Article publicat a El Periódico de Catalunya el 8 de març de 2010
Superior, suprem o sobirà són uns vocables amb la mateixa arrel filològica, indicadors del poder més gran de tots, el que s’imposa a qualsevol altre. Per això es va aplicar als monarques absoluts i, per error, als reis en democràcia, que gairebé no són monarques (o jerarques suprems únics) i que han deixat de ser sobirans. La burgesia ascendent va acabar, al segle XVIII, amb la sobirania règia i va traslladar el concepte a la nació, és a dir, a l’Estat. La sobirania va deixar de ser un atribut personal i es va convertir en una abstracció aplicada a una altra abstracció (nació, poble). D’aquesta manera s’escamotejava a la democràcia (règim odiat pels burgesos) la seva principal conquista, el sufragi universal: un home (o una dona), un vot. En el seu lloc es va parlar de la sobirania nacional i, fins i tot, de la sobirania popular, però ni les nacions ni el poble existeixen més que com a ens de ficció. La seva sobirania és tan retòrica com les seves respectives identitats. Existeixen les persones, els habitants, els ciutadans. Ells són els portadors de deures i drets. Aquests són els únics sobirans en una democràcia entesa com el procediment d’aconseguir unes majories que exerceixin el dret a decidir respecte de les minories.
A Espanya va ser Pi i Margall qui va acusar de trampa antidemocràtica la suposada sobirania nacional. L’article 42 del projecte constitucional de la Primera República (Estat federal) deia així: «La sobirania resideix en tots els ciutadans». El socialista Besteiro, en el debat del frustrat Estatut català de 1918, veia antiquat discutir sobre si la sobirania corresponia a Catalunya o a Espanya: «La llibertat ens correspon a tots i la sobirania a cap». La Constitució de la Segona República (1931) ja ni tan sols esmenta la sobirania nacional o la popular. Es limita a proclamar que tots els poders de l’Estat emanen del poble. L’actual Constitució recull la idea que són els ciutadans els únics que poden ser considerats en una democràcia com el poder primari i suprem (articles 23.1 i 168.3). Però es contradiu quan afirma que «la sobirania nacional resideix en el poble espanyol». Els constituents van reconèixer que la fórmula és decimonònica i no vol dir res, però el temor de les dretes a una «sobirania nacional» de les nacionalitats els va fer caure amb gust en aquesta fictio iuris del vell ideari burgès antidemocràtic. No obstant, la ideologia democràtica de les esquerres va imposar, en la pràctica, un Estat federant, que respon a un esquema organitzatiu horitzontal basat en la competència, enfront del vertical i jeràrquic del centralisme autoritari.
L’article 2, al reconèixer el dret a l’autonomia de les nacionalitats, reconeix als seus ciutadans un poder sobirà per poder decidir i gestionar totes les competències que considerin convenients per al seu autogovern territorial. És fals i interessat mantenir que l’autonomia no és sobirania, com pensen els nacionalistes espanyols i catalans. El senador progressista Villar Arregui va defensar enfront de la dreta que ni la nació espanyola ni les nacionalitats eren sobiranes en sentit metafísic i abstracte, sinó que totes compartien, per acord o pacte (foedus) constitucional, una mateixa sobirania concreta a l’exercir conjuntament poders polítics d’Estat (les comunitats autònomes són Estat) i unes competències determinades en els seus estatuts.
¿Com es pot ser sobirà si només s’és autònom? El sobiranisme català comparteix amb el nacionalisme sobiranista espanyol una idèntica confusió conceptual sobre un vocable que ja no significa, en democràcia, el que significava sense aquesta. Els catalans que van aprovar el projecte de l’Estatut vigent van ser sobirans al seu Parlament i van tornar a ser-ho (aquesta vegada amb altres ciutadans de l’Estat no catalans) en la seva aprovació definitiva a les Corts Generals. La decisió sobirana de Catalunya o d’Espanya no existeix. La de la ciutadania majoritària d’una o l’altra, sí. I no té més límit que el traçat per l’article 150.2 de la Constitució: les competències materials de titularitat estatal que «per la seva mateixa naturalesa» no siguin susceptibles de transferència o delegació.
RES, avui, més variable que el feix competencial de l’Estat. No es queda en els ossos per transferir competències a les comunitats autònomes, sinó que augmenta la seva corpulència real i concreta al responsabilitzar els ciutadans de cada una. Només llavors la ficció d’una sobirania nacional resident en el poble espanyol tindrà, encara que òbvia i redundant, certa semblança amb la realitat. I la no menys fictícia sobirania de Catalunya no necessitarà ser invocada per constituir un Estat en propietat. És més factible, tot i ser lent i difícil, rebaixar l’actual que no que aquest pugui acceptar una secessió. Els catalans hem decidit sobiranament que el creat el 1978 ens resulta propi. Hi seguirem mentre la majoria dels nostres conciutadans ho considerin apropiat.
Catedràtic de Dret Constitucional
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada