Viure comparant-se

Ens mirem el melic contínuament a l’hora que ens volem vendre com l’avançada d’Espanya, la locomotora econòmica, el súmmum de l’emprenedoria, el “colmo” de la innovació. Però tot això no ho podem posar a l’agenda sense comparar-nos. No amb nosaltres. Sinó amb ells. Ells com si fos un contrari, un rival, un enemic. Una mena de serp verinosa que ens impedeix d’expressar-nos. Som la pera. Però no podem ser llimonera perquè ens posen obstacles a tot arreu. Algun estudi diu que els catalans estem perplexos. La perplexitat és la meva esperança. Perplexitat i crisi econòmica seran els elements, conjuntament amb l’autogovern, les palanques del canvi d’actitud i de pensament que han de permetre, per fi, que ens mirem a nosaltres mateixos, els objectius que volem aconseguir i els reptes de futur que afrontem, comparant-nos amb nosaltres mateixos. Les comparacions són odioses, sí. Insuportables si el què tenim davant és un mirall en el qual mirar-nos. De moment; el nou model de finançament ens resta excuses per no voler mirar-nos al mirall. I ara, doncs, què fem? Jo ho tinc clar; mirar-me a mi, i aprendre dels altres. Estiguin al sud, al nord, i sí. De l’oest també se n’aprèn. I molt.

dimarts, 14 de desembre de 2010

"Ànimes de càntir" de Toni Soler

Article publicat al diari ARA el 12 de desembre de 2010

PROBLEMA. El problema del PSC no és tenir dues ànimes: qualsevol gran partit en necessita més d'una. Convergència, sense anar més lluny, en té dues o tres, a part d'Unió Democràtica; en Mas ha guanyat les eleccions defensant la independència i rebutjant-la, tot alhora. I ningú no li'n fa retret. Els partits centrals no poden ser monolítics, perquè en aquest país no hi ha prou gent que pensi el mateix (futbol al marge). Les formacions polítiques que aspiren a la majoria han de buscar objectius neutres -el yes we can d'Obama n'és l'exemple sublim- i candidats que desagradin el mínim possible. Per tant, insisteixo, el problema del PSC no és que tingui dues ànimes. El problema és que les ànimes que té, siguin les que siguin, estan segrestades. La dependència orgànica situa el PSC en una estat de desavantatge crònic respecte del seu gran rival, i eclipsa totes les demostracions de catalanisme que pugui fer. El govern Montilla, en matèria d'autogovern, ha anat més enllà que els governs de Pujol. L'hi va empènyer ERC, i li ha costat uns quants disgustos. Total, per no treure'n cap rendiment. En canvi, CiU manté la seva pàtina nacionalista tot i pactar la retallada de l'Estatut amb el PSOE. Per a molts electors, el que compta és que en Mas decideix per si sol, a Barcelona i a Madrid, mentre que en Montilla no sempre pot. Encara que de tant en tant faci emprenyar els companys del carrer Ferraz.
 
GRUP. Que consti que això no s'arregla només recuperant el grup parlamentari propi al Congrés. El 1981, just abans de desaparèixer, el grup del PSC, amb Ernest Lluch al capdavant, va votar disciplinadament a favor de la LOAPA, la llei antiautonòmica pactada per UCD i PSOE, inspirada per Milans del Bosch i decapitada pel Tribunal Constitucional. (Per això els neocentralistes que demanen una altra LOAPA exigeixen també una reforma constitucional.) Per tant, el grup propi a Madrid és una condició necessària però no suficient. El PSC pot tenir les ànimes que calgui, pot ser tan català i tan espanyol com vulgui, però ha de poder definir la seva estratègia en funció d'ell mateix i de la política catalana, com ho fan els altres partits amb vocació de centralitat. De fet, què en treuen, de fer seure Miquel Iceta al comitè federal? Les opcions del PSC de pilotar el socialisme espanyol en una direcció federalista s'han esvaït pràcticament del tot.
 
RISCOS. Però no tot és feina del PSC. Els socialistes catalans no poden renunciar a una part del seu electorat tradicional sense guanyar-ne de nou. Haurien de ser capaços de generar nous consensos, acostar-se a sectors socialdemòcrates, catalanistes i sobiranistes, gent que vol "un Estat que funcioni per a Catalunya, ja sigui propi o compartit", en paraules de Ferran Mascarell. Sensibilitats diverses que poden procedir de CiU, d'ERC, d'ICV o l'abstenció. El caldo de cultiu d'una esquerra tan nacional, central i àmplia com ho és CiU en l'àmbit del centredreta. Ara bé, no sé si aquesta eina de renovació es pot fer a partir de sigles o cognoms més que rovellats.

D'altra banda, correm un risc: que la nova esquerra es quedi a mig camí de tot arreu i doni oxigen als extrems: que infli en Laporta, PP, Ciutadans, l'Anglada i potser una nova federació catalana del PSOE, afavorint el frontisme en lloc de la cohesió. Això es podria evitar -s'hauria d'evitar- modulant el discurs, evitant simplificacions absurdes, fent lloc a totes les ànimes que calgui. Al cap i a la fi, CiU ha guanyat al Baix Llobregat. La política sempre acaba sorprenent els politòlegs.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada