Les comparacions són odioses. Però encara ho són més si som incapaços de comparar-nos amb nosaltres mateixos i allò que realment ens havíem fixat com a objectiu. Vivim de les rendes d’una derrota històrica de fa prop de 300 anys i alimentem la nostra història d’allò que va poder ser. Ens omplim l’estómac de bilis malfiant de tot allò que està més enllà de l’Ebre, ja sigui a l’Oest, al sud o al nord. Mirar al nord, però, fa que ens sentim més moderns. Perquè llavors la història no compta per a res. Ni les traicions, també històriques, de francesos i anglesos compten. Allà, és clar, són europeus.
Som i vivim d’això. De comparar-nos. Ens mirem el melic contínuament a l’hora que ens volem vendre com l’avançada d’Espanya, la locomotora econòmica, el súmmum de l’emprenedoria, el “colmo” de la innovació. Però tot això no ho podem posar a l’agenda sense comparar-nos. No amb nosaltres. Sinó amb ells. Ells com si fos un contrari, un rival, un enemic. Una mena de serp verinosa que ens impedeix d’expressar-nos. Som la pera. Però no podem ser llimonera perquè ens posen obstacles a tot arreu.
Algun estudi diu que els catalans estem perplexos. La perplexitat és la meva esperança. Perplexitat i crisi econòmica seran els elements, conjuntament amb l’autogovern, les palanques del canvi d’actitud i de pensament que han de permetre, per fi, que ens mirem a nosaltres mateixos, els objectius que volem aconseguir i els reptes de futur que afrontem, comparant-nos amb nosaltres mateixos. Les comparacions són odioses, sí. Insuportables si el què tenim davant és un mirall en el qual mirar-nos.
De moment; el nou model de finançament ens resta excuses per no voler mirar-nos al mirall. I ara, doncs, què fem? Jo ho tinc clar; mirar-me a mi, i aprendre dels altres. Estiguin al sud, al nord, i sí. De l’oest també se n’aprèn. I molt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada