Viure comparant-se

Ens mirem el melic contínuament a l’hora que ens volem vendre com l’avançada d’Espanya, la locomotora econòmica, el súmmum de l’emprenedoria, el “colmo” de la innovació. Però tot això no ho podem posar a l’agenda sense comparar-nos. No amb nosaltres. Sinó amb ells. Ells com si fos un contrari, un rival, un enemic. Una mena de serp verinosa que ens impedeix d’expressar-nos. Som la pera. Però no podem ser llimonera perquè ens posen obstacles a tot arreu. Algun estudi diu que els catalans estem perplexos. La perplexitat és la meva esperança. Perplexitat i crisi econòmica seran els elements, conjuntament amb l’autogovern, les palanques del canvi d’actitud i de pensament que han de permetre, per fi, que ens mirem a nosaltres mateixos, els objectius que volem aconseguir i els reptes de futur que afrontem, comparant-nos amb nosaltres mateixos. Les comparacions són odioses, sí. Insuportables si el què tenim davant és un mirall en el qual mirar-nos. De moment; el nou model de finançament ens resta excuses per no voler mirar-nos al mirall. I ara, doncs, què fem? Jo ho tinc clar; mirar-me a mi, i aprendre dels altres. Estiguin al sud, al nord, i sí. De l’oest també se n’aprèn. I molt.

dijous, 29 d’octubre de 2009

Elogi de la Política

1. Que la Política és l’instrument que les societats desenvolupades expressades en Estat de dret es donen per a prendre decisions dialogades encaminades a obtenir el millor per a l’interès general.

2. Que la Política ha estat, és i continuarà sent necessària.

3. Que la política actual s’ha convertit en política en minúscula.

4. Que el discurs polític imperant és pura visió gallinàcia i tacticisme a curt termini sense cap dosi d’autocrítica ha acabat fatigant la ciutadania.

5. Que l’altíssima abstenció en totes les conteses electorals en les quals el debat polític no està marcat per un enfrontament de la por no ha preocupat ni preocupa a cap formació política entestada en interpretar els propis resultats per determinar si ha pogut conservar l’electorat parroquial.

6. Que l’existència de corrupció en el món de la política – com en d’altres àmbits de la vida social, econòmica i cultural, és inacceptable, però en cap cas, malhauradament, inexistent. La corrupció ha existit, existeix i existirà, en tant que inherent a l’ésser humà.

7. Que el sistema de partits polítics del qual ens hem dotat ofereix llacunes importants que generen – quan no promocionen -, una xarxa de corrupteles –petites i grans -, amb la finalitat d’abastir el monstre de la burocràcia partidista.

8. Que l’Estat de dret funciona raonablement bé perquè és capaç de descobrir, jutjar i castigar, - si es dóna el cas - a les persones que lluny d’exercir l’ofici de Polític per a l’interès general, fan política per al seu enriquiment personal.

9. Que la gran majoria de persones que treballen des d’alguna responsabilitat Política poden equivocar-se, però ho fan amb l’horitzó d’aconseguir millores en els serveis públics i amb la mirada posada en projectes polítics.

10. El dia que creguem que la Política no existeix perquè tot es regeix pels interessos personals, efectivament, l’interès públic haurà desaparegut i per tant, també la Política.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada