Viure comparant-se

Ens mirem el melic contínuament a l’hora que ens volem vendre com l’avançada d’Espanya, la locomotora econòmica, el súmmum de l’emprenedoria, el “colmo” de la innovació. Però tot això no ho podem posar a l’agenda sense comparar-nos. No amb nosaltres. Sinó amb ells. Ells com si fos un contrari, un rival, un enemic. Una mena de serp verinosa que ens impedeix d’expressar-nos. Som la pera. Però no podem ser llimonera perquè ens posen obstacles a tot arreu. Algun estudi diu que els catalans estem perplexos. La perplexitat és la meva esperança. Perplexitat i crisi econòmica seran els elements, conjuntament amb l’autogovern, les palanques del canvi d’actitud i de pensament que han de permetre, per fi, que ens mirem a nosaltres mateixos, els objectius que volem aconseguir i els reptes de futur que afrontem, comparant-nos amb nosaltres mateixos. Les comparacions són odioses, sí. Insuportables si el què tenim davant és un mirall en el qual mirar-nos. De moment; el nou model de finançament ens resta excuses per no voler mirar-nos al mirall. I ara, doncs, què fem? Jo ho tinc clar; mirar-me a mi, i aprendre dels altres. Estiguin al sud, al nord, i sí. De l’oest també se n’aprèn. I molt.

dimarts, 14 de desembre de 2010

"És ara el moment" de Ponç Feliu

Article publicat a El Punt el 13 de desembre del 2010

No cal apel·lar a la història, cal superar-la i mirar endavant”; “El de les dues ànimes és un discurs obsolet, cal mirar el futur”; “Ara no és el moment de debats interns”; “Seria temerària una renovació abans de les eleccions municipals; cal diferir-ho per al congrés de la tardor del 2011”. Heus aquí les frases més repetides en l'actual discurs socialista. Reflexionem-hi:

Quina història s'ha de superar? La de Rafael Campalans, que, pel mateix problema d'ara, és a dir el nacional, va haver d'abandonar el PSOE per fundar la Unió Socialista de Catalunya? Potser tampoc cal fer esment de la seva obra (de l'any 1923!) El socialisme i el problema de Catalunya? S'ha de negligir Josep Pallach i el seu intent de construir un socialisme d'inspiració no marxista i d'estricta obediència catalana? Cal oblidar els popularment coneguts com a “músics”, o sigui el fort “moviment socialista de Catalunya”, competència directa del PSUC? Anava, doncs, errat Raimon quan recordava que qui perd els orígens perd identitat?

Que el de les dues ànimes és un discurs obsolet deu ser veritat vistes les manifestacions dels nostres 25 diputats a Madrid davant la pregunta sobre la conveniència de tenir un grup parlamentari propi del PSC (el principal argument per no restar credibilitat davant la ciutadania catalana sobre la nostra ferma defensa del país). Realment no volem que hi hagi veu pròpia a Madrid? Potser cal començar a “moure's per sortir a la foto” (em refereixo a la foto de la percepció de la ciutadania, que ens ha relegat a uns minsos 28 diputats a Catalunya. Aviat en tindrem més a Madrid que no pas al Parlament, fet molt paradigmàtic del missatge que traspuem).

Es diu que ara cal una total quietud fins a les eleccions municipals. Per treure un resultat redemptor cal molta pau. Però –invocant de bell nou Raimon–, “de vegades la pau fa gust de mort”. A mi sempre m'havien ensenyat que si el motor es parava a alta mar, per arribar a bon port calia arreglar-lo, no demorar l'arranjament gairebé un any. La pau, o sigui, la passivitat, quina expectativa raonable pot generar amb vista a les eleccions municipals?

En definitiva, els resultats electorals han suposat un bon clatellot per al nostre partit; i “ara cal fer una profunda reflexió” és la frase més escoltada en els darrers dies, juntament amb les esmentades més amunt. Però la temença de molts dels socialistes que formem part d'aquest projecte és que no passi de ser una “reflexió” més, com tantes n'hi ha hagut amb el també esmentat resultat final d'immobilisme per por del fracàs. Ja sabem que als joves els costa identificar els nostres valors i donar-nos suport, com també sabem que el famós “cinturó metropolità” (antany incondicional) ha evolucionat, tal com evoluciona el món, la vida, els pensaments de l'electorat, de la societat. Aquesta vegada el fracàs electoral ja ha estat rotund i exigeix que es passi de la reflexió a l'execució.

Si bé ara hem tret els pitjors resultats de la nostra història, fa poc més d'una dècada, i amb Pasqual Maragall al capdavant, vàrem ser la força més votada a les eleccions al Parlament de Catalunya. Una nova generació d'actuals regidors, militants i simpatitzants vàrem implicar-nos i donar suport, il•lusionats, a un projecte en què tots ens sentíem plenament identificats. El PSC suposava una renovació del catalanisme d'esquerres, amb seriositat i garantia de formar un govern amb persones preparades; suposava un missatge evident de la Catalunya pensada des de Catalunya, i amb un candidat inequívocament catalanista, federalista, que apostava per fer un pas més enllà, finalment materialitzat amb el nou Estatut. Però l'Estatut, com a exemple paradigmàtic del problema intrínsec, insoluble, etern del PSC, no fou massa entès pels companys del PSOE. I es va sacrificar el president Maragall, mentre el PSC continuava, més que mai, en la divagació, allunyant-se pas a pas (i a Madrid amb recolzaments no sempre justificats al PSOE) del que la gent espera d'un partit que vol governar Catalunya. En definitiva, si volem ser un barri perifèric del PSOE, tenint com a única funció proporcionar-li un bon grapat de diputats per governar Espanya, continuem fent-ho com ho fem i potser acabarem no governant ni a les ciutats on ho fem ara. En canvi, si volem ser el pal de paller de la Catalunya que anhelem (d'esquerres i federal) hem de ser valents i refermar, d'una vegada, la nostra identitat.

I tenen raó el conseller Castells i la consellera Tura. Només pensant des del PSC, i per al PSC, podrem definitivament saber què som i què volem ser. I el primer pas, sense el qual molts no ens sentirem mai còmodes, és gaudir, definitivament, de veu pròpia i autònoma a Madrid, recuperant el grup parlamentari propi al Congrés que en una tan mala hora ens vàrem deixar arrabassar. Un grup propi que dialogui amb els germans socialistes espanyols. Però que no acati, sinó que negociï i que valori, tema per tema, debat per debat, els termes del suport en tot allò (que serà moltíssim) que identifica les idees comunes socialistes. Però que es planti en tot allò que perjudiqui el nostre país, la nostra nació i els nostres principis com a partit propi. I tot això en l'entesa que tal grup propi no ha de ser objectiu de màxims, sinó exigència de mínims.

La referida por de moure's perquè aviat s'acosten les municipals ens pot fer còmplices d'un altre fracàs. Si esperem el moment adequat, aquest mai no arribarà. Sempre s'esdevindran necessitats pretesament més urgents. Sempre hi haurà eleccions “properes” o congressos futurs. No esperem més, doncs. És ara el moment.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada