Viure comparant-se

Ens mirem el melic contínuament a l’hora que ens volem vendre com l’avançada d’Espanya, la locomotora econòmica, el súmmum de l’emprenedoria, el “colmo” de la innovació. Però tot això no ho podem posar a l’agenda sense comparar-nos. No amb nosaltres. Sinó amb ells. Ells com si fos un contrari, un rival, un enemic. Una mena de serp verinosa que ens impedeix d’expressar-nos. Som la pera. Però no podem ser llimonera perquè ens posen obstacles a tot arreu. Algun estudi diu que els catalans estem perplexos. La perplexitat és la meva esperança. Perplexitat i crisi econòmica seran els elements, conjuntament amb l’autogovern, les palanques del canvi d’actitud i de pensament que han de permetre, per fi, que ens mirem a nosaltres mateixos, els objectius que volem aconseguir i els reptes de futur que afrontem, comparant-nos amb nosaltres mateixos. Les comparacions són odioses, sí. Insuportables si el què tenim davant és un mirall en el qual mirar-nos. De moment; el nou model de finançament ens resta excuses per no voler mirar-nos al mirall. I ara, doncs, què fem? Jo ho tinc clar; mirar-me a mi, i aprendre dels altres. Estiguin al sud, al nord, i sí. De l’oest també se n’aprèn. I molt.

dimarts, 14 de desembre del 2010

"Qui són? on van?" de Pep Riera

Article publicat a l'AVUI el 13 de desembre de 2010

On vas, que et veuran!, diuen al meu poble quan gastes una pinta que el més probable és que et faci quedar en evidència. Cridar l'atenció a vegades és una acció conscient i premeditada, però hi ha moments i situacions en què quedar en evidència és l'única cosa que no s'ha de fer. Els eslògans electorals són traïdors. Els exhibeixes com si te'ls creguessis de veritat el temps que faci falta abans de les eleccions, però després de les votacions el que s'hauria de fer en molts casos és amagar-los al magatzem de les idees fracassades.

A vegades, però, això no va així i passa el que tothom va poder veure divendres en la mateixa fotografia que publicaven tots els diaris. La imatge corresponia a la reunió que José Montilla i Miquel Iceta comandaven amb els principals alcaldes del PSC, en què destacaven els de Barcelona, Lleida, Tarragona i Girona. Res anormal. El contingut que en va transcendir, però, ja demostra la desorientació en què està immers el partit socialista. En lloc d'afrontar la rebolcada que van rebre a les urnes i seguir el camí de renovació que va marcar el primer secretari i fins ara president de la Generalitat, José Montilla, els alcaldes socialistes són partidaris de fer veure que no ha passat res i ajornar el debat intern.

Res de successió de Montilla, res de parlar de grup propi a Madrid, res de catalanisme o PSOE... Els electors no poden percebre nerviosisme ni dubtes existencials. Ells mateixos, si volen pensar que la gent és ximple. Poden fer el que vulguin, només faltaria. Però el que no poden fer és fotografiar-se davant d'un eslògan que els delata i els despulla després dels resultats del 28-N: PSC. La Catalunya que sap on va. Poden ser més bona o més mala gent, més treballadors o menys, tenir més vocació de servei o menys, però no poden tenir la poca vergonya de desafiar la realitat i els resultats electorals amb un eslògan com aquest. La imatge era patètica: ells amb aquelles cares postisses i rere seu aquest eslògan. Catalunya, encara no ho saben, és aquest ens que fa segles que es pregunta: Qui som? On anem? I encara cap partit es pot atribuir la resposta correcta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada