Viure comparant-se

Ens mirem el melic contínuament a l’hora que ens volem vendre com l’avançada d’Espanya, la locomotora econòmica, el súmmum de l’emprenedoria, el “colmo” de la innovació. Però tot això no ho podem posar a l’agenda sense comparar-nos. No amb nosaltres. Sinó amb ells. Ells com si fos un contrari, un rival, un enemic. Una mena de serp verinosa que ens impedeix d’expressar-nos. Som la pera. Però no podem ser llimonera perquè ens posen obstacles a tot arreu. Algun estudi diu que els catalans estem perplexos. La perplexitat és la meva esperança. Perplexitat i crisi econòmica seran els elements, conjuntament amb l’autogovern, les palanques del canvi d’actitud i de pensament que han de permetre, per fi, que ens mirem a nosaltres mateixos, els objectius que volem aconseguir i els reptes de futur que afrontem, comparant-nos amb nosaltres mateixos. Les comparacions són odioses, sí. Insuportables si el què tenim davant és un mirall en el qual mirar-nos. De moment; el nou model de finançament ens resta excuses per no voler mirar-nos al mirall. I ara, doncs, què fem? Jo ho tinc clar; mirar-me a mi, i aprendre dels altres. Estiguin al sud, al nord, i sí. De l’oest també se n’aprèn. I molt.

diumenge, 25 d’octubre de 2009

Catarsi i Bloqueig. Ferran Mascarell al diari Avui. 25.10.2009

Cal una nova manera de fer política menys jeràrquica i més autocrítica
Ferran Mascarell / Historiador

U: TOTA CATARSI ÉS UNA PURGA davant d'una situació traumàtica. Catalunya està vivint una catarsi aguda. Hi estem instal·lats des que Pasqual Maragall va decidir ampliar l'autogovern amb un nou Estatut. Va destapar la caixa dels trons. L'Estatut va mostrar que Catalunya funcionava amb un relat sobredimensionat, amb la creença de posseir unes virtuts que no eren tals; va fer-se evident que la classe política catalana era més feble del que sabíem, va posar en relleu que la societat civil havia perdut muscle i no era capaç de definir els límits a la confrontació política. La negociació política més important de la història es va saldar amb una classe política estovada, dividida i desorientada; es va fer evident que la política espanyola marcava unes regles de joc inacceptables, que Espanya no volia una Catalunya autogovernada més enllà del que podia aspirar a fer-ho qualsevol altra autonomia, que seguia vigent el marc del nacionalisme espanyol únic, que els catalans teníem l'obligació d'estar-hi dins i sotmesos a les bufades centralistes.

DOS: EN UN QUINQUENNI els catalans han deixat enrere tots els seus mites: el pujolisme, el maragallisme i el primer tripartit. S'han desafectat envers Espanya i la política. Han deixat de creure en la singularitat de la seva societat civil.

TRES: LA CATARSI, POSSIBLEMENT, ha estat necessària; però toca anar-la acabant. Convé una fase més racional, més fonamentada en eleccions més raonades, que han de permetre una àmplia i profunda renovació del país. Amb modèstia, però sense pausa, amb ambició. Catalunya ha de renovar la convicció sobre ella mateixa. Ha de reconstituir principis i valors; ha de donar sentit i arguments a la vida en comú. Un país és una geometria de principis i valors elaborats i pactats col·lectivament; mai neixen d'un laboratori de savis asèptics, mai apareixen tot esperant Godot. Surten del compromís ciutadà. Som molts els ciutadans que creiem que Catalunya té un potencial molt superior al que està manifestant. Cal definir un port d'arribada i posar-se a remar fins a embocar. El port no poden ser només les grans paraules (independència, federalisme, sobirania) o l'acció ordinària de govern. El port no són les proclames. De poc serveix dir que som una nació si no sabem construir-la cada dia. De res serveix lamentar-se de la crisi del catalanisme si no sabem renovar-ne els ideals i mirar endavant.

QUATRE: ELS IDEALS D'AVUI han de tenir tres longituds d'ona; la catalana, l'espanyola i l'europea. Decidim-nos a liquidar la catarsi, posem-nos a construir una nació deucentista, pròpia del segle XXI, moderna en ideals i en realitzacions. Res ho impedeix excepte els nostres desacords i poca convicció. De cara a Espanya entenguem que ignorant-la no vencerem mai aquells que se l'han apropiat.

CINC: MIREM-LA DE CARA. Catalunya està catàrquica, però Espanya està bloquejada. Bloquejada en l'economia, en la política, en el disseny territorial, en la seva fractura social. No és un fet objectivament bo per a ningú, però és la realitat. El PSOE no dóna resposta als problemes derivats de la crisi econòmica i la seva falta de lideratge és evident; està blocat. El PP no és capaç de sortir del seu propi trencaclosques de corrupcions, i menys encara del seu discurs territorialment regressiu i oportunista. Els partits espanyols no sumen, resten. S'insinuava una legislatura de gran densitat espanyolista; està resultant una caricatura. La política espanyola és dèbil, més dèbil que mai. Catalunya té una oportunitat.

SIS: EXIGIM UNA ESPANYA que també convingui als catalans. Hi tenim dret. Defensem-la. Servirà per enfortir l'autogovern, ampliar la consciència col·lectiva de la nació, evidenciar -si és el cas- la impossibiliat de l'entesa, per posar en relleu davant d'Europa -si és el cas- que als catalans no els queda altre camí que la independència. Lluitem dia a dia contra aquells que volen una Espanya exclusiva i uninacional. Mentre estem dins cal lluitar per transformar-la. Només en les raons de la pugna es podrà construir una força -que si és el cas- conduirà a la independència. La nació del segle XXI tindrà poc a veure amb la dels segles anteriors; i l'Estat encara menys. El poder civil català ha de decidir que la catarsi s'ha acabat. Toca posar tota l'energia en l'aprenentatge d'una nova manera de fer política infinitament menys jeràrquica, més coral, més autocrítica i més reflexiva.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada