Article publicat al diari El Periódico de Catalunya l'11 de març de 2010
Imagineu-vos en un vaixell que passa enmig d’una forta tempesta, suportant les sacsejades d’un onatge embravit. Hi ha marejos i crisis nervioses. Gairebé tothom mira a l’horitzó esperant signes de bonança que ningú entreveu. El capità i els oficials s’afanyen per mantenir el rumb mentre donen instruccions al passatge i intenten ajudar els que ho necessiten. Malgrat tot, creix una sensació de perill i la por propaga la desconfiança en els que exerceixen el comandament. En aquest context, ¿us semblaria raonable que una part de la tripulació es reunís per discutir una proposta sobre els torns de vacances o el disseny dels nous uniformes? Doncs una cosa semblant està passant al Parlament de Catalunya amb el projecte de llei de mesures en matèria d’ocupació pública, que, després de passar el debat de totalitat, segueix aquests dies el tràmit reglamentari.
Potser penseu que, sota l’impacte de la crisi, els nostres diputats estan entestats, per fi, a escometre l’ambiciosa reforma del sector públic que els temps demanen. Potser estan estudiant la manera d’augmentar la productivitat de l’ocupació pública o eliminar una mica la rigidesa que pateix, que ja seria hora. Potser creuen arribat el moment de professionalitzar, d’una vegada, els alts càrrecs o de facilitar les operacions de redistribució i aprofitament d’efectius, com sembla que aconsellaria el creixement del dèficit públic. Pot ser que considerin que s’ha de començar a avaluar seriosament la feina dels treballadors públics i vincular la continuïtat de l’ocupació i la carrera al seu rendiment.
Res d’això. El que ocupa ses senyories és un text tan suggerent com la guia telefònica i tan innovador com un còdex medieval. Una vegada més, la Cambra discuteix un projecte fet per funcionaris per a funcionaris, d’esquena a les necessitats socials i a anys llum del que interessa –i resulta intel·ligible– als ciutadans.
Tanta inanitat és irritant si pensem en les turbulències que agiten la nostra vida quotidiana, i com n’és de desitjable que els nostres legisladors dediquin el seu temps a allò que importa. No obstant, la cosa no seria especialment greu si no fos per dos motius de preocupació. Un té a veure amb els continguts del projecte i un altre amb el seu procés d’elaboració i tramitació.
Aquest projecte de llei, sense canviar res d’important, reforça els elements més rancis del model d’ocupació pública que anem arrossegant i fa així una mica més difícil la seva eventual reconsideració en el futur. Entre altres coses, consolida el model de cossos –sistema d’organització força discutible–, generalitza un instrument tan rígid com les relacions de llocs de treball, petrifica –sacralitzant les proves memorístiques– l’oposició tradicional com a sistema d’accés, perd l’ocasió de professionalitzar de veritat els òrgans de selecció, burocratitza l’escola d’Administració pública i tenalla els gestors amb una pruïja uniformista i centralitzadora que desconsidera, a més, l’autonomia local. Res d’això és rigorosament nou. Al contrari, el text arrodoneix –cosa que resulta paradoxal, atès que es tracta d’un dels primers desenvolupaments estatutaris– el procés de clonació de l’Administració general de l’Estat que ha caracteritzat l’Administració catalana des de la seva mateixa creació, 30 anys enrere. Som davant d’una proposta que no conté cap element original, precisament quan el marc normatiu –l’Estatut i la nova legislació estatal bàsica– permetrien, en bona mesura, defugir la mera imitació i avançar, a Catalunya, cap a la creació d’un model propi d’ocupació pública.
Per una altra part, el mateix procés de gestació del projecte té mancances que expliquen un resultat tan penós. Una reforma de l’ocupació pública és una iniciativa que afecta el conjunt de la societat, i no només els gairebé 300.000 catalans que viuen d’un sou públic. No obstant, l’elaboració d’aquesta classe de normes sol respondre a un procés estrictament endogàmic: administradors funcionaris redacten un text amb experts funcionaris i després s’asseuen en una taula amb sindicalistes funcionaris per negociar-lo. A aquestes altures, el discurs sol ser tan abstrús, que quan l’avantprojecte arriba al Govern, només aquells governants que són, a més, funcionaris estan en condicions d’entendre’l.
Les coses no semblen haver estat diferents en aquest cas. Que sapiguem, no s’ha divulgat cap llibre blanc o document de criteris. No hem llegit estudis o articles sobre el tema, ni tan sols hem sentit parlar de cap debat que impliqués sectors socials externs a l’Administració pública. Per tot plegat, el que li hauria de passar de millor a aquesta llei és que no s’aprovés. No es mereix el temps ni l’esforç dels nostres parlamentaris. No és ni important ni urgent. No innova ni millora res i, no obstant, consumeix energies que s’haurien de dedicar a una autèntica deliberació social. El de l’ocupació pública és, en temps de crisi, un debat transcendent que no s’hauria de continuar furtant a la societat catalana.
Director de l’Institut de Governança i Direcció Pública. Esade. URL.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada