Viure comparant-se

Ens mirem el melic contínuament a l’hora que ens volem vendre com l’avançada d’Espanya, la locomotora econòmica, el súmmum de l’emprenedoria, el “colmo” de la innovació. Però tot això no ho podem posar a l’agenda sense comparar-nos. No amb nosaltres. Sinó amb ells. Ells com si fos un contrari, un rival, un enemic. Una mena de serp verinosa que ens impedeix d’expressar-nos. Som la pera. Però no podem ser llimonera perquè ens posen obstacles a tot arreu. Algun estudi diu que els catalans estem perplexos. La perplexitat és la meva esperança. Perplexitat i crisi econòmica seran els elements, conjuntament amb l’autogovern, les palanques del canvi d’actitud i de pensament que han de permetre, per fi, que ens mirem a nosaltres mateixos, els objectius que volem aconseguir i els reptes de futur que afrontem, comparant-nos amb nosaltres mateixos. Les comparacions són odioses, sí. Insuportables si el què tenim davant és un mirall en el qual mirar-nos. De moment; el nou model de finançament ens resta excuses per no voler mirar-nos al mirall. I ara, doncs, què fem? Jo ho tinc clar; mirar-me a mi, i aprendre dels altres. Estiguin al sud, al nord, i sí. De l’oest també se n’aprèn. I molt.

dijous, 16 de juny de 2011

"Del 15M al 15J" d'Ernest Maragall


El passat dimecres varem assistir a un espectacle nou: el segrest de la democràcia representativa per part d'uns suposats representants de la democràcia directa i la "indignació".

Com era ben previsible ha estat impossible mantenir una línia ben definida que separi el crit de l'insult, la protesta fonamentada del segrest de les institucions,   la mobilització pacífica de l'agressió compulsiva, la legítima pressió democràtica del condicionament del vot dels representants elegits per els ciutadans.

D'acord, s'ha produït la, també previsible, barreja de bones intencions i radicalitats prou conegudes i acreditades a casa nostra.

Però, diguem-ho clar, el moviment del 15-M no es pot refugiar en l'excusa fàcil de la contaminació aliena. L'error, crec sincerament, ja era present a la convocatòria "formal" de la jornada de protesta.

L'objectiu clarament expressat de "impedir l'aprovació de la Llei de Pressupostos" i  evitar l'accés dels Diputats al Parlament com a mitjà per aconseguir-ho, era ja anunci ben evident  del risc que el moviment assumia amb la convocatòria.

S'havien superat tots els límits raonables, encara que tots juguéssim a mirar cap a una altra banda per respecte a un moviment nascut en resposta legitima a les  contradiccions que l'actualitat econòmica i política ofereix.

La pregunta que queda oberta es la de l'evolució immediata del moviment acabat de néixer.

Com passarà de la denúncia a la proposta? De la indignació reactiva al compromís actiu?

Com creuarà el pont que els ha de dur de la desqualificació genèrica del sistema, a la definició de projectes alternatius i dels instruments per construir-los?

Com prendrà la distancia necessària per destriar adequadament responsabilitats entre institucions democràtiques i poder econòmic?

Com omplirà el gap d'anàlisi i comprensió que avui encara ofereix el 15-M,  entre les greus conseqüències socials i personals de la crisi, d'una banda, i les causes properes o remotes del que succeeix, d'una altra?

Quan  entendrà que carregar les  tintes contra el poder democràtic més proper, a més d’injust és contraproduent?

Quin diàleg, quines relacions hem d'establir a partir d'avui mateix per aconseguir les complicitats imprescindibles entre demòcrates "institucionals" i ciutadans indignats amb el funcionament del sistema democràtic?

Que hem de fer, tots, per enfortir i apoderar els sistemes democràtics locals i globals,  avui clarament desbordats i afeblits per la lògica econòmica que resulta de la llibertat de moviment dels recursos financers?

Com hem de plantejar la urgent tasca de fer aparèixer institucions de govern d'abast mundial, i per tant de caràcter inequívocament representatiu, que assegurin la necessària preeminència del poder democràtic?

Podem entendre, inclús admetre, que una reacció espontània i  exigent, carregada de raons, s'adreci al poder visible, proper, a l'abast de la ma, i que se'l faci responsable de tots els mals, de totes les injustícies.

Però, passat el primer enlluernament, es moment d'asserenar la reflexió, d'aixecar l'horitzó d'anàlisi, de formular la màxima ambició transformadora compartida, aquest cop si, per la immensa majoria dels ciutadans que reclamen la democràcia com a base comuna de convivència i construcció de futurs.

Ernest Maragall i Mira

Si el voleu en PDF premeu aquí Us preguem que si feu ús d'aquest article esmenteu aquest bloc com la font, de la mateixa manera que nosaltres citem i enllacem sempre la font dels articles que publiquem aquí.