Viure comparant-se

Ens mirem el melic contínuament a l’hora que ens volem vendre com l’avançada d’Espanya, la locomotora econòmica, el súmmum de l’emprenedoria, el “colmo” de la innovació. Però tot això no ho podem posar a l’agenda sense comparar-nos. No amb nosaltres. Sinó amb ells. Ells com si fos un contrari, un rival, un enemic. Una mena de serp verinosa que ens impedeix d’expressar-nos. Som la pera. Però no podem ser llimonera perquè ens posen obstacles a tot arreu. Algun estudi diu que els catalans estem perplexos. La perplexitat és la meva esperança. Perplexitat i crisi econòmica seran els elements, conjuntament amb l’autogovern, les palanques del canvi d’actitud i de pensament que han de permetre, per fi, que ens mirem a nosaltres mateixos, els objectius que volem aconseguir i els reptes de futur que afrontem, comparant-nos amb nosaltres mateixos. Les comparacions són odioses, sí. Insuportables si el què tenim davant és un mirall en el qual mirar-nos. De moment; el nou model de finançament ens resta excuses per no voler mirar-nos al mirall. I ara, doncs, què fem? Jo ho tinc clar; mirar-me a mi, i aprendre dels altres. Estiguin al sud, al nord, i sí. De l’oest també se n’aprèn. I molt.

dijous, 16 de desembre de 2010

"Receptes per al PSC" d'Antoni Dalmau

Article publicat al diari Avui el 15 de desembre de 2010

El poder polític que tenia a les mans el PSC i la magnitud de la derrota recent en les eleccions al Parlament han estat tan grans, tan ostensibles, que ara tothom s'afanya a brindar-li explicacions i receptes. És evident que, quan les coses no funcionen, cal modificar missatges, pautes de conducta i equips de direcció, per tal de redreçar el rumb de la nau i tornar a aparèixer davant els ciutadans com el partit que inspira més confiança. Però, més enllà del debat intern, que hauria de ser profund i transparent alhora, aquests dies s'ha produït des de fora i des de dins un bombardeig precipitat de pressions i de fórmules de salvament miraculoses que, tot i ser ben comprensibles, sorprenen una mica.
 
Posats a buscar explicacions a la desfeta, sorprèn una vegada més el simplisme i fins i tot la malícia d'uns quants dirigents del socialisme espanyol que mai no han paït el grau d'autonomia amb què funciona el PSC pel que fa al propi projecte polític. Un grau d'autonomia que a molts ens sembla encara insuficient, no cal dir-ho, però que per a ells, si poguessin verbalitzar-ho sense embuts, els resulta senzillament intolerable. Als ulls d'aquests tristament anomenats barons, el mal dels socialistes catalans prové d'una sola deriva: l'excés de nacionalisme, els acords amb ERC, la perillosa aventura d'un nou Estatut. La crisi econòmica, les mesures adoptades pel govern espanyol, les febleses de la socialdemocràcia europea en aquest inici de mil·lenni... tot això no sembla que compti per a aquesta visió neocentralista, que aparentment no s'immuta davant unes estimacions de vot a escala espanyola –per tant, ben lluny del paisatge català– que atorguen un avantatge molt preocupant en benefici del PP. En aquest sentit, l'actitud d'aquests barons no fa més que plasmar la bretxa cada vegada més gran que separa Catalunya d'Espanya a tots nivells: allò que, vist des d'aquí, resulta encara notòriament insuficient, és vist a l'altra banda com un excés insuportable.

Hi ha una altra via de pressió externa que també resulta força evident i cridanera: és la que s'expressa cada dia a través de molts mitjans de comunicació. En aquest cas, la recepta indefugible que caldria aplicar sense demora passa per quatre coses ben simples i ben clares: un canvi de cares i de noms, el debat sobre la data del congrés del partit, la preeminència d'una o altra de les famoses “dues ànimes” i la posició a favor o en contra d'un grup parlamentari propi. En aquesta lògica, els alcaldes socialistes, que prou feina tindran a salvar la nau d'un hipotètic segon naufragi col·lectiu, són festejats com la gran esperança blanca... Més enfora encara, hi ha qui no para de receptar una purga més radical i expeditiva que sens dubte ho resoldria tot: la separació definitiva entre el PSC i el PSOE. És curiós que aquesta solució sigui abonada, no sols per persones i grups que mai no sentirien la temptació de votar els socialistes, sinó per gent que es proclama més nacionalista que ningú i que no sembla comprendre ni la realitat sociològica de Catalunya ni la contribució fonamental que la unitat socialista ha prestat històricament a la cohesió social del nostre poble.

Així, doncs, els termes del debat se simplifiquen i els aspectes més superficials guanyen aparença de solució definitiva. Un nou primer secretari, un congrés taumatúrgic i un grup parlamentari propi: això és tot. Hi ha unes ganes boges de poder publicar ben de pressa un titular a cinc columnes que certifiqui davant de tothom quina de les dues ànimes s'ha imposat damunt de l'altra. I a esperar unes noves eleccions que permetin contrastar l'encert de la línia adoptada.

És senzill, és cridaner, però probablement seria precipitat i absurd. Seria suïcida. Una força política important, amb pretensions de tornar a ser una alternativa de govern, no es pot permetre ni l'immobilisme més eixorc –una altra temptació que sens dubte ronda pel carrer de Nicaragua– ni un canvi radical de rumb que col·loqui el vaixell a mercè de les onades. La recepta millor és segurament molt més tranquil·la, i menys agraïda de cara als titulars: passa per un debat assossegat, per una reformulació del projecte que entre altres coses actualitzi el missatge, per una recerca de gran consens en la definició dels nous lideratges, per una formulació convincent del combat contra la crisi i, finalment, per un replantejament d'algunes coses que grinyolen en la relació amb el PSOE, que no sembla escapar-se de la tendència neocentralista que s'ha apoderat del panorama polític espanyol –en aquest darrer paquet entra, naturalment, l'opció pel grup parlamentari. I passa també per gestos de signe positiu al Parlament que la societat catalana sens dubte agrairà: una actitud franca envers el nou govern, que combini la necessitat de facilitar els consensos necessaris per activar l'economia i la conveniència d'una oposició que denunciï la deriva clarament conservadora que s'anuncia en algunes polítiques d'Artur Mas i CiU.

Ningú no ha dit que aquesta via de solució resulti fàcil. Ni és segur, en un terreny tan fràgil i movedís com la política, que així s'asseguri la formulació correcta de l'alternativa de govern que Catalunya necessita. Però els canvis que cal fer no poden dur-se a terme ni d'avui per demà ni a remolc de les pressions interessades que cada dia es dicten a cop de titular. Pel que jo sé, d'ànimes, al PSC n'hi ha unes quantes: tot és qüestió de dosificar-les de la manera adequada i garantir finalment, amb unitat interna, la viabilitat d'un projecte catalanista i socialista al mateix temps. En definitiva, res de radicalment diferent del que molts catalans encara volen per al seu país.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada