Viure comparant-se

Ens mirem el melic contínuament a l’hora que ens volem vendre com l’avançada d’Espanya, la locomotora econòmica, el súmmum de l’emprenedoria, el “colmo” de la innovació. Però tot això no ho podem posar a l’agenda sense comparar-nos. No amb nosaltres. Sinó amb ells. Ells com si fos un contrari, un rival, un enemic. Una mena de serp verinosa que ens impedeix d’expressar-nos. Som la pera. Però no podem ser llimonera perquè ens posen obstacles a tot arreu. Algun estudi diu que els catalans estem perplexos. La perplexitat és la meva esperança. Perplexitat i crisi econòmica seran els elements, conjuntament amb l’autogovern, les palanques del canvi d’actitud i de pensament que han de permetre, per fi, que ens mirem a nosaltres mateixos, els objectius que volem aconseguir i els reptes de futur que afrontem, comparant-nos amb nosaltres mateixos. Les comparacions són odioses, sí. Insuportables si el què tenim davant és un mirall en el qual mirar-nos. De moment; el nou model de finançament ens resta excuses per no voler mirar-nos al mirall. I ara, doncs, què fem? Jo ho tinc clar; mirar-me a mi, i aprendre dels altres. Estiguin al sud, al nord, i sí. De l’oest també se n’aprèn. I molt.

dijous, 16 de juny del 2011

"Del 15M al 15J" d'Ernest Maragall


El passat dimecres varem assistir a un espectacle nou: el segrest de la democràcia representativa per part d'uns suposats representants de la democràcia directa i la "indignació".

Com era ben previsible ha estat impossible mantenir una línia ben definida que separi el crit de l'insult, la protesta fonamentada del segrest de les institucions,   la mobilització pacífica de l'agressió compulsiva, la legítima pressió democràtica del condicionament del vot dels representants elegits per els ciutadans.

D'acord, s'ha produït la, també previsible, barreja de bones intencions i radicalitats prou conegudes i acreditades a casa nostra.

Però, diguem-ho clar, el moviment del 15-M no es pot refugiar en l'excusa fàcil de la contaminació aliena. L'error, crec sincerament, ja era present a la convocatòria "formal" de la jornada de protesta.

L'objectiu clarament expressat de "impedir l'aprovació de la Llei de Pressupostos" i  evitar l'accés dels Diputats al Parlament com a mitjà per aconseguir-ho, era ja anunci ben evident  del risc que el moviment assumia amb la convocatòria.

S'havien superat tots els límits raonables, encara que tots juguéssim a mirar cap a una altra banda per respecte a un moviment nascut en resposta legitima a les  contradiccions que l'actualitat econòmica i política ofereix.

La pregunta que queda oberta es la de l'evolució immediata del moviment acabat de néixer.

Com passarà de la denúncia a la proposta? De la indignació reactiva al compromís actiu?

Com creuarà el pont que els ha de dur de la desqualificació genèrica del sistema, a la definició de projectes alternatius i dels instruments per construir-los?

Com prendrà la distancia necessària per destriar adequadament responsabilitats entre institucions democràtiques i poder econòmic?

Com omplirà el gap d'anàlisi i comprensió que avui encara ofereix el 15-M,  entre les greus conseqüències socials i personals de la crisi, d'una banda, i les causes properes o remotes del que succeeix, d'una altra?

Quan  entendrà que carregar les  tintes contra el poder democràtic més proper, a més d’injust és contraproduent?

Quin diàleg, quines relacions hem d'establir a partir d'avui mateix per aconseguir les complicitats imprescindibles entre demòcrates "institucionals" i ciutadans indignats amb el funcionament del sistema democràtic?

Que hem de fer, tots, per enfortir i apoderar els sistemes democràtics locals i globals,  avui clarament desbordats i afeblits per la lògica econòmica que resulta de la llibertat de moviment dels recursos financers?

Com hem de plantejar la urgent tasca de fer aparèixer institucions de govern d'abast mundial, i per tant de caràcter inequívocament representatiu, que assegurin la necessària preeminència del poder democràtic?

Podem entendre, inclús admetre, que una reacció espontània i  exigent, carregada de raons, s'adreci al poder visible, proper, a l'abast de la ma, i que se'l faci responsable de tots els mals, de totes les injustícies.

Però, passat el primer enlluernament, es moment d'asserenar la reflexió, d'aixecar l'horitzó d'anàlisi, de formular la màxima ambició transformadora compartida, aquest cop si, per la immensa majoria dels ciutadans que reclamen la democràcia com a base comuna de convivència i construcció de futurs.

Ernest Maragall i Mira

Si el voleu en PDF premeu aquí Us preguem que si feu ús d'aquest article esmenteu aquest bloc com la font, de la mateixa manera que nosaltres citem i enllacem sempre la font dels articles que publiquem aquí.

3 comentaris:

  1. Com vols demanar tota aquesta sèrie d'objectius i propostes definides a un moviment heterogeni que ha nascut fa un mes? Els partits polítics porteu més de 30 anys i heu afeblit la democràcia per posar-la al servei de l'economia, vosaltres sou els que hauríeu de tenir alternatives.

    D'aquesta manera, si el mes d'agitació social ha servit perquè els partits d'esquerres us adoneu que la democràcia està per sobre de l'economia i que això és el que la gent vol, ja ha estat tot un èxit.

    ResponElimina
  2. Bon article Senyor Maragall,
    Perdoni la meva immaduresa i inexperiència, però, i l'autocrítica?
    Si, la seva i la dels ciutadans. Lamento els esdeveniments succeïts ahir, els condemno i hem reafirmo com a democràtic, sense avergonyir-me de pertànyer al moviment 15-M des de Madrid. Però humilment crec que la classe política (la catalana i la de la resta de l'Estat) ha de fer autocrítica. Reflexionar sobre perquè un mes després el moviment 15-M segueix en marxa. Molts de vostès (els polítics) diuen que tenen els seus despatxos oberts a la ciutadania. Jo els dic, que els carrers també estan oberts per a vostès. No es un bon exemple el d'ahir però confio en que a la llarga sigui anecdòtic, però sense oblidar-ho per a que mai mes es torni a repetir.
    No ens confonguem, els polítics poden dialogar amb els “indignats”, només faltaria, però no manipular-ne el moviment ni intentar aprofitar-se'n d'ell. Que son coses molt diferents. El 15-M no es un moviment antipolític, es a-partidista. Vull dir, que en un mes, la classe política ha fet veure com si no existís el moviment 15-M. Ara hem pregunto, que una part de la societat continuï estant disconforme amb les formes de la política, o inclús s'agreugi la indignació, es deu (en part) a la ignorància dels polítics respecte aquest moviment?.
    Hi han moltes propostes en les assemblees, de molta gent. Tot i ser assemblees representatives de la societat, ni de lluny s'apropen al grau de representació que tenen les eleccions en la nostra democràcia. Tot i així son una eina de debat polític constructiu entre la ciutadania, i la classe política hauria d'interioritzar-ne les seves inquietuds i propostes.

    D'altra banda els ciutadans i ciutadanes, els quals (entre d'altres propostes) demanem mes participació en l'activitat democràtica, també hem de fer autocrítica. Que va passar ahir?, Perquè?, Com hem d'actuar en aquelles circumstancies?, Qui son els violents?, hens representen?. Exigim en les assemblees mes control financer, ens comprometem també a renunciar a l'economia submergida?
    Es quelcom mutu, els ciutadans/es no podem exigir als polítics/es compromís si nosaltres tampoc el tenim, i viceversa.
    Moltes gracies i disculpes pels lamentables fets d'ahir, que uns inconscients van protagonitzar sota la meva etiqueta de ”indignat”.

    ResponElimina
  3. Et sona el cas Palau de la musica? El cas Pretoria? I tans altres... Ara resulta que els polítics catalans no tenen cap culpa... Ja coneixeu les propostes dels indignats pero sembla que no us interesa parlar sobre aixó...

    ResponElimina