"Fer-nos un lloc a Espanya" per Joaquim Coello.

Article publicat al diari El Punt el dia 28 de novembre de 2009

Som molts a Catalunya els que creiem en una idea federalista per a l'estructuració d'Espanya; som molts els que pensem que nosaltres necessitem Espanya i que Espanya sense Catalunya no serà, no pot ser; som molts els que pensem que entre Catalunya i Espanya hi ha d'haver un pacte que si no es fa porta a una ruptura, potser poc visible però sí profunda, ruptura que fa mal a tots, a ells i a nosaltres; som molts els que volem treballar amb esperança per Catalunya i Espanya, esperança que no és altra que la seguretat i el convenciment que hi ha solució per a la convivència, solució que a tots convé; som molts els que creiem que el que pot resoldre aquest conflicte és el que fa uns anys va formular el president Maragall, és a dir, canviar l'estructura de l'Estat i anar cap al federalisme, idea que no va tenir prou suport dels uns i dels altres perquè les grans idees necessiten temps per entendre's, comprendre's i finalment ser acceptades; som molts els que pensem que tots els partits, PSC, CiU, Esquerra, Iniciativa, han de ser actors imprescindibles amb voluntat de redreçar aquesta situació no caient en la temptació de treure benefici partidari dels problemes que ara tenim, perquè l'objectiu dels partits nacionalistes és defensar Catalunya com afirmen els seus principis fundacionals i el dels partits progressistes, fomentar i millorar la convivència. Hem, doncs, tots de subratllar el que ens uneix i minimitzar el que ens separa.

La situació actual dóna poc marge per a l'esperança perquè els que reclamen respecte a la Constitució i al Tribunal Constitucional són els que més han atiat la separació i l'enfrontament. La seva defensa de la Constitució no és neta, està impregnada de parroquialisme, de manca de respecte per les minories. Defensen el que defensen no pel principi últim del que hauria de ser la llei sinó perquè els va bé per als seus interessos, que són estrets, de curta volada i que no ens porten, tampoc a ells, enlloc. En què ajuda a Espanya una sentència negativa del Tribunal Constitucional respecte de l'Estatut?

Però d'això no se'n treu res, de parlar malament uns dels altres, de criticar-nos mútuament, nomes en traurem més separació, més manca de respecte, més aïllament, més frustració i fins i tot podem acabar generant odi entre nosaltres quan el que necessitem és respecte i comprensió.

Sigui tot això dit perquè si la sentència sobre l'Estatut surt com alguns diuen i sembla, hem de trobar la manera tots els catalans, els que pensem ja així i els que també però encara no explícitament, d'ajudar-nos a nosaltres mateixos per resoldre el problema que és de tots.

Al fons d'aquest problema rau el concepte de què és Espanya i és en aquest concepte on hem de pactar una solució que sigui vàlida per a tots, per a la Castella atlàntica i americana i la Catalunya carolíngia i mediterrània, per a un concepte imperial i de política bipolar i per a un concepte de govern proper i política multipolar, per a un ideari de principis ferms i irrenunciables i de principis negociables i discutibles. El problema surt amb força perquè cap altra comunitat autònoma és capaç de plantejar una alternativa al concepte castellà de la societat i la política com ho és Catalunya, perquè si Catalunya cap a dintre d'Espanya tots sense excepció hi cabran també.

Aquesta idea federal d'Espanya és per elemental lògica, per exclusió d'altres solucions, totes pitjors, l'única vàlida, l'única útil. Hauríem doncs d'articular l'endemà d'una sentència negativa, si fos el cas, la proposta d'un pacte amb Espanya que retorni al que probablement se'n refusarà perquè res pot impedir que s'acordin a nivell de governs entorns de convivència que ens deixin ser als catalans com volem ser, dintre d'Espanya. Si no poguéssim retrobar l'amor, si aquest com a molts matrimonis ens hagués fugit per sempre, hem de mirar de trobar la conveniència, l'interès comú perquè ens necessitem.

Si el Tribunal Constitucional no és capaç de contribuir a la solució d'aquest problema de convivència hem de continuar treballant per trobar-la. L'únic que es farà patent si la sentència és desfavorable és que aquest Tribunal haurà perdut l'ocasió de fer un gran servei al país, res més però tampoc res menys.

Hem de fer-nos un lloc a Espanya per cabre com a catalans a on sembla ara massa estret per estar de manera satisfactòria, per poder treballar amb interès i amb entusiasme per Catalunya i Espanya. Ho hem de fer per nosaltres però també per ells.

Joaquim Coello i Brufau és enginyer.

"Una nación en busca de Estado" per Ferran Mascarell

Article publicat al diari La Vanguardia el 16 de desembre de 2009

Lo escribió Kundera: “Todas las previsiones se equivocan, es una de las escasas certezas de que disponemos los seres humanos”. Sin embargo, me atrevo a hacerles una previsión: el actual desorden de la política española sólo terminará cuando Catalunya encuentre por fin el Estado que anda buscando. Los referéndums son el aspecto más efervescente de una cuestión de fondo, enormemente compleja y peliaguda: Catalunya, una nación vieja, se ha empeñado en encontrar el Estado moderno que le conviene.

Mi previsión es pues que la primera década del siglo XXI será señalada como aquel momento en el que los catalanes asociaron definitivamente su vieja voluntad de reconocimiento nacional a su necesidad de contar con un Estado adecuado.

A los catalanes de 1800 no les quedó más remedio que ceder poder político a cambio de poder económico. Sin embargo, los catalanes de 1900 se verbalizaron como nación. Ahora, los de la primera década del siglo XXI pasarán a la historia como quienes comprendieron que una nación sólo puede hacer frente a sus retos con un Estado eficiente y propio. Único o no, se verá. En cualquier caso, propio y apropiado para los retos de este tiempo.

Ese es el sustrato explicativo de las cosas que están sucediendo: los referéndums, las propuestas federalistas, los editoriales conjuntos y todo lo demás. Los catalanes quieren Estado. Ese es el fondo del debate entre la sociedad catalana y la española. Los catalanes desean un Estado que garantice sus derechos, necesidades e ideales. Hace más de 150 años que lo buscan. Siempre han pretendido que se les reconociese su cultura, su lengua y también su carácter nacional. En casi todos los momentos cruciales de la historia han aceptado compartir con el resto de los españoles un Estado democrático, modernizado, plurinacional y eficiente.

Así pues, sería mejor no equivocar el diagnóstico. La sentencia del Constitucional será importante, pero no decisiva. El fondo del asunto es infinitamente más complejo. Los catalanes no quieren satisfacer el reflejo nacional romántico y trasnochado que algunos le atribuyen. Los catalanes quieren ser reconocidos como nación para ejercer su derecho a poseer un Estado que dé respuesta a sus retos futuros. ¿En el marco de España? Se verá. Dependerá de la España que los españoles quieran construir.

Una nación sin un estado eficiente detrás es papel mojado; no sirve para acrecentar el bienestar de los ciudadanos. Los retos presentes y futuros exigen Estado, poder y eficiencia. La autonomía, tal como la entienden los partidos españoles, no es suficiente. El progreso desde la desconfianza mutua es muy complicado. El bienestar, sin un Estado eficaz y bien engrasado, es imposible.

Los catalanes sabemos que el futuro necesita ideales nuevos. Estamos hartos de batallas simbólicas y defensivas. Nos aburre consumir tanta energía razonando la legitimidad de nuestros planteamientos, de nuestros derechos, de nuestro deseo de tener Estado; queremos que cuide de nuestros intereses, que sea cercano, que juegue a favor. Muchos catalanes queremos una nación más satisfactoria y sabemos que para construirla necesitamos un Estado más democrático y mucho más eficiente. Si queremos una nación de primera precisamos un Estado de primera. Un Estado que admita la diversidad, que surja del pacto, que busque el futuro, que sea vigoroso, que esté al servicio de todos los ciudadanos, que sea propio, y si además es compartido que sea inequívocamente plurinacional, asimétrico y eficiente.

La sociedad española está terminando el ciclo de su historia que empezó con el pacto constitucional del 78. El pacto político y social que lo alumbró se ha apagado. La España de hoy genera desafección entre un número creciente de catalanes. La Catalunya de hoy genera desconfianza en un número significativo de españoles. El Estado no acepta su diversidad nacional; la política no acierta a plantear un nuevo pacto de convivencia eficaz, la sociedad no parece capaz de pensar un futuro compartido. ¿Entonces?

El tiempo lo dirá y la actuación de unos y otros decidirá. Hoy la mayoría de los catalanes no son todavía independentistas, pero pueden serlo relativamente pronto. Los demócratas tendrán que aceptarlo.

Son tiempos nuevos. Los ciudadanos serán más exigentes, desearán vínculos de pertenencia más sólidos, más respeto a las identidades múltiples. Querrán un Estado que los defienda y les garantice la libertad, que sea eficiente, regulador, equilibrado, neutral, compensado, ponderado, democrático y plurinacional; que los ayude a mejorar la vida, que les permita escoger los mejores caminos, que les permita el máximo bienestar.

Preveamos, pues, esa posibilidad: para un creciente número de catalanes España es el pasado. Es aquel lugar que no quiere cambiar; es aquel lugar donde muchos suponen que los tiempos sólo cambiaron cuando Bob Dylan los describió en una bella canción, es aquel lugar donde no se quiere entender lo que ya sabía Heráclito: lo único cierto es el cambio, nada permanece. Y menos todavía las formas de poder.

Ferran Mascarell

¿España es Catalunya? per Lídia Santos

Article publicat al diari Público el 29 de novembre de 2009.

Desde Catalunya no pueden seguirse sin estupor las noticias que van apareciendo en los periódicos sobre el Tribunal Constitucional. Gran estupor por el hecho de que, aparentemente, si les concediéramos visos de veracidad, supondrían la filtración de las deliberaciones del más Alto Tribunal garante de nuestros derechos y del sistema autonómico. Gran estupor también por el contenido o sentido de lo que allí se apunta y por los criterios de oportunidad, si no oportunismo, que parecen motivar algunas posiciones. Grave, muy grave.

Tiempo habrá cuando se pronuncie el Tribunal Constitucional para entrar en un debate técnico-jurídico. Por ahora, quizás deberíamos considerar el momento que vivimos y cuáles son los futuros que abren nuestras decisiones de hoy. Dicho de otro modo, y parafraseando unas recientes palabras de Muñoz Molina, “cuál es la percepción de las cosas cuando no son historia todavía” pero trenzamos los acontecimientos que luego serán explicados como desencadenantes de lo que mañana será presente.

Al parecer, el Estatut de Catalunya ya había sido condenado mucho antes de ser oído y, aún así, ha sido el modelo adoptado por todos los estatutos renovados a partir de 2005 hasta hoy mismo; el último, el proyecto de Extremadura este mismo mes de octubre. ¿Por qué entonces, si todos asumen el modelo y contienen con gran profusión artículos idénticos al Estatut de Catalunya, sólo este ha sido impugnado?

Es una pregunta que no tiene respuesta jurídica. No la puede tener porque jurídicamente no se sostiene en base a una supuesta defensa de la constitucionalidad. Inaudito: se impugna lo que luego se asume e incorpora en otros textos legales.

La explicación es de una enorme carga política. La incapacidad de comprensión, la imposibilidad de cambiar “la política del sistema” como ya pedía Azaña 80 años atrás. Cambiar las mentalidades, cambiar las actitudes. Y esa es la cuestión que debería preocuparnos, es un problema de fondo, contumaz y persistente en el tiempo que, salvo rectificación, sólo puede conducir al desastre.

El sistema político, efectivamente, lo hemos cambiado. España es ahora un Estado de estructura federal, lo que ha contribuido de forma espectacular a su progreso y a su cohesión territorial. Pero es un modelo federal sin federalistas, sin cultura federal, y ahí le duele. Porque el federalismo no es una utopía ni menos aún una simple estructuración institucional de los pueblos, de los estados. Es una cultura, es una actitud, es pacto, es reconocimiento y lealtad mutua, es articulación de la complejidad. El federalismo combina el idealismo de la radicalidad democrática con el pragmatismo de afrontar los problemas concretos. Es suficientemente dúctil como para adaptarse a las necesidades de cada realidad. Es un sistema político eficaz capaz de construir la unión desde la diversidad y con la diversidad, sin ahogarla, sino convirtiéndola en oportunidad y riqueza. El federalismo forma parte del pensamiento político de las fuerzas progresistas que siempre han impulsado la modernización y democratización de España. Por eso no fragmenta, sino que une, y por eso no deberíamos renunciar a promover e intentar ese cambio de cultura. El federalismo es la respuesta para España porque articula las identidades compartidas, y con toda su carga de futuro, es la respuesta para Europa y para un mundo compuesto por sociedades cada vez más abiertas.

En cualquier caso, no hemos sido capaces de cambiar “la política del sistema” y, por tanto, no somos capaces de reconocernos y aceptarnos mutuamente tal como somos, de construir desde la igualdad, la libertad, la implicación y la lealtad, la unión.

El éxito de la España de las autonomías es, en cierto modo y en buena parte, el éxito de una apuesta secular de Catalunya implicada y comprometida con el progreso de España. El Estatut de 2006 es una renovación de ese compromiso pero también un planteamiento franco de ser reconocidos como somos. Debiera ser no sólo políticamente posible, lo es incluso Constitución en mano, así lo planteamos.

Efectivamente, el Estatut es constitucional, en la letra y en el espíritu de la Constitución. El Estatut de Catalunya es obra de un legislador especial que resulta de la voluntad conjunta de una delegación del Parlament de Catalunya y una delegación de las Cortes, lo que resulta la mejor expresión del pacto originario de la Constitución, de la Constitución territorial de España, que lecturas más restrictivas o involucionistas pueden fácilmente estar vulnerando.

Por eso, la cuestión de fondo va mucho más allá de las relaciones entre los diversos partidos políticos, aunque sí tenga que ver con los posicionamientos en relación con las diversas concepciones de lo que sea España. La cuestión de fondo continúa siendo el encaje de Catalunya-España, es más, el encaje del pluralismo, el encaje republicano y federal de España como nación de naciones.

Por eso, España no tiene futuro desde el choque de nacionalismos, desde el pensamiento categórico y sacralizado del nacionalismo excluyente, y en esas continuamos. Nada hay más parecido a un nacionalismo que otro nacionalismo. Necesitamos con urgencia, como sociedad y como individuos, la cultura profundamente democrática y laica del federalismo. Sólo así los españoles aceptaremos y sentiremos como patrimonio común las lenguas y los demás hechos diferenciales de los distintos pueblos de España.

Llegados a este punto, la pregunta que nunca se plantea pero a la que debiéramos exigir una respuesta sincera, honesta y en conciencia es, y digo bien, ¿pero España es Catalunya? Entonces, quien tenga oídos para oír, que oiga, porque se está haciendo cada vez más tarde.

Lídia Santos. Diputada del PSC al Parlament de Catalunya. Ponent de l'Estatut d'autonomia de Catalunya.

"De Pi i Margall a Pasqual Maragall" de José Antonio González-Casanova

Article publicat al diari Público el 28 de novembre de 2009.

A principios de noviembre, Pasqual Maragall –ex alcalde de Barcelona y primer presidente de izquierdas de la Generalitat desde Lluís Companys– presentó su libro Espíritu federal en el Ateneo barcelonés, que tuvo como presidentes a su abuelo Joan, el poeta, y a su padre Jordi, senador socialista. El prologuista, el catedrático sevillano de Derecho Constitucional Javier Pérez Royo, dijo en la presentación que donde debe ser leída y reflexionada la obra es fuera de Catalunya, en la España que aún recela de la palabra federal, sinónimo para la derecha eterna de caótica disgregación y de separatismo.

Pero la Constitución ha puesto las bases de un Estado federal. Sólo falta un Senado con ese carácter y que las comunidades autónomas se llamen estados (aunque ya lo son por ser partes alícuotas del Estado español) para que estemos formalmente en una federación. El federalismo fáctico se ha impuesto en España y ha sido el cambio más revolucionario de la Constitución de 1978. Nada de disgregación ni de separatismo. Lo federal es federante o unitivo. Y en esto la Catalunya progresista ha hecho algo más que reivindicar la autonomía propia de un Estado federado. Durante un siglo y medio ha sido la impulsora tenaz, pese a los fracasos, para que España dejara de ser un reino de señores feudales concentrados para mejor defensa en su fortaleza madrileña, que dominaban radicalmente sus respectivos feudos (según la moda del diseño carcelario) apoyados en el báculo y en la bayoneta.

Catalunya ha querido pertenecer a un Estado común junto con los demás pueblos hispanos. Pero debía ser un Estado verdadero en el sentido moderno de la palabra: de Derecho, democrático, social y de poderes descentralizados. La oligarquía caciquil, conservadora y patriotera se opuso por las armas, por dos veces, a que se desmontara su tinglado de la vieja farsa. Los republicanos, socialistas republicanos, demócratas, socialistas y federales fueron estigmatizados como enemigos del Estado, antiespañoles y separatistas. Ese estigma llega hasta hoy y lo utiliza el PP cuando le conviene. Y, por supuesto, cualquier avance federal proveniente de la izquierda catalana (la propia Constitución o el Estatuto de 2006) es separatismo oculto, confederación de hecho, destrucción del Estado y ruptura de España.

El federalismo está intrínsecamente vinculado a una mayor democracia. Pi i Margall fue el primer teórico español de uno y otra. Inició una tradición que se prolonga en el proyecto de constitución federal española de Vallés y Ribot (1883), el proyecto de Estatuto de 1918 (con el apoyo del PSOE), el Estatuto de Núria (1931) en la II República y, por fin, en el texto constitucional de 1978, llamado por la derecha “la Constitución de los catalanes”.

Sin embargo, Pujol hizo con Suárez y González un pacto, rentable para los tres, de practicar una bilateralidad, que provocó en autonomías socialistas una sensación de agravio comparativo y, en las del PP, la convicción de que podían utilizar la autonomía como instrumento de confrontación contra el Gobierno central socialista. Además, el pujolismo tenía amordazado al PSC con el visto bueno del PSOE y gozaba de verdadera autonomía para no hacer nada que perjudicara los intereses conservadores que le apoyaban.

El socialismo catalán inició en 1987 una interpretación federal del sistema autonómico que halló escaso eco en el PSOE. La coyunda Pujol- Aznar acabó con la paciencia de las izquierdas catalanas. Estas prepararon un proyecto de nuevo Estatut que expresara la potencialidad federal de nuestra ley fundamental y que fuera un paso más en el autogobierno de todas las comunidades autónomas. Pasqual Maragall fue el líder de este proyecto. Le costó el cargo y la confianza puesta en Rodríguez Zapatero, pero, si la morosa sentencia del TC no lo impide, se habrá avanzado muchísimo en la federalización española.

Porque la originalidad de Pasqual Maragall, ferviente federalista europeo, es que convertir la actual confederación de intereses capitalistas en un Estado federal que imponga una política social avanzada, es inseparable de la plenitud federal de España. La única forma de que la sociedad nacional de cada Estado no quede sometida a la burocracia centralizada del futuro Estado federal europeo es trasladar los instrumentos de gobierno a las autonomías. No importa que el Gobierno general, sito en Madrid, sea, en ese Estado, como el de una comunidad autónoma. La plural sociedad española se autogobernará mientras participa en la nueva patria futura. Ese Estado federal no surgirá de arriba abajo, sino de abajo arriba, como quería Pi i Margall. Su postrer discípulo, Pasqual Maragall, ha empezado por proyectar regiones territoriales con intereses comunes y redes de ciudades con amplias competencias en virtud del principio de proximidad. Las fronteras estatales pierden su sentido, el concepto de soberanía también. La nacionalidad deviene ciudadanía. El municipio, lo más próximo, es un pequeño Estado, como creía Pi i Margall, y Europa acaba siendo una red de municipios dentro de unas regiones que serán históricas porque han surgido de la necesidad solidaria de sus habitantes.

Lean el libro de Maragall, Espíritu Federal. Es el espíritu de nuestro futuro. Su autor mira hacia adelante, hacia un futuro prometedor en que el mundo, justo y solidario, será una federación. Olvida el pasado porque ya ha cumplido como punto de partida.

"Recompte personal" de Juan José López-Burniol

Article publicat a El Periódico de Catalunya el 9 de desembre de 2009.

1. Les síntesis històriques diuen que, a començaments del segle XX, Espanya s’enfrontava a quatre problemes: l’agrari, el militar, el religiós i el català. Cent anys després, els tres primers s’han diluït. Però persisteix el problema català. Tant, que aflora sempre com a qüestió central de la convivència hispana tan aviat com Espanya deixa d’estar subjecta per l’ortopèdia dictatorial que l’ha tenallat durant 46 anys del segle XX. Efectivament, la qüestió territorial ha estat el problema més greu plantejat als espanyols tant a les albors de la Segona República com a l’inici de la transició.

2. La qüestió territorial va ser afrontada per la transició incloent dins del pacte constitucional el disseny bàsic de l’Estat de les autonomies. Ara bé, quan el legislador va implantar el sistema autonòmic, va posar en marxa un procés de progressiva redistribució del poder polític que inevitablement desembocarà en una estructura política federal. Cosa que fa impossible tancar el procés autonòmic.

3. Davant d’aquest inevitable procés, alguns van alçar la dogmàtica defensa de la intangibilitat constitucional, al servei d’una esbiaixada apropiació de la idea d’Espanya efectuada pel nacionalisme espanyol, que és refractari a la redistribució del poder polític que una interpretació oberta de l’Estat de les autonomies comporta. Tot plegat per preservar a Madrid –és a dir, en mans del grup político-financer-funcionarial-mediàtic radicat a la capital de l’Estat– l’hegemonia peninsular (incloent-hi el mercat).

4. A Catalunya es va captar bé la necessitat d’una segona transició, que desenvolupés l’Estat de les autonomies de manera que aquest culminés en un autèntic Estat federal. Però, a l’insistir en aquesta idea malgrat la impossibilitat de modificar la Constitució, es va iniciar un procés de reforma estatutària que actualment es troba en plena agonia. En aquest procés –i des des del meu punt de vista–, l’Estatut aprovat inicialment pel Parlament de Catalunya tenia un defecte greu: l’esperit que l’informava no era federal sinó confederal, és a dir, el vertebrava la voluntat d’articular una relació bilateral Catalunya-Espanya. Una relació bilateral que potser és la que millor s’acomodaria a la realitat plurinacional d’Espanya, però que és inviable a la pràctica, ja que –atès l’extraordinari efecte mimètic que Catalunya exerceix en les altres nacionalitats i regions d’Espanya– provocaria la fallida de l’Estat al multiplicar-se. Així ho vaig dir llavors i m’hi ratifico ara. El Parlament espanyol va modificar després diversos aspectes del text presentat, i el resultant es va aprovar més tard per referèndum del poble català.

5. Amb aquest panorama, l’Estatut ha estat impugnat davant del Tribunal Constitucional. Davant d’aquesta impugnació, hi ha dues postures: a) La dels que entenen que els estatuts d’autonomia poden ser enjudiciats pel Tribunal Constitucional malgrat que hagin estat ratificats per referèndum, en nom del principi d’estabilitat constitucional garantit precisament per aquest tribunal. b) La dels que consideren que el pacte social originari que va donar vida a la nostra Constitució va definir l’estructura territorial de l’Estat amb dos principis (el d’unitat política de l’Estat i el del dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions), que exigeixen sempre el pacte entre la voluntat expressada pel Parlament autonòmic i la voluntat expressada pel Parlament espanyol, tant per accedir a l’autonomia com per modificar la norma estatutària; cosa que significa que ni la nacionalitat o regió pot imposar la seva voluntat a l’Estat ni aquest imposar-l’hi a aquelles, ja que el procediment establert per la Constitució (aprovació pel Parlament autonòmic + aprovació pel Parlament espanyol + referèndum autonòmic en el seu cas) implica un esquema contractual que és l’únic capaç de modificar el pacte social originari i queda, per tant, fora de la competència del Tribunal Constitucional.

6. No accepto, per tant, que un estatut aprovat pels dos parlaments –l’autonòmic i l’espanyol– i per referèndum –de la comunitat autònoma afectada– pugui ser titllat d’inconstitucional. I afegeixo que el grau d’erosió de les estructures de l’Estat provocat pel sostingut intent en aquest sentit, unit a l’obscè grapeig del Tribunal Constitucional i a la inconcebible demora de la sentència, han provocat tal nivell de deteriorament en el sistema institucional que aquest només funciona ja com a tal per a la resolució de les qüestions ordinàries, però no per a l’encarrilament dels grans temes que excedeixen de l’administració corrent. Aquests, decaiguda la norma, només es resoldran en el futur per la dinàmica de confrontació oberta de les forces en presència.

7. En conseqüència, l’endemà d’una eventual sentència desfavorable, a Catalunya només li quedarà un camí: el que du, des de l’acatament de la sentència, a la petició de reforma de la Constitució. Cosa que exigeix la unitat de les forces polítiques catalanes. Serà temps de solidaritat, tan ferma com discreta. O de callar per sempre.

Juan José López-Burniol és notari.

"Els catalans, de les pedres ja no en traiem pa" de Jordi Nadal.

El catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona Jordi Nadal va pronunciar el 20 de maig, en la presentació d’un llibre commemoratiu dels 450 anys del Gremi de Fabricants de Sabadell que va comptar amb la presència del Rei, unes paraules que han tingut una àmplia repercussió en el món empresarial i econòmic català. Atès el seu interès, reproduïm aquest text amb les adaptacions efectuades per l’autor per a la seva publicació.

Els gremis van néixer a l’edat mitjana com a corporacions de professionals dels diferents oficis. El seu objectiu primordial consistia a garantir, mitjançant l’exercici rígidament pautat de la professió, amb les pràctiques i els exàmens consegüents, la mestria efectiva dels seus membres. Al segle XIX, el règim liberal va acabar amb ells d’una revolada. Per regular la qualitat de la producció, n’hi havia prou amb el mercat.

En aparença, la continuïtat a Sabadell de l’antic gremi de paraires, actualment «de fabricants», constitueix una antigalla. En realitat, la gradual adaptació del Gremi a les necessitats de cada època, la seva pruïja de modernitat i la seva obertura cap a d’altres indústries justifiquen plenament la seva vigència fins als nostres dies. Nascut en el si del sector llaner, el que ha conferit identitat a la indústria sabadellenca, el Gremi de Fabricants ha transitat successivament i amb èxit per les fases artesana, manufacturera i pròpiament industrial de l’especialitat llanera, ha estès les seves funcions cap a altres parcel·les i ha participat de manera decisiva en la creació i el desenvolupament d’entitats tan significatives com la Caixa d’Estalvis de Sabadell (que està celebrant el seu 150è aniversari), el Banc de Sabadell, l’Escola Industrial i la Mútua Mèdica (anomenada dels amos, per més que al servei dels obrers), etcètera. Així, la nostra institució ha contribuït més que cap altra a articular el Sabadell modern i contemporani, una ciutat no solament fabril, sinó molt més complexa, amb tots els serveis i les prestacions exigibles a un nucli demogràfic potent, còmode per treballar-hi i agradable per residir-hi. Per la seva antiguitat i per la seva tasca, el Gremi, una patronal sense comparació a Catalunya, constitueix un motiu d’orgull per als seus socis i per a la població que el sustenta. Era natural que, amb aquest bagatge, tingués interès a donar-se a conèixer al públic en general. Ho ha fet en el moment oportú (el seu 450è aniversari), amb una cobertura excepcional (la del Rei d’Espanya en persona) i un llibre esplèndid, de primera mà, redactat per sis historiadors de la localitat (cinc d’ells professors universitaris), sota la batuta expertíssima, exigent i àmpliament acreditada de Josep Maria Benaul. El resultat no podia ser millor. L’edició és molt acurada, amb profusió de fotografies en gran part inèdites, i un text precís, suggestiu i incitant que el converteix, des del mateix moment de la seva aparició, en la perla probablement més valuosa d’una historiografia local a bastament nodrida.

Per altra banda, l’obra no esgota el seu interès en la història econòmica i social de la ciutat vallesana, sinó que també aporta informació insubstituïble sobre el fenomen industrialitzador en termes molt més extensos, els de tot Catalunya. Penso especialment en l’apèndix format per 100 biografies d’empresaris i empreses sabadellenques, breus però substancioses, que, al retre compte dels llocs de naixement, de les professions i de la condició social dels antecessors, confirmen amb tota nitidesa el tret sobresortint de la industrialització catalana: el Principat, escassíssim de recursos naturals (res a veure amb Andalusia, dotada dels sòls més fèrtils de tota la Península, un dels tresors miners més importants del món i el regal imponderable del monopoli del comerç americà per espai de 250 anys), ha fundat la seva hegemonia econòmica en l’esperit emprenedor, la capacitat de sacrifici, l’austeritat i el treball obsessiu dels seus naturals.

Entenguem-nos. La propensió al treball dels catalans, que ha fet la fortuna del país des de finals del segle XVII fins ben bé el 1936, no és un tret congènit amb el qual ja vam néixer, sinó el fruit d’un canvi d’actitud, de mentalitat, causat al seu torn pels desenganys i les frustracions de la nostra història política. A mitjans del sis-cents, la guerra de Separació, o dels Segadors, en la qual vam estar a punt de convertir-nos en república independent sota els auspicis de França, es va saldar de la pitjor manera amb l’assalt de Barcelona, la capital, per les tropes castellanes, el 1653, i la rematada, sis anys més tard, de la Pau dels Pirineus, que ens va imposar la cessió, als nostres suposats protectors, del Rosselló i part de la Cerdanya. A començaments del set-cents, la guerra de Successió a la corona espanyola, en la qual Catalunya va jugar la carta perdedora, austriacista, va tenir com a colofó la Nova Planta borbònica, que va suprimir les institucions i el dret públic autòctons, va portar l’arrasament del barri de la Ribera, el més emblemàtic de Barcelona, així com el trasllat, per més d’una centúria, de la universitat a Cervera, a la quinta forca. Aquests desastres van imprimir un gir de 180 graus a la nostra manera de ser i de fer, i, amb això, a la nostra història.

L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme, el llibre de Max Weber erigit en pedra mil·liar de la sociologia moderna, va aportar, un segle enrere, la clau més convincent del fenomen: «Les minories nacionals o religioses que es contraposen, en qualitat d’oprimides, a altres grups opressors per la seva exclusió espontània o forçosa dels llocs políticament influents, solen llançar-se decidides a l’activitat industrial, que permet als seus membres més dotats satisfer una ambició que no poden complir servint l’Estat». L’acceleració i la innovació econòmiques com a alternativa a la submissió política. Per il·lustrar la seva teoria, Weber va adduir diversos exemples: la minoria protestant (hugonots) assumint, a partir del segle XVII, la modernització econòmica d’una França molt majoritàriament catòlica; les comunitats poloneses, desenvolupant a la Prússia oriental i a Rússia un esperit empresarial que no havien manifestat a la seva Galítzia de procedència; la superioritat econòmica (i intel·lectual) del poble jueu d’una banda a l’altra del món per la seva obligada diàspora fa dos mil anys...

Per més que no ho citi, la singularitat del cas català dins de l’Espanya moderna encaixa perfectament dins de l’esquema weberià. Mutilat, després de la guerra de Separació, sotmès a un nou règim a partir de la guerra de Successió, el país català va renunciar durant el segle XVIII a la reivindicació col·lectiva, és a dir a l’autogovern, en el qual fins llavors havia malgastat tanta energia, per entregar-se a la reivindicació individual, en forma d’èxit en el treball i els negocis de cadascú. Riquesa i benestar material en lloc de càrrecs i honors. A començaments del segle XVII, un testimoni francès havia assenyalat l’omnipresència d’immigrants ultrapirinencs a Catalunya com a antídot als vicis dels naturals, «inconstants, jactieux, larrons, oiçeux». Cap a finals del segle XVIII, l’ambaixador de França a Madrid assenyalaria l’absència de francesos a Catalunya (els catalans s’havien tornat laboriosos), en contrast amb el seu estat d’abundància en terres castellanes («tots» els flequers i un bon nombre de paletes) arran de l’apatia pròpia dels natius.

De la mateixa manera que es fan, les fames també es desfan. Després d’imperar per espai de més d’una centúria, la dita popular el català, de les pedres en treu pa està perdent vigència. Minva la nostra ambició, creix entre nosaltres l’esperit acomodatici. L’ensenyament professional segueix sense prestigiar-se. Els universitaris es decanten cada vegada més pels estudis humanístics i socials en detriment dels científics i tècnics, més rigorosos i exigents. En un gir sense precedents, els joves catalans d’avui s’estimen més trobar feina a l’Administració pública, que ofereix seguretat i poca exigència, abans que buscar la seva oportunitat en l’empresa privada. Aversió al risc i al sacrifici, seguretat i responsabilitat limitada per damunt de tot. Abans, la condició de funcionari era blasmada sense més explicacions (¿cobrar del Pressupost? ¡Quin descrèdit!); actualment, la mateixa condició és vista com una bicoca per la majoria. Aquesta inversió de valors, iniciada amb anterioritat a la crisi, no augura res de bo.

El règim autonòmic, amb la Generalitat al capdavant (se’n podria dir alguna cosa semblant de les diputacions i els ajuntaments), està fent una contribució decisiva a tot aquest desori. Muntada sobre les presses i servida tant en la base com en els graons més alts per un personal escollit amb criteris prevalentment partidistes, improvisat (amb les excepcions de rigor), l’Administració catalana presenta, des del seu origen, les mateixes xacres que l’Administració pública espanyola (feixuguesa, lentitud, errors recurrents, ineficiència... ), quan es tractava precisament d’esmenar-la i millorar-la. En contrapartida, el sector privat té dificultats creixents per trobar professionals i especialistes degudament preparats i motivats. La funció pública li està disputant, amb avantatge, part del capital humà disponible.

Vist el panorama, la pregunta sorgeix inevitable: els catalans ¿som presoners de la disjuntiva prosperitat econòmica a canvi de decapitació política (la fórmula del segle XVIII en endavant) o declivi econòmic, almenys relatiu, amb pèrdua d’esperit empresarial, a canvi d’autogovern (la fórmula d’avui)? No fatalment. Rebutgem el dilema. Ambició material i satisfacció política no s’han de veure com a termes incompatibles, sinó complementaris. Catalunya té tradició i força suficient per recuperar el lideratge econòmic d’Espanya. Per una altra banda, quan l’Estat s’ha tornat extremadament poderós i intervencionista, Catalunya no pot renunciar ni a un sol bri de la seva autonomia. Una autonomia atenta, això sí, no només a la proximitat geogràfica del poder decisori, sinó, a més a més, a una utilització adequada dels seus ressorts. L’eficàcia de l’autogovern passa per la simplificació o racionalització dels seus procediments (menys paperassa, més diligència i atenció en els tràmits...) mitjançant una capacitació més gran, més implicació i control dels funcionaris que el serveixen. El funcionariat hi és perquè funcioni. Si s’aconseguissin aquests objectius, alliberaríem capacitat d’iniciativa i matèria grisa per a altres tasques més engrescadores i reditives, en benefici tant de l’economia productiva com de la improductiva.

Jordi Nadal

Catedràtic emèrit de la UB.