Quatre escenaris de futur de l'Estatut d'autonomia de Catalunya

A mesura que van passant els mesos, i les filtracions en un o altre sentit, es van produint reaccions de nerviosisme a Catalunya i a Espanya sobre el sentit final de la sentència del Tribunal Constitucional. Aquestes reaccions, per bé que comprensibles, no donen més que espectacle, soroll i poca cosa més d’utilitat. Tant a Catalunya com Espanya. I ho dic perquè diguem el que diguem, el que està molt clar és que el que compta al final de tot és la sentència que un grup de magistrats emetran, si és que algun dia, arriben a posar-se d’acord.

La realitat és que vistes les coses, després de la sentència, hi ha quatre possibilitats ben definides. La primera –i naturalment desitjable per bé que utòpica al cent per cent -, és que els magistrats decidissin abstenir-se de pronunciar-se sobre una Llei Orgànica aprovada al Parlament de Catalunya, al Congrés dels diputats i refrendada pel poble de Catalunya. Motius per fer-ho, no els sobren, donat que d’aquesta manera reforçarien el seu paper de Tribunal Constitucional, i no de tercera cambra legislativa, com alguns han apuntat.

La segona possibilitat és que els magistrats decidissin fer una sentència que no toqués ni un sol article de l’Estatut i es limités a fer una lectura més o menys restrictiva – s’entén que seria més que no menys, òbviament-. Aquesta possibilitat vindria a tenir una equivalència amb la primera opció, donat que ningú més que la pròpia Generalitat de Catalunya – Govern i Parlament -, són en realitat els qui han d’interpretar la norma. Per tant, això voldria dir que podríem desplegar el nostre Estatut article per article en base a la nostra interpretació. I que només si algú ho volgués posar en dubte, podria portar la nova normativa catalana al Constitucional. En aquest sentit, el Partit Popular que –per enèsima vegada- ha dit que vol tenir un paper decisiu a Catalunya, ja ens ha explicat què vol dir això de ser decisiu: presentar recurs a cada desenvolupament de l’Estatut d’autonomia.

El tercer escenari aniria ja més lluny. És aquell en el qual el Tribunal Constitucional validés l’Estatut però anul·lés algun dels articles. Per poc importants que siguin, hauríem de procedir a fer o bé a una reforma del propi Estatut d’autonomia conservant el sentit de l’autogovern proposat en l’article anul·lat per salvar aquestes competències que es posin en dubte. O bé a impulsar la reforma de la Constitució. (Pas al qual s'haurà d'arribar algun dia perquè no hi haurà més sortida per encabir els nous Estatuts d'autonomia: Catalunya, València, Andalusia, etc ...)

I l’últim escenari, el que és autènticament perillós per a Catalunya i per a Espanya: Que el Tribunal Constitucional invalidés articles o conceptes de l’Estatut que són claus per a la interpretació de tot l’autogovern contingut en la norma. En aquest cas estaríem davant d’un autèntic “Big-Bang” de les relacions Catalunya - Espanya. Perquè el TC, posaria a la picota Montesquieu constituint una efectiva tercera cambra legislativa i confonent efectivament la separació de poders.

De fet, el problema ara ja no és l’Estatut. El problema és molt més greu: Espanya està vulnerant la separació de poders. Un partit que no pot governar està bloquejant la renovació del Tribunal Constitucional i vol, aprofitant el bloqueig i sumant-li alguna recusació, guanyar per la via d’una curiosa justícia allò que va perdre en la via legislativa.

Posem-nos en una situació molt més quotidiana: si l’administració sanciona a algú fora de termini, aquest ciutadà té tot el dret a reclamar i li donaran la raó. La sanció no és aplicable i ho recorrerà amb tots els números per guanyar el litigi. Per una altra banda, si vostè com a ciutadà presenta una sol·licitud administrativa fora de termini, per molt que ho intenti, la justícia no li donarà la raó.

Què passa doncs quan un Tribunal de 12 membres, té un de mort, un de recusat, quatre fora de termini des de fa més de dos anys, i una presidenta que ha renunciat per motius no justificats a donar el seu vot de qualitat? No és això un defecte de forma que en el cas de qualsevol tribunal obligaria a repetir el judici? Haurem de recórrer a Europa per posar-hi seny.

Aquests són els quatre escenaris. Podem discutir mentrestant tot el que es vulgui i fer escarafalls. Mentrestant treballem. Com? Desenvolupant l’Estatut d’autonomia amb la màxima potencialitat. Perquè a data d’avui – i jo espero que també demà, demà passat i el següent-, l’Estatut d’autonomia de Catalunya és Constitucional. Dir el contrari i fer-ho a través d’un Tribunal caducat i manipulat matusserament té costos molt alts. Per Catalunya, naturalment. Però també per Espanya.

Xavier Vidal. Periodista.