Article de Joan Brunet i Mauri

Aquí trobareu l'article de Joan Brunet i Mauri del qual aquest n'és el primer tast:

"Les filtracions d’informacions als mitjans de comunicació continua essent una pràctica general de funcionament d’aquest nostre país i, sens dubte, també una estratègia de comunicació que els uns i els altres utilitzen i/o denuncien segons els convé. Per aquell principi elemental del periodisme de no revelar les fonts informatives, mai no acabem de saber del tot qui filtra i perquè ho fa, ja que no cal dubtar-ne: darrera una filtració, hi ha un interès ben determinat."

Article Ernest Maragall a El País dimarts 25 d'agost de 2009

CONSTRUIR CATALUNYA Es hora de protestar o més aviat de celebrar? Es hora de reivindicar o més aviat d’afirmar? Es hora de manifestar-se o més aviat de governar? Hem de seguir pendents de cada moviment de celles que detectem a Madrid o hem de concentrar l’atenció en el propi país, en els objectius i fites que tenim per davant? Ja se que les respostes a les preguntes anteriors no son senzilles ni reductibles a un blanc o negre simplificador. Un país, un poble, ha d’estar sempre en condicions de fer us de totes les eines, totes les tàctiques, totes les formes d’expressar la seva voluntat. I en el moment present encara més hem d’estar preparats per decidir el que convingui. Però, deixeu-m’ho dir ben clar, ara toca construir, ara toca decidir que volem que sigui Catalunya, com pensem aconseguir-ho, amb quines eines, amb quins amics, amb quina estratègia europea. Tenim tots els elements necessaris per fer-ho: - el nivell d’autogovern més alt des de fa 300 anys, gràcies al segon Estatut obtingut en el període més llarg d’estabilitat democràtica que podem recordar, - els recursos derivats del nou model de finançament guanyat a pols, - la capacitat per decidir sobre tots i cada un dels àmbits, qüestions i aspectes determinants del nostre futur col·lectiu Aleshores per que caure en la trampa d’acceptar que encara tot es en joc? Per que concedim tanta significació a la famosa i temuda sentència del Tribunal Constitucional espanyol? Diguem-ho clar i fort: el pacte Catalunya-Espanya està tancat i rubricat. Encara més, està confirmat per la única veu indiscutible i incontestable, la del vot dels ciutadans refrendant l’acord entre els parlaments català i espanyol. Que hi pot afegir la “interpretació” que en puguin fer, per llarga i enrevessada que sigui, aquest grup de ciutadans tan savis?. Dificultats per futurs conflictes competencials? Amenaces de possibles legislacions espanyoles invasores o negadores del pacte estatutari? Es imaginable qualsevol revisió unilateral del pacte formal i real que ja tenim tancat? D’acord, la futura sentència del TC será, probablement, l’expressió última d’un reflex de resistència espanyola tractant que Catalunya, protestant o no, accepti una rebaixa substancial del pacte que no van saber impedir o limitar en el seu moment. Per això mateix cal no concedir-li major rellevància. Simplement, Catalunya no està interessada en revisar-lo. Es que a aquestes alçades de la pel·lícula no es ja prou evident que el Tribunal Constitucional es l’autèntic “rei despullat” del nostre sistema democràtic? Es que no sabem que l’aplicació real, cas a cas, l’hauran de fer els futurs components d’aquest organisme (amb persones i majories diferents de les actuals)? I el més important, es que no tenim un Estatut plenament vigent i operatiu, que podem desplegar amb la intensitat i ritme que ens convingui, sense parar compte de cap “interpretació” que no sigui la del propi criteri, sense més límit que el que ens marqui la nostra ambició? Doncs fem-ho. Amb sentència i sense sentència, atenent exclusivament a la capacitat que ja tenim i donant per descomptat el respecte que exigeix el pacte que ja varem tancar amb Espanya. Legislem, governem, decidim, construim el pais que volem. Només des d’aquesta actitud podem aspirar a donar l’estabilitat i claredat necessàries a la relació Catalunya-Espanya que el pacte estatutari ha definit. La iniciativa es i ha de ser catalana. Prenguem-la sense més precaució que el seny institucional que ens ha de caracteritzar, sense més respecte que el degut al propi pacte i a la Constitució que el fa possible. Tenim competències efectives, capacitat fiscal, recursos –ara si- adequats a per desplegar totes les estratègies nacionals i tenim, es clar, la possibilitat de debatre i decidir democràticament un autèntic programa de construcció econòmica, social, cultural, territorial, lingüística, europea. I ens hem de quedar lligats de peus i mans esperant atemorits per el que una dotzena de juristes puguin decidir per nosaltres? De cap manera. O bé, hem de confiar, a la desesperada, en el resultat que pugui donar una mobilització general de la societat catalana? Tant se val si es abans com després de la sentència. I l’endemà què? Es que això la farà desaparèixer o modificar favorablement? Es clar que hem de contemplar la possibilitat d’una gran manifestació. Com ja hem fet en altres moments. Sempre que ha calgut. Però que quedi clar: només si es tracta de fer evident la determinació col·lectiva, unitària i , sobretot, continuada per fer-nos respectar. Només si va acompanyada d’aquella actitud decidida i tangible en l’exercici de l’autogovern que ja ens hem atorgat nosaltres mateixos. Només si va precedida i seguida d’una bona colla de mesures i decisions que deixin ben palesa la situació. I, en tot cas, només si l’entenem com un gest d’afirmació (potent) més que de resposta (innecessària). Per tant, només si es convocada des del Govern de la Generalitat i presidida per el seu President, comptant amb la presència de totes les forces polítiques catalanes i de totes les institucions, entitats i estaments socials que defineixen el país. I ara una reflexió complementaria però, crec, imprescindible. Un escenari com el que hem descrit, demana, exigeix, un mapa polític català que expressi completament el país sense confusions ni ambigüitats. Es a dir, un mapa que inclogui un PSC clarament definit com el gran partit del catalanisme progressista, capaç d’articular aliances estables i federals amb un partit socialista espanyol amb qui compartir valors, principis i programes per construir una determinada concepció de la societat en llibertat. Una aliança que inclogui un mínim però sòlid acord sobre que vol dir Espanya i que vol dir Catalunya. En termes de política espanyola actual aquesta relació podria plasmar-se mes gràficament per mitjà d’un govern de coalició PSOE-PSC, amb els acords addicionals que calguin, visualitzat de forma clara per la conseqüent expressió parlamentaria. Una situació prou clara, també, per que a Catalunya es verifiqui amb plenitud aquest mapa complet i suficient: dos grans partits que expressen opcions i estratègies definides a dreta i esquerra però amb competència explicita per la centralitat i per el més ampli recolzament social. Dos grans forces amb capacitat per articular majories suficients, per mitjà del suport atorgat per altres formacions, així com per assolir els acords unitaris, de país, imprescindibles en determinats casos. En resum: alternança (democràtica) i unió (nacional). Aquesta, crec, es també la perspectiva que interessa al PSC, la que permet plantejar-se les properes eleccions catalanes amb totes les ambicions, la que atorgarà al President Montilla la possibilitat de representar una ample majoria social, la que li permetrà liderar amb determinació un projecte de construcció nacional que ens acosti al país lliure, obert, amb caràcter ben definit, referència a Europa i al món que els catalans maldem per assolir.