Viure comparant-se

Ens mirem el melic contínuament a l’hora que ens volem vendre com l’avançada d’Espanya, la locomotora econòmica, el súmmum de l’emprenedoria, el “colmo” de la innovació. Però tot això no ho podem posar a l’agenda sense comparar-nos. No amb nosaltres. Sinó amb ells. Ells com si fos un contrari, un rival, un enemic. Una mena de serp verinosa que ens impedeix d’expressar-nos. Som la pera. Però no podem ser llimonera perquè ens posen obstacles a tot arreu. Algun estudi diu que els catalans estem perplexos. La perplexitat és la meva esperança. Perplexitat i crisi econòmica seran els elements, conjuntament amb l’autogovern, les palanques del canvi d’actitud i de pensament que han de permetre, per fi, que ens mirem a nosaltres mateixos, els objectius que volem aconseguir i els reptes de futur que afrontem, comparant-nos amb nosaltres mateixos. Les comparacions són odioses, sí. Insuportables si el què tenim davant és un mirall en el qual mirar-nos. De moment; el nou model de finançament ens resta excuses per no voler mirar-nos al mirall. I ara, doncs, què fem? Jo ho tinc clar; mirar-me a mi, i aprendre dels altres. Estiguin al sud, al nord, i sí. De l’oest també se n’aprèn. I molt.

divendres, 3 de desembre del 2010

"La C, la S i la P del socialisme català" de Joaquim Coll

Article publicat a el Periódico divendres 3 de desembre del 2010

Des de diumenge passat, en què el PSC va obtenir la seva pitjor i més dura derrota electoral, sembla que els socialistes no podran contenir el sempitern debat sobre la seva essència, que acaba sempre remetent a la suposada existència de dues ànimes en un sol cos. Curiosament, sembla que aquestes dues ànimes únicament tenen un element de diferenciació: el grau de més o menys catalanisme, i particularment el tipus de vincle que defensa cada una amb la resta del socialisme espanyol. Vist d'aquesta manera, sembla com si les causes del gran cataclisme que van patir el 28-N s'atribuïssin exclusivament a aquesta qüestió. Penso que, en realitat, estem davant d'un debat que, segons com es plantegi, resulta manifestament incomplet i pot arribar a ser anecdòtic si es redueix al tema del grup parlamentari propi. Perquè el debat sobre el perquè de la derrota no es pot ni s'hauria de centrar únicament en la lletra final del PSC, la C de Catalunya (convertim-la en C de catalanisme), sinó també sobre la lletra S i fins i tot la P inicial de partit.

Idees convencionals

La S, perquè ella constitueix la raó de ser d'una força socialdemòcrata. I al voltant de la S, de la crisi econòmica global, del paper de la cosa pública en relació amb el mercat, de la E d'Europa, sense la qual la S no té futur, s'ha de desenvolupar una part central del debat. Denis MacShane, exministre per a Europa al Govern de Tony Blair, ha escrit recentment que «hi ha moltíssimes idees convencionals, massa, en el consell suprem de la socialdemocràcia europea». Aquí resideix, segons el meu parer, una qüestió medul•lar, molt més suggerent que el retorn de pesats debats que el socialisme català va superar en la dècada dels 80: ¿Com afronta el PSC el debat al voltant del binomi competitivitat econòmica / Estat del benestar? ¿Des del conservadorisme curtterminista, des d'un liberalisme a penes maquillat o des d'un reformisme valent i amb sentit?

I, finalment, la P, perquè el que ha fallat també durant aquests últims anys han estat les persones que encarnen el projecte socialista a Catalunya: José Montilla ha estat el primer d'admetre-ho -sembla que els costa una mica més assumir la seva responsabilitat a altres membres del PSC que han governat Catalunya durant aquests set anys-. I això, per tant, ens remet a un debat sobre com s'han pres determinades decisions i sobretot com es designen els seus candidats. La pseudodemocràcia que significa la cultura de la cooptació, que té grans avantatges, però que acaba donant pseudolíders. El procés que ha iniciat el PSC no serà fecund sense un verdader debat obert, democràtic i competitiu en el qual tots els seus membres exerceixin plenament els seus drets i deures com a ciutadans compromesos amb un projecte polític. Un procés en el qual els afiliats que no tenen accés al debat públic a través dels mitjans de comunicació no acabin convertits, quan sigui l'hora de prendre decisions, en espectadors o simples figurants.

Havent obtingut menys del 19% dels vots, el socialisme català ha creuat un perillós Rubicó que l'allunya de poder ser una alternativa de govern. Que sigui capaç de culminar amb èxit el seu procés de renovació és una cosa en la qual no només s'hi juguen molt els socialistes, sinó el conjunt del país.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada