"Opinió contra veritat" Salvador Cardús

Article publicat al diari Avui el 21 de març de 2010

Diu Anthony Browne a Ridículament correcte (La Campana, 2010) que en gran part de l'esfera pública, "la correcció política ha substituït la raó per l'emoció, i ha subordinat la veritat objectiva a la virtut subjectiva". El pitjor del dogmatisme de les opinions que són emparades per la correcció política, en conseqüència, és que no es limita a creure que té la veritat, que déu n'hi do, sinó que a més té la convicció que està en possessió de la virtut. I, per tant, els que no comparteixen la mateixa idea no és que visquin en l'error, sinó que a més són males persones. D'aquesta manera, si hom creu que els oponents no tan sols s'equivoquen sinó que són males persones, és fàcil acabar justificant l'atac personal als que pensen diferent.

A L'EXTENSIÓ D'AQUESTA LÒGICA del "políticament correcte" hi ha ajudat, esclar, el fet de viure en una dictadura de l'opinió. Es tracta d'un fals democratisme que ha considerat que la defensa de la raó, de la veritat o de l'excel·lència -que per definició són béns escassos amb pocs posseïdors- eren de naturalesa aristocràtica i que fomentaven la desigualtat. I en lloc d'emprendre el difícil combat d'estendre la raó, la veritat i l'excel·lència, s'ha trobat la solució fàcil de donar veu a tothom, amb independència del valor d'allò que digui, encimbellant l'opinió subjectiva a la màxima dignitat dialèctica. La idea és clara: si la veritat és escassa i costeruda, la solució és generalitzar la ignorància, que és abundant i generosa. De passada, si la veritat cal agrair-la amb humilitat a qui hi ha deixat la pell, l'opinió té l'avantatge que és ben bé de cadascú i se'n pot fer el que es vulgui amb tota arrogància.

EN EL PLA DE LA VIDA SOCIAL, LA DICTADURA de l'opinió s'ha traduït en l'obsessió per la "participació", que ha afavorit una mena de pertinença cívica de baix cost que podríem anomenar "el compromís per l'opinió". Em refereixo a un tipus de vinculació amb els afers públics que, lluny de comportar cap treball, cap intel·ligència, cap responsabilitat ni cap contribució econòmica, es limita a emetre -a "escopir", podríem dir-ne- una opinió. Per participar n'hi ha prou d'opinar sense cap risc ni conseqüència. En aquest sentit, és francament decebedor descobrir als mitjans de comunicació, fins i tot als suposadament més seriosos, que cada dia es facin tota mena d'enquestes -d'altra banda, de valor estadístic nul- en què es pregunta sobre qüestions que d'opinables no en tenen res: se saben o no se saben. Preguntar, posem per cas, si hom "creu" que la nevada de fa quinze dies era conseqüència del canvi climàtic o no, és una estupidesa veritablement confusionària. Ni els millors experts tenen evidència científica de si es pot relacionar un fet aïllat com una nevada amb un procés de llarg abast que es regeix per regles molt diferents com és el canvi climàtic. Per tant, si la pregunta no pot obtenir una resposta científica certa, quin valor té que jo "voti" a favor o en contra de si ha nevat per culpa del canvi climàtic? Fer creure que aquesta opinió és valuosa o rellevant, és d'una gravíssima irresponsabilitat cívica.

DEIA, PERÒ, QUE TOT PLEGAT S'AGREUJA quan s'associa la suposada veritat amb una no menys hipotètica bondat. Una temptació en què cau sistemàticament la política, un terreny en el qual, en lloc de contraposar a l'adversari els arguments més intel·ligents possibles, el recurs habitual és el de desqualificar-lo personalment. El combat polític s'ha convertit en una guerra l'objectiu principal de la qual és fer perdre la confiança en l'adversari. De manera que la contraposició d'arguments esdevé una missió no tan sols titànica, sinó completament inútil. Posem-ne alguns exemples. Segur que hi ha raons a favor i en contra de construir la MAT, la línia de molt alta tensió, però el debat ha acabat en el terreny d'acusar els qui la defensen de ser uns malvats que volen la destrucció del planeta, i els qui s'hi oposen, de sabotejar de manera egoista el progrés de la majoria. I segur que hi ha bones raons a favor i en contra del dipòsit de residus nuclears d'Ascó. Però el debat polític acaba entre els que se suposa que volen posar en risc tot el país per un interès local i els que es diu que n'obstaculitzen la construcció per estretor mental o oportunisme electoralista. I encara estic segur que hi deu haver bones raons per debatre si la forma i el contingut de l'entrevista de Mònica Terribas al president José Montilla van ser adequats tant des del punt de vista institucional com periodístic. ¿Per què no s'hauria de poder discutir? Però, finalment, el pim-pam-pum acaba traslladat a una discussió dels qui se suposa que tenen una visió patrimonial dels mitjans públics i voldrien imposar la censura i la genuflexió obligada, contra els qui opinen que l'entrevista de la Terribas només s'explica per la voluntat malèvola d'enfonsar el tripartit.

EN CONSEQÜÈNCIA, ES FA PRÀCTICAMENT impossible que els arguments ben fonamentats trobin el seu espai propi i respectat, i tot s'acaba amb una batussa d'opinions partisanes entre els qui, sense saber què és l'alta tensió, opinen de si la volen o no, entre els qui sense tenir cap idea dels riscos s'afegeixen amb entusiasme a opinar sobre el dipòsit nuclear o entre els que, abans de veure l'entrevista presidencial, ja "sabien" com aniria. I, entretant, queden sense resposta el per què hi ha un independentisme a qui va bé la dependència elèctrica exclusiva d'Espanya, el com pot ser que el ciutadà estigui disposat a pagar 50.000 euros diaris per llogar un dipòsit de residus nuclears a França o com pot ser que un debat partidista sobre les formes d'una entrevista acabi amagant allò que s'hi va dir.

NOMÉS UN EXERCICI DE SOBRIETAT en l'exercici de l'opinió ens podria ajudar a sortir d'aquest fangar. Només una més gran valoració de la recerca de la veritat en contra del relativisme de l'opinió ens permetria avançar com a societat sòlida. Només una separació estricta entre la raó i el judici moralista ens permetria recuperar els debats que el país té pendents per dibuixar un futur emancipat.

Salvador Cardús i Ros és professor de sociologia de la UAB i periodista, sociòleg i escriptor