Viure comparant-se

Ens mirem el melic contínuament a l’hora que ens volem vendre com l’avançada d’Espanya, la locomotora econòmica, el súmmum de l’emprenedoria, el “colmo” de la innovació. Però tot això no ho podem posar a l’agenda sense comparar-nos. No amb nosaltres. Sinó amb ells. Ells com si fos un contrari, un rival, un enemic. Una mena de serp verinosa que ens impedeix d’expressar-nos. Som la pera. Però no podem ser llimonera perquè ens posen obstacles a tot arreu. Algun estudi diu que els catalans estem perplexos. La perplexitat és la meva esperança. Perplexitat i crisi econòmica seran els elements, conjuntament amb l’autogovern, les palanques del canvi d’actitud i de pensament que han de permetre, per fi, que ens mirem a nosaltres mateixos, els objectius que volem aconseguir i els reptes de futur que afrontem, comparant-nos amb nosaltres mateixos. Les comparacions són odioses, sí. Insuportables si el què tenim davant és un mirall en el qual mirar-nos. De moment; el nou model de finançament ens resta excuses per no voler mirar-nos al mirall. I ara, doncs, què fem? Jo ho tinc clar; mirar-me a mi, i aprendre dels altres. Estiguin al sud, al nord, i sí. De l’oest també se n’aprèn. I molt.

dimecres, 15 de desembre del 2010

"El verdader debat socialista" de Miquel Iceta

Article publicat a El Periódico el 15 de desembre de 2010

La renovació del PSC exigeix claredat en la definició d'un projecte de progrés i rotunditat en la seva defensa dins i fora de Catalunya, assegurant el creixement econòmic i la cohesió social, impulsant l'autogovern en una Espanya federal i preservant la unitat civil erosionada per tensions identitàries i l'impacte de la immigració.

Els socialistes hem perdut les eleccions perquè el nostre projecte no ha convençut la majoria. Ni estàvem en condicions d'oferir el govern sòlid i potent que el país reclamava, ni semblàvem capaços de lluitar contra la crisi i donar-hi resposta de manera coherent amb els nostres principis d'igualtat i justícia social, problema comú a tots els partits de la socialdemocràcia europea. Aquest ha de ser el centre de la nostra reflexió.

L'esquerra perd suport de la classe treballadora tradicional i de les classes populars, decebudes per una política econòmica i fiscal incapaç de defensar els seus interessos. I també perd la confiança de part de la classe mitjana, que considera que contribueix a uns serveis públics que utilitzen bàsicament uns altres, i que no se sent identificada amb un discurs socialista que creu ancorat en el passat.

La crisi econòmica afavoreix un replegament individualista o identitari que abona les posicions conservadores. Per això cal que l'esquerra combati la por generada per la crisi i la seva utilització política per part dels conservadors. Com assenyalava encertadament Tony Judt, la dreta utilitza la crisi com a excusa per desplegar acarnissadament les seves prioritats: menys Estat, menys protecció social, menys solidaritat.

La qüestió és saber com s'han d'impulsar les reformes necessàries per vèncer la batalla de la competitivitat en l'economia global i, alhora, garantir la justícia social proporcionant una xarxa de protecció als que la necessiten i també seguretat a tots plegats.

Per a les forces progressistes és vital tornar a connectar amb la nostra base tradicional, però també establir vincles amb les noves generacions i amb els sectors més emprenedors i innovadors, i resoldre les tensions entre els que veuen la globalització com una oportunitat, i els que la temen i es resisteixen al progrés, essent conscients que no és fàcil construir identitats i lleialtats fixes en un món tan canviant.

El socialisme democràtic ha de saber copsar els canvis econòmics, socials i culturals per assimilar-los i poder-los governar, i revitalitzar els valors que ens identifiquen, innovar radicalment les nostres propostes i les nostres formes d'organització i actuació, i impulsar la justícia social, la igualtat d'oportunitats, la defensa de la igual dignitat de totes les persones i el reconeixement de la igualtat de drets, en aquest nou context.

Per aconseguir-ho cal atacar frontalment la carència més gran i més urgent que tenim: la necessitat de renovar els nostres plantejaments en matèria de política econòmica. El nostre projecte ja no es pot basar en la transferència de renda a gran escala des de les classes benestants fins als perdedors de les grans transformacions econòmiques. La prioritat avui és incorporar els sectors més febles de la societat en més bones condicions a una economia que ha de créixer de manera sostenible. Així, la inclusió social ha d'anar vinculada a una política de modernització, competitivitat i creixement econòmic, en la qual el capital humà, la formació, la recerca i la innovació tinguin un paper central.

Avançar cap a un nou paradigma de política econòmica implica també un nou conjunt de regulacions i incentius a la inversió i a la producció, que contribueixin més a augmentar la prosperitat sostinguda per a tothom. A hores d'ara la renovació ecològica dels patrons de producció i de consum és inevitable, i això ha de proporcionar també un gran impuls al creixement econòmic. Hem de saber maximitzar la prosperitat satisfent els criteris de la sostenibilitat ecològica i social. I per això calen ajustaments i reformes per recuperar competitivitat i garantir el manteniment i la consolidació dels avenços socials aconseguits.

Catalunya té totes les condicions per liderar la sortida de la crisi del conjunt d'Espanya: perquè té una base industrial sòlida, un mercat de treball baix en temporalitat respecte a la resta de l'Estat, i perquè ha sabut traduir la crisi en una oportunitat de racionalització i de millora de la seva productivitat.

Però les reformes no poden ser només locals, han de ser globals. Per això cal reivindicar alhora una Europa federal capaç de defensar el model social europeu i impulsar una veritable governança econòmica europea, i una nova regulació dels mercats globals per assegurar que l'economia estigui al servei de les persones i de les societats.

Així, els socialistes hem d'aixecar la bandera de les reformes però sense oblidar els principis que ens caracteritzen ni les legítimes pors i incomprensions d'una gran part de la ciutadania, a la qual hem d'escoltar per interpretar adequadament els seus anhels, i definir de manera col•lectiva un projecte majoritari de transformació social que ens apropi a la societat lliure, pròspera i justa a què aspirem.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada