Viure comparant-se

Ens mirem el melic contínuament a l’hora que ens volem vendre com l’avançada d’Espanya, la locomotora econòmica, el súmmum de l’emprenedoria, el “colmo” de la innovació. Però tot això no ho podem posar a l’agenda sense comparar-nos. No amb nosaltres. Sinó amb ells. Ells com si fos un contrari, un rival, un enemic. Una mena de serp verinosa que ens impedeix d’expressar-nos. Som la pera. Però no podem ser llimonera perquè ens posen obstacles a tot arreu. Algun estudi diu que els catalans estem perplexos. La perplexitat és la meva esperança. Perplexitat i crisi econòmica seran els elements, conjuntament amb l’autogovern, les palanques del canvi d’actitud i de pensament que han de permetre, per fi, que ens mirem a nosaltres mateixos, els objectius que volem aconseguir i els reptes de futur que afrontem, comparant-nos amb nosaltres mateixos. Les comparacions són odioses, sí. Insuportables si el què tenim davant és un mirall en el qual mirar-nos. De moment; el nou model de finançament ens resta excuses per no voler mirar-nos al mirall. I ara, doncs, què fem? Jo ho tinc clar; mirar-me a mi, i aprendre dels altres. Estiguin al sud, al nord, i sí. De l’oest també se n’aprèn. I molt.

dimarts, 21 de desembre de 2010

"Ja no sé ni si sóc dels nostres" de Joan Ollé

Article publicat a El Periódico el dia 19 de desembre de 2010

Pornogràfic això de l'encara president Montilla amb l'encara consellera Tura: amarradets tots dos, espumes i vellut -o presa de pèl- aviam si cola l'impossible, i després de la debacle tal dia farà un any i que vingui el panxacontenta de Nadal a matar el gall i a la tia PP donar-n'hi un tall, a l'espera que la guerrera Chacón faci sortir al carrer els tancs del postzapaterisme. I el somrient Hereu, amb més fe que el seu Benet, alcaldejant l'ambient amb això que, a la que el beneeixi el papa Pepe Primer de Catalunya i Cinquè d'Iznájar (¿¿¿amb quina autoritat???), això del cap i casal ho arregla en un tres i no res.
¿No passegen pel carrer aquests senyors? ¿No miren, no veuen, no escolten, no senten? ¿Encara no s'han assabentat de la magnitud de la decepció que han provocat amb el seu autista (zaragozista o collbonista) nicaragüisme? ¿Com es pot esperar que aquests experts en enrocs i enquistaments liderin la renovació del seu partit partit? Potser la solució la tenen a casa i no volen adonar-se'n.

A Esquerra Republicana, ja farts de la seva pròpia cantarella, han tingut l'audàcia de confiar al nouvingut Tresserras una severa auditoria dels seus mals: la xuleria -segons el meu parer-el primer, com si vinguessin d'un planeta millor. Els d'Iniciativa no canviaran el seu discurs encara que a més d'un li resulti d'una altra època, quan no manava el senyor comte i la revolució i la coliflor eren encara possibles.

¿S'imaginen que aquestes avui malparades formacions invertissin valentament els quatre -o Mas- anys de guaret que els esperen a desfer-se dels seus pitjors personatges, vicis i caricatures -España una, in-de-pen-dèn-ci-a, verde que te quiero verde...- i, asseguts al voltant d'una taula, com en el forçat tripartit però lluny de tot poder, els millors redactessin un acord de mínims sobre quin ha de ser el paper de l'esquerra -i si aquesta és possible- en aquest encara molt jove segle XXI?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada