"El que no resol una sentència". Laia Bonet a El Periódico de Catalunya

El que no resol una sentència

Catalunya no renunciarà a res d’allò que els seus ciutadans han votat, sempre ha estat així

Laia Bonet, Secretària de Desenvolupament Estatutari del PSC

El Periódico de Catalunya, 14 de setembre de 2009.

L’allau de posicionaments, interpretacions i especulacions al voltant de la pròxima sentència del Tribunal Constitucional (en resposta als set recursos presentats contra l’Estatut de Catalunya) és un reflex simptomàtic que estem en un moment crucial de la història política de l’Espanya democràtica. Si aquesta efervescència desbordada s’ha produït abans de conèixer la sentència, és previsible pensar que les reaccions, quan ja se’n conegui el text definitiu, seran un important element de tensió política i suposaran un autèntic test democràtic per al conjunt de les institucions.

Únicament els il•lusos poden pensar que la sentència tancarà el debat polític, si el que fa és tancar en fals l’autèntic quid de la qüestió. Culminarà, això sí, el seu recorregut jurídic, ja que no queda més espai per al plet més enllà de la resolució del tribunal. Per tant, per als demòcrates, davant la sentència, només és possible acatar-la, encara que no es comparteixi, no s’entengui o no es justifiqui. Si això és exigible per a tots els ciutadans, encara ho és més per a les institucions o els responsables polítics.

FA MÉS DE tres anys que el tribunal delibera. Però el temps transcorregut respon més a la situació en què es troba el mateix tribunal, sotmès a una profunda divisió i a enormes dificultats per arribar a consensos bàsics, que a la mateixa complexitat de la resolució. Tot i així, la sentència superarà, segurament, el miler de folis. En els últims mesos hem tingut ocasió de conèixer el pretès contingut d’alguns d’aquests folis, en filtracions imperdonables i injustificables que perjudiquen els interessos públics i deixen l’alt tribunal seriosament qüestionat.

Però la qüestió, el moll de l’os de tot plegat, és –al meu parer– bastant simple: els protagonistes polítics i democràtics de l’acord polític que fa possible l’Estatut de Catalunya creiem absolutament en la seva constitucionalitat. D’una banda, les principals institucions polítiques catalanes, amb el Parlament i la Generalitat de Catalunya al capdavant; el 90% de les forces polítiques catalanes amb representació parlamentària; i el 75% dels ciutadans que el van votar afirmativament. De l’altra, la majoria democràtica de les Corts Generals. I, enmig, un respectuós i rigorós compliment de la Constitució, per a la reforma estatutària, tant des del punt de vista procedimental com material, i un pacte polític final en forma de llei orgànica, rubricada pel Rei, com ho està avui el nostre Estatut.

¿Estem tots nosaltres equivocats? ¿El pacte polític entre Catalunya i Espanya, i que subjau a l’Estatut, no hi té lloc, a la Constitució de tots? Si la sentència ignora la naturalesa política d’aquest pacte, que s’alimenta d’una voluntat inalterable d’autogovern del poble de Catalunya i del seu reconeixement per part del conjunt dels pobles d’Espanya, la sentència no tindrà l’última paraula. Que un pacte polític pugui ser després revisat pel tribunal és necessàriament problemàtic però el tribunal està legitimat per fer-ho: la llei orgànica del Tribunal Constitucional l’hi permet i aquestes eren i són, ara com ara, les regles del joc. Però, al fer-ho, el tribunal no hauria d’obrir una crisi política d’incalculables conseqüències que signifiqués no tant el final de la transició, com alguns analistes vaticinen, sinó el final de l’esperit constitucional de l’Espanya democràtica.

El Tribunal ha de trobar sempre les interpretacions constitucionals del text estatutari, i donar-los prioritat. Ha de veure-hi sempre els ponts i els punts de connexió entre el text i la Constitució. Aquesta va ser la voluntat dels legisladors, la de les institucions i també la de la ciutadania que el va votar: un Estatut dins de la Constitució. Que ningú l’en tregui fora.

Confio en el tribunal. Hi hem de confiar. Crec que el que hi ha en joc és de tal transcendència que cap magistrat podrà ignorar-ho ni tampoc podrà abstreure’s de la seva importància. Catalunya no renunciarà a res del que els seus ciutadans han votat. Així ha estat sempre al llarg de la història.

Article de Joan Brunet i Mauri

Aquí trobareu l'article de Joan Brunet i Mauri del qual aquest n'és el primer tast:

"Les filtracions d’informacions als mitjans de comunicació continua essent una pràctica general de funcionament d’aquest nostre país i, sens dubte, també una estratègia de comunicació que els uns i els altres utilitzen i/o denuncien segons els convé. Per aquell principi elemental del periodisme de no revelar les fonts informatives, mai no acabem de saber del tot qui filtra i perquè ho fa, ja que no cal dubtar-ne: darrera una filtració, hi ha un interès ben determinat."

Article Ernest Maragall a El País dimarts 25 d'agost de 2009

CONSTRUIR CATALUNYA Es hora de protestar o més aviat de celebrar? Es hora de reivindicar o més aviat d’afirmar? Es hora de manifestar-se o més aviat de governar? Hem de seguir pendents de cada moviment de celles que detectem a Madrid o hem de concentrar l’atenció en el propi país, en els objectius i fites que tenim per davant? Ja se que les respostes a les preguntes anteriors no son senzilles ni reductibles a un blanc o negre simplificador. Un país, un poble, ha d’estar sempre en condicions de fer us de totes les eines, totes les tàctiques, totes les formes d’expressar la seva voluntat. I en el moment present encara més hem d’estar preparats per decidir el que convingui. Però, deixeu-m’ho dir ben clar, ara toca construir, ara toca decidir que volem que sigui Catalunya, com pensem aconseguir-ho, amb quines eines, amb quins amics, amb quina estratègia europea. Tenim tots els elements necessaris per fer-ho: - el nivell d’autogovern més alt des de fa 300 anys, gràcies al segon Estatut obtingut en el període més llarg d’estabilitat democràtica que podem recordar, - els recursos derivats del nou model de finançament guanyat a pols, - la capacitat per decidir sobre tots i cada un dels àmbits, qüestions i aspectes determinants del nostre futur col·lectiu Aleshores per que caure en la trampa d’acceptar que encara tot es en joc? Per que concedim tanta significació a la famosa i temuda sentència del Tribunal Constitucional espanyol? Diguem-ho clar i fort: el pacte Catalunya-Espanya està tancat i rubricat. Encara més, està confirmat per la única veu indiscutible i incontestable, la del vot dels ciutadans refrendant l’acord entre els parlaments català i espanyol. Que hi pot afegir la “interpretació” que en puguin fer, per llarga i enrevessada que sigui, aquest grup de ciutadans tan savis?. Dificultats per futurs conflictes competencials? Amenaces de possibles legislacions espanyoles invasores o negadores del pacte estatutari? Es imaginable qualsevol revisió unilateral del pacte formal i real que ja tenim tancat? D’acord, la futura sentència del TC será, probablement, l’expressió última d’un reflex de resistència espanyola tractant que Catalunya, protestant o no, accepti una rebaixa substancial del pacte que no van saber impedir o limitar en el seu moment. Per això mateix cal no concedir-li major rellevància. Simplement, Catalunya no està interessada en revisar-lo. Es que a aquestes alçades de la pel·lícula no es ja prou evident que el Tribunal Constitucional es l’autèntic “rei despullat” del nostre sistema democràtic? Es que no sabem que l’aplicació real, cas a cas, l’hauran de fer els futurs components d’aquest organisme (amb persones i majories diferents de les actuals)? I el més important, es que no tenim un Estatut plenament vigent i operatiu, que podem desplegar amb la intensitat i ritme que ens convingui, sense parar compte de cap “interpretació” que no sigui la del propi criteri, sense més límit que el que ens marqui la nostra ambició? Doncs fem-ho. Amb sentència i sense sentència, atenent exclusivament a la capacitat que ja tenim i donant per descomptat el respecte que exigeix el pacte que ja varem tancar amb Espanya. Legislem, governem, decidim, construim el pais que volem. Només des d’aquesta actitud podem aspirar a donar l’estabilitat i claredat necessàries a la relació Catalunya-Espanya que el pacte estatutari ha definit. La iniciativa es i ha de ser catalana. Prenguem-la sense més precaució que el seny institucional que ens ha de caracteritzar, sense més respecte que el degut al propi pacte i a la Constitució que el fa possible. Tenim competències efectives, capacitat fiscal, recursos –ara si- adequats a per desplegar totes les estratègies nacionals i tenim, es clar, la possibilitat de debatre i decidir democràticament un autèntic programa de construcció econòmica, social, cultural, territorial, lingüística, europea. I ens hem de quedar lligats de peus i mans esperant atemorits per el que una dotzena de juristes puguin decidir per nosaltres? De cap manera. O bé, hem de confiar, a la desesperada, en el resultat que pugui donar una mobilització general de la societat catalana? Tant se val si es abans com després de la sentència. I l’endemà què? Es que això la farà desaparèixer o modificar favorablement? Es clar que hem de contemplar la possibilitat d’una gran manifestació. Com ja hem fet en altres moments. Sempre que ha calgut. Però que quedi clar: només si es tracta de fer evident la determinació col·lectiva, unitària i , sobretot, continuada per fer-nos respectar. Només si va acompanyada d’aquella actitud decidida i tangible en l’exercici de l’autogovern que ja ens hem atorgat nosaltres mateixos. Només si va precedida i seguida d’una bona colla de mesures i decisions que deixin ben palesa la situació. I, en tot cas, només si l’entenem com un gest d’afirmació (potent) més que de resposta (innecessària). Per tant, només si es convocada des del Govern de la Generalitat i presidida per el seu President, comptant amb la presència de totes les forces polítiques catalanes i de totes les institucions, entitats i estaments socials que defineixen el país. I ara una reflexió complementaria però, crec, imprescindible. Un escenari com el que hem descrit, demana, exigeix, un mapa polític català que expressi completament el país sense confusions ni ambigüitats. Es a dir, un mapa que inclogui un PSC clarament definit com el gran partit del catalanisme progressista, capaç d’articular aliances estables i federals amb un partit socialista espanyol amb qui compartir valors, principis i programes per construir una determinada concepció de la societat en llibertat. Una aliança que inclogui un mínim però sòlid acord sobre que vol dir Espanya i que vol dir Catalunya. En termes de política espanyola actual aquesta relació podria plasmar-se mes gràficament per mitjà d’un govern de coalició PSOE-PSC, amb els acords addicionals que calguin, visualitzat de forma clara per la conseqüent expressió parlamentaria. Una situació prou clara, també, per que a Catalunya es verifiqui amb plenitud aquest mapa complet i suficient: dos grans partits que expressen opcions i estratègies definides a dreta i esquerra però amb competència explicita per la centralitat i per el més ampli recolzament social. Dos grans forces amb capacitat per articular majories suficients, per mitjà del suport atorgat per altres formacions, així com per assolir els acords unitaris, de país, imprescindibles en determinats casos. En resum: alternança (democràtica) i unió (nacional). Aquesta, crec, es també la perspectiva que interessa al PSC, la que permet plantejar-se les properes eleccions catalanes amb totes les ambicions, la que atorgarà al President Montilla la possibilitat de representar una ample majoria social, la que li permetrà liderar amb determinació un projecte de construcció nacional que ens acosti al país lliure, obert, amb caràcter ben definit, referència a Europa i al món que els catalans maldem per assolir.

Viure comparant-se

Les comparacions són odioses. Però encara ho són més si som incapaços de comparar-nos amb nosaltres mateixos i allò que realment ens havíem fixat com a objectiu. Vivim de les rendes d’una derrota històrica de fa prop de 300 anys i alimentem la nostra història d’allò que va poder ser. Ens omplim l’estómac de bilis malfiant de tot allò que està més enllà de l’Ebre, ja sigui a l’Oest, al sud o al nord. Mirar al nord, però, fa que ens sentim més moderns. Perquè llavors la història no compta per a res. Ni les traicions, també històriques, de francesos i anglesos compten. Allà, és clar, són europeus. Som i vivim d’això. De comparar-nos. Ens mirem el melic contínuament a l’hora que ens volem vendre com l’avançada d’Espanya, la locomotora econòmica, el súmmum de l’emprenedoria, el “colmo” de la innovació. Però tot això no ho podem posar a l’agenda sense comparar-nos. No amb nosaltres. Sinó amb ells. Ells com si fos un contrari, un rival, un enemic. Una mena de serp verinosa que ens impedeix d’expressar-nos. Som la pera. Però no podem ser llimonera perquè ens posen obstacles a tot arreu. Algun estudi diu que els catalans estem perplexos. La perplexitat és la meva esperança. Perplexitat i crisi econòmica seran els elements, conjuntament amb l’autogovern, les palanques del canvi d’actitud i de pensament que han de permetre, per fi, que ens mirem a nosaltres mateixos, els objectius que volem aconseguir i els reptes de futur que afrontem, comparant-nos amb nosaltres mateixos. Les comparacions són odioses, sí. Insuportables si el què tenim davant és un mirall en el qual mirar-nos. De moment; el nou model de finançament ens resta excuses per no voler mirar-nos al mirall. I ara, doncs, què fem? Jo ho tinc clar; mirar-me a mi, i aprendre dels altres. Estiguin al sud, al nord, i sí. De l’oest també se n’aprèn. I molt.