans que creiem que Catalunya té un potencial molt superior al que està manifestant. Cal definir un port d'arribada i posar-se a remar fins a embocar. El port no poden ser només les grans paraules (independència, federalisme, sobirania) o l'acció ordinària de govern. El port no són les proclames. De poc serveix dir que som una nació si no sabem construir-la cada dia. De res serveix lamentar-se de la crisi del catalanisme si no sabem renovar-ne els ideals i mirar endavant.

QUATRE: ELS IDEALS D'AVUI han de tenir tres longituds d'ona; la catalana, l'espanyola i l'europea. Decidim-nos a liquidar la catarsi, posem-nos a construir una nació deucentista, pròpia del segle XXI, moderna en ideals i en realitzacions. Res ho impedeix excepte els nostres desacords i poca convicció. De cara a Espanya entenguem que ignorant-la no vencerem mai aquells que se l'han apropiat.

CINC: MIREM-LA DE CARA. Catalunya està catàrquica, però Espanya està bloquejada. Bloquejada en l'economia, en la política, en el disseny territorial, en la seva fractura social. No és un fet objectivament bo per a ningú, però és la realitat. El PSOE no dóna resposta als problemes derivats de la crisi econòmica i la seva falta de lideratge és evident; està blocat. El PP no és capaç de sortir del seu propi trencaclosques de corrupcions, i menys encara del seu discurs territorialment regressiu i oportunista. Els partits espanyols no sumen, resten. S'insinuava una legislatura de gran densitat espanyolista; està resultant una caricatura. La política espanyola és dèbil, més dèbil que mai. Catalunya té una oportunitat.

SIS: EXIGIM UNA ESPANYA que també convingui als catalans. Hi tenim dret. Defensem-la. Servirà per enfortir l'autogovern, ampliar la consciència col·lectiva de la nació, evidenciar -si és el cas- la impossibiliat de l'entesa, per posar en relleu davant d'Europa -si és el cas- que als catalans no els queda altre camí que la independència. Lluitem dia a dia contra aquells que volen una Espanya exclusiva i uninacional. Mentre estem dins cal lluitar per transformar-la. Només en les raons de la pugna es podrà construir una força -que si és el cas- conduirà a la independència. La nació del segle XXI tindrà poc a veure amb la dels segles anteriors; i l'Estat encara menys. El poder civil català ha de decidir que la catarsi s'ha acabat. Toca posar tota l'energia en l'aprenentatge d'una nova manera de fer política infinitament menys jeràrquica, més coral, més autocrítica i més reflexiva.

diumenge, 11 d’octubre de 2009

Un país sense societat civil? Ferran Mascarell. Diari Avui. 11.10.2009


DE LES FAMÍLIES BURGESES DEL SEGLE XX A LES NOVES CLASSES MITJANES


Ferran Mascarell / Historiador

U: NO ENS CASTIGUEM més del que és raonable. El cas Palau està posant en relleu els pocs escrúpols d'algunes persones. S'han aprofitat sense cap mirament d'un símbol, de la bona fe de molta gent i del mite de la societat civil. Està expressant, també, que una determinada societat civil - l'hereva de les grans famílies de principis de segle- ha perdut múscul. Un del seus ha estafat i els ha estafat i, de retruc, ens ha estafat a tots. El desenllaç del cas està manifestant, tanmateix, la laxitud ètica de determinades fundacions polítiques i dels sistemes de control púbics. Però amb tot, el Palau no és la societat civil.



DOS: NO ENS CONFONGUEM, la societat civil és més que la que administrava el Palau. És més que els hereus de les grans famílies burgeses del 1900. La societat civil real -no el mite conreat els darrers trenta anys- està escampada per molts altres àmbits de la vida empresarial, professional i cultural catalana. Si no fos així, Catalunya simplement no existiria. La societat civil real està configurada a l'entorn de les noves classes mitjanes, dels diversos sectors professionals, dels nous empresaris, dels múltiples emprenedors econòmics, socials i culturals, de la gent treballadora que es preocupa del país. La societat civil catalana és hereva del passat, però és nova; configurada a l'empara dels canvis socials i econòmics dels darrer mig segle. Catalunya té avui una societat civil mal identificada i poc reconeguda. Si no fos així, Catalunya només seria el nom d'un territori antic i vençut.



TRES: LA VELLA SOCIETAT CIVIL, la històrica, la que va fer el Palau, ja no existeix. El seu mite ha perseverat en la mesura que ha anat bé a molts mantenir la idea d'una Catalunya immutable i essencialista. I algunes persones, com estem veient, se n'han lucrat. A l'aportació real d'aquesta societat civil ningú n'hi ha de treure mèrit. Va contribuir de manera destacada a fer la Catalunya de la primera part del segle XX. Va ser destacadament innovadora en termes econòmics; com va ser enormement timorata en termes polítics. Es va defensar com va poder de les envestides de l'Estat. Moltes de les virtuts econòmiques de Catalunya pertanyen a la seva força; de la mateixa manera que molts dels mals reflecteixen encara les ambigüitats polítiques que la van caracteritzar.



QUATRE: JORDI NADAL va plantejar no fa gaire una interessant interpretació sobre la societat catalana. Els catalans -digué- hem viscut, del 1714 endavant, presoners d'una disjuntiva: vàrem jugar la partida de la prosperitat econòmica a canvi de la decapitació política. Ara, en canvi -afegí-, sembla que hem optat pel declivi econòmic a canvi d'autogovern. Té raó.



CINC: A LA SOCIETAT CATALANA, li estan esclatant algunes de les grans renúncies intel·lectuals i polítiques dels anys de la Transició. Ens vàrem engrescar amb el primer autogovern, ens vàrem embadalir amb el joguet, com si l'estri fos la cosa i no els seus continguts. La classe política es va acomodar a l'entorn dels petits poders derivats de l'autogovern. Amb l'autogovern a la mà ningú va semblar motivat a posar en primer pla i donar consciència col·lectiva a la societat civil real, la que puja la persiana cada dia, la que fa que el país rutlli. Amb l'autogovern a la mà ningú va saber fer notar que Catalunya estava perdent densitat d'Estat. L'autogovern ha estat molt important, però mal interpretat. Ha portat moltes coses, però també ha engrandit algunes febleses: conformisme intel·lectual, ambigüitat política, timidesa enfront l'Estat, bel·ligerància interna i desestimació de la societat civil real.



SIS: CATALUNYA NO SERÀ una nació reconeguda si no té el fonament d'una societat civil conscient de si mateixa, alhora respectada, cooperativa i crítica amb la política; capaç d'empènyer el país, emprenedora, innovadora i culta. De fet, el país només sortirà del trencaclosques si la reconstitució de la societat civil esdevé el veritable pal de paller de la política catalana. Catalunya només aconseguirà els seus objectius nacionals si trenca amb la disjuntiva històrica d'en Nadal: avui, més que mai, crear riquesa i fer política són dues cares de la mateixa realitat. Només tirarà endavant si refà el pacte cooperatiu entre la societat civil i la classe política. Només avançarà si renova i posa el poder polític al servei de la societat civil real, la d'ara; la que té l'obligació de fer, si la política no hi posa cotilles, allò mateix que va fer la del 1900: canviar el vell país que s'ha trobat.