Viure comparant-se

Ens mirem el melic contínuament a l’hora que ens volem vendre com l’avançada d’Espanya, la locomotora econòmica, el súmmum de l’emprenedoria, el “colmo” de la innovació. Però tot això no ho podem posar a l’agenda sense comparar-nos. No amb nosaltres. Sinó amb ells. Ells com si fos un contrari, un rival, un enemic. Una mena de serp verinosa que ens impedeix d’expressar-nos. Som la pera. Però no podem ser llimonera perquè ens posen obstacles a tot arreu. Algun estudi diu que els catalans estem perplexos. La perplexitat és la meva esperança. Perplexitat i crisi econòmica seran els elements, conjuntament amb l’autogovern, les palanques del canvi d’actitud i de pensament que han de permetre, per fi, que ens mirem a nosaltres mateixos, els objectius que volem aconseguir i els reptes de futur que afrontem, comparant-nos amb nosaltres mateixos. Les comparacions són odioses, sí. Insuportables si el què tenim davant és un mirall en el qual mirar-nos. De moment; el nou model de finançament ens resta excuses per no voler mirar-nos al mirall. I ara, doncs, què fem? Jo ho tinc clar; mirar-me a mi, i aprendre dels altres. Estiguin al sud, al nord, i sí. De l’oest també se n’aprèn. I molt.

dimecres, 14 d’abril de 2010

"Reflexions d'un estadista" de Lluís Foix a propòsit de les memòries de Helmut Schmidt


Article publicat al diari Avui el 7 d'abril de 2010

Alemanya és un país d’una gran complexitat que ha protagonitzat la dramàtica història d’Europa des que fou creada com a Estat en derrotar i humiliar França en la guerra de 1870. Els alemanys, deia Goethe, fan les coses difícils, tant per a ells com per a tothom. L’excanceller Helmut Schmidt contempla als seus 92 anys l’accidentada història recent del seu país des de la distància i des de la reflexió de qui només pot aportar l’experiència viscuda. En el seu últim llibre, Fuera de servicio, balance de una vida (Icaria), repassa el dèficit d’un país que ha conegut l’esfondrament de l’Estat quatre vegades en el segle passat: la fi de l’Imperi l’any 1918, la decadència de la República de Weimar els anys 1930-1933, la destrucció del III Reich l’any 1945 i, finalment, la desfeta de la República Democràtica Alemanya en produir-se la unificació l’any 1989.

Felipe González deia que Schmidt és el tipus més respectat pel seu talent, però també el menys estimat pel seu tarannà. En llegir les últimes reflexions d’aquest hamburguès que ha estat moltes vegades ministre i que de 1974 a 1982 fou canceller de la República Federal, penso que el seu tarannà és prou humanista si analitzem la tasca dels polítics alemanys que en els últims seixanta anys han fet d’Alemanya un país lliure i democràtic.

Segurament que Schmidt va escoltar o llegir les paraules de Georges Bidault, cap de la resistència francesa a l’Est i després ministre d’Afers Exteriors, quan deia als soldats alemanys vençuts que “he vingut per desitjar-los una ràpida normalitat i tant de bo es trobin aviat en una Alemanya lliure i en una Europa lliure”. Eren anys de desfeta i de desorientació moral i política, després que els alemanys, en paraules de Hannah Arendt, haguessin fet una fugida cap endavant burlant una realitat que els portà a tractar els fets com si fossin simples opinions.

Schmidt deixà la política i es dedicà a pensar, escriure i reflexionar des de la direcció del setmanari Die Zeit. Explica que no pensava fer carrera política i que més aviat havia anat a parar al servei públic per atzar. Fa una recomanació que té una validesa universal per a tots aquells que es vulguin dedicar a la política. Diu que un polític ha d’haver après i exercit una professió a la qual pugui tornar en qualsevol moment perquè només així podrà preservar la seva independència. Posa més condicions per a un polític de qualitat, com conèixer la història d’Alemanya, almenys des de la Revolució Francesa, i també la història dels veïns més pròxims i el camí de la integració europea des de 1957. Un polític, afegeix, ha d’aprendre a escoltar persones desconegudes tot ponderant les seves respostes per no quedar presoner dels seus prejudicis. La democràcia és sempre la resolució oberta dels conflictes, tot i que hi ha límits morals i legals que mai no es poden traspassar. La racionalització i la consciència personal han de trobar-se per no caure en la frivolitat dels que es deixen portar per sentiments o per voluntarismes sense fonament.

Ara que Europa travessa les turbulències d’una crisi econòmica i també moral, que Angela Merkel pot deixar-se arrossegar pel que diuen les enquestes, Schmidt afirma que mantenir una pau estable a Europa és, sobretot, una necessitat alemanya, i que mentre els polítics de Berlín i París tinguin la convicció bàsica que els pobles de França i Alemanya es necessiten per sentir-se segurs, Europa no caurà en el parany dels populismes que tantes desgràcies han portat al continent en els últims dos segles.

Sempre amb els Estats Units, però mai lluny de França, deia com a canceller quan la democràcia a Europa estava protegida per Washington davant l’amenaça sempre latent de la Unió Soviètica. Són interessants les seves relacions amb el president Valéry Giscard d’Estaing quan Alemanya estava vigilada i havia de demostrar el seu europeisme i no caure en el perill d’un nou nacionalisme derivat del seu creixent pes econòmic. Manlleva una reflexió de Karl Popper per dir que els governats poden canviar de govern sense violència només amb el seu vot i els polítics han de ser responsables davant dels electors si volen ser reelegits.

Un estadista ha de ser generós. I Helmut Schmidt ho és perquè tracta amb magnanimitat els democratacristians, que foren autors principals de la recuperació econòmica i política dels alemanys. Sap que la democràcia i l’Estat de dret sempre viuen en perill permanent. Per una banda, perquè les pors i els estats d’ànim aguts de la psicologia de les masses porten a reaccions desproporcionades i, per una altra, perquè ens amenaça la limitació de l’Estat liberal de dret en mans d’una burocràcia rígida i sense esperit.

Per poder ser lliures és imprescindible un periodisme independent que fomenti la formació de l’opinió democràtica i, a la vegada, vetlli per la transparència de les decisions polítiques, ja que la publicitat de l’actuació de l’Estat és un requisit irrenunciable per a l’existència de l’opinió pública.

Cita diverses vegades el canceller democratacristià Ludwig Erhard, que fou el que va posar en funcionament l’economia social del mercat, que esdevingué l’Estat de benestar, l’aportació cultural i política més important que Europa ha donat al món al segle XX.
 
Dedica un llarg capítol a les trobades amb personalitats de tot el món. També amb els dirigents religiosos, dels quals ha après molt. Donada la convulsa història del seu país diu que els “alemanys no podem viure en pau els uns amb els altres sense les obligacions i virtuts desenvolupades sobre la base del cristianisme”. Diu que sense la nostra responsabilitat personal davant el bé comú, sense el sentit comunitari, que comporta el sentit de la decència, la veracitat i l’ordre, una societat lliure no pot perdurar. I ho escriu un vell socialdemòcrata que ha pensat molt sobre la seva actuació pública i sobre els alemanys.
Lluís Foix és periodista.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada