Viure comparant-se

Ens mirem el melic contínuament a l’hora que ens volem vendre com l’avançada d’Espanya, la locomotora econòmica, el súmmum de l’emprenedoria, el “colmo” de la innovació. Però tot això no ho podem posar a l’agenda sense comparar-nos. No amb nosaltres. Sinó amb ells. Ells com si fos un contrari, un rival, un enemic. Una mena de serp verinosa que ens impedeix d’expressar-nos. Som la pera. Però no podem ser llimonera perquè ens posen obstacles a tot arreu. Algun estudi diu que els catalans estem perplexos. La perplexitat és la meva esperança. Perplexitat i crisi econòmica seran els elements, conjuntament amb l’autogovern, les palanques del canvi d’actitud i de pensament que han de permetre, per fi, que ens mirem a nosaltres mateixos, els objectius que volem aconseguir i els reptes de futur que afrontem, comparant-nos amb nosaltres mateixos. Les comparacions són odioses, sí. Insuportables si el què tenim davant és un mirall en el qual mirar-nos. De moment; el nou model de finançament ens resta excuses per no voler mirar-nos al mirall. I ara, doncs, què fem? Jo ho tinc clar; mirar-me a mi, i aprendre dels altres. Estiguin al sud, al nord, i sí. De l’oest també se n’aprèn. I molt.

dissabte, 2 de gener de 2010

"La tradició federal" per Juan José López Burniol

Article publicat al diari Avui el 2 de gener de 2010

LA QÜESTIÓ CATALANA SEMPRE HA ESTAT LLIGADA A LA LLUITA PER LA LLIBERTAT. Vaig llegir, fa molts anys, una anècdota que José María Pemán visqué a la sessió inaugural de les Corts Constituents de la II República. Deia que, en anar entrant els diputats amb un considerable xivarri, de sobte es va fer un gran silenci. "Què passa?", inquirí un diputat al seu veí d'escó. I, mentre s'asseia un altre diputat -seriós i baixet- al qual tots miraven respectuosament, aquell respongué: "És que ha entrat Pi i Arsuaga, el fill d'en Pi i Margall", cosa que va fer exclamar a Pemán: "Perquè després diguin que a l'esquerra no hi ha tradicions!". I és cert: a l'esquerra hi ha tradicions, i una d'aquestes es la tradició federal.

FRANCESC PI I MARGALL, CATALÀ de Barcelona, nasqué el 1824 en una família modesta i va fer els primers estudis al seminari. Amb coneixements literaris sòlids, la carrera de dret i algunes llengües, l'any 1847 es traslladà a Madrid per fer el doctorat. Durant set anys es dedicà als treballs literaris i històrics. Però l'any 1854 entrà de ple en política activa amb el seu llibre La reacción i la revolución, que es va anticipar, en certa manera, a l'obra de Proudhon Du principe fédératif. Pi procedia de l'ampli corrent liberal, que -com apunta Antoni Jutglar- es va anar diversificant amb el temps. Pi no es quedà en el primer estadi del liberalisme, que és el liberalisme econòmic, sinó que -com altres intel·lectuals demòcrates- va defensar també el liberalisme cultural i el polític. Una defensa que projectà, d'entrada, en la que llavors es deia la qüestió social, i que es troba, en certa mesura, en la gènesi del pensament socialista. Així, escriví per aquells dies: "Pueblo, después de once años de esclavitud has roto, al fin, tus cadenas [...]. Sobre ti, y exclusivamente sobre ti, pesan las cargas del Estado [...]. ¿Qué haría sin ti toda esa turba de nobles, de propietarios, de parásitos? [...]. Ellos son, sin embargo, los que gozan de los beneficios de tu trabajo [...]. Para ellos son todos los derechos; para ti, todos los deberes".

I VA SER AQUEST MATEIX LIBERALISME cultural i polític el que impulsà Pi a denunciar -en paraules de Pere Anguera- "la vertebració deficient d'Espanya". Són també de 1854 aquestes idees de Pi: "La paz es en España tanto más inasequible, cuando que apenas hay un sistema de administración, de economía, de hacienda, que no lastime los intereses y las opiniones de una localidad [...]. Muchas de las antiguas provincias conservan todavía un carácter y una lengua que las distinguen de lo demás del reino [...]. Continuad empeñándoos en sujetarlas todas a un solo tipo, y dejáis en pié otro motivo de discordia. Aumentáis el antagonismo queriendo disminuirlo". En el mateix llibre, Pi oferia la solució, consistent en la revolució, "que salva también estos escollos", ja que "ama la unidad y hasta aspira a ver realizada la unidad de toda la familia humana; mas quiere la unidad en la variedad". Per Pi, la unitat en la varietat és la llei del món, una llei que tan sols es pot fer efectiva a Espanya mitjançant una organització federal: "La reclaman imperiosamente el mismo estado actual de las provincias que ayer fueron naciones, la topografía del país [...]. Dejemos por consiguiente a las provincias que se gobiernen como quieran". Dit això, s'ha d'afegir que no es coneix cap contacte ni vinculació de Pi amb el catalanisme; i que, com escriu Moliné Brasés -citat per Anguera-, Pi es mantingué sempre "d'esquena a la terra que el veié néixer". El que, valgui la paradoxa, dóna encara més força al seu al·legat federalista.

L'ARREL PROFUNDA DEL FEDERALISME de Pi, així com la raó última del seu avançat pensament social es troben en el desenvolupament ple de l'ideal de llibertat que dóna vida al liberalisme. Així ho entengué Lluís Via, que escriví a la revista Joventut a inicis del segle XX: "Per ventura les democràtiques doctrines d'en Pi i Margall, l'hermós programa federal, posat davant dels absolutismes dels republicans unitaris, no és la més alta llibertat en front de la més hipòcrita de les tiranies? No obstant les masses [...] han anat fins ara, més que amb en Pi i Margall, amb els unitaris, amb els falsos demòcrates". Pompeu Gener reafirma aquesta idea quan diu que "volent l'autonomia per a Catalunya, com a règim més lliberal que l'unitarisme, la proclamàvem per tots els pobles d'Espanya", sense tenir en compte -afegeix- que "les altres regions, o la major part d'elles, no comprenien pas l'autonomia. [...] En Pi i Margall, si no haguessin estat quatre catalans que el rodejaven, no hauria fet res".

FRACASSAT, AMB LA I REPÚBLICA el moviment federalista, ningú a Espanya es tornà a ocupar de la federació. Tan sols quedaren federalistes a Catalunya, però aquests es dividiren. Uns, amb Valentí Almirall, dubtant de la voluntat autonomista de les altres regions d'Espanya, es dedicaren tan sols a reclamar-la per a Catalunya; aquests són els que crearen el Centre Català, de tendències democràtiques i republicanes. La resta del partit federal perseverà amb el seu antic programa: la creació d'un Estat català que servís de nucli a una hipotètica federació futura. Ara bé, amb tota la trajectòria dels federalistes va quedar clar, des del primer moment, que la qüestió catalana estava lligada a la lluita per la llibertat i la reforma social. Resulten per això mateix molt ajustades aquestes paraules de Ramon Trias Fargas: "Catalunya ha sobreviscut perquè ha unit la seva causa a la causa eterna de la llibertat... I perquè ha sabut defensar la llibertat i identificar-se amb ella, amb sacrificis enormes, encara existeix i forma part, modestament però dignament, del concert de les nacions".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada