Viure comparant-se

Ens mirem el melic contínuament a l’hora que ens volem vendre com l’avançada d’Espanya, la locomotora econòmica, el súmmum de l’emprenedoria, el “colmo” de la innovació. Però tot això no ho podem posar a l’agenda sense comparar-nos. No amb nosaltres. Sinó amb ells. Ells com si fos un contrari, un rival, un enemic. Una mena de serp verinosa que ens impedeix d’expressar-nos. Som la pera. Però no podem ser llimonera perquè ens posen obstacles a tot arreu. Algun estudi diu que els catalans estem perplexos. La perplexitat és la meva esperança. Perplexitat i crisi econòmica seran els elements, conjuntament amb l’autogovern, les palanques del canvi d’actitud i de pensament que han de permetre, per fi, que ens mirem a nosaltres mateixos, els objectius que volem aconseguir i els reptes de futur que afrontem, comparant-nos amb nosaltres mateixos. Les comparacions són odioses, sí. Insuportables si el què tenim davant és un mirall en el qual mirar-nos. De moment; el nou model de finançament ens resta excuses per no voler mirar-nos al mirall. I ara, doncs, què fem? Jo ho tinc clar; mirar-me a mi, i aprendre dels altres. Estiguin al sud, al nord, i sí. De l’oest també se n’aprèn. I molt.

diumenge, 11 d’octubre de 2009

Un país sense societat civil? Ferran Mascarell. Diari Avui. 11.10.2009


DE LES FAMÍLIES BURGESES DEL SEGLE XX A LES NOVES CLASSES MITJANES


Ferran Mascarell / Historiador

U: NO ENS CASTIGUEM més del que és raonable. El cas Palau està posant en relleu els pocs escrúpols d'algunes persones. S'han aprofitat sense cap mirament d'un símbol, de la bona fe de molta gent i del mite de la societat civil. Està expressant, també, que una determinada societat civil - l'hereva de les grans famílies de principis de segle- ha perdut múscul. Un del seus ha estafat i els ha estafat i, de retruc, ens ha estafat a tots. El desenllaç del cas està manifestant, tanmateix, la laxitud ètica de determinades fundacions polítiques i dels sistemes de control púbics. Però amb tot, el Palau no és la societat civil.



DOS: NO ENS CONFONGUEM, la societat civil és més que la que administrava el Palau. És més que els hereus de les grans famílies burgeses del 1900. La societat civil real -no el mite conreat els darrers trenta anys- està escampada per molts altres àmbits de la vida empresarial, professional i cultural catalana. Si no fos així, Catalunya simplement no existiria. La societat civil real està configurada a l'entorn de les noves classes mitjanes, dels diversos sectors professionals, dels nous empresaris, dels múltiples emprenedors econòmics, socials i culturals, de la gent treballadora que es preocupa del país. La societat civil catalana és hereva del passat, però és nova; configurada a l'empara dels canvis socials i econòmics dels darrer mig segle. Catalunya té avui una societat civil mal identificada i poc reconeguda. Si no fos així, Catalunya només seria el nom d'un territori antic i vençut.



TRES: LA VELLA SOCIETAT CIVIL, la històrica, la que va fer el Palau, ja no existeix. El seu mite ha perseverat en la mesura que ha anat bé a molts mantenir la idea d'una Catalunya immutable i essencialista. I algunes persones, com estem veient, se n'han lucrat. A l'aportació real d'aquesta societat civil ningú n'hi ha de treure mèrit. Va contribuir de manera destacada a fer la Catalunya de la primera part del segle XX. Va ser destacadament innovadora en termes econòmics; com va ser enormement timorata en termes polítics. Es va defensar com va poder de les envestides de l'Estat. Moltes de les virtuts econòmiques de Catalunya pertanyen a la seva força; de la mateixa manera que molts dels mals reflecteixen encara les ambigüitats polítiques que la van caracteritzar.



QUATRE: JORDI NADAL va plantejar no fa gaire una interessant interpretació sobre la societat catalana. Els catalans -digué- hem viscut, del 1714 endavant, presoners d'una disjuntiva: vàrem jugar la partida de la prosperitat econòmica a canvi de la decapitació política. Ara, en canvi -afegí-, sembla que hem optat pel declivi econòmic a canvi d'autogovern. Té raó.



CINC: A LA SOCIETAT CATALANA, li estan esclatant algunes de les grans renúncies intel·lectuals i polítiques dels anys de la Transició. Ens vàrem engrescar amb el primer autogovern, ens vàrem embadalir amb el joguet, com si l'estri fos la cosa i no els seus continguts. La classe política es va acomodar a l'entorn dels petits poders derivats de l'autogovern. Amb l'autogovern a la mà ningú va semblar motivat a posar en primer pla i donar consciència col·lectiva a la societat civil real, la que puja la persiana cada dia, la que fa que el país rutlli. Amb l'autogovern a la mà ningú va saber fer notar que Catalunya estava perdent densitat d'Estat. L'autogovern ha estat molt important, però mal interpretat. Ha portat moltes coses, però també ha engrandit algunes febleses: conformisme intel·lectual, ambigüitat política, timidesa enfront l'Estat, bel·ligerància interna i desestimació de la societat civil real.



SIS: CATALUNYA NO SERÀ una nació reconeguda si no té el fonament d'una societat civil conscient de si mateixa, alhora respectada, cooperativa i crítica amb la política; capaç d'empènyer el país, emprenedora, innovadora i culta. De fet, el país només sortirà del trencaclosques si la reconstitució de la societat civil esdevé el veritable pal de paller de la política catalana. Catalunya només aconseguirà els seus objectius nacionals si trenca amb la disjuntiva històrica d'en Nadal: avui, més que mai, crear riquesa i fer política són dues cares de la mateixa realitat. Només tirarà endavant si refà el pacte cooperatiu entre la societat civil i la classe política. Només avançarà si renova i posa el poder polític al servei de la societat civil real, la d'ara; la que té l'obligació de fer, si la política no hi posa cotilles, allò mateix que va fer la del 1900: canviar el vell país que s'ha trobat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada