Des de diumenge passat, en què el PSC va obtenir la seva pitjor i més dura derrota electoral, sembla que els socialistes no podran contenir el sempitern debat sobre la seva essència, que acaba sempre remetent a la suposada existència de dues ànimes en un sol cos. Curiosament, sembla que aquestes dues ànimes únicament tenen un element de diferenciació: el grau de més o menys catalanisme, i particularment el tipus de vincle que defensa cada una amb la resta del socialisme espanyol. Vist d'aquesta manera, sembla com si les causes del gran cataclisme que van patir el 28-N s'atribuïssin exclusivament a aquesta qüestió. Penso que, en realitat, estem davant d'un debat que, segons com es plantegi, resulta manifestament incomplet i pot arribar a ser anecdòtic si es redueix al tema del grup parlamentari propi. Perquè el debat sobre el perquè de la derrota no es pot ni s'hauria de centrar únicament en la lletra final del PSC, la C de Catalunya (convertim-la en C de catalanisme), sinó també sobre la lletra S i fins i tot la P inicial de partit.
Idees convencionals
La S, perquè ella constitueix la raó de ser d'una força socialdemòcrata. I al voltant de la S, de la crisi econòmica global, del paper de la cosa pública en relació amb el mercat, de la E d'Europa, sense la qual la S no té futur, s'ha de desenvolupar una part central del debat. Denis MacShane, exministre per a Europa al Govern de Tony Blair, ha escrit recentment que «hi ha moltíssimes idees convencionals, massa, en el consell suprem de la socialdemocràcia europea». Aquí resideix, segons el meu parer, una qüestió medul•lar, molt més suggerent que el retorn de pesats debats que el socialisme català va superar en la dècada dels 80: ¿Com afronta el PSC el debat al voltant del binomi competitivitat econòmica / Estat del benestar? ¿Des del conservadorisme curtterminista, des d'un liberalisme a penes maquillat o des d'un reformisme valent i amb sentit?
I, finalment, la P, perquè el que ha fallat també durant aquests últims anys han estat les persones que encarnen el projecte socialista a Catalunya: José Montilla ha estat el primer d'admetre-ho -sembla que els costa una mica més assumir la seva responsabilitat a altres membres del PSC que han governat Catalunya durant aquests set anys-. I això, per tant, ens remet a un debat sobre com s'han pres determinades decisions i sobretot com es designen els seus candidats. La pseudodemocràcia que significa la cultura de la cooptació, que té grans avantatges, però que acaba donant pseudolíders. El procés que ha iniciat el PSC no serà fecund sense un verdader debat obert, democràtic i competitiu en el qual tots els seus membres exerceixin plenament els seus drets i deures com a ciutadans compromesos amb un projecte polític. Un procés en el qual els afiliats que no tenen accés al debat públic a través dels mitjans de comunicació no acabin convertits, quan sigui l'hora de prendre decisions, en espectadors o simples figurants.
Havent obtingut menys del 19% dels vots, el socialisme català ha creuat un perillós Rubicó que l'allunya de poder ser una alternativa de govern. Que sigui capaç de culminar amb èxit el seu procés de renovació és una cosa en la qual no només s'hi juguen molt els socialistes, sinó el conjunt del país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada