Intervenció de Jordi Serra a l’assemblea de l’agrupació socialista de Sitges al mes de gener de 2011

Crec que estem en uns moments importants pel nostre país i també pel PSC.

Crec que tots tenim la obligació d’exposar les nostres idees i d’arribar a conclusions.

En molts moments, alguns de nosaltres, jo també, hem deixat les decisions en mans d’altres, però crec que ara no es pot fer.

Precisament per aquests motius és pel que he preparat aquestes notes perquè no voldria oblidar temes.

No em resulta fàcil dir i explicar el que vull, probablement entraré en contradiccions, però fet i fet crec que sempre hi vivim amb contradiccions. No tot és blanc, ni tot és negre. Més aviat és gris. És una barreja i ningú té la veritat absoluta.

De manera que entraré en contradiccions o potser faré un equilibri de prioritats.

També voldria dir, abans de començar el petit anàlisis que pretenc fer, que no el faré en funció de guanyar o perdre unes eleccions. En aquest moment, per a mi, no es tracta d’això. En part el que ara he dit és difícil d’assumir doncs s’hi barregen temes personals però hauríem de ser capaços de fer-ne  abstracció i pensar que guanyar unes eleccions han de ser un instrument, mai una finalitat en sí mateixes.

Un instrument per aplicar polítiques que corresponen a unes idees adequades als moments i a les circumstàncies però coherents amb un pensament.

I quan això no passa, a més, es perden eleccions i si es guanyessin serviria de poc.

Crec que això és el que ens ha passat.

Després de les darreres eleccions hi ha hagut comentaris de tot tipus analitzant perquè s’havien obtingut els pitjors resultats:

• Els mitjans espanyolistes, els de dretes directament i els altres de manera més subtil,  acusen a les vel·leïtats catalanistes del PSC de ser culpables del fracàs: parlen de la retolació en català, de la immersió lingüística, de la llei del cinema, de l’ESTATUT. Diuen que el PSC va claudicar davant el nacionalisme radical. Critiquen el tripartit ...
• Altres, en aquest cas del PSOE, afirmen:  “(en Cataluña) cuando los socialistas van de socialista ganan, cuando se disfrazan pierden” .
• Altres recorden la crisis econòmica com a una de les causes.

Jo no m’atreveixo a dir de forma categòrica quines són les causes dels resultats, però si que vull dir quines són les causes de les meves incomoditats.

Punt 1

 

Segurament, temps enrere, es podien fer anàlisis més aïllats. Ara és més difícil. En el món en el que vivim cada vegada és més veritat allò de la “papallona” i per tant començaré amb uns apunts més globals.

Una part important del món (entre el que ens comptem) està en crisis econòmica profunda i l’esquerra europea, la socialdemocràcia que havia marcat un camí, no fa propostes rellevants (almenys que jo conegui) i l’escassa esquerra que està governat Europa planteja com a úniques sortides de la crisis les receptes que li dona això que en diem “mercats” i que suposo que es refereix a una barreja formada per bancs, assegurances,  grans empreses, empreses de raiting, analistes, fons de pensions etc. Les propostes que plantegen són reduir deute, reforma del mercat laboral i, en general, renuncia a les fites que s’havien aconseguit en el que anomenem societat del benestar. Sembla que als mercat els hi agrada l’austeritat ... la dels altres.

La tendència és a privatitzar els guanys i socialitzar les pèrdues. Els “bonus” i sous als directius són un escàndol (incloent-hi les caixes en general, i CatalunyaCaixa en particular i parlo d’aquesta perquè hi tenim una responsabilitat més gran).

El nostre país forma part de tot aquest conjunt, però no ens enganyem, hi tenim elements afegits importants.

Els governs del PP van iniciar, impulsar i provocar l’inici del boom  immobiliari amb modificacions de les lleis urbanístiques que van coincidir en el temps amb la baixada dels tipus d’interès que va produir l’entrada de l’euro.

Les institucions bancàries i les caixes s’hi van abocar i no entraré a explicar què, com i qui, però el conjunt de la societat hi va caure de quatre grapes i uns per inconsciència, altres per ambició, altres per ignorància i altres perquè els hi va portar l’ambient general, tots plegats s’hi van apuntar.  

I tampoc ens enganyem els successors del PP és a dir el PSOE no va fer res per a canviar la situació, segurament perquè s’hi trobaven còmodes  o no sabien com sortir del tobogan que pujava o, encara, perquè no ho entenien.

I nosaltres no diem res. En tot cas els sindicats reclamen però per a mi no queda clar el que reclamen, es queda en un aiguabarreig entre la reclamació per sí mateixa i la responsabilitat o la manca de responsabilitat.

Jo demano que el PSC es defineixi davant la crisis mundial i, amb el conjunt de l’esquerra espanyola i europea doni una resposta i faci propostes progressistes per la sortida de la crisis.

S’havien de salvar els bancs o algunes empreses en un moment determinat? Segurament que sí, però no pot ser que els que van ser salvats ara imposin condicions. Són els governs, siguin de dretes o esquerres els que haurien de marcar el camí i, en el nostre cas crec que ho hem de fer reforçant Europa.

Fa un anys va semblar que Toni Blair crearia un nou discurs progressista però es va transformar en una mena de liberalisme de manual; la socialdemocràcia europea ha perdut credibilitat i discurs davant una crisis que no va preveure i que, en part, va alimentar aplaudint alegries pressupostàries.

Però mentrestant tot segueix el seu curs, la societat evoluciona i postures que fa un temps eren defensades exclusivament per l’extrema dreta són adoptades per altres col·lectius. Ens tornem acomodaticis, reclamem drets i no acceptem deures, no volem problemes, esperem que se’ns doni tot resolt, no acceptem responsabilitats i d’alguna manera renunciem a opinar i a exigir que se’ns escolti.

I entre tant el PSC no té opinió, o si la té no la expressa i si la expressa jo no la sento, i voldria escoltar el que el PSC pensa sobre la crisis i sobre Europa. La credibilitat passa per tenir veu pròpia. No acceptar com a pròpia la veu del PSOE (i en aquest cas pitjor doncs tampoc sento la veu progressista del PSOE), perquè tenim una realitat, circumstàncies i necessitats pròpies.

Aquestes són unes de els causes de la meva incomoditat, però no són les úniques.

Punt 2

He arribat a la conclusió que, en termes generals, a Espanya no ens hi volen tal com som. O en tot cas hi ha molta gent que no ens hi vol, o si voleu que les lleis no ens hi volen.

Quan el Parlament de Catalunya va aprovar l’Estatut de Miravet, vaig tenir una gran alegria. El vaig llegir i m’hi vaig sentir bastant identificat.

Quan la comissió del Congrés el va retallar em vaig començar a sentir malament.

Quan Alfonso Guerra va dir que “lo habian cepillado” em vaig sentir pitjor.

I quan Mas i Rodriguez Zapatero van pactar els retalls finals em van entrar dubtes.

Així i tot vaig creure que, en aquells moments, potser no es podia anar més lluny i vaig votar a favor.

Després el Constitucional el va tornar a retallar dient que determinats articles no caben a la Constitució.

Em vaig manifestar contra la sentència i el nostre partit s’hi va manifestar. Tots a favor del manteniment íntegre de l’Estatut.

Fins aquí em sentia més o menys a prop de les tesis del PSC.

M’havia sorprès agradablement l’actitud del PSC en el tema del finançament i també m’havien sorprès favorablement les paraules del president Montilla com a reacció davant la sentència; havia estat d’acord amb la posició davant la convocatòria de la manifestació però a partir d’aquí no estic d’acord amb pràcticament res.

• No estic d’acord amb el sentit del vot dels diputats del PSC al Parlament Espanyol quan s’hi va plantejar la sentència de l’Estatut.
• I no estic d’acord amb el gir que va prendre el partit després i durant la campanya electoral de les eleccions autonòmiques.

De manera progressiva s’ha abandonat un discurs que posava Catalunya al davant i s’ha agafat un discurs acomodat a les tesis del PSOE. S’ha passat de dir al president Zapatero “te queremos pero queremos más a Cataluña” a deixar-se abraçar per les tesis centralistes.

I el pitjor és que crec que s’ha fet per un pur càlcul electoral i, com no podia ser d’altra manera no ha sortit bé.

Molts votants del PSC amb sensibilitat PSOE no han entès els canvis o han arribat a la conclusió que eren pur tactisme i  es van quedar a casa o van votar al PP o a Ciutadans, mentre que molts altres van entendre que es sacrificava el concepte progressista de Catalunya per tal d’aconseguir vots, i també es van quedar a casa o van votar a CiU.

Jo vaig votar al PSC i ho vaig fer conscient del que he dit abans. No em va resultar senzill però vaig creure que era el que tocava però que després de les eleccions voldria explicar el que pensava.

I ara ho faig i també demano a l’agrupació que es pronunciï, ara i, sobre tot, en el proper congrés on demano que tots aquests temes quedin clars.

No pretenc un partit de pensament únic, és impossible i no desitjable, però si que voldria que es complissin  els desitjos que expressaven aquelles paraules “te queremos mucho pero queremos más a Cataluña”.

Crec que el PSC ha de tenir discurs propi en tots els àmbits: internacional, Europa, Espanya i Catalunya.

El meu model d’Espanya seria el confederal o, com a mínim el federal però no el model actual de subordinació o uniformisme artificial.

En alguns moments i en alguns discursos s’ha dit que el PSC havia de tenir grup parlamentari propi com si això fos l’únic objectiu. Per a mi si que és un objectiu però parcial.

És evident que hem de tenir grup parlamentari però l’hem de tenir per a expressar una opinió pròpia i aquesta opinió es pot valorar, contrastar o inclús pactar amb el PSOE però no pot quedar subordinada.

Segurament l’anàlisi és excessivament simplista i deixo a banda molts temes però no em vull allargar i cansar-vos.

Per tant acabo amb una última reflexió pensant en les municipals: Crec que és un error anar-hi deixant pendents els temes que he apuntat.

A totes les eleccions el candidat és l’actiu principal i encara més a les municipals, però em sembla un error anar-hi sense tenir els deures fets i que, a l’hora de votar, l’elector no tingui clar el que representa exactament el que vota.

Al principi he dit que segurament entraria en contradiccions, i em sembla que hi he entrat. També he dit que les coses no eren ni blanques o negres. Així i tot m’hi he arriscat i crec que, a grans trets, he dit el que penso i cap a on m’agradaria que es dirigís el PSC.

Jordi Serra és exalcalde de Sitges

Clickant aquí trobareu el PDF de la intervenció

(De la mateixa manera que aquest espai cita i enllaça les fonts d'origen d'on s'extreuen els articles, us agrairíem que si feu servir aquests articles en citéssiu la font)

"Soliloqui". Ernest Maragall.

1 - " .... al PSC no sobra ningú", totalment d'acord.

No només no hi sobra ningú, sinó que hi falta molta gent.

- gent que hi era i ja no hi és,

- gent que, sense ser-hi formalment, havia recolzat, participat o compartit afanys i projectes amb el gran partit dels progressistes de Catalunya,

- gent que ha anat perdent la confiança, la sintonia o, simplement, la coincidència, almenys parcial, amb les propostes i candidatures socialistes als successius processos electorals,

- gent, especialment joves, que no veuen en el PSC res que respongui a les seves inquietuds, esperances i conviccions

- gent, molta, que creu que el PSC ha abandonat o oblidat alguna de les definicions bàsiques que el van fer néixer i créixer en socialisme i catalanisme.

- gent, cada dia més, que espera del nostre partit l'adopció de posicions clares des del socialisme modern i liberal que orientin el procés de construcció d'un nou model productiu a Catalunya.

- gent que malda per un socialisme que, amb l'educació com a bandera, afronti la necessària renovació de les polítiques que ens han permès assolir un estat del benestar comparable als més avançats, però avui en risc greu de desmantellament des de les politiques conservadores dominants.

- gent que busca, i no troba, una resposta activa, no defensiva ni acomplexada, que torni a situar el socialisme català en la primera fila europea de la innovació política i del reformisme constructiu.

- gent que vol reconèixer com a propi un socialisme, en resum, capaç de formular i aplicar noves solucions a les noves complexitats d'una societat globalitzada i connectada però també carregada de individualisme, pors a quasi tot i desconfiances justificades respecte a tot el que prové del sistema democràtic establert.

2 - "....al PSC tots som catalanistes", totalment d'acord.

I això no impedeix ni elimina el debat necessari i la presa de decisions sobre el contingut precís i la concreció en cada moment i circumstància d'aquesta definició comuna i indiscutible. No es correcte, doncs, parlar de "sector catalanista"contraposat a un suposat "sector no catalanista". En canvi, és imprescindible definir posició clara sobre un seguit de qüestions cabdals avui plantejades al nostre país:

- com recuperem i consolidem el nivell d'autogovern que varem veure reconegut en l'Estatut del 2006 i negat o reduït per la sentència del TC?

- quin contingut i definició donem al concepte d'estat federal amb respecte ple de les singularitats històriques i reals?

- com concebem el reconeixement explícit del caràcter plurinacional del nostre Estat i de les relacions bilaterals entre les institucions de govern i representació catalanes i les corresponents espanyoles?

- com farem evolucionar el nou model de finançament, resultat directe del que va establir el nou Estatut, en el sentit de fer-lo cada cop mes capaç de respondre a les necessitats i a les capacitats del nostre autogovern ?

- com establirem a Espanya en el seu conjunt, els nous mecanismes de solidaritat i responsabilitat per tots els territoris que permetin garantir l'èxit del que es planteja en el punt anterior?

- com renovarem el model de relació entre PSC i PSOE de forma que, també en aquest àmbit, es visualitzin de forma coherent els principis federals i el ple respecte al contingut dels acords inicials que van acompanyar el naixement del PSC com a partit plenament sobirà?

- com recuperarem el ple exercici, veu pròpia i vot propi, de la funció de representació majoritària del ciutadans de Catalunya a totes les instàncies, catalanes, espanyoles o europees, on cal defensar les nostres conviccions i posicions?.

3 - "....avui no toca, deixem el debat per després de les eleccions municipals"

Afortunadament, la realitat és tossuda i no es deixa limitar per els calendaris electorals o de partit. Per això celebro que arreu del país apareguin veus noves, propostes i posicionaments individuals, col·lectius o territorials (com el del Penedès) que afirmen i ofereixen futurs sense restriccions ni auto-censures.

Penso en companys i companyes d’arreu de Catalunya, alcaldes, regidors, primers secretaris o candidats, independents o afiliats, progressistes, liberals, federalistes o independentistes, mestres i directors o directores d’escoles i instituts, metges, pagesos, empresaris i empresàries… tants i tants que he anat trobant a l’Osona, el Bages, el Baix Camp i l’Alt Camp, l’Ebre,  la Garrotxa, l’Anoia, el Ripollès, el Baix i l’Alt Penedès, el  Maresme, els Vallesos,  el Baix Llobregat…a totes les comarques, pobles i ciutats de Catalunya.

Ells son els que amb la seva actitud i la seva exigència donen nom i cognom a la demanda creixent i solvent de canvi en profunditat al camp del progressisme a Catalunya.

Una actitud que ha de donar pas a la formulació de projectes i a l'aparició de nous liderats que els expressin. Projecte i liderats que només poden sorgir d'un moviment de fons i simultani tant dins com fora del PSC.

Un moviment que no tingui com objectiu immediat el combat orgànic que el Congrés plantejarà, sinó la construcció d'una nova esperança col·lectiva per la majoria social progressista que ja s'ha demostrat possible en temps no gaire llunyans. 

4 - "... l'Ernest Maragall esta redactant el Manifest de l'anomenat sector catalanista". Totalment fals.

No sóc promotor de cap moviment organitzat, ni, encara menys, autor de cap document en nom “d’un grup de exconsellers i alcaldes” que es reuneixin i preparin corrents d’opinió o congressos futurs. Es cert que algunes persones han i hem parlat i contrastat situació i perspectives, amb l’únic resultat de constatar coincidències i, és clar, també algunes diferències sobre el que, com i quan s’hauria de fer.

Però no m’estic ni m’estaré d’expressar la meva esperança que qualli un vector significatiu de caràcter transformador dins del socialisme català.

Els canvis “des de dalt” sovint no són canvis. Cadascú té la seva situació personal al partit o mes enllà, i cadascú, ben legítimament, té la seva expectativa de posició o responsabilitat al partit, a cavall dels pactes interns que es puguin configurar al congres de la tardor.

De la meva part, és obvi que no tinc cap voluntat  ni cap expectativa de seguir pertanyent a això que se’n diu la "cúpula" del PSC, de la que, en realitat, ja no formo part:  des de fa almenys 5 anys, no tinc res a veure amb el nucli reduït que discuteix i pren les decisions al PSC (si algú pretén que l'Executiva Nacional es qui ho fa, o bé és innocent o bé és un observador menys intel·ligent del  que caldria exigir d'un dirigent polític).

La revitalització del socialisme català no serà de cap manera el resultat de les pugnes endogàmiques i les aliances entre les persones que aspirin, amb ple dret, a dirigir la organització, sinó que vindrà de l’energia, la connexió amb la societat, la determinació, la il·lusió i, fins i tot, de la innocència dels socialistes “de base” dels pobles i les ciutats de Catalunya; de nous i noves dirigents que pensen, fan i parlen socialisme d’una altra manera.

M’he considerat sempre en el deure d’expressar les meves idees i posicions. Així ho he fet, fins i tot quan han estat diferenciades de la línia oficial –i ho han estat sovint-,  tant en els mitjans de comunicació com a l'Executiva del PSC i a les reunions, sempre informals, celebrades en els últims anys amb el President i altres membres del govern i de la direcció del partit.

En aquests moments, la meva única aspiració política és el compliment d’aquest deure i d’aquest dret a exercir la llibertat d’expressió i a ostentar amb el màxim de coherència i rigor la responsabilitat de representar, en tant que diputat electe del PSC, als ciutadans del meu país.

En efecte, com deia Raimon al Tívoli cantant el seu "Soliloqui...." intel·ligent i socràtic: "....millor no ser entès que romandre callat".

Ernest Maragall és diputat del PSC al Parlament de Catalunya i membre de l'executiva nacional.

Si voleu l'article en PDF el trobareu aquí:

(Nota: Aquest article només s'ha publicat a www.federalisme.cat De la mateixa manera que cadascun dels articles publicats aquí tenen l'enllaç a la seva font, d'origen tus agrairíem que citéssiu la font si en feu esment)

"Los Pirineos ya no existen" de Xavier Vidal-Folch

Article publicat a El País el 23 de desembre del 2010

Acaban de producirse dos noticias ferroviarias glamurosas: el estreno de la línea de AVE Madrid-Valencia, a cuerpo entero, y la entrada del TGV francés hasta Figueres, a pedacitos alternos de trote y galope.

El tren de ancho europeo para mercancías convierte al 'corredor mediterráneo' en competidor de Rotterdam

Ambas han tapado la verdaderamente relevante: la inauguración, a título de viajes piloto, de las líneas de mercancías entre el puerto de Barcelona y Lyon y Milán, por vías de ancho europeo (1,4 metros en lugar del español de 1,6 metros), gracias a la instalación de un tercer raíl. Uno de los sueños por los que más pugnó la llamada gota malaya barcelonesa, el Pasqual Maragall-alcalde.

Con esas nuevas líneas quedan allanados los últimos Pirineos, los de la logística comercial, una vez ya se desarbolaron los económicos, políticos e intelectuales mediante el ingreso de España en la Europa comunitaria, en 1986.

La mayor relevancia económica de este hecho para el futuro inmediato se adivina con tres datos. Uno es que en España el transporte ferroviario alcanza solo el 4% del movimiento total de mercancías, contra una horquilla del 18% al 20% en la UE, en beneficio del más caro, de menor escala y más contaminante transporte por carretera. Otro estriba en que los costes de transporte suponen un 20% del coste total de las mercancías fabricadas en las empresas del arco mediterráneo (según la Cámara de Barcelona). Y el tercero es que en el periodo 2000-2003 el tráfico de contenedores Asia-Europa aumentó más de un 60%, por un 30% el interno de la región del Pacífico: el doble (datos de Ferrmed/OMC).

El ancho europeo para mercancías empieza a balizar de forma tangible el corredor mediterráneo ferroviario, un eje en lentísima construcción que comunicará el territorio desde Algeciras a Portbou, mediante un patchwork de tramos nuevos y tramos renovados. Un eje que podrá vehicular importaciones y exportaciones asiáticas y sudamericanas, con las del cogollo de la Europa carolingia (y hasta Estocolmo), compitiendo con Amberes, Rotterdam y Hamburgo a través de los puertos de Valencia, Tarragona o Barcelona. La conexión de los dos modos más baratos, marítimo y ferroviario, y la mayor cercanía a Asia, son las dos bazas decisivas de este corredor frente a sus contrincantes.

La dimensión europea del eje Estocolmo-Algeciras alcanza los 3.500 kilómetros, conecta 245 millones de ciudadanos (el 54% de habitantes de la UE) y el 66% del PIB europeo. Su dimensión mediterránea viene pespunteada por casi la mitad de la población de España, la mitad del valor añadido agrario, el 55% de la producción industrial de bienes de consumo e intermedios, casi el 60% de las exportaciones a la UE y entre el 60% y el 65% del tráfico portuario, exceptuando el canario (Ferrmed).

El coste de la línea se sabrá antes de final de año, según prometió Fomento, pero ya se estima en unos 136.000 millones; el retorno podría alcanzar el 11% de la factura total, lo que es buen anzuelo para consorciar la financiación pública con la privada.

El próximo semestre debería conseguirse su incorporación al catálogo de grandes redes europeas de transporte que elabora la Comisión. Algo que de momento (y hasta que la UE se dote de un presupuesto de adulto en vez de uno de adolescente) dotará al corredor de más visibilidad y ventajas indirectas que de subvenciones directas. Y que ya se habría conseguido si en 2003 el Gobierno de Aznar no lo hubiese apostado todo a la radialidad centralista, incurriendo en "importantes insuficiencias en el criterio de selección", al orillar "los datos reales de transporte", como acaba de denunciar el Tribunal de Cuentas de la UE.

El doble envite del transporte ferroviario de mercancías por ancho europeo y el del corredor mediterráneo sientan también doctrina: hay que dar prioridad a la inversión en infraestructuras que sea productiva, más que suntuosa, aunque a veces esta se disfrace de retórica igualitarista. Aeropuertos como los de Ciudad Real, que tanto coadyuvaron a la quiebra de Caja Castilla la Mancha, o como el de Lleida, que ha debido suspender vuelos tras atraer a un solo pasajero, equivalen a dilapidar el dinero. Y qué decir de antros como el Palma Arena, o la Caja Mágica y el estadio de la Peineta, en Madrid.

Hay consenso en la necesidad de examen de conciencia y de hilar fino, más aún en tiempos austeros. ¿Por qué, pues, el escandaloso aguinaldo de 80 millones públicos para las concesionarias de autopistas, sobre todo de las radiales madrileñas, basado en que no han atraído el tráfico previsto? Lo han votado CiU y el PSOE, presionados, ay criaturas, por amenazas de quiebra. El PP, con acierto, se opuso. Igual se ha vuelto liberal.

"Corporativa y no democrática" de Francesc de Carreras

Article publicat a La Vanguardia el 23 de desembre del 2010

Los presidentes de los consejos sociales de las universidades públicas catalanas han elaborado una propuesta de cambio en el gobierno de las universidades. Esta propuesta no es ajena al ya largo conflicto entre Joaquín Coello, presidente del consejo social de la Universitat de Barcelona, y Dídac Ramírez, su rector. En los últimos días, este conflicto se ha agudizado: el claustro de dicha universidad ha resuelto pedir al Govern que destituya a Coello, el cual se ha tomado en serio su cargo y ha ejercido las competencias que le corresponden. En todo caso, tanto el conflicto como la propuesta han resultado oportunos ya que han puesto sobre el tapete un debate pendiente desde hace 30 años: ¿quién debe gobernar una universidad pública?

A finales del franquismo y en los inicios de la democracia se encontraron dos palabras mágicas, dos términos que nadie puede poner en duda, para contestar a esta pregunta: autonomía y democracia. La universidad debía ser autónoma y democrática. Y, en consecuencia, los cargos universitarios debían ser elegidos por los propios universitarios, entendiendo por tales todos aquellos que allí estudiaban y trabajaban, es decir, profesores, estudiantes y personal administrativo. A este heterogéneo conjunto humano, con intereses y perfiles profesionales tan dispares, se le ha denominado con otro nombre por encima de toda sospecha: “comunidad universitaria”. El claustro, presidido por el rector, es el órgano de máximo nivel jerárquico, representativo de esta tan curiosa como irreal comunidad. En realidad, en nombre de la autonomía y de la democracia, el sistema de gobierno universitario es la perversión de ambos conceptos. Veamos.

 

La autonomía universitaria no es política –como, por ejemplo, la de las comunidades autónomas–, sino funcional. Las competencias de autogobierno que la universidad tiene en virtud de su autonomía están sólo justificadas con el fin de garantizar la libertad académica, es decir, la libertad de enseñanza y de investigación, derechos fundamentales reconocidos en los artículos 20 y 27 de la Constitución. En consecuencia, la universidad es autónoma de forma limitada, sólo “en función” de la garantía de estas libertades. No es autónoma, por tanto, para tomar decisiones en todas las demás materias, aunque le afecten.

En eso último, las universidades están, o deberían estar, sometidas a los poderes públicos competentes –el Estado y las comunidades autónomas– por tres razones. Primera, porque estos poderes públicos representan al conjunto de la sociedad, la cual está interesada en tener buenos especialistas en los distintos saberes y profesiones y, por tanto, en que funcionen bien los centros en que estos se forman. Segunda, porque la universidad está financiada en un 80% con fondos públicos, es decir, con el dinero de todos los contribuyentes, el cual debe ser administrado por el Estado y las comunidades autónomas, a cuyas autoridades los ciudadanos pueden exigirles responsabilidad mediante los distintosmecanismos políticos de control, control que no es posible exigir a las autoridades universitarias, sólo responsables ante la “comunidad universitaria”.

Tercera, porque las materias que son de interés general deben estar dirigidas por los representantes de este interés general, por los poderes públicos cuya legitimidad proviene de los ciudadanos. Si no fuera así, algo que es de naturaleza pública estaría gobernado por representantes de intereses particulares que, lógicamente, atenderían a estos sin tener en cuenta los generales. No sería, pues, una democracia, sino un sistema corporativo. La llamada democracia universitaria es, pues, un sistema de gobierno corporativo, muy distinto de un sistema democrático y exactamente una de sus más frecuentes perversiones.

Por último, hay una cuarta razón, de naturaleza práctica. Dejar la gestión de la universidad a los profesores universitarios conduce a la ineficacia ya que, por lo general, no están preparados para este tipo de tareas y, en determinados casos, son especialmente ineptos para desempeñarlas. Yo mismo sería un ejemplo de esto último y en algunos momentos de mi vida universitaria he tenido que ocupar, contra mi voluntad pero en solidaridad con mis compañeros, algún cargo académico.

La semana pasada los periódicos informaban de que, a pesar de su grave deuda financiera, en las universidades catalanas se habían aprobado 80 nuevos másters, alcanzando una cifra global de 564 en las universidades públicas, 253 más que cuatro años atrás. Una cifra que todos consideran excesiva, resultado de las presiones del profesorado, a criterios de planificación racional. El mismo José Juan Moreso, rector de la Pompeu Fabra, ha hablado de que tan elevada cifra responde a los “intereses de los profesores”. Estamos, pues, malgastando talento y dinero, engañando a los estudiantes y a la sociedad, porque la universidad es corporativa y no democrática. Los términos de la propuesta de los presidentes de los consejos sociales no sé si son acertados. Pero poner en cuestión el sistema de gobierno universitario es una de las claves para mejorar las universidades públicas.

"La buena sociedad" de Josep Ramoneda

Article publicat al diari El País el 21 de juny de 2008

La buena sociedad. "La buena sociedad es aquella en que el entorno social y político permite a los individuos desarrollar una identidad autónoma o una relación positiva consigo mismos". La frase es de Axel Honneth, quizás la voz más interesante que tiene hoy la vieja Escuela de Frankfurt. O sea, que en la buena sociedad los ciudadanos deben poder ser lo que quieran ser, sin pasar por las experiencias dolorosas del desprecio y de la negación del reconocimiento.

Los partidos de izquierdas se siguen llamando socialistas cuando a los ojos de la mayoría de los ciudadanos esta palabra representa hoy una idea de sociedad que ni es viable ni es siquiera deseable. Lo primero que tiene que hacer la izquierda, si quiere renovarse, es saber explicar en qué tipo de sociedad piensa. La definición de Honneth me parece un buen punto de partida que pone el énfasis en la plena realización personal. Como recuerda otro filósofo, Kwame Appiah, el cosmopolitismo moderno se basa en que "cada individuo lleva la carga de la responsabilidad definitiva de su propia vida", es decir, de autogobernarse. Crear las condiciones para que esto sea posible y asegurar que seguimos siendo una sola humanidad, debe ser el ideal regulador de las políticas de izquierdas. Dice Avishai Margalit que una sociedad decente es aquella en la que las instituciones no humillan a los ciudadanos. La tarea de la izquierda empieza por aquí: por gobernar para el reconocimiento de todos y con el respeto para todos que exige la más elemental noción de servicio público.

- El liderazgo del cambio. La idea de izquierda sólo tiene sentido si va unida a la idea de progreso y cambio social. La izquierda se vuelve conservadora cuando pierde el pulso del sentido de la historia y siente pánico ante los cambios tecnológicos y científicos. Responde reactivamente y, a menudo, confunde frenarlos con gobernarlos. De modo que la izquierda necesita saber dónde está el progreso, en un doble sentido: ¿qué cambio social es el que nos acerca más a la idea de sociedad que opera como idea regulativa? ¿Cuáles son los agentes sociales de este cambio? La izquierda no puede confundir los instrumentos con los fines. El crecimiento o la competitividad pueden ser el horizonte ideológico insuperable para la derecha, no para la izquierda. La izquierda tiene que preguntarse: crecimiento, ¿para qué?; competitividad, ¿para qué?

La estructura social ha cambiado mucho. Hemos asistido al declive de la noción de clase como factor identitario. Al mismo tiempo, la clase obrera ha dejado de ser una fuerza homogénea capaz de actuar como motor del cambio social. Las mutaciones del capitalismo han pillado a la izquierda a contrapié. Y ésta se mueve hoy en un terreno doblemente ambiguo. En lo social, siente que su suelo es movedizo: las élites urbanas más preparadas para las exigencias del progreso le abandonan a menudo. En lo ideológico, se mueve entre la aceptación incondicional del paradigma liberal y la defensa de su herencia más sólida: el Estado de bienestar. Construir una vía nueva a partir de estas dos bases significa recuperar la iniciativa del cambio, sintonizando con los sectores sociales que pueden devolver a la política la capacidad normativa que ahora está en manos del dinero.

- El reconocimiento. Si el ideal es la plena autonomía del individuo, el reconocimiento debe sustituir a la lógica de la política asistencial. La asistencia es unidireccional, el reconocimiento es transitivo y mutuo y exige políticamente el compromiso de luchar contra todo aquello que obstaculiza la autorrealización individual, es decir, contra los abusos de poder, tanto en las relaciones entre ciudadanos como en las relaciones de los ciudadanos con el Estado y las instituciones.

Las políticas de reconocimiento son esenciales para la izquierda: de ahí la importancia de la ley de matrimonios homosexuales, la legislación de género o las regulaciones masivas de inmigrantes, tres ejemplos del tipo de decisiones de los que la izquierda no se debería avergonzar nunca.

La izquierda ha buscado siempre la manera de encontrar equilibrios sostenibles entre Estado, trabajo y capital. Pero esta contracción del espacio y aceleración del tiempo que llamamos globalización ha generado una sensación extendida de vulnerabilidad, fruto de un desplazamiento masivo de dinero, mercancías, ideas y, en menor medida, personas a través del mundo. Reconocer al ciudadano su derecho a ser como quiera es otorgarle un cierto amparo tanto ante los vértigos de cambio como ante los intentos comunitaristas de determinar su identidad por la vía de la pertenencia a un grupo. Es cierto que la izquierda ha tenido dificultades para entender la complejidad de la economía humana del deseo y, por tanto, para decodificar fenómenos como los nacionalismos o las religiones. También en este terreno tienen que ser efectivas las políticas de reconocimiento, sobre la base del pluralismo y de la crítica a la fractura multiculturalista. Pero la izquierda tendrá siempre inevitablemente una dimensión cosmopolita.

- La radicalidad democrática. Anthony Giddens plantea la renovación de la tercera vía del laborismo inglés a partir de la idea de seguridad. Naturalmente, la sensación de vulnerabilidad que amenaza hoy las distintas condiciones de un ciudadano de identidad polivalente, requiere políticas de seguridad. Pero la izquierda no puede caer en la trampa de explotar el miedo de los ciudadanos convirtiendo la seguridad en ideología como hace la derecha. La seguridad forma parte de las condiciones de desarrollo de una vida autónoma. Y, por tanto, no puede reducirse a la seguridad en sentido policial y militar. Se necesita seguridad jurídica, en el trabajo, para moverse, para asociarse, para la libre expresión, es decir, seguridad de que hay un marco de garantías comunes. La seguridad no puede ser la coartada para un sistema de control social cada día más invasivo.

Años atrás, decíamos que era un régimen totalitario aquél en el que no hay espacio para lo privado. La vida privada está hoy expuesta a la visibilidad, con el consentimiento de los parlamentos democráticos, hasta tal punto que algunos teóricos hablan ya de tiempos posdemocráticos. La izquierda debe ser radical en la defensa de la democracia. Al fin y al cabo, la ley de base democrática es la mejor arma que tienen los ciudadanos para defenderse de los abusos de poder.

- La renta básica. Pero la izquierda, además, no puede abandonar la idea de justicia social. Sin ella, su razón de ser quedaría limitada, convertida en una simple vía complementaria para el proceso de selección de las élites gobernantes. De la idea de justicia social derivan los principios básicos de la tradición socialdemócrata: la igualdad política, de oportunidades, la justicia distributiva. La izquierda no puede hacer seguidismo de la derecha desacreditando el papel del Estado y convirtiendo la reducción de los impuestos en mito ideológico.

Los impuestos no son un fin, son un instrumento. La calidad de servicios y la distribución de la carga impositiva -que no puede pesar sólo sobre los asalariados- es lo que determina el sentido de una política. En este horizonte, el derecho a un mínimo social garantizado, la renta básica, parece la última defensa para que la idea de igualdad tenga todavía sentido.

- El reformismo. Desde que vivimos en un presente continuo, el pasado tiene una función estrictamente mítica y el futuro se ha desdibujado, la izquierda encuentra enormes dificultades para actuar como proyecto de renovación integradora. Cada vez acepta más resignadamente el papel de una de las dos caras de la alternancia en la sociedad democrática, como si su función fuera de actor invitado al juego de las apariencias del cambio para que nada cambie. En este principio de siglo XXI, el espejismo de las aguas tranquilas, que nos dibujaron los discursos de fin de la historia y de la posmodernidad, se ha desvanecido. Estamos en una dinámica de cambio y la izquierda debe intentar orientarla, procurando que ésta no signifique la marginación definitiva de millones de personas. Y haciendo del reconocimiento de todos y cada uno de los ciudadanos su razón política. Por eso, resulta insoportable cuando la izquierda se apunta a las políticas de humillación en materia de inmigración.

El premio Nobel de Economía Robert Solow, analizando las políticas de Reagan, decía que la derecha siempre defiende más poder para los más poderosos y más dinero para los más ricos. En la desorientación actual de la izquierda, a menudo, da la impresión de que esto mismo se podría predicar de ella. Y si seguir hablando de izquierda tiene algún sentido es precisamente para contrarestar esta tendencia. No hay que confundir liderar el cambio social con entregarse en manos de los ricos y poderosos.

"PSC i Catalunya: ara i aquí" d'Ernest Maragall

Article publicat a El Periódico el 22 de desembre de 2010

La pregunta no és quin és el futur del PSC. La pregunta és quin és el present de Catalunya i com pensa el PSC que cal fer-hi front. El present de Catalunya és massa exigent per admetre processos interns que, a més, es plantegen com a termini un congrés a celebrar d'aquí a un any.

És ara que cal afrontar la crisi econòmica més greu de la nostra història recent. És ara que cal formular noves respostes per a l'avenç del nostre autogovern. És ara que cal definir projectes locals amb propostes solvents per a les ciutats i pobles que d'aquí pocs mesos viuran un nou procés electoral.

Les respostes que la ciutadania espera del gran partit del catalanisme progressista no les trobarem en un debat endogàmic ni en enfrontaments caïnites. El PSC les trobarà en la mateixa societat, en l'esforç compartit amb empresaris i treballadors per definir les noves vies de concertació social. Vivim aquest present en un entorn que no admet ingenuïtats ni solucions locals, sinó que exigeix societats fortes i capaces d'assumir sacrificis tant com d'obrir nous camins.

Per al PSC, doncs, la qüestió és de posició. «¡És la política, estúpid!» podríem dir-nos a nosaltres mateixos. És hora de la definició clara davant la ciutadania en totes i cadascuna de les qüestions centrals: crisi econòmica, autogovern, regeneració democràtica.

Fins ara hem adoptat formulacions explícitament reformistes, però, és clar, només en la intimitat. Estan escrites al programa electoral i, fins i tot, impulsades pel Govern de Catalunya. Però mai n'hem fet bandera, ni hem gosat afrontar els riscos que l'ortodòxia electoral els atribueix.

Per cert: ara ho està fent el president Zapatero i, en això, mereixeria quelcom més que recolzament parcial i silenciós. El PSC pot i ha de ser el més disposat, el més avançat en l'adopció de criteris clarament expressius de l'alternativa progressista.

En relació amb l'autogovern català la situació encara és més exigent. ¿Deixarem en mans de CiU l'enèsim capítol del «peix al cove» defensant el pseudoconcert o el dret a decidir? Si realment volem construir una resposta de matriu federalista que contingui els mínims de bilateralitat i plurinacionalitat protegits per la Constitució, vella o nova, haurem de començar per aplicar-nos el concepte a nosaltres mateixos. Ara som federalistes retòrics, de conveniència. Ens costa Déu i ajuda concretar què significa el terme. Haurem de saber explicar als catalans i les catalanes quina nació-Estat volem esdevenir sense negar, per això, els llaços de fraternitat que la història ens ha llegat.

De la mateixa manera, si volem que tot això tingui possibilitats de ser recolzat per la majoria social que diem voler representar, haurem de ser punta de llança de la regeneració democràtica, d'una nova concepció de la relació entre política i ciutadania. Això implica que el PSC deixi d'entotsolar-se i s'atreveixi a revisar hàbits i reglaments interns. Per sortir al camp lliure del contrast d'idees, abandonar la seguretat de l'endogàmia orgànica i buscar les respostes allà on són: a la societat oberta, lliure, de ciutadania individual o organitzada que proposa, crea, arrisca i contribueix .

El més absurd es continuar discutint si el debat s'ha de fer dins o fora, ara o més tard. El debat ja s'ha obert, perquè així ho demana una societat catalana en crisi, frustrada en les seves legítimes aspiracions, amb un sistema democràtic que, un cop i un altre, decep les expectatives de la ciutadania.

El futur congrés del PSC, doncs, no té cap altre interès que el de formalitzar en termes de direcció orgànica el que en gran mesura hem escrit i aprovat ja en les resolucions programàtiques -programa marc, programa electoral- però que no hem explicat ni convertit en acció i decisió política. En suma: la recuperació de la coherència entre la declaració i l'actuació.

A parer meu, doncs, el PSC té dues opcions clares. a) Ser un partit jurídicament independent però subordinat políticament, refugiat en un digne municipalisme i sense veu ni presència pròpia allà on es prenen les decisions transcendents per a la nostra societat. Un PSC reduït en el seu àmbit d'actuació visible, lil·liputenc, en la capacitat de prendre decisions en nom de Catalunya, empetitit en la seva presència i representació social i territorial.

b) Ser un partit català, i res més. Un partit Gulliver. Reanimat. D'amples fronteres. Que des dels seus valors i principis, que comparteix amb altres partits socialistes, busca el recolzament de la majoria, ofereix iniciatives i respostes en tots els camps, començant pel de la crisi econòmica. I que actua lliurement i decidida en tots els àmbits on ostenta la representació dels ciutadans i de les ciutadanes de Catalunya.

Dit d'una altra manera: ¿acceptem com a definició un PSC alineat amb les idees, imatges i propostes que ens han dut els pitjors resultats mai obtinguts? ¿O bé ens apleguem per recuperar l'empenta creativa i el catalanisme explícit que el 1999 ens va atorgar el màxim grau de confiança obtingut en unes eleccions catalanes? Com és obvi, el meu propòsit és el de treballar des d'avui mateix per l'opció més ambiciosa, al costat dels ciutadans i les ciutadanes, tants i tantes, que comparteixen raons i criteris i mostren la voluntat de fer-los guanyadors .

"El federalisme a l'Espanya d'avui" de Ferran Mascarell

Article publicat al diari Ara el 21 de desembre de 2010

La gent de Ciutadans pel Canvi està fent una valuosa feina de reflexió i de pedagogia sobre les bondats de la via federal. Han agrupat un distingit nombre de simpatitzants en diferents llocs de la Península. Personalment em sento, per principis, federalista. Unir-se des del pacte, cooperar des de la sobirania cedida de cadascuna de les parts, sembla racionalment correcte i necessari en un món complicat com el d'ara. Sempre he pensat que és la fórmula que podria haver contribuït més a millorar el benestar dels espanyols i a resoldre els anhels nacionals dels catalans. Però cada dia que passa veig més entrebancat el camí. Espanya no vol ser plurinacional i els catalans no tenim força per imposar-l'hi. El federalisme sempre neix del pacte entre iguals. El federalisme a Espanya només pot arribar si Catalunya, a més de fer pedagogia, és capaç de construir una força política interna capaç d'expressar la voluntat de la nació i forçar un pacte entre iguals.

El problema del federalisme és que no es pot pactar amb ningú i, per tant, toca jugar al solitari. Aquesta és la diferència entre federalisme i independentisme. I al final, vés a saber, el resultat serà similar. El federalisme és pretendre jugar una partida de cartes sense que cap dels altres jugadors siguin a la taula. Només jugaràs si tens força política per obligar els altres a seure a taula.

Fa més de 150 anys que Catalunya ho intenta. I la pregunta és òbvia: per quina raó el federalisme -sent una opció tant racionalment defensable- ha tingut tan poca fortuna a Espanya? Per què va fracassar al segle XIX i també al XX ? Per què va fallar per igual la versió asimètrica de Valentí Almirall i la simètrica de Pi i Margall? Per quina raó l'Espanya del 14 d'abril del 1931 va acceptar ser republicana i integral, però no federal? Per quina raó la dreta i l'esquerra espanyoles tenen un frame mental tan poc federal? Per què l'Espanya democràtica va preferir el cafè per a tothom a un Estat federal definitiu? Quina significació té que -com diu Fernando Vallespín- la paraula federalisme sigui, a Espanya, un tabú? Com es pot valorar la sentència atroçment antifederal del Constitucional? De fet, dóna oxigen a les posicions jacobines o rupturistes i en pren al federalisme; de fet, ha tret del cap de molta gent la possibilitat real d'una Espanya vertebrada des de la il·lusió federal.

Les raons de fons d'aquest rebuig obsessiu i constant són senzilles. La via federal només l'hem plantejat les comunitats discriminades en l'estructura de l'Estat; comunitats que no han sentit els seus interessos ben defensats per l'aparell de l'Estat; col•lectius que, malgrat tot, creuen que una entesa entre Catalunya i Espanya és objectivament positiva. L'han rebutjat i combatut amb radicalitat els que han administrat l'Estat com a propietaris exclusius i còmodes beneficiaris de les seves polítiques i inversions. Rebutgen el federalisme aquells que amb l'Estat actual hi guanyen, per molt que sàpiguen que és poc eficient i menys equitatiu. Cal fer un esforç per situar les coses en termes polítics més que no pas ideològics. La via federal només ha reeixit en els països on s'ha pogut fer un pacte polític entre iguals i normalment de baix cap amunt. A Espanya el federalisme no funciona perquè qui administra l'Estat no vol un pacte entre iguals. L'Estat actual és encara el resultat d'una imposició i no del pacte. I els que més hi guanyen, no tenen intenció de canviar-lo.

El problema dels catalans és que ens hem acostumat a fer política sobre els principis ideològics, però no sobre la propietat de l'Estat. Els catalans volem ser autonomistes, federalistes o independentistes, però no sabem discutir la propietat de l'Estat. No tenim teoria sobre l'Estat que necessitem. Sabem que el d'ara és llunyà i poc eficaç; sabem que fa moltes coses mal fetes, que és poc diligent pel que fa als interessos econòmics, polítics, culturals i lingüístics catalans. El caràcter radial del tren d'alta velocitat i la negació del Corredor Mediterrani en són la millor metàfora. Cal sortir de la ideologia en benefici de la política. Política vol dir poder. La política catalana es dessagna en l'afirmació dels grans principis ideològics i abstractes però falla en la pugna política pràctica i en l'organització d'un poder polític i social competitiu.

Només hi ha una manera d'enfocar les coses. Hem de socialitzar el que significa construir un Estat. En tres nivells: en relació amb les pròpies competències, en relació amb Europa i en relació amb les competències que avui administra l'Estat espanyol. És ca bdal saber quin Estat ens convé i quina majoria social ens permetrà aconseguir-lo. No es tracta d'abandonar el federalisme, però sí el seu caràcter imperatiu. L'actitud federalitzadora és imprescindible, però l'Espanya federal només serà factible si Catalunya construeix aliances estratègiques entre totes les opcions del catalanisme. No voldria tenir raó, però em temo que la política espanyola mai arribarà al federalisme per la via racional: els seus interessos la impulsen a negar-lo.