"Fer-nos un lloc a Espanya" per Joaquim Coello.

Article publicat al diari El Punt el dia 28 de novembre de 2009

Som molts a Catalunya els que creiem en una idea federalista per a l'estructuració d'Espanya; som molts els que pensem que nosaltres necessitem Espanya i que Espanya sense Catalunya no serà, no pot ser; som molts els que pensem que entre Catalunya i Espanya hi ha d'haver un pacte que si no es fa porta a una ruptura, potser poc visible però sí profunda, ruptura que fa mal a tots, a ells i a nosaltres; som molts els que volem treballar amb esperança per Catalunya i Espanya, esperança que no és altra que la seguretat i el convenciment que hi ha solució per a la convivència, solució que a tots convé; som molts els que creiem que el que pot resoldre aquest conflicte és el que fa uns anys va formular el president Maragall, és a dir, canviar l'estructura de l'Estat i anar cap al federalisme, idea que no va tenir prou suport dels uns i dels altres perquè les grans idees necessiten temps per entendre's, comprendre's i finalment ser acceptades; som molts els que pensem que tots els partits, PSC, CiU, Esquerra, Iniciativa, han de ser actors imprescindibles amb voluntat de redreçar aquesta situació no caient en la temptació de treure benefici partidari dels problemes que ara tenim, perquè l'objectiu dels partits nacionalistes és defensar Catalunya com afirmen els seus principis fundacionals i el dels partits progressistes, fomentar i millorar la convivència. Hem, doncs, tots de subratllar el que ens uneix i minimitzar el que ens separa.

La situació actual dóna poc marge per a l'esperança perquè els que reclamen respecte a la Constitució i al Tribunal Constitucional són els que més han atiat la separació i l'enfrontament. La seva defensa de la Constitució no és neta, està impregnada de parroquialisme, de manca de respecte per les minories. Defensen el que defensen no pel principi últim del que hauria de ser la llei sinó perquè els va bé per als seus interessos, que són estrets, de curta volada i que no ens porten, tampoc a ells, enlloc. En què ajuda a Espanya una sentència negativa del Tribunal Constitucional respecte de l'Estatut?

Però d'això no se'n treu res, de parlar malament uns dels altres, de criticar-nos mútuament, nomes en traurem més separació, més manca de respecte, més aïllament, més frustració i fins i tot podem acabar generant odi entre nosaltres quan el que necessitem és respecte i comprensió.

Sigui tot això dit perquè si la sentència sobre l'Estatut surt com alguns diuen i sembla, hem de trobar la manera tots els catalans, els que pensem ja així i els que també però encara no explícitament, d'ajudar-nos a nosaltres mateixos per resoldre el problema que és de tots.

Al fons d'aquest problema rau el concepte de què és Espanya i és en aquest concepte on hem de pactar una solució que sigui vàlida per a tots, per a la Castella atlàntica i americana i la Catalunya carolíngia i mediterrània, per a un concepte imperial i de política bipolar i per a un concepte de govern proper i política multipolar, per a un ideari de principis ferms i irrenunciables i de principis negociables i discutibles. El problema surt amb força perquè cap altra comunitat autònoma és capaç de plantejar una alternativa al concepte castellà de la societat i la política com ho és Catalunya, perquè si Catalunya cap a dintre d'Espanya tots sense excepció hi cabran també.

Aquesta idea federal d'Espanya és per elemental lògica, per exclusió d'altres solucions, totes pitjors, l'única vàlida, l'única útil. Hauríem doncs d'articular l'endemà d'una sentència negativa, si fos el cas, la proposta d'un pacte amb Espanya que retorni al que probablement se'n refusarà perquè res pot impedir que s'acordin a nivell de governs entorns de convivència que ens deixin ser als catalans com volem ser, dintre d'Espanya. Si no poguéssim retrobar l'amor, si aquest com a molts matrimonis ens hagués fugit per sempre, hem de mirar de trobar la conveniència, l'interès comú perquè ens necessitem.

Si el Tribunal Constitucional no és capaç de contribuir a la solució d'aquest problema de convivència hem de continuar treballant per trobar-la. L'únic que es farà patent si la sentència és desfavorable és que aquest Tribunal haurà perdut l'ocasió de fer un gran servei al país, res més però tampoc res menys.

Hem de fer-nos un lloc a Espanya per cabre com a catalans a on sembla ara massa estret per estar de manera satisfactòria, per poder treballar amb interès i amb entusiasme per Catalunya i Espanya. Ho hem de fer per nosaltres però també per ells.

Joaquim Coello i Brufau és enginyer.

"Una nación en busca de Estado" per Ferran Mascarell

Article publicat al diari La Vanguardia el 16 de desembre de 2009

Lo escribió Kundera: “Todas las previsiones se equivocan, es una de las escasas certezas de que disponemos los seres humanos”. Sin embargo, me atrevo a hacerles una previsión: el actual desorden de la política española sólo terminará cuando Catalunya encuentre por fin el Estado que anda buscando. Los referéndums son el aspecto más efervescente de una cuestión de fondo, enormemente compleja y peliaguda: Catalunya, una nación vieja, se ha empeñado en encontrar el Estado moderno que le conviene.

Mi previsión es pues que la primera década del siglo XXI será señalada como aquel momento en el que los catalanes asociaron definitivamente su vieja voluntad de reconocimiento nacional a su necesidad de contar con un Estado adecuado.

A los catalanes de 1800 no les quedó más remedio que ceder poder político a cambio de poder económico. Sin embargo, los catalanes de 1900 se verbalizaron como nación. Ahora, los de la primera década del siglo XXI pasarán a la historia como quienes comprendieron que una nación sólo puede hacer frente a sus retos con un Estado eficiente y propio. Único o no, se verá. En cualquier caso, propio y apropiado para los retos de este tiempo.

Ese es el sustrato explicativo de las cosas que están sucediendo: los referéndums, las propuestas federalistas, los editoriales conjuntos y todo lo demás. Los catalanes quieren Estado. Ese es el fondo del debate entre la sociedad catalana y la española. Los catalanes desean un Estado que garantice sus derechos, necesidades e ideales. Hace más de 150 años que lo buscan. Siempre han pretendido que se les reconociese su cultura, su lengua y también su carácter nacional. En casi todos los momentos cruciales de la historia han aceptado compartir con el resto de los españoles un Estado democrático, modernizado, plurinacional y eficiente.

Así pues, sería mejor no equivocar el diagnóstico. La sentencia del Constitucional será importante, pero no decisiva. El fondo del asunto es infinitamente más complejo. Los catalanes no quieren satisfacer el reflejo nacional romántico y trasnochado que algunos le atribuyen. Los catalanes quieren ser reconocidos como nación para ejercer su derecho a poseer un Estado que dé respuesta a sus retos futuros. ¿En el marco de España? Se verá. Dependerá de la España que los españoles quieran construir.

Una nación sin un estado eficiente detrás es papel mojado; no sirve para acrecentar el bienestar de los ciudadanos. Los retos presentes y futuros exigen Estado, poder y eficiencia. La autonomía, tal como la entienden los partidos españoles, no es suficiente. El progreso desde la desconfianza mutua es muy complicado. El bienestar, sin un Estado eficaz y bien engrasado, es imposible.

Los catalanes sabemos que el futuro necesita ideales nuevos. Estamos hartos de batallas simbólicas y defensivas. Nos aburre consumir tanta energía razonando la legitimidad de nuestros planteamientos, de nuestros derechos, de nuestro deseo de tener Estado; queremos que cuide de nuestros intereses, que sea cercano, que juegue a favor. Muchos catalanes queremos una nación más satisfactoria y sabemos que para construirla necesitamos un Estado más democrático y mucho más eficiente. Si queremos una nación de primera precisamos un Estado de primera. Un Estado que admita la diversidad, que surja del pacto, que busque el futuro, que sea vigoroso, que esté al servicio de todos los ciudadanos, que sea propio, y si además es compartido que sea inequívocamente plurinacional, asimétrico y eficiente.

La sociedad española está terminando el ciclo de su historia que empezó con el pacto constitucional del 78. El pacto político y social que lo alumbró se ha apagado. La España de hoy genera desafección entre un número creciente de catalanes. La Catalunya de hoy genera desconfianza en un número significativo de españoles. El Estado no acepta su diversidad nacional; la política no acierta a plantear un nuevo pacto de convivencia eficaz, la sociedad no parece capaz de pensar un futuro compartido. ¿Entonces?

El tiempo lo dirá y la actuación de unos y otros decidirá. Hoy la mayoría de los catalanes no son todavía independentistas, pero pueden serlo relativamente pronto. Los demócratas tendrán que aceptarlo.

Son tiempos nuevos. Los ciudadanos serán más exigentes, desearán vínculos de pertenencia más sólidos, más respeto a las identidades múltiples. Querrán un Estado que los defienda y les garantice la libertad, que sea eficiente, regulador, equilibrado, neutral, compensado, ponderado, democrático y plurinacional; que los ayude a mejorar la vida, que les permita escoger los mejores caminos, que les permita el máximo bienestar.

Preveamos, pues, esa posibilidad: para un creciente número de catalanes España es el pasado. Es aquel lugar que no quiere cambiar; es aquel lugar donde muchos suponen que los tiempos sólo cambiaron cuando Bob Dylan los describió en una bella canción, es aquel lugar donde no se quiere entender lo que ya sabía Heráclito: lo único cierto es el cambio, nada permanece. Y menos todavía las formas de poder.

Ferran Mascarell

¿España es Catalunya? per Lídia Santos

Article publicat al diari Público el 29 de novembre de 2009.

Desde Catalunya no pueden seguirse sin estupor las noticias que van apareciendo en los periódicos sobre el Tribunal Constitucional. Gran estupor por el hecho de que, aparentemente, si les concediéramos visos de veracidad, supondrían la filtración de las deliberaciones del más Alto Tribunal garante de nuestros derechos y del sistema autonómico. Gran estupor también por el contenido o sentido de lo que allí se apunta y por los criterios de oportunidad, si no oportunismo, que parecen motivar algunas posiciones. Grave, muy grave.

Tiempo habrá cuando se pronuncie el Tribunal Constitucional para entrar en un debate técnico-jurídico. Por ahora, quizás deberíamos considerar el momento que vivimos y cuáles son los futuros que abren nuestras decisiones de hoy. Dicho de otro modo, y parafraseando unas recientes palabras de Muñoz Molina, “cuál es la percepción de las cosas cuando no son historia todavía” pero trenzamos los acontecimientos que luego serán explicados como desencadenantes de lo que mañana será presente.

Al parecer, el Estatut de Catalunya ya había sido condenado mucho antes de ser oído y, aún así, ha sido el modelo adoptado por todos los estatutos renovados a partir de 2005 hasta hoy mismo; el último, el proyecto de Extremadura este mismo mes de octubre. ¿Por qué entonces, si todos asumen el modelo y contienen con gran profusión artículos idénticos al Estatut de Catalunya, sólo este ha sido impugnado?

Es una pregunta que no tiene respuesta jurídica. No la puede tener porque jurídicamente no se sostiene en base a una supuesta defensa de la constitucionalidad. Inaudito: se impugna lo que luego se asume e incorpora en otros textos legales.

La explicación es de una enorme carga política. La incapacidad de comprensión, la imposibilidad de cambiar “la política del sistema” como ya pedía Azaña 80 años atrás. Cambiar las mentalidades, cambiar las actitudes. Y esa es la cuestión que debería preocuparnos, es un problema de fondo, contumaz y persistente en el tiempo que, salvo rectificación, sólo puede conducir al desastre.

El sistema político, efectivamente, lo hemos cambiado. España es ahora un Estado de estructura federal, lo que ha contribuido de forma espectacular a su progreso y a su cohesión territorial. Pero es un modelo federal sin federalistas, sin cultura federal, y ahí le duele. Porque el federalismo no es una utopía ni menos aún una simple estructuración institucional de los pueblos, de los estados. Es una cultura, es una actitud, es pacto, es reconocimiento y lealtad mutua, es articulación de la complejidad. El federalismo combina el idealismo de la radicalidad democrática con el pragmatismo de afrontar los problemas concretos. Es suficientemente dúctil como para adaptarse a las necesidades de cada realidad. Es un sistema político eficaz capaz de construir la unión desde la diversidad y con la diversidad, sin ahogarla, sino convirtiéndola en oportunidad y riqueza. El federalismo forma parte del pensamiento político de las fuerzas progresistas que siempre han impulsado la modernización y democratización de España. Por eso no fragmenta, sino que une, y por eso no deberíamos renunciar a promover e intentar ese cambio de cultura. El federalismo es la respuesta para España porque articula las identidades compartidas, y con toda su carga de futuro, es la respuesta para Europa y para un mundo compuesto por sociedades cada vez más abiertas.

En cualquier caso, no hemos sido capaces de cambiar “la política del sistema” y, por tanto, no somos capaces de reconocernos y aceptarnos mutuamente tal como somos, de construir desde la igualdad, la libertad, la implicación y la lealtad, la unión.

El éxito de la España de las autonomías es, en cierto modo y en buena parte, el éxito de una apuesta secular de Catalunya implicada y comprometida con el progreso de España. El Estatut de 2006 es una renovación de ese compromiso pero también un planteamiento franco de ser reconocidos como somos. Debiera ser no sólo políticamente posible, lo es incluso Constitución en mano, así lo planteamos.

Efectivamente, el Estatut es constitucional, en la letra y en el espíritu de la Constitución. El Estatut de Catalunya es obra de un legislador especial que resulta de la voluntad conjunta de una delegación del Parlament de Catalunya y una delegación de las Cortes, lo que resulta la mejor expresión del pacto originario de la Constitución, de la Constitución territorial de España, que lecturas más restrictivas o involucionistas pueden fácilmente estar vulnerando.

Por eso, la cuestión de fondo va mucho más allá de las relaciones entre los diversos partidos políticos, aunque sí tenga que ver con los posicionamientos en relación con las diversas concepciones de lo que sea España. La cuestión de fondo continúa siendo el encaje de Catalunya-España, es más, el encaje del pluralismo, el encaje republicano y federal de España como nación de naciones.

Por eso, España no tiene futuro desde el choque de nacionalismos, desde el pensamiento categórico y sacralizado del nacionalismo excluyente, y en esas continuamos. Nada hay más parecido a un nacionalismo que otro nacionalismo. Necesitamos con urgencia, como sociedad y como individuos, la cultura profundamente democrática y laica del federalismo. Sólo así los españoles aceptaremos y sentiremos como patrimonio común las lenguas y los demás hechos diferenciales de los distintos pueblos de España.

Llegados a este punto, la pregunta que nunca se plantea pero a la que debiéramos exigir una respuesta sincera, honesta y en conciencia es, y digo bien, ¿pero España es Catalunya? Entonces, quien tenga oídos para oír, que oiga, porque se está haciendo cada vez más tarde.

Lídia Santos. Diputada del PSC al Parlament de Catalunya. Ponent de l'Estatut d'autonomia de Catalunya.

"De Pi i Margall a Pasqual Maragall" de José Antonio González-Casanova

Article publicat al diari Público el 28 de novembre de 2009.

A principios de noviembre, Pasqual Maragall –ex alcalde de Barcelona y primer presidente de izquierdas de la Generalitat desde Lluís Companys– presentó su libro Espíritu federal en el Ateneo barcelonés, que tuvo como presidentes a su abuelo Joan, el poeta, y a su padre Jordi, senador socialista. El prologuista, el catedrático sevillano de Derecho Constitucional Javier Pérez Royo, dijo en la presentación que donde debe ser leída y reflexionada la obra es fuera de Catalunya, en la España que aún recela de la palabra federal, sinónimo para la derecha eterna de caótica disgregación y de separatismo.

Pero la Constitución ha puesto las bases de un Estado federal. Sólo falta un Senado con ese carácter y que las comunidades autónomas se llamen estados (aunque ya lo son por ser partes alícuotas del Estado español) para que estemos formalmente en una federación. El federalismo fáctico se ha impuesto en España y ha sido el cambio más revolucionario de la Constitución de 1978. Nada de disgregación ni de separatismo. Lo federal es federante o unitivo. Y en esto la Catalunya progresista ha hecho algo más que reivindicar la autonomía propia de un Estado federado. Durante un siglo y medio ha sido la impulsora tenaz, pese a los fracasos, para que España dejara de ser un reino de señores feudales concentrados para mejor defensa en su fortaleza madrileña, que dominaban radicalmente sus respectivos feudos (según la moda del diseño carcelario) apoyados en el báculo y en la bayoneta.

Catalunya ha querido pertenecer a un Estado común junto con los demás pueblos hispanos. Pero debía ser un Estado verdadero en el sentido moderno de la palabra: de Derecho, democrático, social y de poderes descentralizados. La oligarquía caciquil, conservadora y patriotera se opuso por las armas, por dos veces, a que se desmontara su tinglado de la vieja farsa. Los republicanos, socialistas republicanos, demócratas, socialistas y federales fueron estigmatizados como enemigos del Estado, antiespañoles y separatistas. Ese estigma llega hasta hoy y lo utiliza el PP cuando le conviene. Y, por supuesto, cualquier avance federal proveniente de la izquierda catalana (la propia Constitución o el Estatuto de 2006) es separatismo oculto, confederación de hecho, destrucción del Estado y ruptura de España.

El federalismo está intrínsecamente vinculado a una mayor democracia. Pi i Margall fue el primer teórico español de uno y otra. Inició una tradición que se prolonga en el proyecto de constitución federal española de Vallés y Ribot (1883), el proyecto de Estatuto de 1918 (con el apoyo del PSOE), el Estatuto de Núria (1931) en la II República y, por fin, en el texto constitucional de 1978, llamado por la derecha “la Constitución de los catalanes”.

Sin embargo, Pujol hizo con Suárez y González un pacto, rentable para los tres, de practicar una bilateralidad, que provocó en autonomías socialistas una sensación de agravio comparativo y, en las del PP, la convicción de que podían utilizar la autonomía como instrumento de confrontación contra el Gobierno central socialista. Además, el pujolismo tenía amordazado al PSC con el visto bueno del PSOE y gozaba de verdadera autonomía para no hacer nada que perjudicara los intereses conservadores que le apoyaban.

El socialismo catalán inició en 1987 una interpretación federal del sistema autonómico que halló escaso eco en el PSOE. La coyunda Pujol- Aznar acabó con la paciencia de las izquierdas catalanas. Estas prepararon un proyecto de nuevo Estatut que expresara la potencialidad federal de nuestra ley fundamental y que fuera un paso más en el autogobierno de todas las comunidades autónomas. Pasqual Maragall fue el líder de este proyecto. Le costó el cargo y la confianza puesta en Rodríguez Zapatero, pero, si la morosa sentencia del TC no lo impide, se habrá avanzado muchísimo en la federalización española.

Porque la originalidad de Pasqual Maragall, ferviente federalista europeo, es que convertir la actual confederación de intereses capitalistas en un Estado federal que imponga una política social avanzada, es inseparable de la plenitud federal de España. La única forma de que la sociedad nacional de cada Estado no quede sometida a la burocracia centralizada del futuro Estado federal europeo es trasladar los instrumentos de gobierno a las autonomías. No importa que el Gobierno general, sito en Madrid, sea, en ese Estado, como el de una comunidad autónoma. La plural sociedad española se autogobernará mientras participa en la nueva patria futura. Ese Estado federal no surgirá de arriba abajo, sino de abajo arriba, como quería Pi i Margall. Su postrer discípulo, Pasqual Maragall, ha empezado por proyectar regiones territoriales con intereses comunes y redes de ciudades con amplias competencias en virtud del principio de proximidad. Las fronteras estatales pierden su sentido, el concepto de soberanía también. La nacionalidad deviene ciudadanía. El municipio, lo más próximo, es un pequeño Estado, como creía Pi i Margall, y Europa acaba siendo una red de municipios dentro de unas regiones que serán históricas porque han surgido de la necesidad solidaria de sus habitantes.

Lean el libro de Maragall, Espíritu Federal. Es el espíritu de nuestro futuro. Su autor mira hacia adelante, hacia un futuro prometedor en que el mundo, justo y solidario, será una federación. Olvida el pasado porque ya ha cumplido como punto de partida.

"Recompte personal" de Juan José López-Burniol

Article publicat a El Periódico de Catalunya el 9 de desembre de 2009.

1. Les síntesis històriques diuen que, a començaments del segle XX, Espanya s’enfrontava a quatre problemes: l’agrari, el militar, el religiós i el català. Cent anys després, els tres primers s’han diluït. Però persisteix el problema català. Tant, que aflora sempre com a qüestió central de la convivència hispana tan aviat com Espanya deixa d’estar subjecta per l’ortopèdia dictatorial que l’ha tenallat durant 46 anys del segle XX. Efectivament, la qüestió territorial ha estat el problema més greu plantejat als espanyols tant a les albors de la Segona República com a l’inici de la transició.

2. La qüestió territorial va ser afrontada per la transició incloent dins del pacte constitucional el disseny bàsic de l’Estat de les autonomies. Ara bé, quan el legislador va implantar el sistema autonòmic, va posar en marxa un procés de progressiva redistribució del poder polític que inevitablement desembocarà en una estructura política federal. Cosa que fa impossible tancar el procés autonòmic.

3. Davant d’aquest inevitable procés, alguns van alçar la dogmàtica defensa de la intangibilitat constitucional, al servei d’una esbiaixada apropiació de la idea d’Espanya efectuada pel nacionalisme espanyol, que és refractari a la redistribució del poder polític que una interpretació oberta de l’Estat de les autonomies comporta. Tot plegat per preservar a Madrid –és a dir, en mans del grup político-financer-funcionarial-mediàtic radicat a la capital de l’Estat– l’hegemonia peninsular (incloent-hi el mercat).

4. A Catalunya es va captar bé la necessitat d’una segona transició, que desenvolupés l’Estat de les autonomies de manera que aquest culminés en un autèntic Estat federal. Però, a l’insistir en aquesta idea malgrat la impossibilitat de modificar la Constitució, es va iniciar un procés de reforma estatutària que actualment es troba en plena agonia. En aquest procés –i des des del meu punt de vista–, l’Estatut aprovat inicialment pel Parlament de Catalunya tenia un defecte greu: l’esperit que l’informava no era federal sinó confederal, és a dir, el vertebrava la voluntat d’articular una relació bilateral Catalunya-Espanya. Una relació bilateral que potser és la que millor s’acomodaria a la realitat plurinacional d’Espanya, però que és inviable a la pràctica, ja que –atès l’extraordinari efecte mimètic que Catalunya exerceix en les altres nacionalitats i regions d’Espanya– provocaria la fallida de l’Estat al multiplicar-se. Així ho vaig dir llavors i m’hi ratifico ara. El Parlament espanyol va modificar després diversos aspectes del text presentat, i el resultant es va aprovar més tard per referèndum del poble català.

5. Amb aquest panorama, l’Estatut ha estat impugnat davant del Tribunal Constitucional. Davant d’aquesta impugnació, hi ha dues postures: a) La dels que entenen que els estatuts d’autonomia poden ser enjudiciats pel Tribunal Constitucional malgrat que hagin estat ratificats per referèndum, en nom del principi d’estabilitat constitucional garantit precisament per aquest tribunal. b) La dels que consideren que el pacte social originari que va donar vida a la nostra Constitució va definir l’estructura territorial de l’Estat amb dos principis (el d’unitat política de l’Estat i el del dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions), que exigeixen sempre el pacte entre la voluntat expressada pel Parlament autonòmic i la voluntat expressada pel Parlament espanyol, tant per accedir a l’autonomia com per modificar la norma estatutària; cosa que significa que ni la nacionalitat o regió pot imposar la seva voluntat a l’Estat ni aquest imposar-l’hi a aquelles, ja que el procediment establert per la Constitució (aprovació pel Parlament autonòmic + aprovació pel Parlament espanyol + referèndum autonòmic en el seu cas) implica un esquema contractual que és l’únic capaç de modificar el pacte social originari i queda, per tant, fora de la competència del Tribunal Constitucional.

6. No accepto, per tant, que un estatut aprovat pels dos parlaments –l’autonòmic i l’espanyol– i per referèndum –de la comunitat autònoma afectada– pugui ser titllat d’inconstitucional. I afegeixo que el grau d’erosió de les estructures de l’Estat provocat pel sostingut intent en aquest sentit, unit a l’obscè grapeig del Tribunal Constitucional i a la inconcebible demora de la sentència, han provocat tal nivell de deteriorament en el sistema institucional que aquest només funciona ja com a tal per a la resolució de les qüestions ordinàries, però no per a l’encarrilament dels grans temes que excedeixen de l’administració corrent. Aquests, decaiguda la norma, només es resoldran en el futur per la dinàmica de confrontació oberta de les forces en presència.

7. En conseqüència, l’endemà d’una eventual sentència desfavorable, a Catalunya només li quedarà un camí: el que du, des de l’acatament de la sentència, a la petició de reforma de la Constitució. Cosa que exigeix la unitat de les forces polítiques catalanes. Serà temps de solidaritat, tan ferma com discreta. O de callar per sempre.

Juan José López-Burniol és notari.

"Els catalans, de les pedres ja no en traiem pa" de Jordi Nadal.

El catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona Jordi Nadal va pronunciar el 20 de maig, en la presentació d’un llibre commemoratiu dels 450 anys del Gremi de Fabricants de Sabadell que va comptar amb la presència del Rei, unes paraules que han tingut una àmplia repercussió en el món empresarial i econòmic català. Atès el seu interès, reproduïm aquest text amb les adaptacions efectuades per l’autor per a la seva publicació.

Els gremis van néixer a l’edat mitjana com a corporacions de professionals dels diferents oficis. El seu objectiu primordial consistia a garantir, mitjançant l’exercici rígidament pautat de la professió, amb les pràctiques i els exàmens consegüents, la mestria efectiva dels seus membres. Al segle XIX, el règim liberal va acabar amb ells d’una revolada. Per regular la qualitat de la producció, n’hi havia prou amb el mercat.

En aparença, la continuïtat a Sabadell de l’antic gremi de paraires, actualment «de fabricants», constitueix una antigalla. En realitat, la gradual adaptació del Gremi a les necessitats de cada època, la seva pruïja de modernitat i la seva obertura cap a d’altres indústries justifiquen plenament la seva vigència fins als nostres dies. Nascut en el si del sector llaner, el que ha conferit identitat a la indústria sabadellenca, el Gremi de Fabricants ha transitat successivament i amb èxit per les fases artesana, manufacturera i pròpiament industrial de l’especialitat llanera, ha estès les seves funcions cap a altres parcel·les i ha participat de manera decisiva en la creació i el desenvolupament d’entitats tan significatives com la Caixa d’Estalvis de Sabadell (que està celebrant el seu 150è aniversari), el Banc de Sabadell, l’Escola Industrial i la Mútua Mèdica (anomenada dels amos, per més que al servei dels obrers), etcètera. Així, la nostra institució ha contribuït més que cap altra a articular el Sabadell modern i contemporani, una ciutat no solament fabril, sinó molt més complexa, amb tots els serveis i les prestacions exigibles a un nucli demogràfic potent, còmode per treballar-hi i agradable per residir-hi. Per la seva antiguitat i per la seva tasca, el Gremi, una patronal sense comparació a Catalunya, constitueix un motiu d’orgull per als seus socis i per a la població que el sustenta. Era natural que, amb aquest bagatge, tingués interès a donar-se a conèixer al públic en general. Ho ha fet en el moment oportú (el seu 450è aniversari), amb una cobertura excepcional (la del Rei d’Espanya en persona) i un llibre esplèndid, de primera mà, redactat per sis historiadors de la localitat (cinc d’ells professors universitaris), sota la batuta expertíssima, exigent i àmpliament acreditada de Josep Maria Benaul. El resultat no podia ser millor. L’edició és molt acurada, amb profusió de fotografies en gran part inèdites, i un text precís, suggestiu i incitant que el converteix, des del mateix moment de la seva aparició, en la perla probablement més valuosa d’una historiografia local a bastament nodrida.

Per altra banda, l’obra no esgota el seu interès en la història econòmica i social de la ciutat vallesana, sinó que també aporta informació insubstituïble sobre el fenomen industrialitzador en termes molt més extensos, els de tot Catalunya. Penso especialment en l’apèndix format per 100 biografies d’empresaris i empreses sabadellenques, breus però substancioses, que, al retre compte dels llocs de naixement, de les professions i de la condició social dels antecessors, confirmen amb tota nitidesa el tret sobresortint de la industrialització catalana: el Principat, escassíssim de recursos naturals (res a veure amb Andalusia, dotada dels sòls més fèrtils de tota la Península, un dels tresors miners més importants del món i el regal imponderable del monopoli del comerç americà per espai de 250 anys), ha fundat la seva hegemonia econòmica en l’esperit emprenedor, la capacitat de sacrifici, l’austeritat i el treball obsessiu dels seus naturals.

Entenguem-nos. La propensió al treball dels catalans, que ha fet la fortuna del país des de finals del segle XVII fins ben bé el 1936, no és un tret congènit amb el qual ja vam néixer, sinó el fruit d’un canvi d’actitud, de mentalitat, causat al seu torn pels desenganys i les frustracions de la nostra història política. A mitjans del sis-cents, la guerra de Separació, o dels Segadors, en la qual vam estar a punt de convertir-nos en república independent sota els auspicis de França, es va saldar de la pitjor manera amb l’assalt de Barcelona, la capital, per les tropes castellanes, el 1653, i la rematada, sis anys més tard, de la Pau dels Pirineus, que ens va imposar la cessió, als nostres suposats protectors, del Rosselló i part de la Cerdanya. A començaments del set-cents, la guerra de Successió a la corona espanyola, en la qual Catalunya va jugar la carta perdedora, austriacista, va tenir com a colofó la Nova Planta borbònica, que va suprimir les institucions i el dret públic autòctons, va portar l’arrasament del barri de la Ribera, el més emblemàtic de Barcelona, així com el trasllat, per més d’una centúria, de la universitat a Cervera, a la quinta forca. Aquests desastres van imprimir un gir de 180 graus a la nostra manera de ser i de fer, i, amb això, a la nostra història.

L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme, el llibre de Max Weber erigit en pedra mil·liar de la sociologia moderna, va aportar, un segle enrere, la clau més convincent del fenomen: «Les minories nacionals o religioses que es contraposen, en qualitat d’oprimides, a altres grups opressors per la seva exclusió espontània o forçosa dels llocs políticament influents, solen llançar-se decidides a l’activitat industrial, que permet als seus membres més dotats satisfer una ambició que no poden complir servint l’Estat». L’acceleració i la innovació econòmiques com a alternativa a la submissió política. Per il·lustrar la seva teoria, Weber va adduir diversos exemples: la minoria protestant (hugonots) assumint, a partir del segle XVII, la modernització econòmica d’una França molt majoritàriament catòlica; les comunitats poloneses, desenvolupant a la Prússia oriental i a Rússia un esperit empresarial que no havien manifestat a la seva Galítzia de procedència; la superioritat econòmica (i intel·lectual) del poble jueu d’una banda a l’altra del món per la seva obligada diàspora fa dos mil anys...

Per més que no ho citi, la singularitat del cas català dins de l’Espanya moderna encaixa perfectament dins de l’esquema weberià. Mutilat, després de la guerra de Separació, sotmès a un nou règim a partir de la guerra de Successió, el país català va renunciar durant el segle XVIII a la reivindicació col·lectiva, és a dir a l’autogovern, en el qual fins llavors havia malgastat tanta energia, per entregar-se a la reivindicació individual, en forma d’èxit en el treball i els negocis de cadascú. Riquesa i benestar material en lloc de càrrecs i honors. A començaments del segle XVII, un testimoni francès havia assenyalat l’omnipresència d’immigrants ultrapirinencs a Catalunya com a antídot als vicis dels naturals, «inconstants, jactieux, larrons, oiçeux». Cap a finals del segle XVIII, l’ambaixador de França a Madrid assenyalaria l’absència de francesos a Catalunya (els catalans s’havien tornat laboriosos), en contrast amb el seu estat d’abundància en terres castellanes («tots» els flequers i un bon nombre de paletes) arran de l’apatia pròpia dels natius.

De la mateixa manera que es fan, les fames també es desfan. Després d’imperar per espai de més d’una centúria, la dita popular el català, de les pedres en treu pa està perdent vigència. Minva la nostra ambició, creix entre nosaltres l’esperit acomodatici. L’ensenyament professional segueix sense prestigiar-se. Els universitaris es decanten cada vegada més pels estudis humanístics i socials en detriment dels científics i tècnics, més rigorosos i exigents. En un gir sense precedents, els joves catalans d’avui s’estimen més trobar feina a l’Administració pública, que ofereix seguretat i poca exigència, abans que buscar la seva oportunitat en l’empresa privada. Aversió al risc i al sacrifici, seguretat i responsabilitat limitada per damunt de tot. Abans, la condició de funcionari era blasmada sense més explicacions (¿cobrar del Pressupost? ¡Quin descrèdit!); actualment, la mateixa condició és vista com una bicoca per la majoria. Aquesta inversió de valors, iniciada amb anterioritat a la crisi, no augura res de bo.

El règim autonòmic, amb la Generalitat al capdavant (se’n podria dir alguna cosa semblant de les diputacions i els ajuntaments), està fent una contribució decisiva a tot aquest desori. Muntada sobre les presses i servida tant en la base com en els graons més alts per un personal escollit amb criteris prevalentment partidistes, improvisat (amb les excepcions de rigor), l’Administració catalana presenta, des del seu origen, les mateixes xacres que l’Administració pública espanyola (feixuguesa, lentitud, errors recurrents, ineficiència... ), quan es tractava precisament d’esmenar-la i millorar-la. En contrapartida, el sector privat té dificultats creixents per trobar professionals i especialistes degudament preparats i motivats. La funció pública li està disputant, amb avantatge, part del capital humà disponible.

Vist el panorama, la pregunta sorgeix inevitable: els catalans ¿som presoners de la disjuntiva prosperitat econòmica a canvi de decapitació política (la fórmula del segle XVIII en endavant) o declivi econòmic, almenys relatiu, amb pèrdua d’esperit empresarial, a canvi d’autogovern (la fórmula d’avui)? No fatalment. Rebutgem el dilema. Ambició material i satisfacció política no s’han de veure com a termes incompatibles, sinó complementaris. Catalunya té tradició i força suficient per recuperar el lideratge econòmic d’Espanya. Per una altra banda, quan l’Estat s’ha tornat extremadament poderós i intervencionista, Catalunya no pot renunciar ni a un sol bri de la seva autonomia. Una autonomia atenta, això sí, no només a la proximitat geogràfica del poder decisori, sinó, a més a més, a una utilització adequada dels seus ressorts. L’eficàcia de l’autogovern passa per la simplificació o racionalització dels seus procediments (menys paperassa, més diligència i atenció en els tràmits...) mitjançant una capacitació més gran, més implicació i control dels funcionaris que el serveixen. El funcionariat hi és perquè funcioni. Si s’aconseguissin aquests objectius, alliberaríem capacitat d’iniciativa i matèria grisa per a altres tasques més engrescadores i reditives, en benefici tant de l’economia productiva com de la improductiva.

Jordi Nadal

Catedràtic emèrit de la UB.

Quatre escenaris de futur de l'Estatut d'autonomia de Catalunya

A mesura que van passant els mesos, i les filtracions en un o altre sentit, es van produint reaccions de nerviosisme a Catalunya i a Espanya sobre el sentit final de la sentència del Tribunal Constitucional. Aquestes reaccions, per bé que comprensibles, no donen més que espectacle, soroll i poca cosa més d’utilitat. Tant a Catalunya com Espanya. I ho dic perquè diguem el que diguem, el que està molt clar és que el que compta al final de tot és la sentència que un grup de magistrats emetran, si és que algun dia, arriben a posar-se d’acord.

La realitat és que vistes les coses, després de la sentència, hi ha quatre possibilitats ben definides. La primera –i naturalment desitjable per bé que utòpica al cent per cent -, és que els magistrats decidissin abstenir-se de pronunciar-se sobre una Llei Orgànica aprovada al Parlament de Catalunya, al Congrés dels diputats i refrendada pel poble de Catalunya. Motius per fer-ho, no els sobren, donat que d’aquesta manera reforçarien el seu paper de Tribunal Constitucional, i no de tercera cambra legislativa, com alguns han apuntat.

La segona possibilitat és que els magistrats decidissin fer una sentència que no toqués ni un sol article de l’Estatut i es limités a fer una lectura més o menys restrictiva – s’entén que seria més que no menys, òbviament-. Aquesta possibilitat vindria a tenir una equivalència amb la primera opció, donat que ningú més que la pròpia Generalitat de Catalunya – Govern i Parlament -, són en realitat els qui han d’interpretar la norma. Per tant, això voldria dir que podríem desplegar el nostre Estatut article per article en base a la nostra interpretació. I que només si algú ho volgués posar en dubte, podria portar la nova normativa catalana al Constitucional. En aquest sentit, el Partit Popular que –per enèsima vegada- ha dit que vol tenir un paper decisiu a Catalunya, ja ens ha explicat què vol dir això de ser decisiu: presentar recurs a cada desenvolupament de l’Estatut d’autonomia.

El tercer escenari aniria ja més lluny. És aquell en el qual el Tribunal Constitucional validés l’Estatut però anul·lés algun dels articles. Per poc importants que siguin, hauríem de procedir a fer o bé a una reforma del propi Estatut d’autonomia conservant el sentit de l’autogovern proposat en l’article anul·lat per salvar aquestes competències que es posin en dubte. O bé a impulsar la reforma de la Constitució. (Pas al qual s'haurà d'arribar algun dia perquè no hi haurà més sortida per encabir els nous Estatuts d'autonomia: Catalunya, València, Andalusia, etc ...)

I l’últim escenari, el que és autènticament perillós per a Catalunya i per a Espanya: Que el Tribunal Constitucional invalidés articles o conceptes de l’Estatut que són claus per a la interpretació de tot l’autogovern contingut en la norma. En aquest cas estaríem davant d’un autèntic “Big-Bang” de les relacions Catalunya - Espanya. Perquè el TC, posaria a la picota Montesquieu constituint una efectiva tercera cambra legislativa i confonent efectivament la separació de poders.

De fet, el problema ara ja no és l’Estatut. El problema és molt més greu: Espanya està vulnerant la separació de poders. Un partit que no pot governar està bloquejant la renovació del Tribunal Constitucional i vol, aprofitant el bloqueig i sumant-li alguna recusació, guanyar per la via d’una curiosa justícia allò que va perdre en la via legislativa.

Posem-nos en una situació molt més quotidiana: si l’administració sanciona a algú fora de termini, aquest ciutadà té tot el dret a reclamar i li donaran la raó. La sanció no és aplicable i ho recorrerà amb tots els números per guanyar el litigi. Per una altra banda, si vostè com a ciutadà presenta una sol·licitud administrativa fora de termini, per molt que ho intenti, la justícia no li donarà la raó.

Què passa doncs quan un Tribunal de 12 membres, té un de mort, un de recusat, quatre fora de termini des de fa més de dos anys, i una presidenta que ha renunciat per motius no justificats a donar el seu vot de qualitat? No és això un defecte de forma que en el cas de qualsevol tribunal obligaria a repetir el judici? Haurem de recórrer a Europa per posar-hi seny.

Aquests són els quatre escenaris. Podem discutir mentrestant tot el que es vulgui i fer escarafalls. Mentrestant treballem. Com? Desenvolupant l’Estatut d’autonomia amb la màxima potencialitat. Perquè a data d’avui – i jo espero que també demà, demà passat i el següent-, l’Estatut d’autonomia de Catalunya és Constitucional. Dir el contrari i fer-ho a través d’un Tribunal caducat i manipulat matusserament té costos molt alts. Per Catalunya, naturalment. Però també per Espanya.

Xavier Vidal. Periodista.

"Estrategia del reencuentro" de Pablo Salvador Coderch

Article publicat al diari El País el dissabte 28 de novembre de 2009.

Si un terremoto asolara Cataluña, la mayoría de los catalanes preferiríamos refugiarnos en Zaragoza antes que en Marsella, en Valencia antes que en Lyon, en Madrid antes que en París. Seguiríamos, pues, en España en lugar de salir al extranjero en busca de acogida, de calor, de amistad. Pero la desmesura del ejemplo imaginario al que acabo de recurrir delata al instante la magnitud del desencuentro entre Cataluña y España. Tiene remedio, sólo que, como ya ocurrió entre 1975 y 1980, habrá que volver a empezar. La estrategia del reencuentro tiene tres ejes: el primero pasa por la implantación territorial del catalán; luego, es preciso que Cataluña obtenga capacidad real de decisión para captar y asignar recursos económicos; y, por último, necesita juzgados y tribunales propios e independientes. Como toda estrategia, ésta persigue garantizar la pervivencia de una cultura -la hispánica- en la cual todavía nos reconocemos muchos. Su objetivo a largo plazo es el reencuentro, una nueva unión con ventajas mutuas. Y la clave del éxito reside en saber articular la estrategia de modo tal que ambas partes -España y Cataluña- se comprometan irrevocablemente a jugar limpio durante el largo proceso de autodeterminación, negociación y apertura de un periodo constituyente. Vamos a ello.

 

Cataluña independiente tendría la política exterior de un país muy pequeño, es decir, ninguna España sabe que buena parte de la inmigración, que no vota, puede ser nacionalizada. En primer lugar, el catalán habrá de ser la lengua visible en el territorio catalán, como el alemán, en Zúrich, o el francés, en Quebec. Ningún arreglo de menor intensidad bastará. Nunca. Pero, a cambio de ello, los españoles prestarán un servicio inmenso a los catalanes si nos reclaman hacer de la lengua un instrumento formidable de cohesión social, jamás una barrera de entrada. El catalán no puede ser degradado al papel de coartada de mediocres, de quienes, siempre mezquinos, esconden su inepcia tras la noble lengua de Ramon Llull y Ausiàs March. El compromiso dolerá a ambas partes, pero todos saldremos ganando. Y nuestros nietos darán fe.

 

Luego Cataluña deberá disponer de autonomía económica y concertación fiscal. A cambio de ello, España exigirá prevalencia efectiva del derecho estatal en los ámbitos regulatorios propios de un mercado único, pues ni este país ni las empresas que invierten en él pueden permitirse 17 agencias reguladoras de la competencia, 17 bancos de España, 17 agencias de protección de datos y así sucesivamente. En 1980, Cataluña tuvo su oportunidad de crear una Administración Pública modélica -pues arrancaba de cero- pero la malogró en buena medida y a conciencia. Pudimos tener un civil service, pero construimos una diputación provincial grande. Administrativamente, estuvimos por debajo de lo exigible: una de las grandes cualidades de la Administración Central del Estado, que se cuenta entre de las mejores del mundo, es la calidad sin par de sus altos cuerpos de funcionarios, pero los catalanes no acertamos a la hora de copiar el modelo. Casi por suerte, con todo, los asalariados del sector público catalán son menos del 13% de las personas ocupadas.

En tercer lugar, urge una judicatura específicamente catalana, tribunales propios como los de California o Nueva York: los catalanes no queremos sólo llenar de contenido económico los poderes legislativo y ejecutivo que ya tenemos, sino que reivindicamos también el judicial, pues el primero y el segundo carecen de sentido sin el tercero. Pero Cataluña deberá aceptar de España una regla estatal de diversidad (diversity jurisdiction): los tribunales españoles serán competentes en los litigios entre catalanes y no catalanes, sean individuos o compañías mercantiles. Esto será, quizás, lo más difícil, pues todo tribunal es casero y, una vez más, Cataluña habrá de confiar en la neutralidad de los tribunales españoles. Apuesto por ello: la mayor parte de los jueces de este país carecen de color político. A Dios gracias.

La estrategia del reencuentro se articula mediante una negociación, sigue con una votación y culmina con una reforma constitucional. Los catalanes reclamaremos negociar y, luego, votar en paz. Pero, en el proceso, España podrá rendirnos el inmenso servicio de exigir respeto a las reglas del juego limpio. Así, la pregunta sobre la autodeterminación habrá de ser inexcusablemente clara. Al respecto, la Ley de 29 de junio de 2000, del Parlamento de Canadá (Canadian Clarity Act), es una muy buena guía y ya está inventada. Los canadienses se habían dirigido a su Tribunal Supremo en busca de una solución al embrollo de Quebec y el Tribunal, en una sentencia legendaria de 1998, estableció el canon de la doble claridad: en primer lugar, resolvió, la pregunta a los ciudadanos de la provincia debería ser nítida y directamente si aquéllos querrían dejar de formar parte de Canadá y acceder a la independencia. Y en segundo término, una mayoría clara de la población debería pronunciarse afirmativamente. Sólo tras la doble clarificación resultaría posible arrancar una negociación política y el proceso consiguiente de modificación de la Constitución.

La pregunta en un referéndum catalán, por tanto, no podrá ser ni farragosa, ni si los catalanes escogemos entre el Cielo y esta tierra, siempre dura y agreste, sino si estaremos dispuestos a soltar amarras. Porque España es una polity seria: un Estado respetado -a pesar de sus gobiernos- que tiene política exterior y hasta de defensa. Cuenta con empresas de nivel mundial, a las cuales controla en última instancia. La lengua española es un portaaviones profesional, económico y cultural de primera magnitud. Sin autoengaños, los catalanes deberíamos ser conscientes de que una Cataluña independiente tendría la misma política exterior que un país europeo muy pequeño, es decir, ninguna. Como habríamos de serlo ya que, en todas las elecciones autonómicas bajo el régimen constitucional de 1978, nunca se ha abstenido menos del 35% del censo electoral, mientras que, en las generales, sólo una vez un porcentaje mayor del electorado dejó de votar. Claridad, pues, en la pregunta y claridad también -rotundidad- en la respuesta: la que brinda una mayoría real. No olvidemos que algún nacionalista catalán radical teme más a las gentes que viven y trabajan en Cataluña que a los españoles, pues si mañana realmente votáramos todos, saldría que no. Que no.

España tiene armas, instrumentos políticos de primera magnitud para hacer entrar a muchos catalanes en las razones inconfesadas del realismo, del interés nacional: en Europa está España, no Cataluña -esquina en desgarro, como diría el notario Juan José López Burniol- una Cataluña que no es Eslovaquia, ni Eslovenia, ni Flandes. España sabe que buena parte de la inmigración, que no vota, puede ser nacionalizada y puede empezar a hacerlo. De ahí las angustias de algunos nacionalistas, nativistas claros que reclaman votar ya, no fuera que un millón de neocatalanes diera al traste con su invento dentro de cuatro días. Al tanto: a muchos catalanes nos atrae del nacionalismo su amor sincero por la lengua y por la manera catalana de hacer las cosas. Pero nos distancia de él su faccionalismo cainita -¡en los campos de fútbol veo tres banderas catalanas distintas!- y su eventual propensión a confundir disidencia con traición -¿qué me espera tras haber afirmado en público aquello que defiendo en privado?-.

Pero escribo de buena fe con lo que resta de mi ánimo, volcado en el interés de todos o de casi todos, en el de un reencuentro que nos permita otras dos generaciones de vida compartida en Sefarad, fascinante pell de brau. ¿Qué nos une a catalanes y españoles?, me preguntarán. Muchas cosas y bastantes muy buenas, créanme: no caigan, por favor, en la tentación del cinismo, en la noción de que a catalanes y españoles sólo nos unirían el hartazgo compartido ante la inane cerrazón de nuestras respectivas clases políticas y la sospecha terrible de que, a la postre, son precisamente las nuestras porque nosotros mismos las hemos puesto a mandar, que aquí nadie ha nacido en los árboles. Y es que la duda embarazosa que nos abruma a todos es si, al final, el problema real de Cataluña no es tanto aquello que la diferencia de España, como precisamente aquello en lo que coincide con ella, que es casi todo. Lo bueno y lo malo. Persigamos, pues, lo mejor en el reencuentro del mañana. Ganaríamos.

Pablo Salvador Coderch es catedrático de Derecho Civil en la Universitat Pompeu Fabra.

"Un poco de memoria" Javier Pérez-Royo a El País

Article publicat al diari El País el dissabte 28 de novembre de 2009.

El Estado autonómico se ha construido mediante enfrentamientos muy profundos que se acabaron canalizando a través de pactos de naturaleza política negociados de buena fe, que, en ningún momento sacralizaron el texto constitucional y lo convirtieron en un obstáculo para alcanzar un acuerdo.

 

Tras la entrada en vigor de la Constitución y la celebración de las primeras elecciones constitucionales en la primavera de 1979, el Gobierno de Suárez puso en marcha el proceso de construcción del Estado autonómico, negociando con suma rapidez con País Vasco y Cataluña, cuyos Estatutos quedaron aprobados en noviembre y pudieron ser sometidos inmediatamente a referéndum. Hasta aquí no hubo ningún problema de constitucionalidad en el modo de proceder. A partir de este momento hubo varios.

El primero en Galicia. De manera, en mi opinión, no constitucional, el proyecto de Estatuto de Galicia que se aprobó en diciembre de 1979 rebajaba de manera considerable el derecho a la autonomía recogido por los Estatutos vasco y catalán. Nada había ni hay en la Constitución que justificara esa rebaja, ya que la norma fundamental se refiere, sin diferenciar, a los territorios que "en el pasado hubieran plebiscitado afirmativamente proyectos de Estatuto de Autonomía" y, por tanto, la diferenciación carecía de cobertura constitucional.

A este proceder anticonstitucional se anudó otro segundo: en lugar de someter el texto a referéndum de manera inmediata, como se había hecho con los textos de País Vasco y Cataluña, el gallego, ante el temor de que los ciudadanos dijeran que no en el referéndum de ratificación, se dejó sine die en el congelador. También sin cobertura constitucional.

El segundo, en Andalucía. Tras la decisión del Comité Ejecutivo de UCD, en enero de 1980, de que todas las demás regiones accederían a la autonomía por la vía del artículo 143 de la Constitución, tuvo que convocarse en Andalucía el referéndum de ratificación de la iniciativa autonómica que prevé el artículo 151.1 CE, referéndum que se celebró el 28 de febrero de 1980 y que se ganó políticamente, pero se perdió jurídicamente, ya que la Constitución exigía la mayoría absoluta del censo electoral en cada una de las provincias y no en el conjunto de todas ellas y en Almería faltó un puñado de votos para esa mayoría.

Jurídicamente, Andalucía no hubiera podido constituirse en autonomía por la vía del artículo 151 CE. Políticamente, era imposible que no se constituyera por esa vía. La tensión entre legalidad y legitimidad se resolvió mediante los Pactos Autonómicos de 1981, que modificaron la Ley Orgánica de distintas modalidades de referéndum, de manera claramente anticonstitucional, para encajar el resultado del referéndum andaluz, y mediante la aprobación de una ley orgánica con base en el artículo 144 CE, para sustituir la iniciativa autonómica de Almería. Se aprovechó la ocasión para equiparar el Estatuto de Galicia al de Cataluña y País Vasco y poderlo someter a referéndum, además de para fijar el mapa autonómico y establecer el calendario de acceso a la autonomía de todas las demás regiones.

Las dudas de constitucionalidad que hubo en los procesos estatuyentes originarios por los cuales se inició la construcción del Estado autonómico, fueron muy superiores a las que se han podido suscitar con las reformas de los Estatutos. Si UCD se hubiera cerrado a cualquier posibilidad de pacto y hubiera considerado que era un tema que había que residenciar ante el Constitucional, nos hubiéramos metido en un callejón sin salida, que posiblemente habría condenado al fracaso a la Constitución en su integridad.

Un Estado políticamente descentralizado únicamente puede construirse con pactos políticos negociados de buena fe. Y la negociación de buena fe presupone que cada partido participa en ella con la representación que los ciudadanos le han dado. El PP tenía que haber participado en la reforma del Estatuto catalán y andaluz de la misma manera que participó en la reforma del Estatuto de la Comunidad Valenciana, y no retirarse de la negociación porque no tenía mayoría y confiar en que, después, a través del Constitucional podría anularla. El Constitucional no puede resolver un problema de esta naturaleza. El Constitucional puede decidir si es constitucional o no un artículo de una determinada ley, estatal o autonómica, pero no puede decidir sobre una norma de naturaleza constitucional, que supone la plasmación del pacto de inserción de la parte en el todo, en este caso, de Cataluña en España.

Elogi de la Política

1. Que la Política és l’instrument que les societats desenvolupades expressades en Estat de dret es donen per a prendre decisions dialogades encaminades a obtenir el millor per a l’interès general.

2. Que la Política ha estat, és i continuarà sent necessària.

3. Que la política actual s’ha convertit en política en minúscula.

4. Que el discurs polític imperant és pura visió gallinàcia i tacticisme a curt termini sense cap dosi d’autocrítica ha acabat fatigant la ciutadania.

5. Que l’altíssima abstenció en totes les conteses electorals en les quals el debat polític no està marcat per un enfrontament de la por no ha preocupat ni preocupa a cap formació política entestada en interpretar els propis resultats per determinar si ha pogut conservar l’electorat parroquial.

6. Que l’existència de corrupció en el món de la política – com en d’altres àmbits de la vida social, econòmica i cultural, és inacceptable, però en cap cas, malhauradament, inexistent. La corrupció ha existit, existeix i existirà, en tant que inherent a l’ésser humà.

7. Que el sistema de partits polítics del qual ens hem dotat ofereix llacunes importants que generen – quan no promocionen -, una xarxa de corrupteles –petites i grans -, amb la finalitat d’abastir el monstre de la burocràcia partidista.

8. Que l’Estat de dret funciona raonablement bé perquè és capaç de descobrir, jutjar i castigar, - si es dóna el cas - a les persones que lluny d’exercir l’ofici de Polític per a l’interès general, fan política per al seu enriquiment personal.

9. Que la gran majoria de persones que treballen des d’alguna responsabilitat Política poden equivocar-se, però ho fan amb l’horitzó d’aconseguir millores en els serveis públics i amb la mirada posada en projectes polítics.

10. El dia que creguem que la Política no existeix perquè tot es regeix pels interessos personals, efectivament, l’interès públic haurà desaparegut i per tant, també la Política.

Catarsi i Bloqueig. Ferran Mascarell al diari Avui. 25.10.2009

Cal una nova manera de fer política menys jeràrquica i més autocrítica

Catarsi i bloqueig

Ferran Mascarell / Historiador

U: TOTA CATARSI ÉS UNA PURGA davant d'una situació traumàtica. Catalunya està vivint una catarsi aguda. Hi estem instal·lats des que Pasqual Maragall va decidir ampliar l'autogovern amb un nou Estatut. Va destapar la caixa dels trons. L'Estatut va mostrar que Catalunya funcionava amb un relat sobredimensionat, amb la creença de posseir unes virtuts que no eren tals; va fer-se evident que la classe política catalana era més feble del que sabíem, va posar en relleu que la societat civil havia perdut muscle i no era capaç de definir els límits a la confrontació política. La negociació política més important de la història es va saldar amb una classe política estovada, dividida i desorientada; es va fer evident que la política espanyola marcava unes regles de joc inacceptables, que Espanya no volia una Catalunya autogovernada més enllà del que podia aspirar a fer-ho qualsevol altra autonomia, que seguia vigent el marc del nacionalisme espanyol únic, que els catalans teníem l'obligació d'estar-hi dins i sotmesos a les bufades centralistes.

DOS: EN UN QUINQUENNI els catalans han deixat enrere tots els seus mites: el pujolisme, el maragallisme i el primer tripartit. S'han desafectat envers Espanya i la política. Han deixat de creure en la singularitat de la seva societat civil.

TRES: LA CATARSI, POSSIBLEMENT, ha estat necessària; però toca anar-la acabant. Convé una fase més racional, més fonamentada en eleccions més raonades, que han de permetre una àmplia i profunda renovació del país. Amb modèstia, però sense pausa, amb ambició. Catalunya ha de renovar la convicció sobre ella mateixa. Ha de reconstituir principis i valors; ha de donar sentit i arguments a la vida en comú. Un país és una geometria de principis i valors elaborats i pactats col·lectivament; mai neixen d'un laboratori de savis asèptics, mai apareixen tot esperant Godot. Surten del compromís ciutadà. Som molts els ciutadans que creiem que Catalunya té un potencial molt superior al que està manifestant. Cal definir un port d'arribada i posar-se a remar fins a embocar. El port no poden ser només les grans paraules (independència, federalisme, sobirania) o l'acció ordinària de govern. El port no són les proclames. De poc serveix dir que som una nació si no sabem construir-la cada dia. De res serveix lamentar-se de la crisi del catalanisme si no sabem renovar-ne els ideals i mirar endavant.

QUATRE: ELS IDEALS D'AVUI han de tenir tres longituds d'ona; la catalana, l'espanyola i l'europea. Decidim-nos a liquidar la catarsi, posem-nos a construir una nació deucentista, pròpia del segle XXI, moderna en ideals i en realitzacions. Res ho impedeix excepte els nostres desacords i poca convicció. De cara a Espanya entenguem que ignorant-la no vencerem mai aquells que se l'han apropiat.

CINC: MIREM-LA DE CARA. Catalunya està catàrquica, però Espanya està bloquejada. Bloquejada en l'economia, en la política, en el disseny territorial, en la seva fractura social. No és un fet objectivament bo per a ningú, però és la realitat. El PSOE no dóna resposta als problemes derivats de la crisi econòmica i la seva falta de lideratge és evident; està blocat. El PP no és capaç de sortir del seu propi trencaclosques de corrupcions, i menys encara del seu discurs territorialment regressiu i oportunista. Els partits espanyols no sumen, resten. S'insinuava una legislatura de gran densitat espanyolista; està resultant una caricatura. La política espanyola és dèbil, més dèbil que mai. Catalunya té una oportunitat.

SIS: EXIGIM UNA ESPANYA que també convingui als catalans. Hi tenim dret. Defensem-la. Servirà per enfortir l'autogovern, ampliar la consciència col·lectiva de la nació, evidenciar -si és el cas- la impossibiliat de l'entesa, per posar en relleu davant d'Europa -si és el cas- que als catalans no els queda altre camí que la independència. Lluitem dia a dia contra aquells que volen una Espanya exclusiva i uninacional. Mentre estem dins cal lluitar per transformar-la. Només en les raons de la pugna es podrà construir una força -que si és el cas- conduirà a la independència. La nació del segle XXI tindrà poc a veure amb la dels segles anteriors; i l'Estat encara menys. El poder civil català ha de decidir que la catarsi s'ha acabat. Toca posar tota l'energia en l'aprenentatge d'una nova manera de fer política infinitament menys jeràrquica, més coral, més autocrítica i més reflexiva.

Un país sense societat civil? Ferran Mascarell. Diari Avui. 11.10.2009

DE LES FAMÍLIES BURGESES DEL SEGLE XX A LES NOVES CLASSES MITJANES

Un país sense societat civil?

Ferran Mascarell / Historiador

U: NO ENS CASTIGUEM més del que és raonable. El cas Palau està posant en relleu els pocs escrúpols d'algunes persones. S'han aprofitat sense cap mirament d'un símbol, de la bona fe de molta gent i del mite de la societat civil. Està expressant, també, que una determinada societat civil - l'hereva de les grans famílies de principis de segle- ha perdut múscul. Un del seus ha estafat i els ha estafat i, de retruc, ens ha estafat a tots. El desenllaç del cas està manifestant, tanmateix, la laxitud ètica de determinades fundacions polítiques i dels sistemes de control púbics. Però amb tot, el Palau no és la societat civil.

DOS: NO ENS CONFONGUEM, la societat civil és més que la que administrava el Palau. És més que els hereus de les grans famílies burgeses del 1900. La societat civil real -no el mite conreat els darrers trenta anys- està escampada per molts altres àmbits de la vida empresarial, professional i cultural catalana. Si no fos així, Catalunya simplement no existiria. La societat civil real està configurada a l'entorn de les noves classes mitjanes, dels diversos sectors professionals, dels nous empresaris, dels múltiples emprenedors econòmics, socials i culturals, de la gent treballadora que es preocupa del país. La societat civil catalana és hereva del passat, però és nova; configurada a l'empara dels canvis socials i econòmics dels darrer mig segle. Catalunya té avui una societat civil mal identificada i poc reconeguda. Si no fos així, Catalunya només seria el nom d'un territori antic i vençut.

TRES: LA VELLA SOCIETAT CIVIL, la històrica, la que va fer el Palau, ja no existeix. El seu mite ha perseverat en la mesura que ha anat bé a molts mantenir la idea d'una Catalunya immutable i essencialista. I algunes persones, com estem veient, se n'han lucrat. A l'aportació real d'aquesta societat civil ningú n'hi ha de treure mèrit. Va contribuir de manera destacada a fer la Catalunya de la primera part del segle XX. Va ser destacadament innovadora en termes econòmics; com va ser enormement timorata en termes polítics. Es va defensar com va poder de les envestides de l'Estat. Moltes de les virtuts econòmiques de Catalunya pertanyen a la seva força; de la mateixa manera que molts dels mals reflecteixen encara les ambigüitats polítiques que la van caracteritzar.

QUATRE: JORDI NADAL va plantejar no fa gaire una interessant interpretació sobre la societat catalana. Els catalans -digué- hem viscut, del 1714 endavant, presoners d'una disjuntiva: vàrem jugar la partida de la prosperitat econòmica a canvi de la decapitació política. Ara, en canvi -afegí-, sembla que hem optat pel declivi econòmic a canvi d'autogovern. Té raó.

CINC: A LA SOCIETAT CATALANA, li estan esclatant algunes de les grans renúncies intel·lectuals i polítiques dels anys de la Transició. Ens vàrem engrescar amb el primer autogovern, ens vàrem embadalir amb el joguet, com si l'estri fos la cosa i no els seus continguts. La classe política es va acomodar a l'entorn dels petits poders derivats de l'autogovern. Amb l'autogovern a la mà ningú va semblar motivat a posar en primer pla i donar consciència col·lectiva a la societat civil real, la que puja la persiana cada dia, la que fa que el país rutlli. Amb l'autogovern a la mà ningú va saber fer notar que Catalunya estava perdent densitat d'Estat. L'autogovern ha estat molt important, però mal interpretat. Ha portat moltes coses, però també ha engrandit algunes febleses: conformisme intel·lectual, ambigüitat política, timidesa enfront l'Estat, bel·ligerància interna i desestimació de la societat civil real.

SIS: CATALUNYA NO SERÀ una nació reconeguda si no té el fonament d'una societat civil conscient de si mateixa, alhora respectada, cooperativa i crítica amb la política; capaç d'empènyer el país, emprenedora, innovadora i culta. De fet, el país només sortirà del trencaclosques si la reconstitució de la societat civil esdevé el veritable pal de paller de la política catalana. Catalunya només aconseguirà els seus objectius nacionals si trenca amb la disjuntiva històrica d'en Nadal: avui, més que mai, crear riquesa i fer política són dues cares de la mateixa realitat. Només tirarà endavant si refà el pacte cooperatiu entre la societat civil i la classe política. Només avançarà si renova i posa el poder polític al servei de la societat civil real, la d'ara; la que té l'obligació de fer, si la política no hi posa cotilles, allò mateix que va fer la del 1900: canviar el vell país que s'ha trobat.

"El que no resol una sentència". Laia Bonet a El Periódico de Catalunya

El que no resol una sentència

Catalunya no renunciarà a res d’allò que els seus ciutadans han votat, sempre ha estat així

Laia Bonet, Secretària de Desenvolupament Estatutari del PSC

El Periódico de Catalunya, 14 de setembre de 2009.

L’allau de posicionaments, interpretacions i especulacions al voltant de la pròxima sentència del Tribunal Constitucional (en resposta als set recursos presentats contra l’Estatut de Catalunya) és un reflex simptomàtic que estem en un moment crucial de la història política de l’Espanya democràtica. Si aquesta efervescència desbordada s’ha produït abans de conèixer la sentència, és previsible pensar que les reaccions, quan ja se’n conegui el text definitiu, seran un important element de tensió política i suposaran un autèntic test democràtic per al conjunt de les institucions.

Únicament els il•lusos poden pensar que la sentència tancarà el debat polític, si el que fa és tancar en fals l’autèntic quid de la qüestió. Culminarà, això sí, el seu recorregut jurídic, ja que no queda més espai per al plet més enllà de la resolució del tribunal. Per tant, per als demòcrates, davant la sentència, només és possible acatar-la, encara que no es comparteixi, no s’entengui o no es justifiqui. Si això és exigible per a tots els ciutadans, encara ho és més per a les institucions o els responsables polítics.

FA MÉS DE tres anys que el tribunal delibera. Però el temps transcorregut respon més a la situació en què es troba el mateix tribunal, sotmès a una profunda divisió i a enormes dificultats per arribar a consensos bàsics, que a la mateixa complexitat de la resolució. Tot i així, la sentència superarà, segurament, el miler de folis. En els últims mesos hem tingut ocasió de conèixer el pretès contingut d’alguns d’aquests folis, en filtracions imperdonables i injustificables que perjudiquen els interessos públics i deixen l’alt tribunal seriosament qüestionat.

Però la qüestió, el moll de l’os de tot plegat, és –al meu parer– bastant simple: els protagonistes polítics i democràtics de l’acord polític que fa possible l’Estatut de Catalunya creiem absolutament en la seva constitucionalitat. D’una banda, les principals institucions polítiques catalanes, amb el Parlament i la Generalitat de Catalunya al capdavant; el 90% de les forces polítiques catalanes amb representació parlamentària; i el 75% dels ciutadans que el van votar afirmativament. De l’altra, la majoria democràtica de les Corts Generals. I, enmig, un respectuós i rigorós compliment de la Constitució, per a la reforma estatutària, tant des del punt de vista procedimental com material, i un pacte polític final en forma de llei orgànica, rubricada pel Rei, com ho està avui el nostre Estatut.

¿Estem tots nosaltres equivocats? ¿El pacte polític entre Catalunya i Espanya, i que subjau a l’Estatut, no hi té lloc, a la Constitució de tots? Si la sentència ignora la naturalesa política d’aquest pacte, que s’alimenta d’una voluntat inalterable d’autogovern del poble de Catalunya i del seu reconeixement per part del conjunt dels pobles d’Espanya, la sentència no tindrà l’última paraula. Que un pacte polític pugui ser després revisat pel tribunal és necessàriament problemàtic però el tribunal està legitimat per fer-ho: la llei orgànica del Tribunal Constitucional l’hi permet i aquestes eren i són, ara com ara, les regles del joc. Però, al fer-ho, el tribunal no hauria d’obrir una crisi política d’incalculables conseqüències que signifiqués no tant el final de la transició, com alguns analistes vaticinen, sinó el final de l’esperit constitucional de l’Espanya democràtica.

El Tribunal ha de trobar sempre les interpretacions constitucionals del text estatutari, i donar-los prioritat. Ha de veure-hi sempre els ponts i els punts de connexió entre el text i la Constitució. Aquesta va ser la voluntat dels legisladors, la de les institucions i també la de la ciutadania que el va votar: un Estatut dins de la Constitució. Que ningú l’en tregui fora.

Confio en el tribunal. Hi hem de confiar. Crec que el que hi ha en joc és de tal transcendència que cap magistrat podrà ignorar-ho ni tampoc podrà abstreure’s de la seva importància. Catalunya no renunciarà a res del que els seus ciutadans han votat. Així ha estat sempre al llarg de la història.

Article de Joan Brunet i Mauri

Aquí trobareu l'article de Joan Brunet i Mauri del qual aquest n'és el primer tast:

"Les filtracions d’informacions als mitjans de comunicació continua essent una pràctica general de funcionament d’aquest nostre país i, sens dubte, també una estratègia de comunicació que els uns i els altres utilitzen i/o denuncien segons els convé. Per aquell principi elemental del periodisme de no revelar les fonts informatives, mai no acabem de saber del tot qui filtra i perquè ho fa, ja que no cal dubtar-ne: darrera una filtració, hi ha un interès ben determinat."

Article Ernest Maragall a El País dimarts 25 d'agost de 2009

CONSTRUIR CATALUNYA Es hora de protestar o més aviat de celebrar? Es hora de reivindicar o més aviat d’afirmar? Es hora de manifestar-se o més aviat de governar? Hem de seguir pendents de cada moviment de celles que detectem a Madrid o hem de concentrar l’atenció en el propi país, en els objectius i fites que tenim per davant? Ja se que les respostes a les preguntes anteriors no son senzilles ni reductibles a un blanc o negre simplificador. Un país, un poble, ha d’estar sempre en condicions de fer us de totes les eines, totes les tàctiques, totes les formes d’expressar la seva voluntat. I en el moment present encara més hem d’estar preparats per decidir el que convingui. Però, deixeu-m’ho dir ben clar, ara toca construir, ara toca decidir que volem que sigui Catalunya, com pensem aconseguir-ho, amb quines eines, amb quins amics, amb quina estratègia europea. Tenim tots els elements necessaris per fer-ho: - el nivell d’autogovern més alt des de fa 300 anys, gràcies al segon Estatut obtingut en el període més llarg d’estabilitat democràtica que podem recordar, - els recursos derivats del nou model de finançament guanyat a pols, - la capacitat per decidir sobre tots i cada un dels àmbits, qüestions i aspectes determinants del nostre futur col·lectiu Aleshores per que caure en la trampa d’acceptar que encara tot es en joc? Per que concedim tanta significació a la famosa i temuda sentència del Tribunal Constitucional espanyol? Diguem-ho clar i fort: el pacte Catalunya-Espanya està tancat i rubricat. Encara més, està confirmat per la única veu indiscutible i incontestable, la del vot dels ciutadans refrendant l’acord entre els parlaments català i espanyol. Que hi pot afegir la “interpretació” que en puguin fer, per llarga i enrevessada que sigui, aquest grup de ciutadans tan savis?. Dificultats per futurs conflictes competencials? Amenaces de possibles legislacions espanyoles invasores o negadores del pacte estatutari? Es imaginable qualsevol revisió unilateral del pacte formal i real que ja tenim tancat? D’acord, la futura sentència del TC será, probablement, l’expressió última d’un reflex de resistència espanyola tractant que Catalunya, protestant o no, accepti una rebaixa substancial del pacte que no van saber impedir o limitar en el seu moment. Per això mateix cal no concedir-li major rellevància. Simplement, Catalunya no està interessada en revisar-lo. Es que a aquestes alçades de la pel·lícula no es ja prou evident que el Tribunal Constitucional es l’autèntic “rei despullat” del nostre sistema democràtic? Es que no sabem que l’aplicació real, cas a cas, l’hauran de fer els futurs components d’aquest organisme (amb persones i majories diferents de les actuals)? I el més important, es que no tenim un Estatut plenament vigent i operatiu, que podem desplegar amb la intensitat i ritme que ens convingui, sense parar compte de cap “interpretació” que no sigui la del propi criteri, sense més límit que el que ens marqui la nostra ambició? Doncs fem-ho. Amb sentència i sense sentència, atenent exclusivament a la capacitat que ja tenim i donant per descomptat el respecte que exigeix el pacte que ja varem tancar amb Espanya. Legislem, governem, decidim, construim el pais que volem. Només des d’aquesta actitud podem aspirar a donar l’estabilitat i claredat necessàries a la relació Catalunya-Espanya que el pacte estatutari ha definit. La iniciativa es i ha de ser catalana. Prenguem-la sense més precaució que el seny institucional que ens ha de caracteritzar, sense més respecte que el degut al propi pacte i a la Constitució que el fa possible. Tenim competències efectives, capacitat fiscal, recursos –ara si- adequats a per desplegar totes les estratègies nacionals i tenim, es clar, la possibilitat de debatre i decidir democràticament un autèntic programa de construcció econòmica, social, cultural, territorial, lingüística, europea. I ens hem de quedar lligats de peus i mans esperant atemorits per el que una dotzena de juristes puguin decidir per nosaltres? De cap manera. O bé, hem de confiar, a la desesperada, en el resultat que pugui donar una mobilització general de la societat catalana? Tant se val si es abans com després de la sentència. I l’endemà què? Es que això la farà desaparèixer o modificar favorablement? Es clar que hem de contemplar la possibilitat d’una gran manifestació. Com ja hem fet en altres moments. Sempre que ha calgut. Però que quedi clar: només si es tracta de fer evident la determinació col·lectiva, unitària i , sobretot, continuada per fer-nos respectar. Només si va acompanyada d’aquella actitud decidida i tangible en l’exercici de l’autogovern que ja ens hem atorgat nosaltres mateixos. Només si va precedida i seguida d’una bona colla de mesures i decisions que deixin ben palesa la situació. I, en tot cas, només si l’entenem com un gest d’afirmació (potent) més que de resposta (innecessària). Per tant, només si es convocada des del Govern de la Generalitat i presidida per el seu President, comptant amb la presència de totes les forces polítiques catalanes i de totes les institucions, entitats i estaments socials que defineixen el país. I ara una reflexió complementaria però, crec, imprescindible. Un escenari com el que hem descrit, demana, exigeix, un mapa polític català que expressi completament el país sense confusions ni ambigüitats. Es a dir, un mapa que inclogui un PSC clarament definit com el gran partit del catalanisme progressista, capaç d’articular aliances estables i federals amb un partit socialista espanyol amb qui compartir valors, principis i programes per construir una determinada concepció de la societat en llibertat. Una aliança que inclogui un mínim però sòlid acord sobre que vol dir Espanya i que vol dir Catalunya. En termes de política espanyola actual aquesta relació podria plasmar-se mes gràficament per mitjà d’un govern de coalició PSOE-PSC, amb els acords addicionals que calguin, visualitzat de forma clara per la conseqüent expressió parlamentaria. Una situació prou clara, també, per que a Catalunya es verifiqui amb plenitud aquest mapa complet i suficient: dos grans partits que expressen opcions i estratègies definides a dreta i esquerra però amb competència explicita per la centralitat i per el més ampli recolzament social. Dos grans forces amb capacitat per articular majories suficients, per mitjà del suport atorgat per altres formacions, així com per assolir els acords unitaris, de país, imprescindibles en determinats casos. En resum: alternança (democràtica) i unió (nacional). Aquesta, crec, es també la perspectiva que interessa al PSC, la que permet plantejar-se les properes eleccions catalanes amb totes les ambicions, la que atorgarà al President Montilla la possibilitat de representar una ample majoria social, la que li permetrà liderar amb determinació un projecte de construcció nacional que ens acosti al país lliure, obert, amb caràcter ben definit, referència a Europa i al món que els catalans maldem per assolir.